Horaci

De Viquipèdia

Horaci

Horaci (Quintus Horatius Flaccus) (n. Venusia, actual Itàlia, 65 aC - Roma, 27 de novembre de 8 aC) fou poeta líric i satíric llatí.

Fill d'un esclau alliberat, va tenir l'oportunitat de seguir estudis a Roma, i posteriorment a Atenes, on es va traslladar per a estudiar filosofia. Una vegada allà, va ser acollit per Brutus, l'assassí de Cèsar, qui li va donar un alt càrrec al seu exèrcit. No obstant això, en la batalla de Filipos (42 aC) es va evidenciar la seva falta d'aptitud per a l'art militar i va decidir tornar a Roma.

Va començar a treballar com escribà, càrrec que li deixava temps lliure per a dedicar-se a escriure versos. En aquells dies va conèixer a Virgili, qui el va introduir en el cercle de Mecenes, on a poc a poc va guanyar rellevància i va afermar l'amistat amb aquest, qui el va presentar a August. Va aconseguir també la protecció de l'emperador, que fins i tot li va oferir el càrrec de secretari personal seu, que va rebutjar per no adequar-se als principis de la seva moral epicúria.

Fou molt respectat en els alts cercles romans, tant literaris com polítics, es va mantenir sempre sota la protecció de Mecenes, juntament amb qui està enterrat.

La seva poesia es divideix en quatre gèneres que donen nom a les seves obres:

Sàtires, retrats irònics del seu temps dividits en dos llibres i escrits en hexàmetres;

Epodes, disset poemes iàmbics de temàtica variada i influència hel·lenística;

Carmina (Odes), també en hexàmetres;

Epístoles, la seva última obra, en la qual, coincidint amb una actitud vital i literària més calma i més propícia a la reflexió moral que a la invectiva i la sàtira que van caracteritzar les seves obres primeres, va optar per la ficció epistolar sense abandonar l'escriptura en hexàmetres.

Entre les Epístoles es troba la cèlebre Art poètica, que va marcar les pautes de l'estètica literària llatina.

La poesia horaciana, amb la seva varietat de temes nacionals i, sobretot, la seva perfecció formal, signe d'equilibri i serenitat, va ser identificada al Renaixement com la màxima i més excelsa expressió literària de les virtuts clàssiques.