Dido
De Viquipèdia
Dido (també coneguda amb els noms d'Elissa o Elyssa, del fenici 
era una princesa filla del rei de Tir Mattan I, a Fenícia que va fugir del seu germà Pigmalió, que conspirava pel poder, i va desembarcar a la costa de l'actual Tunísia, fundant-hi, segons la llegenda, Cartago. El nom Dido és un nom fenici i significa heroïna.
La seva història l'esmenta Justí encara que fou retocada per altres especialment Virgili. El relat diu que a la mort del rei Mutgo (Matgenus, Methres) de Tir (Mataan I) fou proclamat el seu fill Pigmalió (Pygmalion) i la seva filla Dido o Elissa es va casar amb el seu oncle Acerbes (Acerbas, Sichaeus, Servius, Sicharbas) sacerdot d'Hèrcules, la funció principal del regne. Acerbes tenia un gran tresor que ningú més coneixia, però Pigmalió se'n va assabentar i va fer matar al seu oncle. Dido que havia tingut un somni premonitori va fer preparatius per sortir del país però va fer veure que acceptava els fets i que aniria a casa del seu germà.
Amb els criats encarregats de fer els trasllat de residencia i alguns nobles tirians amics, van sortir en vaixell en busca d'una nova terra i primer van arribar a Xipre on se'ls va unir un sacerdot de Zeus amb la dona i fills, i on van agafar vuit dones per fer de parelles dels que no en tenien.
Mentre Pigmalió va enviar a perseguir a la seva germana però la seva mare el va dissuadir, i així ella va arribar en seguretat a la costa d'Àfrica on es va trobar amb el gran rebuig inesperat dels pobles berbers. Gràcies a la seva habilitat va aconseguir, no obstant això, fundar la ciutat de la següent manera:
Va demanar terres al cap de la tribu que governava els terrenys que després serien Cartago, anomenat Iarbes o Hiarbes (esmentat també com Jarabas, Iarabas, i altres variants del nom). Aquest li va prometre, astutament, que rebria tanta terra com abastés una pell de bou. Dido va tallar la pell de bou en tires finíssimes, les va posar l'una al costat de l'altra i, d'aquesta manera va poder cobrir una gran parcel·la de terra que fou el turó de Byrsa que vol dir "turó de la pell del brau". En aquest fragment de la costa es va construir, segons la llegenda, el Byrsan, una fortalesa protegida amb murs que seria l'embrió del centre de comerç fenici que esdevindria Cartago i es trobava damunt del port de la ciutat.
L'assentament aviat va esdevenir una ciutat comercial i a canvi d'un tribut anyal els libis li van permetre construir la ciutat de Cartago.
Iarbes va demanar la ma de dido i va amenaçar amb la guerra si li era rebutjada. Els delegats cartaginesos van comunicar a la reina la petició dient que el rei demanava alguna persona per ser instruït i que no li podrien donar perquè no hi hauria ningú a la ciutat disposat a fer aquest sacrifici, i dido els va renyar dient que qualsevol ciutadà havia d'estar llest per fer aquest sacrifici; els delegats llavors li van dir a la reina que el que volia Hiarbes era la seva ma i que hauria de fer el sacrifici. Va demanar tres mesos de temps i al final d'aquests, en un cerimònia suposadament per acomiadar-se del seu primer marit i preparar-se per les noves noces, es va suïcidar clavant-se una espasa al pit.
A més a més, per Virgili Dido també està relacionada amb Enees: Durant la fugida de Troia, una tempesta empeny a Enees a la costa de la nova ciutat de Cartago, la reina de la qual, Dido, l'acull com a convidat. A causa d'un complot de Venus, la mare d'Enees, Dido s'enamora bojament d'ell. Però Zeus recorda aleshores a Enees els seus deures i ell abandona Cartago, cosa que duu Dido a suïcidar-se. Però ella jurà venjança i establí, d'aquesta manera, la base del conflicte posterior entre Roma i Cartago. La consumació literària d'aquesta història la coneixem per l'Eneida de Virgili, el mite de la fundació de l'imperi romà, i ha estat perpetuat per moltes obres posteriors, entre les que hi ha l'òpera Dido i Enees de Henry Purcell.
La vida de Dido se situa a l'entorn del 800 aC. Pigmalió fou rei de Tir del 821 al 774 aC
[edita] Vegeu també
[edita] Bibliografia
- Thomas Kailuweit: Dido – Didon – Didone. Eine kommentierte Bibliographie zum Dido-Mythos in Literatur und Musik. Frankfurt am Main, Lang 2005, ISBN 3-631-52030-1
