Els visigots a Catalunya
De Viquipèdia
Visigots |
|---|
_01.jpg/150px-Fíbula_aquiliforme_(M.A.N._Madrid)_01.jpg) |
| Visigots federats (376-476) |
| Regne de Tolosa (475-507) |
| Regne de Toledo (507-725) |
| Els visigots a Catalunya |
| Reis gots |
Els gots eren un poble dels considerats bàrbars pels romans que procedent de l'est es van anar traslladant al llarg del segle III i IV per tot el sud d'Europa vers occident empesos pels huns i els francs.
Al Danubi es van separar en visigots i ostrogots, van adoptar la religió cristiana en la forma arriana, i eren de fet els més romanitzats de tots els pobles germànics que van arribar a la península ibèrica durant el segle V.
Taula de continguts |
[edita] El regne de Tolosa
- Article principal: Regne visigot de Tolosa
El 412 el cabdill visigot Ataülf, successor d'Alaric I, procedent del Nord d'Itàlia (on ja havia saquejat la mateixa Roma), va ocupar la Provença i l'Aquitània i cap el 413 ocuparia Narbona, Tolosa de Llenguadoc i Bordeus, amb la major part de la Septimània i bona part de tota Occitània. El 414 establiria una cort a Narbona i es casaria amb la princesa romana Gal·la Placídia, germana de l'emperador Honori. Com a resposta, el general romà Constanci bloquejà els ports de la Narbonensis, cosa que obligaria Ataülf a traspassar els Pirineus i establir-se a Barcino, on fou assassinat per Sigeric, cap del partit antiromà, qui es proclamà rei dels visigots.
Sigeric fou assassinat als pocs mesos per Walia (415-419), qui establiria un foedus amb el nou emperador Constanci III. Els tornaria la princesa Gal·la Placídia i obtindria gairebé tota la Viennensis, que implicava el domini efectiu de tota Aquitània, amb capitals alternants a Tolosa i Bordèu. També incorporaria Agen, Angulema, Saintes, Perigús i Poitiers, i s'hi establirien uns 80.000 visigots.
El seu successor, Teodoric I (419-451) assentaria les bases de l'estat visigot de Tolosa; va trencar el pacte amb Roma i assetjà sense èxit Arle (425) i Narbona (436), ben defensades pel romà Aeci, però dominaria Tolosa (439) i recuperaria la situació anterior. Mantindria una aliança amb el rei dels vàndals Genseric fins el 445, i amb els sueus fins el 449. Fou un dels pocs governants amb domini efectiu sobre la totalitat de l'actual territori occità. Al final del seu regnat s'alia altre cop amb els romans i morira lluitant amb Aeci contra els huns d'Atila als Camps Catalàunics.
Després del regnat del seu fill gran Turismon (451-453), el succeí el seu altre fill Teodoric II (453-466), qui renovaria el foedus amb el romà Avit. Atacà els bagaudes de la Tarraconensis el 454 i lluità contra els sueus el 456. Quan morí Avit trencà definitivament amb els romans i ocupà Narbona i tota la Narbonensis, però no aconseguiria d'incorporar Arelate malgrat un llarg setge. Per no faltar a la tradició, fou assassinat pel seu germà Euric.L'any 476 el rei dels visigots Euric, que ja podia considerar-se independent des del 475, dominava les províncies Narbonense Prima, Viennense, Narbonense Secunda (Provença) i Aquitània Prima (Alvèrnia i Berri), i el poble visigot estava assentat des del 418, nominalment com foederatis, a les províncies de Novempopulània i Aquitània Secunda. La seva capital era Tolosa. Els visigots havien anat estenent el seu poder. El 457 dominaven probablement les províncies de Novempopulània i Aquitània Secunda; el 462 ja dominaven la totalitat de la província Narbonense Prima; el 466 dominaven la província d'Aquitània Prima; vers el 470 dominaren la Viennense i la Narbonense Secunda i el 475 van veure reconegudes totes aquestes possessions i de fet la seva independència.
Províncies com la Tarraconense, que disposaven d'una independència de facto, amb febles vincles amb l'Imperi, van passar a auto governar-se el 476.
El 478 Euric i els visigots van combatre contra els burgundis al Ardèche, i més tard (481 a 484) van ocupar la resta de Provença incloent Arles i Marsella
[edita] L'entrada a Catalunya
No se sap exactament quin any va efectuar Euric la resta de conquestes, però sabem que cap a l'any 480 (abans del 481) el comte got Gauteric, enviat per Euric, travessà els Pirineus i ocupà Pamplona i Saragossa. Per la mateixa època Euric va enviar una altra expedició al comandament del comte Eldefred cap a la part costanera de la Tarraconense (es discuteix qual d'elles va ser primer, encara que en general es creu que va ser la dirigida per Eldefred). La conquesta de la Cartaginesa, Lusitània i Bètica no estan documentades.
Aquesta expedició cap a la Tarraconense va comptar amb la col·laboració del general romà Vicenç, que no se sap si era un general que havia passat al servei de Euric, o era el governador militar provincial romà de la Tarraconense o de l'altra província d'Hispània (en les cròniques se'l titula "Dux Hispaniae"). Euric va haver de valer-se de la col·laboració d'un general romà (bé com a dirigent militar bé com aliat polític) per assegurar-se la submissió dels hispà-romans de la Tarraconense, on pel que sembla va trobar resistència, probablement encapçalada pels grans propietaris romans o hispà-romans oposats al lliurament de dos terços de la terra als gots segons la llei de la hospitalitas modificada pels visigots (d'un terç pasava a dos terços). Si se sap que Tarraco, la capital provincial, va haver de ser assetjada i presa violentament, iniciant després la seva definitiva decadència en benefici de Barcino (Barcelona), decadència completada anys més tard per obra dels musulmans.
En canvi sembla que Gauteric no va trobar resistència, davant el temor que un nou buit de poder provoqués un nou període d'agitació similar a la Bagaudia viscuda uns anys abans, o bé incursions dels salvatges muntanyencs aclaparats per la pressió demogràfica.
No se sap si tota la província Tarraconense es va sotmetre amb rapidesa (amb l'esmentada resistència a Tarraco i potser algunes altres zones), però el fet cert és que el 506 encara es lluitava per ocupar Tortosa. No se sap si va ser presa inicialment Tortosa i posteriorment es va rebel·lar en ocasió del repartiment de terres, o per contra la resistència dels hispà romans es va anar desplaçant-se cap al sud, buscant el baluard defensiu de l'Ebre. Dirigia la resistència a Tortosa un hispà-romà anomenat Pere, al qual se li atorga el titulo de tiranus (tirà, és a dir el que es titula rei sense títol legal per ser-ho), i aquesta titulació suggereix que Pere s'hauria proclamat sobirà en ocasió de l'extinció de l'Imperi i abans de l'entrada dels visigots (o en tot cas hauria succeït a un Emperador o línia d'emperadors proclamats a la Tarraconense des d'aquesta data), encara que no sabem si es va proclamar únicament a la regió de Tortosa o les seves pretensions abraçaven tota la província, essent l'esmentada ciutat el seu últim baluard. Pere va ser vençut i mort el 506 i la ciutat de Tortosa ocupada, amb el que pràcticament en aquest moment els visigots dominaven dominar la totalitat de la Tarraconense i probablement la Cartaginense.
Gauteric va conquerir la Tarraconense oriental i probablement va arribar a Lusitània, si bé es suposa que la zona era disputada també pels sueus, ara probablement molt identificats amb les poblacions locals, i que amenaçaven la rereguarda visigoda mitjançant les calçades romanes que anaven des de Braga a Cesaraugusta (continuant cap a Tarraco) passant per Astúrica, Virovesca, Tritium, Vareia i Calagurris, i per la que anava des de Ocelum Durii fins a Cesaraugusta passant per Abucella, Clunia, Uxama, Turiasso i Belsione o Belsinum o Balsio, seguint en termes generals la línia del Duero. Probablement entre el 480 o 481 i el 490 la zona central d'Hispània va ser disputada ferotgement per visigots i sueus, aconseguint els primers un precari domini. Sembla que els visigots van avançar sense trobar molta resistència i van poder dominar tota la Cartaginense abans del 483, i també tota o part de Lusitània. El 483 el visigot Salla i el bisbe de Mèrida Zenó van reconstruir un pont romà sobre el Guadiana a la ciutat Mèrida (Emèrita Augusta), capital provincial de Lusitània (que amb Requiari havia estat la capital del regne dels sueus), segurament després d'un període de lluites entre visigots i sueus, de bandidatge i de govern poc eficaç dels propietaris locals; aquesta inauguració demostraria que el domini visigot quedava ben assentat, i que potser no era mal acollit per la població. El domini visigot a la Bètica per la mateixa època, encara que alguns historiadors sostenen que va haver de produir-se abans de la mort de Euric el 484, no és segur i en tot cas no està documentat.
Simultàniament (període 476- 510, encara que el gruix de l'emigració va haver d'arribar entre el 490 i el 510) un numero relativament important de gots colonitzà les terres entre el Tajo i el Duero, i entre la frontera de Galícia (en poder dels sueus) i la Vall de l'Ebre. En aquesta regió s'han excavat nombroses necròpolis godes i probablement el percentatge de població goda en elles va ser sensiblement més alt que en altres terres de la península Ibèrica.
[edita] Tensions entre Visigots i Francs
Euric va morir el setembre del 484 i el va succeir el seu fill Alaric II. El 486 els francs de Clodoveu (fill de Khilderic I i de la reina turíngia Bisina) van arrabassar a Siagri els seus dominis en la part septentrional de la Gàl·lia (al nord del Loire). Siagri es va refugiar a Tolosa, però Alaric II el va lliurar als francs, i va ser executat. Amb això visigots i francs van passar a ser veïns. L'obra de consolidació del domini en Hispània (inclosa una eventual dominació, a més de a la Lusitània i a la Cartaginesa, a la Bètica, la qual cosa no és segur) va ser feta en temps de Alaric II. Potser va ser més problemàtica del que pogués pensar-se. Ocupat en aquesta tasca Alaric II consideraria imprudent enfrontar-se als francs per defensar a Siagri.
Per defensar les zones conquistades a l'occident de la Tarraconense i de la Cartaginesa, pròximes a les posicions dels sueus, es traslladarien colonitzadors visigots des de la Gàl·lia, i es crearia els nombrosos assentaments a la regió, assentaments que les necròpolis excavades han donat a conèixer. El Cronicó Cesaraugustà situa una gran emigració de gots a l'última dècada del segle, i el fet és plenament confirmat per les excavacions realitzades en tota una extensa àrea entre Pamplona (al nord-est), el naixement del Tajo (al sud-est), Carpio de Tajo a l'oest de Toledo (al sud-oest), i la Terra de Campos (al nord-oest). Precisament la comarca de la terra de Campos, al oest del Pisuerga, rep la seva denominació del nom que va portar antigament: Campi Gothorum (Camps dels Gots). La practica totalitat de l'emigració es va establir a l'altre costat de l'Ebre. Aquests assentaments haurien sorgit doncs entre el 490 i el 500, assegurant tota la zona enfront del regne dels sueus, mentre les forces visigodes dirigien la seva activitat cap a la Lusitània i la Bètica.
El 489 Zenó de Bizanci, per desviar als ostrogots que amenaçaven a l'Imperi Oriental, va cedir al seu rei Teodoric el gran, l'Imperi d'Occident, incloent el títol jurídic d'Emperador, renunciant de fet a la ficció de ser l'únic Emperador.
Teodoric va dirigir totes les seves forces contra Dalmàcia, que va ser ocupada (489) i va entrar a Itàlia (490) vencent a Odoacre i els seus hèruls a la riba del Isonzo, prop de Verona, i per segona vegada a la riba del riu Adda. Teodoric va entrar en Pavia, on va ser atacat inesperadament pels hèruls al comandament d'Odoacre (490) qui va assetjar la ciutat. Segurament els assetjadors haguessin exterminat als ostrogodes de no ser per una oportuna intervenció del visigot Alaric II, que va obligar a Odoacre a retirar-se cap a Ravenna (agost del 490) on va quedar assetjat per Teodoric durant tres anys (490-493). A principis del 493, Odoacre i Teodoric van arribar a un acord, pactant-se un repartiment del poder. Teodoric va entrar a Ravenna (27 de febrer) i es va iniciar una breu època de govern conjunt, que va culminar als pocs dies amb l'assassinat de Odoacrw a mans del propi Teodoric (principis de març), qui a més va fer matar a la família del hèrul, i va ordenar una massacre general per sorpresa de les tropes hèrules. Teodoric ja no va assumir el títol d'Emperador. Probablement en pagament de l'ajuda prestada pels visigots, la filla de Teodoric, Tiudigota, es va casar amb Alaric II (entre el 490 i el 495 aproximadament), naixent de l'esmentat enllaç un fill anomenat Amalaric (cap a l'any 500).
La tensió entre Visigots i Francs va ser creixent al iniciar-se el segle VI, i era evident el 504. Teodoric el gran, rei dels ostrogots, va fer de mediador entre el franc Clodoveu i el visigot Alaric II, per evitar la guerra, aconseguint que els dos reis s'entrevistessin en una illa del riu Loire (que marcava la frontera) pròxima a Amboise. Es va evitar amb això l'immediat esclat de la guerra però la tensió no va disminuir.
Clodoveu (que era catòlic) es va aliar al rei borgonyó Gundebald (que era arrià com Alaric II). Finalment la guerra va esclatar i va concloure amb la batalla de Vouillé, prop de Poitiers (507), en la que Alaric II va ser derrotat i mort. Francs i borgonyons o burgundis van avançar cap als dominis visigots, però l'ostrogt Teodoric va enviar forces sota el comandament del general Ibbas que van ocupar Provença, impedint que l'ocupessin els borgonyons (que ja havien penetrat en ella), derrotant-los en el riu Durance. Des de Provença, el general Ibbas va entrar a la Narbonense o Septimània, en la qual francs i visigots lluitaven ferotgement, especialment pels voltants de Narbona (508).
Únicament destacarem que el 508 els ostrogots van descobrir vivint entre els visigots a un noble anomenat Eutaric, que es creu que era descendent directe (nét o besnét probablement) del ex rei ostrogot Videric (un nen que pertanyia a línia legitima la dinastia real ostrogoda dels Amals i que va marxar amb els visigots el 375). Eutaric vivia com qualsevol noble visigot i va rebre la mà de la princesa Amalasunta, filla de Teodoric.
[edita] La batalla de Vouillé
Progressivament els francs, un altre poble germànic, els van anar empenyent fins vèncer-los a la batalla de Vouillé (507). Derrotats els visigots, la conseqüència inevitable va ser la perduda d'Aquitània i Novempopulània fins a la barrera dels Pirineus. La Provença fou ocupada pels ostrogots i només la Septimània fou conservada mes enllà dels Pirineus. A la batalla de Vouillé va perdre la vida el rei visigot Alaric II. El seu fill Amalaric era encara un nen. Sembla que un grup de magnats va optar per proclamar al jove Amalaric però donada la situació de guerra la majoria dels nobles visigots, reunits a Narbona, van aclamar com rei a Gesaleic, fill il·legítim d'Alaric II (si bé la monarquia visigoda era electiva i els nobles haguessin pogut elegir rei entre persones diferents dels familiars o descendents del rei difunt).
Els visigots es van traslladar en massa des d'aquestes regions cap als seus dominis a Hispània. Durant uns mesos, i potser uns anys (507 a 509), centenars de visigots, amb les seves famílies, els seus esclaus i els seus cercles pròxims, van travessar els passos Pirinencs per establir-se principalment a l'altiplà, on des feia anys s'havien fundat el que es podrien anomenar "colònies" visigodes.
Mentrestant els francs van entrar a Tolosa, que va ser incendiada.
Isidor de Sevilla, cronista d'aquest període, explica que el rei Gesaleic "retornà a Hispània". De les seves paraules i dels fets conegut sembla deduir-se que el rei Gesaleic, sentint-se insegur a Narbona després de la caiguda de la capital Tolosa, abandonà Narbona, per establir les seves línies defensives més enllà dels Pirineus. De fet, en una data indeterminada entre finals de l'any 507 i principis de l'anys 509, i molt probablement al llarg del 508, els Francs van ocupar Narbona.
El rei ostrogot d'Itàlia, Teodoric, avi del jove Amalaric, va intervenir en la lluita, i les seves tropes van entrar en territori visigot (probablement el 508 o principis del 509) al comandament del general Ibbas. Aquest va recobrar Narbona, expulsant als francs (probablement el 509), i el 510 va obligar als exèrcits franc i borgonyó que assetjaven Arles (on resistia una guarnició visigoda que mancava d'aliments) a retirar-se.
[edita] El Regne de Barcelona
Gesaleic va abandonar Narbona, probablement ja en l'any 507 i es va establir a Barcino (Barcelona), que es va convertir en capital del regne. Entre el 508 i el 511 Gesalico va mantenir una estreta amistat amb els ostrogots d'Itàlia, però el 511 "es va aliar amb els enemics dels ostrogots" probablement un partit visigot oposat a l'influència ostrogoda. En represàlia per l'esmentada aliança el general Ibbas va expulsar a Gesaleic de Barcelona, obligant-lo a fugir.
El general Ibbas va proclamar com rei a Barcino al jove Amalaric (511), fill de Alaric II i nét (per part de madre) de Teodoric el gran. El nou rei només tenia nou anys d'edat, pel qual el propi Teodoric va assumir la regència. Un intent de Gesaleic de recuperar el poder va ser derrotat prop de Barcelona, i l'ex rei va morir quant fugia cap a Borgonya.
Durant el període que Teodorico va governar sobre els Visigots, la seva atenció es va centrar a Septimània o Narbonense. Teodoric va recuperar algunes ciutats de la Narbonense que havien caigut a poder dels Francs (Rodès, Besiers...), mentre el domini visigot a la zona de la Vall de l'Ebre fins a l'altiplà, es mantenia precàriament.
Se sap que el 524, en el Concili de Lleida, els Bisbes de la Tarraconense allà reunits van considerar necessari declarar que els clergues que celebressin serveis sagrats en ciutats assetjades no havien de derramar sang, ni tan sols la dels seus enemics, doncs de fer-ho se'ls castigaria amb severes penes. Com no existeixen notícies d'atacs francs al Sud dels Pirineus abans del 531, cal concloure que les "ciutats assetjades" que s'esmenten eren sens dubte les víctimes d'atacs vascons.
[edita] El Regne de Narbona
Teodoric va morir el 526, i el seu nét i pupil Amalaric es va convertir en rei pel seu compte, actuant des d'aleshores per dret propi. Aviat va signar un tractat amb el nou rei dels ostrogots, Atalaric (un altre nét de Teodoric), tractat que afavoria als visigots. El rei ostrogot va tornar al visigot el tresor real, del qual Teodoric s'havia apropiat (el tresor visigot va ser salvat per Teodoric de mans dels Francs, a Carcassona, i des d'aleshores va passar al seu poder). A més el tractat establia que els ostrogodes i visigots casats entre ells podrien escollir lliurement la seva nacionalitat; la frontera visigoda amb els ostrogots a Provença va quedar fixada en el braç occidental del delta del Roine, quedant Ugernun (Beaucaire) i Usés en territori ostrogot. El territori comprès entre el braç occidental del Roine i els Pirineus va quedar a poder dels visigots constituint la província Narbonense o de Septimània . Amalaric va fixar la seva residència a Narbona, i no va viatjar casi mai al sud dels Pirineus. Es va casar amb la princesa Clotilde, filla de Clodoveu, a la que va voler convertir en arriana i suposadament la va maltractar. Clotilde va cridar als seus germans i Khildebert va envair el regne visigot, va ocupar Narbona i va entrar a Barcelona (531) i Amalric fou assassinat allí mateix. Els francs es van retirar emportant-se a Clotilde.
Mort Amalaric el va succeir l'ostrogot Teudis que es va instal·lar a Barcelona. Sembla que Teudis dirigia un partit hostil al rei mort, i que potser ja s'havia alçat en rebel·lia abans de la mort del seu antecessor, en ocasió de l'esclat de la guerra contra Khildebert. Va lluitar contra els francs i contra els bizantins. Va traslladar la capital a Toledo abans del 546.
[edita] El Regne de Toledo
Amb el trasllat de la capital a Toledo pel rei Teudis s'entra al període estricte del Regne de Toledo. El trasllat fou a una data anterior al 546. Teudis va morir assassinat en el seu palau de Toledo el 548, sense que es coneguin els motius que van portar al crim. Teudisel fou de la mateixa tendència nobiliària i fou assassinat possiblement per la tendència oposada que va portar al tron a Àquila I, que va perdre el prestigi molt ràpid al ser derrotat pels cordoveses, rebels o encara independents. La facció rival es va revoltar sota la direcció d'Atanagild, que va dominar Bètica i Cartaginesa (551). Àquila es va establir a Mèrida i va cridar en ajut al emperador bizantí Justinià. Els bizantins van desembarcar, van ocupar part de la Bètica i la costa de la Cartaginesa, però no foren prou forts per ajudar al rei a dominar la revolta, i fou altre cop derrotat, i poc després assassinat, essent reconegut com únic rei Atanagild.
Atanagild va voler expulsar als bizantins, però aquests van enviar un nou exèrcit i van mantenir la part essencial dels dominis que ja havien establert. Vers el 560 es va acordar la pau i es va establir formalment en els territoris bizantins la província bizantina d'Hispània (Spania). Atanagild va morir de mort natural el 567 i després d'un interregne, va obtenir el suport dels nobles Liuva I dux de la Narbonense.
Liuva va associar al seu germà Leovigild. El 572 aquest va quedar com a rei únic i va iniciar una rapida expansió: contra els bizantins, contra els àstur, contra els càntabres, contra els araucons de la frontera gallega, contra els sueus i contra els vascons. La revolta del seu fill Hermenegild, convertit al catolicisme, va afavorir el vascons que van fer una devastadora expedició que va arribar a Catalunya el 581, però el rei els va rebutjar i va construir Victoriacum a la plana d'Àlava, una fortalesa per mitjà de la qual els podria controlar. Després de sufocar la revolta del seu fill, el 584 va conquerir el regne sueu.
[edita] La invasió àrab
En morir Vítiza el 710, els seus enemics elegiren rei Roderic. Els fills de Vítiza, partidaris d'Aquila II es refugiaren a Ceuta, on governava el comte Olbà, dit també Julià, sota el domini de Mūsà ibn Nusayr. Amb ells negociaren un ajut per tal de recuperar el tron i el patrimoni familiar. Mentre Roderic assetjava Pamplona i lluitava contra els bascs revoltats, els àrabs, comandats per Tàriq ibn Ziyad i ajudats per Olbà, passaren l'estret i s'establiren al lloc després anomenat Gibraltar contra la opinió del califa. Roderic tornà a Còrdova i reuní l'exèrcit, i s'entaulà la Batalla de Guadalete, en la que els vitizans, encarregats de les ales, abandonaren el combat, i el centre d'aquest fou destruït.
Les batalles es van anar succeint, i Ardó, que va succeir Aquila II va concedir l'ocupació de Catalunya, que es va completar el 720, i Musa es va convertir en el primer valí de l'Àndalus.
[edita] Organització territorial
L'organització de Catalunya durant aquest període va continuar sent la mateixa que fins llavors i l'impacte demogràfic molt limitat donat que els visigots eren relativament poca població respecte els hispano-romans, a més que van establir-se preferentment al centre de la península deixant potser guarnicions militars en llocs claus.
La diòcesi de Tarragona i la Narbonense sembla que eren el marc de referència administratiu. La revolta de Paulus al 673, personatge d'origen grec, és el primer intent de crear un estat en aquests territoris, el rei Vamba ho va impedir aprofitant que era a prop de Catalunya amb un exèrcit per reprimir els bascons. El judici a Paulus, general visigot, s'ha conservat.
[edita] El llegat
El llegat dels visigots principalment és el dret romà compilat junt amb el visigot, El codi d'Euric, o el Liber Iudicum van tenir una gran repercussió al llarg de tota l'època medieval. Però també van quedar alguns noms propis com Alfred o Arnau i força vocabulari, sobretot militar, però també alguns com maduixa, bru, bogada i topònims com Geltrú o Areny.
Segons l'historiador Ferran Soldevila aquí ja es troben certes característiques de la història de Catalunya: el fracàs de l'intent de creació d'un regne a banda i banda dels Pirineus, el fet estratègic de la meseta central com a punt de partida d'organització militar i política i la conflictivitat de Barcelona.
