Batalla de Guadalete
De Viquipèdia
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
[edita] Antecedents
El comte visigot de Septa (Ceuta) el got Olban (els seus descendents portaven la nisba o nom de "al-Qutí" es a dir "el Got"), que governava sobre els berbers Gumara, vasalls dels visigots però que s'havien sotmès als musulmans, va fer de mitjancer per obtenir la col·laboració de Mussa ibn Nussayr a favor d'un bàndol en les lluites civils entre els dos partits que es disputaven la corona visigoda.
El 710 va menar una expedició de tempteig a les costes andaluses, comanada per Tarif ibn Màlik, que va tornar sense problemes. Mussa sembla que va demanar opinió al califa Al-Walid, que li va ordenar no traspassar l'estret. Però l'esquer del tresor reial visigot va temptar Mussa. El 711 va ordenar a Tàriq ibn Ziyad sortir cap a Hispània.
L'any 711 Tàriq va creuar l'Estret i va desembarcar a la Bètica. Amb només quatre vaixells van caler dies per traslladar a les tropes. Tàriq va desembarcar suposadament a un lloc que va anomenar jàbal Tàriq (muntanya de Tàriq), avui Gibraltar[1]. La base es va establir a al-Jazira (Algesires). El rei got Roderic, que sembla estava en lluita contra els bascons i els nobles opositors a la part nord del regne, va sortir cap al sud.
Sembla que nobles de la Bètica favorables a Àquila II van rebre a Tàriq i els seus soldats, que eren tots berbers cristians i no produïen cap recel, però no és segur que ho fessin perquè fossin aliats directes de la causa, sinó com aliats objectius. Les normes dels Concilis de Toledo prohibien demanar ajuda a l'estranger per ocupar el poder. Roderic i Àquila van acordar una treva per combatre junts els nouvinguts. La situació de Tàriq va passar a ser compromesa. Cap dels dos partits el reconeixia com el seu aliat, sinó que al contrari unien les forces, i el deixaven amb el mar a l'esquena amb un exercit reduït de només set mil homes. La base de Roderic estava a Còrdova. L'exèrcit d'Àquila sembla que estava cap a la zona de Cartago Nova. Tàriq va enviar un missatge al seu cap Mussa, que li va enviar cinc mil homes més, tots amazigs.
[edita] La batalla
Entre el 19 i el 26 de juliol del 711 a la llacuna de La Janda: les primeres topades amb les tropes de Tàriq ibn Ziyad fotrn el 19 de juliol i després ja no van parar. Però els vitizians, seguidors d'Àquila II, en un determinat moment, van deixar la batalla, provocant directa o indirectament la derrota de Roderic. Molts nobles van morir i fins i tot potser el mateix Roderic, encara que això no és segur.
[edita] Conseqüències
Tàriq ibn Ziyad va completar aquesta victòria amb una segona a Écija, rematant la noblesa goda roderiquista (i sembla que també alguns vitizians que estaven allí). Els reis se sap que antigament s'emportaven el tresor a les batalles. No es probable però que Roderic portés el tresor reial al seu seguici. No obstant Tàriq devia pensar que el tresor anava amb ells i que se l'emportarien cap a Toledo, o bé sabia que estava allí.
El mateix juliol del 711 Tàriq deixà els seus lloctinents a punts estratègics (Màlaga, Granada i Còrdova, aquesta última sota el comandament de Mughith ar-Rumi) i arribà a marxes forçades a Toledo. Allí se li obren les portes i es troba amb Oppas, germà del difunt rei Vítiza, possible senyal que Àquila ja havia estat proclamat a Toledo on el clergat li era favorable, probablement un dia abans al saber-se la mort de Roderic. Se sap que l'arquebisbe Sindred, partidari de Roderic, va fugir cap a Roma, però es desconeix si per causa de la presa del poder pels vitizians o per por del musulmans o per ambdues raons. A Toledo Tàriq va trobar el tresor però era difícil emportar-se'l, perquè les autoritats vitizianes de Toledo només estaven disposades a entregar-ne una part com a pagament pels serveis prestats. Així doncs, Tàriq va decidir quedar-se a la capital del regne i esperar instruccions de Mussa ibn Nussayr. Allí tenia forces suficients per no ser atacat dintre la ciutat i els vitizians no s'atrevien a trencar amb ell fins que el poder d'Àquila no estés consolidat, i una ciutat enmurallada era difícil de prendre per mitjà d'un atac de l'exterior.
