Dinastia Omeia

De Viquipèdia

Els Omeies (en llengua àrab, بنو أمية banū umayya o الأمويون al-umawiyyūn; en persa, امویان omaviyân; en turc, Emevi) van ser un llinatge àrab que va exercir el poder califal primer a Orient, amb capital a Damasc, i després a Al-Àndalus, amb capital a Còrdova.

Els quatre primers califes no van seguir una línia successòria predefinida, i aquesta etapa és coneguda com l'època dels primers califes. Es caracteritza per una ràpida expansió de signe anàrquic, i dels primers intents de centralització. La victòria de Muawiya, del clan dels Omeies, suposa la seva aclamació com a califa i fundador de la dinastia omeia, que suposa la total pèrdua de poder par part de les elits de Medina i La Meca, i el canvi de capital de l'imperi, que passa a Damasc. L'exèrcit de Síria passa a ser el responsable del control de l'imperi.

Es trenca la línia de califes raixidun i l'estricta observació de l'Alcorà, per la qual cosa els omeies son rebutjats com a califes legítims per part del sunnisme. El xiisme, òbviament, només reconeix a Alí ibn Abi-Tàlib. La fidelitat religiosa és substituïda per l'obediència monàrquica (mulk).

[edita] Ascensió

Amb l'ajut de les tropes síries, Muawiya acabà amb l'anarquia inherent als sistemes d'organització tribal, posant les bases d'un autèntic Estat musulmà. Per aconseguir això, s'haguè d'enfrontar a nombroses revoltes, continuació de la guerra civil iniciada en temps d'Alí. Una vegada superada, es reprengué l'expansió de l'imperi, arribant a assetjar Constantinoble l'any 668. Es conquereixen Rodes (672) i Creta (674), al temps que es crea una base naval a la Mar de Màrmara, des d'on entre 674 i 680, any en què va morir Muawiya, es llençaren atacs anuals contra la capital de l'imperi bizantí.

Però el seu règim encara era precari, i l'arribada al poder del seu fill Yazid I va desencadenar noves revoltes. La xiïta, liderada per Husayn, fill menor d'Alí, fou reprimida fàcilment, i Husayn mort a Karbala per l'octubre de 680. Més gran fou la revolta Quraysí, liderada per Abd-Allah ibn al-Zubayr, nét d'Abu-Bakr, i de caire tradicionalista. Aquesta coincidí amb la mort de Yazid (683) i, quaranta dies després, del seu successor Muawiya II (684), cosa que convertí la revolta en una autèntica amenaça pel règim omeia.

[edita] Decadència

La pau obtinguda per la família marwaní després de la segona guerra civil fóu molt fràgil. Tot i la solidesa de l'aparell administratiu creat, les revoltes eren constants. Ja no per governadors que es volguessin independitzar, i cada vegada menys pels afers dels immigrants àrabs, sinó més aviat sobre qüestions com l'expansionisme i el militarisme del règim.

L'estabilitat de l'imperi depenia de l'exèrcit de Síria, vist per les altres províncies com a una força hostil, mentre que els ingressos del tresor públic ho feien d'un insostenible expansionisme, ja que li corresponia una cinquena part del botí. Aquest expansionisme era utilitzat, a més, com a una eina per reduir l'amenaça de revoltes militars, ja que els mantenia ocupats, reduïa la seva quantitat i suposava una font d'ingressos extraordinària per a ells.

Però a mesura que passaven els anys les conquestes es feien més difícils i inestables. A més, començà a aparèixer un fort procés d'integració i assimilació entre els cossos militars àrabs i la població indígena. Els militars sentien així un creixent interès per l'agricultura i el comerç, també un cert sentiment nacionalista i l'establiment de famílies. Per aquest motiu, les campanyes de conquesta cada vegada eren menys populars, tot i que necessàries per mantenir el sistema econòmic establert.

El creixement de la població a les ciutats fou àmpliament superior al del comerç i la indústria, i els sistemes de beneficència que alleugerien la situació temporalment tornaren insostenibles. Si a això se li suma una disminució d'ingressos per la reducció dels botins de guerra, la situació torna explosiva.

El fet que els càrrecs d'importància es reservessin a la família marwaní i als seus protegits va suposar l'aparició d'una classe privilegiada, que defensava els seus interessos de forma agressiva. Tant això com el procés d'assimilació i oposició a la guerra, foren especialment importants al Khurasan, des d'on partí la revolució abbàssida.

Conscients d'aquests problemes, sota els regnats de Suleiman i Omar II, s'inicià un procés de reforma. Primer de signe moderat, i després de caràcter radical, sorprenentment similar a les grans revolucions europees dels darrers dos segles, amb la diferència que aquesta fou dirigida des de dalt, i per tant no tingué continuïtat.

Sota el govern de Suleiman, es canvien a l'administració els elements conservadors per altres de reformistes. Les campanyes militars es centraren en consolidar els seus dominis, obrint-se a militars no-àrabs, amb l'excepció de les importants campanyes contra l'imperi bizantí, arribant a assetjar Constantinoble (716), campanya durant la qual morí l'any 717. Això suposà un fort cop per a l'exercit de Síria, del qual depenia l'estabilitat de l'imperi.

L'arribada al poder d'Omar II suposa una radicalització extrema de les polítiques de reforma. El nomenament d'aquest com a successor, per part de Suleiman, anava en contra de les preferències mostrades pel seu pare Abd al-Malik i la major part de la família marwaní. Per això, només s'acceptà l'execució del testament sota condició que Yazid II fos el següent successor. Els partidaris d'Omar II acceptaren, amb l'esperança d'un llarg govern per part d'aquest.

Però el fet es que Omar II morí l'any 720, deixant darrera seu un legat de reformes a mig executar. Aturà totes les polítiques expansionistes, gran part dels privilegis de la família omeia, i establí la igualtat entre tots els musulmans, siguin o no àrabs. Pretenia establir el seu poder sota una ideologia islamista, en comptes de fer-ho al poder militar arabo-sirià. Es restablia, per tant, el concepte de la ummah. El seu govern es caracteritza per un major centralisme, però reducció de la importància del poder militar.

Yazid II, durant el seu breu regnat (720–724), anul·là totes les directives d'Omar II. L'expansionisme i el domini àrab tornaren a ser moneda comú. El succeí el seu germà Hisham, que gràcies a la seva habilitat política aconseguí la continuïtat de l'imperi duran dues dècades. La seva mort l'any 743 suposà pràcticament el final de la dinastia omeia. Els esforços de Walid II (743–744), Yazid III (744), Ibrahim I (744) i Marwan II (744–750), arribant a acceptar algunes polítiques d'Omar II, no aconseguiren aturar la revolució.

[edita] Califes omeies de Damasc

• Muawiyah I ibn Abi Sufyan, 661–680
• Yazid I ibn Muawiyah, 680–683
• Muawiyah II ibn Yazid, 683–684
• Marwan I ibn al-Ḥakam, 684–685
• Abd al-Malik ibn Marwan, 685–705
• al-Walid I ibn Abd al-Malik, 705–715
• Suleiman ibn Abd al-Malik, 715–717
• Umar ibn Abd al-Aziz, 717–720
• Yazid II ibn Abd al-Malik, 720–724
• Hixam ibn Abd-al-Màlik, 724–743
• al-Walid II ibn Yazid II, 743–744
• Yazid III ibn al-Walid, 744
• Ibrahim ibn al-Walid, 744
• Marwan II ibn Muhammad (governant des de Harran) 744–750

[edita] Emirs Omeia a Còrdova

• Abd ar-Rahman I, 756–788
• Hisham I, 788–796
• al-Hakam I, 796–822
• Abd ar-Rahman II, 822–852
• Muhammad I de Còrdova, 852-886
• Al-Mundhir, 886 - 888
• Abdallah ibn Muhammad, 888–912
• Abd ar-Rahman III, 912–929

[edita] Califes Omeia a Còrdova

• Abd ar-Rahman III, com califa, 929–961
• Al-Hakam II, 961–976
• Hisham II, 976–1008
• Mohammed II, 1008–1009
• Suleiman, 1009–1010
• Hisham II, restablert, 1010–1012
• Suleiman, restablert, 1012–1017
• Abd ar-Rahman IV, 1021–1022
• Abd ar-Rahman V, 1022–1023
• Muhammad III, 1023–1024
• Hisham III, 1027–1031