Harran
De Viquipèdia
Harran (llatí Carrhae, transcrit Carres) fou una antiga ciutat del nord de Mesopotàmia, a l'est de l'Eufrates a la vall del Balikh o Belikh. Es troba a la riba del riu Djullab en territori de la moderna Turquia.
Taula de continguts |
[edita] Domini hitita
La seva posició estratègica al camí entre Nínive i Karkemish la va convertir aviat en centre comercial. Al segon mil·lenni fou una estació comercial assíria coneguda per Harranu (camí). Vers la meitat del segle XIV aC fou ocupada per un exèrcit hitita dirigit per Piyasilis I de Karkemish que portava al pretendent hurrita del regne de Mitanni, Mattiwaza. Els hitites havien ocupat abans Irridu o Irrite, situada a l'oest, en el camí entre Karkemish i Harran.
[edita] Domini assiri
Harran va caure en mans d'Assíria vers el 1270 aC amb la resta de Mitanni. Vers el 725 aC es va revoltar contra els assiris que la van reconquerir i li van treure privilegis que el rei Sargon II els hi va retornar pocs anys després.
[edita] Domini babiloni
El 25 de juliol del 616 aC Nabopolasar va derrotar als assiris a Harran. Després de la pèrdua de Assur i Nínive, un general es va proclamar rei amb el nom d' Ashuruballit II, i es va fer fort a Harran, que finalment fou ocupada per Nabopolasar de Babilònia el 609 aC. Al mateix temps els egipcis anaven en socors dels assiris (juny del 609 aC) i units a les forces de Ashuruballit van tractar de recuperar Harran que va quedar assetjada, però es van haver de retirar (agost).
Una revolta a Harran va propiciar un cop d'estat del general caldeu Nabònides que va assolir la corona de Babilònia el 556 aC. Nabònides fou un governat extravagant. Va deixar al seu fill Baltasar (possible inspirador del cop d'estat) a Babilònia i es va establir a Harran (va dedicar molta atenció al déu Sin d'Harran) i després al oasi de Tayma a Aràbia, rebutjant el culte a Marduk el déu de Babilònia. Els babilonis esperaven del seu rei que dediqués el culte principal a Marduk, i com que no ho va fer va perdre suport. El rei dels perses Cir II el gran, després de derrotar als medes (550 aC) i conquerir Lídia (547 aC), va fer presoner a Baltasar a Sippar, i va conquerir Babilònia i va anunciar el restabliment del culte de Marduk obtenint el suport dels babilonis.
[edita] Entre el domini macedoni i el domini romà
El 331 aC hi van entrar els soldats macedonis d'Alexandre el Gran. El mateix rei es pensa que va ser a Harran l'estiu del 331 aC. Fou part dels dominis dels seus diàdocs Perdicas d'Orèstia, Antígon el borni (Monoftalm) i Èumenes de Cardia fins que va esdevenir possessió de Seleuc I Nicàtor que hi va establir veterans, i sota l'imperi Selèucia va esdevenir part del districte o satrapia d'Osroene (Osrhoene) amb capital a Urhai (Edessa), satrapia que va ser independent sota la dinastia abgàrida, que fou vassalla dels parts però va oscil·lar entre Roma i l'Imperi Part. Els romans l'esmenten com Carrhae (Carres), i fou allí on Crassus amb l'exèrcit romà fou derrotat pel general part Surena el 53 aC. La ciutat era poblada per descendents dels macedonis, que en la lluita estaven al costat dels parts.
[edita] Domini romà
Harran pertanyè als reis d'Osroene. Luci Aureli Ver va incorporar aquest regne i va conquerir Nisibis, però una epidèmia el va obligar a retirar-se. Un monument de la victòria erigit a Efes assenyala a Harran entre les ciutat sotmeses.
Setpimi Sever va incorporar Osroene el 195 incloent Harran que fou convertida en colònia per Còmmode (214), el qual la va visitar l'abril del 217 i fou assassinat a instagació del prefecte de la guàrdia pretoriana Macrí. L'emperador Galeri hi fou derrotat pels sassànides el 296. Julià l'Apòstata va fer sacrificis al déu Sin, a Harran, al començament de la seva campanya persa. Justinià I en va reparar les muralles que tenien 4 km de llarg i 3 d'ample i tenien un total de al menys 187 torres. De les sis portes (Alep, Anatàlia, Arslanli, Mosul, Bagdad i Rakka) només es conserva la primera. Sota els bizantins fou anomenada sovint Hel·lenòpolis (per el paganisme dels seus habitants).
[edita] Domini àrab
El 640 fou ocupada sense combat pels àrabs; en aquest temps encara existia el culte a Sin; el seu temple va esdevenir un castell del que queden encara les ruïnes. Fou una de les principals ciutats del Diyar Mudar dins la Djazira (Diyar Bakr, Diyar Mudar i Diyar Rabia) junt amb Al-Ruha (Edessa, avui Urfa) i Al-Raqqah. Umar II hi va establir una escola de medicina abans establerta a Alexandria. Sota el califa Merwan II fou residencia del Califa. El palau califat fou destruït pels abbàssides. El 830 el califa Mamum va oferir als habitants, en majoria pagans, l'elecció entre una de les tres religions del "llibre" (cristiana, jueva o musulmana) però els ciutadans van declarar ser membres de la religió sabea, que era admesa.
Sota el Califat va tenir un govern religiós (govern dels sabeus) que fou enderrocat el 1032 o 1033 per una milícia rural alida aliada a una milícia dels pobres de la ciutat, que no tolerava la llibertat religiosa. Els temples sabeus foren destruïts. Va passar llavors a la dinastia numaírida fundada per Waththab (990-1019) probablement en temps del tercer emir Mani vers el 1059, que vers el 1063 va reconèixer la sobirania fatimita que va durar fins el 1081 en que fou ocupada per l'uqaílida Sharaf al-Dawla, aliat turc seljúcida; però el governador uqaílida Yahya ben al-Shatir fou enderrocat uns dos anys després en una revolta popular; els seljúcides van reprimir amb sang la revolta i la van recuperar.
Edessa fou ocupada pels croats el 1104, i el subministrament d'aigua a la ciutat d'Harran fou tallat. El 7 de maig de 1104 fou teatre de l'anomenada batalla d'Harran lliurada a la vall del riu Balikh (a uns dos dies a peu de la ciutat i a un lloc proper a Al-Raqqah) en la que fou fet presoner el comte Balduí d'Edessa, després rei de Jerusalem. El 1114 fou destruïda en part per un terratrèmol. Imad al-Din Zengi va fundar la (dinastia zengita) i va incorporar Harran als seus dominis el 1127.
Nur al-Din se'n va apoderar el 1149 i la va embellir quant destruïda severament per un terratrèmol el 1156, i igualment Saladí mentre va estar sota domini dels aiúbides. El 1181 fou donada en feu a Muzaffar al-Din Abu Said Gokburi i el 1191 Saladí la va donar en feu a Malek al-Adil. El 1202 fou nomenat governador Hadjib Ali per compte del sultà aiúbida Malik al-Ashraf. El 1237 fou ocupada pels khwarízmides però tres anys després fou recuperada per l'aiúbida Malik al-Nasir; la ciutat es va rendir sense combat als mongols el 1260.
Taki al-Din Ahmad, famós teòleg, va néixer a Harran el 1263. El 1271 fou atacada sense èxit per Ala al-Din Taybars, i els mongols en represàlia van transferir als habitants a Mosul i Mardin i van destruir la ciutat incloent les mesquites deixant només la ciutadella.
[edita] Domini mameluc
El 1303, després de la victòria dels mamelucs, tota la Djazira incloent Harran va passar als guanyadors.
Fou un llogaret durant segles, però modernament es va construir una nova ciutat a uns dos km de la vella, on romanen les ruïnes que son un atractiu turístic.
