Josep Carreras i Coll

De Viquipèdia

Josep Carreras i Coll (Barcelona, 5 de desembre de 1946), més conegut com Josep Carreras o José Carreras, és un cantant d'òpera (tenor) català, reputat per a les seves interpretacions d'obres de Verdi i Puccini. El seu repertori inclou 60 rols operístics i més de 600 cançons (lieder) i àries. Carreras és també conegut pel seu treball humanitari com a president de la Fundació Internacional Josep Carreras per a la lluita contra la leucèmia, que establia després de la seva pròpia recuperació de la malaltia el 1988.

Taula de continguts 1 L'infantesa 1.1 Primer paper al Liceu amb 11 anys 1.2 Preparant la veu 2 Debut al Liceu 3 Concurs de cant de Parma 4 Explosió internacional 5 La lluita contra la malaltia 6 Premis 7 Interpretacions 8 Enllaços externs 9 Notes

[edita] L'infantesa

Fou el més petit dels tres fills que tingueren Antònia Coll i Saigi i Josep Carreras i Soler al barri de Sants. Ell mateix ha descrit la seva infantesa com a feliç i completament despreocupada, el que representa en bona mesura un homenatge als seus pares, donades les condicions econòmiques espantoses a la Catalunya de la post-guerra.

De fet el seu pare era professor a la República i pel fet d'haver lluitat amb els republicans va haver de deixar la feina un cop acabada la guerra civil. La família va provar d'emigrar a l'Argentina el 1951 a la recerca sense èxit d'una millor qualitat de vida, retornant a Barcelona menys d'un any més tard. Finalment el seu pare hagué de considerar una feina com a policia de trànsit, i la seva mare obria una petita perruqueria.

Ja de molt petit li agradava molt de cantar. Cantava als passatgers en el vaixell de vapor que anava des d'Argentina de tornada a Barcelona, cantava també a les clientes de la perruqueria de sa mare, de les que rebia una propina que fins i tot havia arribat a ser d'un duro. L'endemà de veure la pel·lícula de Mario Lanza, El Gran Caruso, ja cantava a la seva família totes les àries que Lanza havia cantat, especialment La donna è mobile de Rigoletto, amb la qual tenia una fascinació especial. Tenia sis anys.

En aquell punt, els seus pares, amb l'encoratjament del seu avi Salvador Coll, un baríton afeccionat, i veient el talent del nen, el porten a l'Orfeó de Sants, on hi feia classes Magda Prunera, la mare d'un dels seus amics d'infantesa, per començar a rebre lliçons de veu i piano. A la mateixa edat, fa la seva primera actuació en públic, cantant La donna è mobile a Ràdio Nacional d'Espanya acompanyat al piano per Magda Prunera. Aquest enregistrament existeix i es pot sentir a la biografia en vídeo, Josep Carreras - A Life Story.

Un any més tard, Magda el recomana i comença a estudiar música al Conservatori Municipal e Barcelona. Quan acabava de fer deu anys, el seu pare el va portar per primer cop al Liceu, assistint des del cinquè pis a la representació d'Aida amb Renata Tebaldi i Umberto Borsò en els principals papers.

[edita] Primer paper al Liceu amb 11 anys

A l'edat d'onze anys, l'aleshores director del Liceu Joan Antoni Pàmias, encara no se sap ben bé perquè, el va anar a buscar per fer-lo "debutar" el 3 de gener de 1958 al Gran Teatre del Liceu com a soprano masculí amb el paper infantil del narrador Trujaman a El retablo de Maese Pedro de Falla. Una magnífica actuació va ser aclamada pel públic assistent i per la crítica.^[1]

Uns dies després, el 31 de gener, interpreta un altre paper secundari del segon acte de La Bohème de Puccini. Si bé el primer era més consistent i li va costar tres mesos d'assaig amb la professora Magda, el segon, més ínfim, tenia l'atractiu d'aparèixer en escena al costat de la soprano que un any abans tant havia aplaudit, Renata Tebaldi.

Pràcticament un any més tard, l'1 de gener de 1959, torna a fer el paper de nen en l'òpera del compositor català Joan Altisent Amunt!. Però en aquests moments la seva veu comença a fer el típic procés de canvi i no és fins als 18 anys que la veu de nen soprano es converteix en veu de tenor.

[edita] Preparant la veu

Veient l'èxit aconseguit, Pàmias tenia previst estrenar al Liceu l'òpera de Giancarlo Menotti Amahl que tenia com a principal paper una veu infantil. Però la veu de Josep ja havia començat a canviar i no va poder acceptar.

L'any 1965, la família pateix una gran tragèdia amb la mort ràpida de la seva mare, la dona que durant tots aquells anys l'havia acompanyat en un abonament els dissabtes a la nit al Liceu. Una d'aquelles nits de l'any 1962, va tenir l'ocasió de sentir l'òpera de Verdi Un ballo in maschera interpretada pel gran tenor italià Giuseppe Di Stefano. Des d'aquell dia es convertiria en un gran fan d'aquest tenor escoltant les seves gravacions, i potser per això Carreras aprofundí en l'espansivitat vocal i en la dicció impecable.

Durant aquest temps, acaba el batxillerat i ingressa a la Universitat de Barcelona per estudiar química, aconsellat pel seu germà Albert i el seu cunyat Ramir que acabaven de muntar una fàbrica de cosmètics. Però després de dos anys els abandona per concentrar-se en els estudis de cant que no havia deixat.

[edita] Debut al Liceu

Després de tres anys seguint la formació de Francesc Puig, que també tingué d'alumnes a Jaume Aragall i a Enric Serra, Josep es planteja la possibilitat d'ampliar els seus estudis a Itàlia com feien la majoria de cantants lírics. Però en aquells moments coneix Joan Ruax, un mestre sense títol oficial però amb una gran capacitat didàctica que va ser decisiva en la seva formació. De fet, ell mateix l'ha descrit com el seu pare artístic.

La primavera del 1969, el mestre Ruax considera que Josep ja està preparat per començar la seva carrera operística i prepara una audició davant l'empresari Pàmias que regia la direcció del Liceu. Va cantar una ària d'Alfredo Germont de La Traviata i una altra de Don José de Carmen. Per acabar-se de convèncer, li van demanar si era capaç de cantar un fragment d'una partitura que li lliuraven en mà. Sembla que aquella sol·licitud va ser reeixida perquè en la propera temporada el va interpretar al costat de la ja cèlebre soprano Montserrat Caballé.

Aquest fragment corresponia a un paper menor de Flavio de la Norma de Bellini, amb el que es va estrenar al Liceu el dia 8 de gener de 1970. Malgrat les poques frases d'aquest personatge, crida l'atenció de la mateixa Caballé, que interpretava el paper principal de Norma, i que el va escollir com a co-protagonista per la següent òpera que cantés al Liceu.

Abans, però, Carreras va obtenir la segona actuació entre el 4 i 9 de febrer, ara en el paper d'Ismaele de Nabucco, una mica més extens. Aquí els crítics ja comencen a fixar-se en aquest jove talent.^[2]

El 19 de desembre de 1970 arribava l'òpera que Caballé havia triat per fer debutar al seu costat a Carreras: Lucrezia Borgia, de Gaetano Donizetti, convertint-se en el seu primer paper adult principal, i de fet considerat el seu debut real com a tenor. Naturalment les crítiques se en la figura de Montserrat Caballé, però el debut de Carreras no passava desapercebut.^[3]

Carreras va tenir de nou l'ocasió de cantar amb Montserrat Caballé el juliol de 1971 al Royal Festival Hall, en el moment dels seus inicis londinencs, a Maria Stuarda de Donizetti. Vindrien d'altres produccions en les que cantarien de nou junts en el transcurs dels anys següents. Si bé és cert que els papers principals d'aquesta òpera són per la soprano i mezzosoprano, els crítics locals comencen a elogiar de valent al tenor de 25 anys.^[4]

[edita] Concurs de cant de Parma

El mateix mes participa en la pre-selecció del concurs de cant de veus verdianes de Parma, a Itàlia. Arriba a la final del mes d'octubre i el guanya. El premi va ser múltiple, va suposar una bona suma en metàl·lic, un immens prestigi i un contracte per cantar-hi òpera. El títol triat va ser La bohème al costat de la soprano Katia Ricciarelli. Va agradar tant que l'any següent el contractaren per Un ballo in maschera. Però a més va tenir un premi no previst com era el començament d'una bona relació amb Giuseppe Di Stefano i la contractació per anar a cantar a La Scala.

Amb aquest premi, Josep Carreras va entrar de ple en el circuït dels grans cantants internacionals, encadenant una actuació darrera l'altra. Així, aquella tardor del 1971 va cantar Lucrezia Borgia a París dues vegades, la segona amb Montserrat Caballé, La Traviata a Praga, la sarsuela Maruxa a Madrid, Lucia di Lammermoor a Menorca i Rigoletto a Tenerife.

El 14 de novembre de 1971, després d'assajar a tota presa, torna a interpretar al duc de Màntua de Rigoletto, per substituir al tenor Pedro Lavirgen que s'havia posat malalt.

[edita] Explosió internacional

El repertori de Carreras anava augmentant amb un grapat d'òperes que s'ajustaven a les seves capacitats vocals d'aleshores.

El 1972, va fer el seu debut sobre una escena americana, al City Opera de Nova York, interpretant el paper de Pinkerton a Madame Butterfly. L'èxit va ser tan intens^[5] que li foren encarregats els papers de La bohème, La Traviata i Lucia de Lamermoor.

Carreras començava a créixer. Així ho referia Lofti Mansouri, el Director de l'Òpera de San Francisco:

Una de les estrelles operístiques més complertes amb qui he treballat mai... La seva musicalitat, intel·ligència, habilitat dramàtica, per no esmentar la seva preciosa veu, el fan un artista total.

Entre el 1974 i 1975, s'estrena a quatre dels millors teatres del món: a Staatsoper de Viena amb el paper del duc de Mantoue de Rigoletto; al Royal Opera House de Londres com Alfredo en La Traviata; al Metropolitan de Nova York com Cavaradossi a Tosca; i La Scala de Milà com Ricardo en Un ballo in maschera.

S'ha calculat que a l'edat de 28 anys, Josep Carreras ja havia interpretat 24 papers diferents de primer tenor del repertori líric.

Un ballo in Maschera està molt lligada a la seva vida artística i personal. Carreras s'havia casat amb Mercedes Perez el 1971. El seu fill Albert naixia el 1972, el dia després que Carreras cantés Riccardo per primera vegada a Parma. La seva filla Júlia naixia el 1977, el dia després d'enregistrar la mateixa òpera a Londres. En el moment culminant de la seva carrera, Josep Carreras estava sobre unes 70 actuacions l'any i viatjava gairebé constantment al voltant de tot el món. Malgrat ser un home intensament privat, en unes quantes entrevistes ha al·ludit als problemes de combinar una carrera d'òpera internacional amb una vida familiar. El 1992 Carreras es divorcia de la seva muller; mai no s'ha tornat a casar.

L'any 1976, Herbert von Karajan, el crida per gravar el Don Carlo de Giuseppe Verdi al festival de Salzburg. Aquí comença una llarga trajectòria de més d'una dècada treballant tots dos plegats. Una altra gravació molt afortunada va ser el Requiem de Verdi.

[edita] La lluita contra la malaltia

El 1987, mentre estava al cim de la seva glòria, els metges li van diagnosticar una Leucèmia aguda, deixant-li una oportunitat sobre deu de supervivència. Aquesta malaltia va interrompre la seva carrera de cantant durant més d'un any.

Des de 1988 presideix la Fundació Internacional Josep Carreras per a la Lluita contra la Leucèmia establerta a Barcelona i amb seus als Estats Units, Suïssa i Alemanya. Aquesta Fundació és avui, sens dubte, una de les seves prioritats més importants, i la raó per la qual segueix donant una seixantena de concerts cada any malgrat una lleugera transformació de la seva veu.

Després de la seva recuperació, una de les primeres persones que el va anar a veure fou el gran director austríac Herbert von Karajan, un músic amb qui tenia una afinitat gairebé instintiva. Carreras havia dit:

Karajan et fa sentir com si fos el teu pare, dirigint-te només a tu..

Havien col·laborat durant una dècada en teatres i en enregistraments i ara el volia ajudar. D'aquesta manera, refeia la seva carrera i retornava gradualment als escenaris així com a l'estudi.

En una entrevista breu abans de la seva mort el 1989, Karajan deia de Carreras:

si tingués l'aparell aquí us posaria el vídeo del Rèquiem de Verdi. Caruso cantava l'Ingemisco millor?, ho dubto. Ha tingut aquesta malaltia terrible, però està ple d'esperança. Segons el que m'ha dit ha sigut una experiència terrible, però ara ha posat en marxa la seva Fundació per a ajudar altres víctimes, i això és una gran alegria per a ell. És una persona adorable, i com que encara és jove, tots nosaltres esperem que ara farà una nova carrera.

El 1990, centenars de milions de telespectadors del món sencer van poder veure i sentir els Tres Tenors al concert per a l'obertura de la Copa del món de futbol a Roma. Aquest concert, destinat a recollir fons per a la Fundació Carreras, va ser també l'ocasió del retrobament solemne entre el tenor i els seus dos amics Luciano Pavarotti i Plácido Domingo.

Actualment, restringeix les seves actuacions escèniques a una o dues produccions anuals, a part dels recitals benèfics per la seva fundació.

A més a més de l'art líric (el bel canto), Carreras s'ha introduït també en gèneres jutjats menors, tals com la sarsuela. Ha participat igualment, en escena com en estudi, a la comèdia musical West Side Story.

[edita] Premis

Ha obtingut nombrosos premis i distincions tant nacionals com internacionals:

• l’Emmy de l’Academy of Television Arts and Sciences dels Estats Units;
• el Grand Prix du Disque de l’Academia de París;
• el Premi Luigi Illica;
• Premi Grammy el 1990 a la millor interpretació vocal clàssica, juntament amb Plácido Domingo i Luciano Pavarotti, per la seva interpretació de l'àlbum Els Tres Tenors;
• el Premi Sir Laurence Olivier;
• Membre Honorari de la London Royal Academy of Music, entre d’altres.
• el Premi Príncep d'Astúries de les Arts de 1991, juntament amb Victòria dels Àngels, Teresa Berganza, Montserrat Caballé, Pilar Lorengar, Alfredo Kraus i Plácido Domingo.

Ha rebut les següents Medalles d’Or:

• del New York Spanish Institute,
• de la ciutat de Viena,
• de Belles Arts atorgada per Sa Majestat el Rei d’Espanya,
• de la ciutat de Barcelona,
• Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya

Va ser nomenat Ambaixador de Bona Voluntat de la UNESCO i va rebre l'Albert Schweitzer Music Award.

[edita] Interpretacions

• 1970, Barcelona : Flavio, a Norma, de Vincenzo Bellini
• 1970, Barcelona : Gennaro, a Lucrezia Borgia, de Gaetano Donizetti
• 1970, Barcelona : Ismaele, a Nabucco, de Giuseppe Verdi
• 1971, Barcelona : Siebel, a Faust, de Charles Gounod
• 1971, Londres : Roberto Conte di Leicester, a Maria Stuarda, de Gaetano Donizetti
• 1971, Madrid : a Maruxa, d’Amadeu Vives
• 1971, Menorca : Edgardo di Ravenswood, a Lucia di Lammermoor, de Gaetano Donizetti
• 1971, París : Oronte, a I Lombardi, de Giuseppe Verdi
• 1971, Praga : Alfredo Germont, a La Traviata, de Giuseppe Verdi
• 1971; Tenerife : Il Duca di Mantova, a Rigoletto, de Giuseppe Verdi
• 1971; Barcelona : Il Duca di Mantova, a Rigoletto, de Giuseppe Verdi
• 1972, Barcelona : Maurizio, a Adriana Lecouvreur, de Francesco Cilea
• 1972, Barcelona : a El Giravolt, d’Eduard Toldrà i Soler
• 1972, Barcelona : Rodolfo, a Luisa Miller, de Giuseppe Verdi
• 1972, Londres : Faust, a Mefistofele, d’Arrigo Boito
• 1972, Londres : Gerardo, a Caterina Cornaro, de Gaetano Donizetti
• 1972, Nova York, City Opera : Pinkerton, a Madama Butterfly, de Giacomo Puccini
• 1972, Nova York : Oronte, a I Lombardi, de Giuseppe Verdi
• 1972, Nova York, Alice Tully Hall, : Chevalier Giocondo, a La Pietra del Paragone, de Gioacchino Rossini
• 1972, Parma : Rodolfo, a La Bohème, de Giacomo Puccini
• 1972, Parma : Riccardo, a Un ballo in maschera, de Giuseppe Verdi
• 1972, Tolosa : Don Carlos, a Don Carlos, de Giuseppe Verdi
• 1973, Marsella : Nemorino, a L'Elisir d'amore, de Gaetano Donizetti
• 1973, Nova York, Metropolitan Opera : Mario Cavaradossi, a Tosca, de Giacomo Puccini
• 1973, Torí : Orombello, a Beatrice di Tenda, de Vincenzo Bellini
• 1974, Viena, Staatsoper : duc de Mantoue, a Rigoletto, de Giuseppe Verdi
• 1974, Berlin : Viscardo di Benvento, a Il Giuramento, de Saverio Mercadante
• 1974, Londres, London’s Royal Opera House : Alfredo Germont, a La Traviata, de Giuseppe Verdi
• 1974, Torí : a la Messe de Requiem, de Giuseppe Verdi
• 1975, Milà La Scala : Riccardo, a Un ballo in maschera, de Giuseppe Verdi
• 1975, Torí : Gaston, a Jerusalem, de Giuseppe Verdi
• 1977, Ais de Provença : Roberto Devereux, a Roberto Devereux, de Gaetano Donizetti
• 1977, Milà : Don Carlo, a Don Carlos, de Giuseppe Verdi
• 1978, Hamburg : Ein Sänger, a Der Rosenkavalier, de Richard Strauss
• 1978, Milà : Don Alvaro, a La forza del destino de Giuseppe Verdi
• 1978, San Francisco : Werther, a Werther, de Jules Massenet
• 1979, Barcelona : André Chénier, a Andrea Chénier, d’Umberto Giordano
• 1979, Gènova : Enzo Grimaldo, a La Gioconda, d’Amilcare Ponchielli
• 1979, Salzburg : Radamès, a Aïda, de Giuseppe Verdi
• 1981, Viena : Éléazar, a La Juive, de Jacques Fromental Halévy
• 1982, Madrid : Don José, a Carmen, de Georges Bizet
• 1983, Barcelona : Roméo, a Roméo et Juliette, de Charles Gounod
• 1983, Barcelona : Jean, a Hérodiade, de Jules Massenet
• 1983, Londres : Manrico, a Il trovatore, de Giuseppe Verdi
• 1983, Viena : Calaf, a Turandot, de Giacomo Puccini
• 1984, Viena : Gabriele Adorno, a Simon Boccanegra, de Giuseppe Verdi
• 1986, Madrid : Canio, a Il Pagliacci, de Ruggero Leoncavallo
• 1986, Viena : Poliuto, a Poliuto, de Gaetano Donizetti
• 1989, Barcelona : Cristobal, a Cristobal Colon, de Leonardo Balada
• 1989, Mèrida : Giasone, a Medea, de Luigi Cherubini
• 1990, Peralada : Samson, a Samson et Dalila, de Camille Saint-Saëns
• 1992, Zuric : Il Conte Loris Ipanoff, a Fedora, d’Umberto Giordano
• 1993, Londres : Stiffelio, a Stiffelio, de Giuseppe Verdi
• 1998, Zuric :Sly, d’Ermanno Wolf-Ferrari
• 2004, Barcelona : Recital amb LLuís Llach : Junts amb cançons tradicionals i d'en LLuís Llach. Se n'ha editat un disc.

Llista no exhaustiva.

[edita] Enllaços externs

• (castellà) Fundació Príncep d'Astúries, Príncep d'Astúries de les Arts 1991

[edita] Notes