Luigi Cherubini
De Viquipèdia
Luigi Cherubini (Florència, 14 de setembre de 1760 - París, 15 d'agost de 1842) fou un compositor italià que passà la majoria de la seva vida musical a França. Encara que la seva música avui dia no és gaire coneguda, era en gran manera admirat per molts dels seus contemporanis. Beethoven el considerava el compositor dramàtic més gran del seu temps. La part més significativa de l'obra de Cherubini està dedicada a les seves òperes i la música sacra.
El 1788, feia una breu visita a Londres, on començava a treballar en una escena d'un llibret francès de Marmontel, Démophon. La música de Cherubini començava a mostrar una certa originalitat i atreviment. Més tard es trasllada a París, on obté el seu primer èxit important amb Lodoïska (1791), una història d'heroisme realista. Era seguit per Eliza (1794), ambientada als Alps suïssos, i Médée (1797), que és l'obra més coneguda de Cherubini. Les deux journées (1800), en la qual Cherubini simplificava una mica el seu estil, fou un èxit popular. Aquests i unes altres òperes eren premièred al Théâtre Feydeau.
Després d'aquesta òpera, la popularitat de Cherubini a París declinava marcadament a favor de compositors més joves com Boieldieu. El seu ballet d'òpera Anacréon era un complet fracàs. El 1805, Cherubini rebia una invitació de Viena per escriure i dirigir una òpera. Faniska es produïa l'any següent i era rebuda amb entusiasme, en particular, per Haydn i Beethoven. Les abencérages (1813), un drama heroic ambientat a Espanya durant els darrers dies del regne moro de Granada, era l'intent de Cherubini de competir amb el La Vestale de Spontini. Va obtenir l'elogi crític de molts compositors però poques actuacions.
Decebut amb la seva manca d'èxit al teatre, Cherubini escrivia cada vegada més per la música d'església, amb set misses, dos rèquiems i moltes peces curtes. Durant aquest període, també se'l nomenava surintendant de la musique du roi sota la monarquia restaurada (les seves relacions amb Napoleó havien estat clarament pobres). El 1815, la London Philharmonic Society el cridava per escriure una simfonia, una obertura, i una composició per a cor i orquestra, i es desplaçava a Londres per dirigir les seves interpretacions, obtenint fama internacional.
El seu Rèquiem en do menor (1816), per commemorar l'aniversari de l'execució del rei Lluís XVI de França, va ser un èxit enorme. El seu treball era en gran manera admirat per Beethoven, Schumann i Brahms. El 1836, Cherubini escrivia un Rèquiem en re menor per ser interpretat al seu propi funeral.
El 1822, Cherubini es converteix en director del Conservatoire i completa el seu llibre de text, Cours de contrepoint et de fugue (1835). El seu paper al Conservatori el portaria a tenir un conflicte amb el jove Hector Berlioz, que descriuria a Cherubini com a compositor vell i pedant a les seves memòries. Alguns crítics, com Basil Deane, mantenen que la descripció de Berlioz ha distorsionat la imatge de Cherubini per la posteritat, i s'ha de recordar que el mateix Berlioz n'era un gran admirador. Alguns coetanis el descriuen amb mal geni i sempre enfadat. No obstant això, Cherubini tenia molts amics, incloent-hi Rossini, Chopin i, sobretot, el pintor Ingres. Ambdós tenia interessos mutus: Cherubini era un pintor afeccionat entusiàstic i a Ingres li agradava practicar el violí. El 1841, Ingres pintava el retrat més celebrat del vell compositor.
Cherubini moria a París a l'edat 81 anys i va ser enterrat al cementiri Père Lachaise.
Amb l'arribada a París durant els anys 1820 de les òperes efervescents de Rossini, amb les seves pirotècnies vocals, les òperes clàssicament austeres de Cherubini, com les de Gluck i Spontini, queien en desús. Tanmateix, Médée (o Medea en itàlia) s'ha anat representant i va tenir un bon ressorgiment quan Maria Callas la cantava dirigida per Leonard Bernstein a Florència el 1953.
Una altra òpera per Cherubini, Les abencérages, es reposava (en italià) al Maggio Musicale a Florència el 1957 sota la batuta de Carlo Maria Giulini.
El Rèquiem de Cherubini en do menor també és ocasionalment interpretat. El més notable és que va dirigir i enregistrar Arturo Toscanini amb l'Orquestra Simfònica de la NBC el febrer de 1950.
