Hector Berlioz
De Viquipèdia
Louis Hector Berlioz (11 de desembre de 1803 – 8 de març de 1869) fou un compositor francès del romanticisme, molt conegut per la seva Simfonia fantàstica, estrenada el 1830 i el Rèquiem, estrenat el 1837.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Berlioz va néixer a França a La Côte-Saint-André, entre Lió i Grenoble. El seu pare era metge i va enviar al jove Hector a París a estudiar medicina. Berlioz va quedar horroritzat pel procés de dissecció i malgrat la desaprovació del seu pare, va abandonar la carrera per a estudiar música. Va assistir al Conservatori de París, on va estudiar composició i òpera.
[edita] El moviment romàntic
Ràpidament es va sentir identificat amb el moviment romàntic francès. Entre els seus amics estaven els escriptors Alexandre Dumas, Victor Hugo i Honoré de Balzac. Més tard, Théophile Gautier escriuria:
- Em sembla que Hector Berlioz, amb Hugo i Delacroix, formen la Santíssima Trinitat de l'art romàntic.
Es diu que Berlioz havia estat un romàntic innat, que experimentava intenses emocions des de la més tendra infància. per exemple quan llegia passatges de Virgili, i més tard en una sèrie d'aventures amoroses.
Als 23 anys va començar el seu amor (no correspost) cap a la actriu irlandesa shakespeariana Henrietta "Harriett" Constance Smithson. A Smithson les cartes de Berlioz li van semblar tant exageradament apassionades que el va rebutjar per complert. No obstant això va ser la musa inspiradora de la simfonia que Berlioz estava preparant en aquesta època.
Berlioz es va unir sentimentalment a Marie Moke. Però aquest romanç fou acabat abruptament per la mare de Moke, qui la va casar amb el pianista i fabricador de pianos Camille Ignaz Pleyel.
Berlioz, que en aquesta època ja disposava d'una beca a Roma, va planejar cavalcar fins a París, disfressar-se de serventa domèstica, matar a Moke, a la seva mare i al seu nuvi pianista i suïcidar-se. Va arribar a viatjar un parell de milers de quilòmetres fins a Niça, fins que va ser persuadit d'abandonar la idea.
[edita] Tornada a París i primer matrimoni
Després de la seva tornada a París es va assabentar que la Smithson finalment havia assistit a una presentació de la Simfonia Fantàstica. Ella ràpidament es va adonar que era una clara al·legoria de les apassionades cartes que Berlioz li havia escrit. Aviat es van casar, però pocs anys després, desil·lusionats, es van separar.
Durant la seva vida, Berlioz va ser més famós com director d'orquestra que com a compositor. Periòdicament donava cicles de concerts a Alemanya i Anglaterra, on dirigiria òperes i música sinfònica, tant seva com d'altres compositors.
Diverses vegades es va trobar amb el compositor i virtuós de el violí Niccolò Paganini. D'acord amb les memòries de Berlioz, Paganini li va oferir 20.000 francs després d'haver vist una representació en viu de Harold a Itàlia. La idea era que Berlioz li vengués aquesta obra (una peça per a viola) perquè Paganini la pogués tocar com pròpia.
Hector Berlioz va morir a París el 8 de març de 1869. Està enterrat al cementiri de Montmartre amb les seves dues esposes, Harriet Smithson (+ 1854) i Marie Robust (+ 1862).
[edita] Treballs literaris
El seu assaig pedagògic El tractat de la instrumentació i l'orquestació moderna, va establir la seva reputació com mestre de la instrumentació.
Mahler i Strauss van estudiar detingudament aquest tractat i també va servir com model per al llibre de Nikolai Rimski-Korsakov, qui va assistir com estudiant de música als concerts que Berlioz va conduir a Moscou i Sant Petersburg. El crític Norman Lebrecht va escriure:
- Abans de les visites de Berlioz, pràcticament no existia música acadèmica russa. El seu va ser el paradigma que va inspirar aquest gènere. Txaikovski, per a la seva Tercera simfonia, "va prendre" de la Simfonia fantàstica com si d'una botiga de llaminadures es tractés. Modest Mussorgski va morir amb una còpia del tractat de Berlioz al seu llit.
[edita] Ressorgiment
Va haver un interès renovat per la música de Berlioz durant els anys seixanta i setanta, degut en part als esforços del director d'orquestra anglès Colin Davies, qui va gravar la seva obra sencera, traient a la llum moltes obres menys conegudes de Berlioz. L'enregistrament de Davies de Les Troyens va ser el primer enregistrament complert d'aquesta obra. Malgrat que Berlioz mai la va escoltar complerta en tota la seva vida, en l'actualitat és reviscuda periòdicament.
No obstant Berlioz segueix sent un profeta oblidat per la seva pàtria. Amb motiu del bicentenari del naixement de Berlioz (2003), va haver una proposta de dur les seves restes al panteó francès, però el president Jacques Chirac es va oposar, generant una disputa política sobre dret de Berlioz a figurar entre les glòries màximes de França, en comparació de figures com André Malraux, Jean Jaurés i Alexandre Dumas.
[edita] Obres
El catàleg complet ha estat establit per D. Kern Holoman.
[edita] Orquestra
- 1830 : Symphonie fantastique, « Episodis de la vida d’un artista », op. 14
- 1831 : El rei Lear, obertura per a orquestra
- 1834 : Harold en Italie, Simfonia programàtica amb viola solista
- 1839 : Roméo et Juliette, simfonia per a mezzosoprano, tenor, baix, cor i orquestra
- 1840 : Grande Symphonie funèbre et triomphale
- 1841 : Rêverie et caprice, per a violí i orquestra
- 1843–1844 : Le Carnaval romain, obertura per a orquestra
- 1844–1851 : El rei Lear, obertura per a orquestra
[edita] Òpera
- 1826–1833 : Les Francs-Juges, partitura incompleta
- 1834–1837 : Benvenuto Cellini
- 1841–1847 : La Nonne sanglante, inacabada
- 1846 : La Damnation de Faust, llegenda dramàtica de concert
- 1856–1858 : Les Troyens
- 1860–1862 : Béatrice et Bénédict
[edita] Obra vocal i coral
- 1824 : Messe solennelle, retrobada l'any 1992 tot i que Berlioz pretenia haver-la destruït
- 1827 : Lélio ou le retour à la vie, op. 14b
- 1827 : La Mort d’Orphée
- 1828 : Herminie, cantata
- 1829 : Le Ballet des ombres
- 1829 : La Mort de Cléopâtre
- 1831–1835 : Le 5 mai
- 1837 : Grande Messe des morts o Rèquiem
- 1840–1841 : Les nuits d'été
- 1849–1851 : Tristia
- 1850–1854 : L’Enfance du Christ, trilogia sacra
- 1849–1855 : Te Deum
[edita] Publicació
Hector Berlioz, Mémoires, Flammarion, ISBN 2082125394, 1991.
[edita] Enlaços externs
- The Hector Berlioz website (en anglès)
- [1] Jean-Paul Penin : "Les Premières armes du jeune Berlioz : la Messe Solennelle.
