Niccolò Paganini
De Viquipèdia
Niccolò (o Nicolò) Paganini, (Gènova, 27 d'octubre de 1782 - Niça, 27 de maig de 1840), compositor, violinista, violista i guitarrista compositor romàntic italià. Va ser un dels mes cèlebres virtuosos del violí, sent considerat com un dels més grans violinistes que mai han existit, amb una entonació perfecta i amb el desenvolupament de tècniques interpretatives innovadores. També se'l considera sovint com el primer virtuós del violí.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Els seus pares eren Antonio i Teresa (nascuda Bocciardo) Paganini. D'acord amb el seu biògraf Peter Lichtenthal, Paganini va estudiar en un principi la mandolina amb son pare, quan només comptava amb cinc anys d'edat. Va començar amb el violí als set anys, va produir les seues primeres composicions als vuit anys i va donar el seu primer concert públic als 12 anys. Per aquesta època va estudiar amb diversos mestres, com ara Giovanni Servetto i Alessandro Rolla, però sembla que no va digerir massa bé els seus èxits i, als setze anys, havia esdevingut un jugador i bevedor. La seua carrera es va salvar per la intervenció d'una dama desconeguda, que se'l va endur a la seva vil·la on Paganini es va recuperar i va estudiar violí i guitarra durant tres anys.
La seua reaparició es va produir al vint-i-tres anys, en ocupar la plaça de director musical de la germana de Napoleó, Elisa Baciocchi, Princesa de Lucca, i fent gires de concerts. Aviat esdevinguè una llegenda, per la seua mestria sense parangó en la interpretació al violí, amb debuts a Milà el 1813, Viena el 1828, i Londres i París el 1831. Paganini va ser un dels primers músics, sinó el primer, en fer gires com artista en solitari, sense músics que l'acompanyaren. Va esdevenir una "superstar" de l'època i va aconseguir fer una vertadera fortuna amb els seus concerts, per la seua capacitat d'encisar les audiències.
Un insistent mite sobre Paganini va ser que havia venut la seua ànima al diable a canvi de la seua tècnica sobrehumana, un rumor amb el que ell es delia i del qual probablement en va ser l'iniciador. Durant les seues interpretacions, movia els ulls de manera que l'iris s'ocultava i només se'n veia la part blanca. Les contorsions que feia al tocar, el cabell arrissat i llarg i la seua estatura van contribuir també al rumor. Tocava amb tanta intensitat que les dames es desmaiaven i els cavallers rompien a plorar de l'emoció.
El violí utilitzat per Paganini és conegut com Cannone Guarnerius; així va ser batejat pel mateix Paganini per tal de reflectir el so de cànon que en produïa. Les seues cordes estan quasi en el mateix pla, al contrari que la majoria de violins que les tenen disposades en forma de bòveda per tal d'evitar tocar accidentalment una corda extra. La disposició de les cordes del Cannone permetia a Paganini fer sonar tres i, fins i tot, quatre cordes alhora.
A París, el 1833, va encarregar a Berlioz un concert per a viola i orquestra. Aquest va compondre Harold in Italy , però Paganini mai no va interpretar-la.
La seua salut es va deteriorar a causa d'un càncer de larinx. La malaltia va provocar-li la pèrdua de la parla, però malgrat tot va continuar tocant el violí fins poc abans de morir. Hom diu que la nit anterior a la seua mort encara se'l sentia improvisar al violí. Va morir a Niça el 27 de maig de 1840.
Va deixar una sèrie de sonates per a violí, capriccios, sis concerts per a violí, quartets de corda i nombroses obres per a guitarra.
Les parts orquestrals de les obres de Paganini són polides, conservadores i amb un paper merament de suport. S'ha criticat que els concerts per a violí de Paganini repeteixen sempre la mateixa fòrmula. Durant la seua carrera, les parts de violí dels concerts van ser mantingudes en secret. Paganini es presentava amb l'orquestra sense haver assajat prèviament. A la seua mort, només dos concerts van ser publicats. Els seus hereus van anar publicant la resta a poc a poc, durant molts anys. Hi ha sis concerts publicats (encara que la part orquestral dels dos darrers es va perdre). Les composicions per a violí i guitarra han esdevingut part del repertori habitual d'aquests instruments.
Paganini va desenvolupar el gènere de variacions de concert per a violí sol, característicament partit d'un tema simple, i en aparença banal, i alternant variacions líriques amb caràcter d'improvisació, molt dependents del seu càlid fraseig, i amb extravagàncies de bravura que deixaven l'audiència bocabadada.
[edita] Paganini i el desenvolupament de la tècnica del violí
El violinista israelià Ivry Gitlis va dir, "Paganini no és producte d'un desenvolupament... hi va haver els anteriors [violinistes abans de Paganini] i després hi va haver Paganini." To i que algunes de les tècniques que usava ja existien en el seu temps, el desenvolupament de la tècnica violinística havia progressat molt lentament fins llavors. Hom considera Arcangelo Corelli (1653-1713) com el pare de la tècnica del violí, transformant-lo des del seu paper de continuo a instrument solista. Johann Sebastian Bach (1685-1750), amb les seues sonates i partite per a violí sol (BWV 1001-1006), va establir fermament la capacitat polifònica del violí. La primera recerca exhaustiva de les possibilitats tècniques del violí pot trobar-se en els 24 capricis de Pietro Locatelli (1693-1746), que al seu temps van ser considerats massa difícils de tocar (tot i que avui es consideren absolutament accessibles). La major part dels violinistes de l'època es van enfocar en l'entonació i el maneig de l'arc (les anomenades tècniques de mà dreta pels intèrprets de corda), els dos reptes a la vegada fonamentals i crítics per a un violinista.
Paganini va aportar noves tècniques per a compositors i intèrprets. L'escriptura per a violí va canviar dràsticament a partir del seu mestratge. La seua música sovint exigeix un rang ampli de digitalitzacions avançades i tècniques d'arc que van resultar sensacionals per a les audiències i estimulants per als violinistes del seu temps. Les seues obres sovint exigeixen una combinació d'staccato, harmònics, pizzicato (amb totes dues mans), i amplis intervals (de vegades majors que una desena). Eugène Ysaÿe va criticar que l'acompanyament, en la música de Paganini, era semblant al de la guitarra: sense polifonia. Tot i això, Paganini va expandir el timbre i el color de l'instrument a nivells prèviament desconeguts. També va ser un virtuós de la guitarra, instrument per al qual va deixar més de 200 obres.
Era capaç de tocar tres octaves sobre quatre cordes amb una única posició de la mà, una gesta increïble fins i tot per als estàndards actuals. La seua flexibilitat va poder ser deguda a la Síndrome de Marfan o a la Síndrome d'Ehlers-Danlos. Les seues tècniques de digitalització, com ara les octaves (i desenes) paral·leles o el pizzicato amb la mà esquerra, van ser considerades gairebé impossibles en el seu temps, però ara són exercicis rutinaris per als estudiants de violí. Totes aquestes fites en l'evolució de la tècnica violinística només son comparables a les que, un segle després, aconseguirien Joseph Joachim i Eugène Ysaÿe.
El seu Capritx núm. 24 en La menor ha estat objecte de l'interès de molts compositors posteriors. Franz Liszt, Johannes Brahms, Sergei Rachmaninov, Boris Blacher i Witold Lutosławski, entre d'altres, van escriure'n variacions.
[edita] Obres
- 24 capritxs, per a violí sol, Op.1** núm. 1 en Mi major (The arpeggio)
- núm. 2 en Si menor
- núm. 3 en Mi menor
- núm. 4 en Do menor
- núm. 5 en La menor
- núm. 6 en Sol menor
- núm. 7 en La menor
- núm. 8 en Mi bemoll major
- núm. 9 en Mi major
- núm. 10 en Sol menor
- núm. 11 en Do major
- núm. 12 en La bemoll major
- núm. 13 en Si bemoll major
- núm. 14 en Mi bemoll major
- núm. 15 en Mi menor
- núm. 16 en Sol menor
- núm. 17 en Mi bemoll major
- núm. 18 en Do major
- núm. 19 en Mi bemoll major
- núm. 20 en Re major
- núm. 21 en La major
- núm. 22 en Fa major
- núm. 23 en Mi bemoll major
- núm. 24(Tema con variazioni)
- Concert per a violí núm. 1, en Re major, Op. 6 (1817)
- Concert per a violí núm. 2, en Si menor, Op. 7 (1826) (La Campanella)
- Concert per a violí núm. 3, en Mi major (1830)
- Concert per a violí núm. 4, en Re menor (1830)
- Concert per a violí núm. 5, en La menor (1830)
- Concert per a violí núm. 6, en Mi menor (1815?) - darrer moviment completat per un compositor anònim.
- 12 sonates, per a violí i guitarra, Op. 2 i 3
- Op. 2, núm. 1 en La major
- Op. 2, núm. 2 en Do major
- Op. 2, núm. 3 en Re menor
- Op. 2, núm. 4 en La major
- Op. 2, núm. 5 en Re major
- Op. 2, núm. 6 en La menor
- Op. 3, núm. 1 en La major
- Op. 3, núm. 2 en Sol major
- Op. 3, núm. 3 en Re major
- Op. 3, núm. 4 en La menor
- Op. 3, núm. 5 en La major
- Op. 3, núm. 6 en Mi menor
- 18 Centone di Sonate, per a violí i guitarra
- Obres arranjades
- Introducció, tema i variacions sobre (Nel cor più non mi sento) de 'La bella molinara' de Paisiello
- Introducció i variacions sobre (Non più mesta) de 'La Cenerentola' de Rossini
- Introducció i variacions sobre (Dal tuo stellato soglio) de 'Moisè...' de Rossini'
- Introducció i variacions sobre (Di tanti palpiti) de 'Tancredi' de Rossini
- Maestoso sonata sentimentale (Variacions sobre l'himne nacional austríac)
- Variations sobre Déu salve al Rei
- Miscel·lània
- I Palpiti
- Perpetuela (Sonata Movimento Perpetuo)
- La Primavera
- Theme sobre "La Dansa de les Bruixes"
- Sonata con variazioni (Sonata Militaire)
- Sonata Napoleó
- Variacions, Le Streghe
- Cantabile en Re major
- Moto Perpetuo en Do major
- Romança en La menor
- Tarantella en La menor
- Gran sonata per a violí i guitarra, en La major
- Sonata per a viola en Do menor
- Sonata en Do per a violí sol
- 12 Quartets per a violí, guitarra, viola i violoncel, opus 4
- núm. 1 en La menor
- núm. 2 en Do major
- núm. 3 en La major
- núm. 4 en Re major
- núm. 5 en Do major
- núm. 6 en Re major
- núm. 7 en Mi major
- núm. 8 en La major
- núm. 9 en Re major
- núm. 10 en La major
- núm. 11 en Si major
- núm. 12 en La menor
- núm. 13 en Fa menor
- núm. 14
- núm. 15 en La Major
[edita] Obres inspirades per Paganini
- Arban; El Carnaval de Venècia
- Jason Becker; 5th Caprice.
- Boris Blacher; Variations on a Theme of Paganini (sobre el Capritx núm. 24)
- Johannes Brahms; Variacions Paganini, Op.35 (1862-63), per a piano basada en el Capritx núm. 24
- Frédéric Chopin; Souvenir de Paganini per a piano (1829, pòstuma)
- Franz Lehár; Paganini, opereta de ficció sobre Paganini (1925)
- Franz Liszt; Sis Grandes Études de Paganini, S.141 per a piano (1851) (arranjaments virtuosístics de 5 capritxs,incloent-hi el núm. 24, i La Campanella del Concert per a violí i orquestra núm. 2)
- Andrew Lloyd Webber; Variacions per a violoncel i orquestra, originàriament per a violoncel i banda de rock
- Andrew Lloyd Webber; Variacions (basades en el Capritx núm. 24, violoncel i banda de jazz/rock)
- Andrew Lloyd Webber; Song & Dance (Cançó i Dansa) - la Dansa és la reelabolació de les Variacions
- Witold Lutosławski; Variacions Paganini (1941) sobre el Capritx núm. 24, oroginalment per a 2 pianos, després arranjada per a piano i orquestra
- Yngwie J. Malmsteen; Far Beyond The Sun
- Nathan Milstein; Paganiniana, un arranjament del Capritx núm. 24, amb variacions basades en altres capritxs
- Sergei Rachmaninov; Rapsòdia sobre un tema de Paganini, Op.43 (1934), per a piano i orquestra sobre el Capritx núm. 24
- George Rochberg; Caprice Variations (1970), 50 variacions per a violí sol
- Robert Schumann; Estudis sobre Capritxs de Paganini, Op.3 (1832; piano); 6 Estudis de concert sobre Capritxs de Paganini, Op.10 (1833, piano)
- Karol Szymanowski; Trois Caprices de Paganini, arranjat per a violí i piano, Op.40 (1918)
- Philip Wilby; Paganini Variations
- Steve Vai; "Eugene's Trick Bag" de la pel·lícula Crossroads
- Eugène Ysaÿe; Variacions Paganini per a violí i piano
- Mario Castelnuovo-Tedesco; Capriccio diabolico homenatge a Paganini, per a guitarra
[edita] Bibliografia
- Leopold Auer, Violin playing as I teach it, Stokes, 1921 (reprint Dover, 1980). (anglès)
- Alberto Bachmann, An Encyclopedia of the violin, Da Capo, 1925. (anglès)
- Yehudi Menuhin and William Primrose, Violin and viola, MacDonald and Jane's, 1976. (anglès)
- Yehudi Menuhin and Curtis W. Davis, The Music of man, Methuen, 1979. (anglès)
- John Sugden, Paganini, Omnibus Press, 1980. (anglès)
- Bruno Monsaingeon,The Art of violin, NVC Arts (on film), 2001. (anglès)
- Masters of the Nineteenth Century Guitar, Mel Bay Publications. (anglès)
