Robert Schumann

De Viquipèdia

Robert Alexander Schumann (8 de juny de 1810 – 29 de juliol de 1856), fou un compositor i pianista romàntic alemany. Universitari i escriptor que funda una revista musical. Excel·lent pianista que es casà, amb l'oposició de tothom, amb Clara Wieck, filla del seu mestre Friedrich Wieck. Les seves composicions inspirades en: exaltació i malenconia (amors, intents de suïcidi, bogeria), apassionament, deliris, somnis...

Taula de continguts 1 Biografia 1.1 Infantesa i adolescència 1.2 L'abandó de la carrera de concertista 1.3 Compositor i crític 1.4 Matrimoni amb Clara Wieck 1.5 Els últims anys 2 Obres 2.1 Piano 2.2 Lieder, teatre i obres corals 2.3 Música de cambra 2.4 Orquestra 2.5 Concerts i Konzertstücke

[edita] Biografia

[edita] Infantesa i adolescència

Va néixer a la ciutat alemanya de Zwickau, actualment en l'estat federal de Saxònia. Des que era infant va palesar un gran talent musical. Son pare, editor de professió, el va recolzar proporcionant-li un professor de piano. Als 7 anys va compondre les seves primeres peces musicals. Però en aquesta etapa de la seva vida no només componia obres musicals sinó que també redactava assajos i poemes, i de fet el jove Schumann s'identificava tant amb la literatura com amb la música. Als 14 anys va escriure un assaig sobre l'estètica de la música. Des que estudiava al col·legi va absorbir l'obra de Schiller, Goethe, Lord Byron, així com els dramaturgs de la Grècia clàssica; però la influència literària més poderosa i permanent va ser sens dubte la de Johann Paul Friedrich Richter. Aquesta influència pot apreciar-se en les seves novel·les de joventut Juniusabende i Selene, de les quals només la primera va ser conclosa (1826).

El seu interès per la música havia estat estimulat des d'infant en escoltar tocar a Ignaz Moscheles a Carlsbad, i l'any 1827 a través de les obres de Franz Schubert i Felix Mendelssohn.

El seu pare, que tant havia fomentat l'educació de Robert com a pianista i escriptor, va morir el 1826; la seva mare no aprovava la dedicació a la carrera musical, i el 1828 el va enviar a estudiar dret a la Universitat de Leipzig, però no va trigar a abandonar els estudis per consagrar-se enterament a la música.

[edita] L'abandó de la carrera de concertista

Cap a 1830, Schumann desitjava per damunt de tot convertir-se en un virtuós i admirava l'execució dels més importants concertistes de la seua època, com Niccolò Paganini i Franz Liszt. Per tant, el jove Schumann, d'innegable talent com a pianista, va treballar a fons per a perfeccionar la seua tècnica al teclat, sent només l'atzar o el destí allò que el va obligar a abandonar aquest camí i esdevenir finalment un dels més reconeguts compositors del seu segle.

Entre els seus amics es trobava Friedrich Wieck (pare de Clara, la seua futura muller), notable pedagog musical, que li va donar lliçons. Després d'abandonar a Wieck va prosseguir estudiant piano de manera autodidacta. Hi ha diverses fonts que difereixen respecte a com es va fer malbé la seua mà dreta l'any 1830, sent la més acceptada la que estableix que per a enfortir el dit anul·lar va emprar un aparell que de fet l'hi va inutilitzar gairebé completament (la musculatura de l'anul·lar està connectada al tercer dit, convertint-lo en el dit més feble). Altres fonts citen la cirurgia fallida, o fins i tot els efectes secundaris de la medicació per a la sífilis. Sigui com sigui, les esperances de Robert Schumann d'emular als virtuosos, o tan sols d'arribar a destacar com a concertista, es van esvair.

Des de la seva adolescència Schumann havia compaginat les seves diverses activitats i estudis amb la composició i ja havia creat obres importants, sobretot per a piano, però també simfòniques i de cambra. Des d'aquell moment es va entregar amb passió a la composició, començant a estudiar teoria amb Heinrich Dorn, director de l'òpera de Leizpig, i considerant la possibilitat d'escriure una òpera sobre Hamlet.

[edita] Compositor i crític

En paral·lel a la seua nova activitat com a compositor, iniciava la seua obra de crític musical, que va generar una abundant producció literària. La seu excepcional formació i aptitud literàries es plasmaven en crítiques musicals, en les que, a través de personatges imaginaris, aprofundia a les obres dels seus contemporanis. Un famós exemple és el seu assaig sobre les variacions de Frédéric Chopin sobre un tema de Don Juan, que va aparèixer en el Allgemeine musikalische Zeitung l'any 1831.

El seu Opus 2 Papillons ("Papallones") escrit l'any 1831 és un altre exemple excepcional de la fusió entre literatura i composició musical de Schumann. Es tracta d'una composició per a piano, que consta de diverses escenes de dansa inspirades en una festa de disfresses. Cada dansa tracta de retratar diferents personatges i no guarden relació entre si, excepte l'última. Segons escriuria el mateix Schumann, està inspirada en l'última escena de l'obra Flegeljahre de Johann Paul Friedrich Richter i mescla el caràcter festiu amb un extraordinari sentiment malenconiós. També l'any 1831 va compondre la seua Sonata per a piano en Si menor, una altra de les seues principals obres de joventut.

La mort, l'any 1833, de la seua cunyada Rosalie i del seu germà Julius li van provocar una crisi nerviosa i un intent de suïcidi. Les crisis, depressions, intents de suïcidi i períodes de reclusió completa van ser freqüents en la vida de Schumann i es van accentuar a partir de 1844, continuant en augment fins a la seua mort (fins i tot va arribar a escoltar veus i experimentar al·lucinacions). Aquest declivi psíquic es va relacionar inicialment pels historiadors del segle XIX amb la sífilis (o amb el terrible tractament mèdic a base de mercuri, habitual en l'època i gairebé pitjor que la mateixa malaltiai), però la possibilitat ha estat descartada pel fet que els símptomes de desequilibri mental de Robert Schumann ja eren evidents des de la seua joventut, abans que qualsevol símptoma de la sífilis poguera haver-se manifestat. La teoria més acceptada actualment és que patia de trastorn bipolar (malaltia maníac-depressiva). Però la gran intensitat creativa de Schumann es concentrava en els seus períodes de lucidesa, de forma admirable. Tan prompte com es restablia d'un període de malaltia, s'entregava frenèticament a la composició, treballant de manera incansable. No només componia les melodies principals ni es limitava a les obres per a piano, sinó que tot i estar en un estat físic i mental molt degradat, es feia càrrec de la instrumentació simfònica completa de totes les seues obres, fins a l'extenuació.

Després de recobrar-se d'aquesta crisi, l'any 1834 va fundar la revista Neue Leipziger Zeitschrift für Musik que va dirigir fins al fi de la seua vida. És en aquesta publicació on va manifestar-se com un original crític, considerat en aquella època com a excèntric, però que avui dia etiquetaríem com a visionari. A principis del segle XIX, compositors com Wolfgang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven i Carl Maria von Weber eren vistos com a figures menors, per la qual cosa es va considerar una excentricitat que Schumann els elevara a grans compositors, per no parlar del seu estimació a figures contemporànies com Chopin o Hector Berlioz.

A l'estiu de 1834 s'enamorà d'Ernestine von Fricken, una noia de 16 anys amb qui va mantenir una breu relació que ell mateix trencaria en acabar l'any. És durant aquest flirteig quan va compondre la seua obra més aclamada, Op. 9, Carnaval. Es tracta de variacions sobre les notes que componen la paraula Asch (poble natal d'Ernestine) en la notació alemanya. També són les lletres amb alguna nota equivalent en el propi cognom de Schumann. Cada variació comença amb aqueixes notes i, més que mai, Schumann empra per a la composició la il·lustració musical d'una història, amb personatges i guió ben definits. A més consolida el format de composició que ja va iniciar en Papillons, creant temes molt breus i generalment no relacionats entre si, tot i que estiguen inspirats en la mateixa escena literària. La majoria de les composicions per a piano de Schumann estan formades per moviments que duren pocs minuts, o fins i tot menys d'un minut.

Va conèixer personalment a Mendelssohn a casa de Friedrich Wieck l'any 1835 i li va mostrar la seua admiració; poc després coneixeria a Chopin. Durant tota la seua vida Schumann va mostrar cap als seus companys músics una amistat sincera i una actitud de crítica constructiva, lliure de rivalitats, actitud poc freqüent en un crític musical que també és compositor. Aquesta actitud oberta i generosa li va permetre ser el "descobridor" de Johannes Brahms quan aquest només era un jove i desconegut pianista de 20 anys. Brahms va esdevenir amic íntim de Schumann (i de la seua esposa Clara Wieck, especialment en els anys en què la malaltia de Schumann es va agreujar) i es va veure clarament influït per la seua música.

[edita] Matrimoni amb Clara Wieck

És també en casa de Wieck, el seu antic mestre, on va conèixer a la seua futura esposa: Clara Wieck, la seua filla, i ja per a llavors famosa pianista. Clara havia estat una "nena prodigi", bastant famosa internacionalment en aquella època, i de fet se la considera avui dia la pianista més important del segle XIX. L'any 1836 van iniciar una relació amorosa en secret, fonamentalment per carta, segurament a causa de la diferència d'edat entre ambdós (Clara només tenia 16 anys) i també perquè Clara es trobava de viatge constantment, actuant per tot Europa. És durant aquesta relació clandestina quan Robert Schumann va compondre les Escenes de la infantesa, tal com cons en les cartes que li remetia a Clara. Un any més tard Robert va demanar la mà de Clara a son pare, però aquest li la va negar. Finalment es van casar l'any 1839, després de recórrer als tribunals en no comptar amb l'aprovació de Friedrich Wieck. Van romandre junts fins a la mort de Robert i van tenir vuit fills.

Clara era una pianista excepcional i va tenir una gran influència musical sobre Robert. Ella el va convèncer de no limitar-se a la composició per a piano (en aquests anys va compondre Lieder i Àlbum per a la joventut), encoratjant-lo a compondre per a orquestra amb l'objectiu de consolidar-se com un gran compositor del seu temps. És precisament a partir de 1841 quan va començar a compondre obertures simfòniques i concerts, en els que, no obstant, el piano continua tenint un paper principal.

El Conservatori de Leipzig li va obrir les portes l'any 1843 i va ser nomenat professor de piano i composició.

[edita] Els últims anys

L'any 1844, després d'un viatge a Rússia, va travessar un nou període depressiu i va abandonar Leipzig per a instal·lar-se a Dresden. Durant els anys següents la seua salut mental i física s'anava debilitant, la qual cosa no li va impedir treballar en multitud d'obres com les seues duess Sonates per a piano i violí el seu Concert per a violoncel i orquestra i la seua única òpera, Genoveva (que no va gaudir d'èxit). Fins i tot quan, a partir de 1852, els seus episodis de bogeria el mantenien convalescent gairebé tot el temps, aconseguia aprofitar els seus moments de lucidesa per a completar la seua missa, el Rèquiem, la Simfonia en Re menor i el Concert per a violí i orquestra.

El 27 de febrer de 1854, Schumann es va llançar al Rin i hi va ser rescatat a temps, però la seua ment ja s'havia perdut per sempre. Va ser internat en un sanatori privat a Endenich, prop de Bonn, on va romandre fins a la seua mort el 29 de juliol de 1856. Tenia només 46 anys. Va morir víctima del sífilis. Va ser enterrat a Bonn, i el 1880 es va erigir sobre la seua tomba una estàtua de l'escultor A. Donndorf.

Després de la seua mort, Clara es va entregar a donar a conèixer per tot Europa l'obra de Robert, donant-li gran fama després de diverses dècades de gires.

[edita] Obres

Llista no exhaustiva

[edita] Piano

• Op. 1, Variacions sobre el nom "Abegg" (1830)
• Op. 2, Papillons, (1829—1831)
• Op. 3, Estudis sobre els Capritxos de Paganini
• Op. 4, Intermezzi (1832)
• Op. 5, Impromptus [sobre un tema de Clara Wieck] (1833)
• Op. 6, Davidsbündlertänze (1837)
• Op. 7, Toccata (1832)
• Op. 8, Allegro en si menor (1831)
• Op. 9, Carnaval (1834—1835)
• Op. 10, 6 Suites de Concert sobre Capritxos de Paganini (1833)
• Op. 11, Sonata No. 1 en fa sostingut menor (1835)
• Op. 12, Fantasiestücke (1837)
• Op. 13, Estudis Simfònics, or Études Symphoniques (1834)
• Op. 14, Sonata No. 3 en Fa menor (1835)
• Op. 15, Kinderszenen (1838)
• Op. 16, Kreisleriana (1838)
• Op. 17, Fantasia en do (1836)
• Op. 18, Arabeske en do (1839)
• Op. 19, Blumenstück en re bemoll (1839)
• Op. 20, Humoreske en si bemoll (1839)
• Op. 21, Novelletten (1838)
• Op. 22, Sonata No. 2 en sol menor (1833—1835)
• Op. 23, Nachtstücke (1839)
• Op. 26, Faschingsschwank aus Wien (1839)
• Op. 28, Tres Romances (1839)
• Op. 32, Scherzo, Giga, Romança i Fughetta (1838-9)
• Op. 56, Etuden in kanonischer Form für Orgel oder Pedalklavier
• Op. 58, Skittzen für Orgel oder Pedalklavier
• Op. 68, Album für die Jugend
• Op. 72, Vier Fugen
• Op. 73, Peces Fantasia per a clarinet i piano (1849)
• Op. 76, Vier Märsche
• Op. 82, Waldszenen
• Op. 99, Bunte Blatter
• Op. 124, Albumblätter
• Op. 126, Tres sonates per a piano per a joves
• Op. 133, Gesänge der Frühe
• Nordic Song
• Variationen in Es-dur über ein eigenes Thema o.op. “Geister-Variationen”
• WoO 31, Etüden in Form freier Variationen über ein Beethoven'sches Thema (1831-32)

[edita] Lieder, teatre i obres corals

• Op. 24, "Liederkreis" (Heine), nou cançons
• Op. 25, "Myrthen", vint-i-sis cançons (4 llibres) (1840)
• Op. 29, 3 Gedichte (op. 29)
• Op. 39, "Liederkreis" (Eichendorff), dotze cançons (1840)
• Op. 42, "Frauenliebe und -leben" (Chamisso), vuit cançons (1840)
• Op. 48, "Dichterliebe," setze cançons sobre "Buch der Lieder" de Heine
• Op. 50, "Paradise and the Peri", per a solistes cor i orquestra (1843)
• Op. 57, "Belsatzar," balada (Heine)
• Op. 64, Cançó, "Tragödie" (Heine) (1841)
• Balada, “Der Handschuh” (Schiller) -. probablement 1851
• Op. 91, Cançons sobre Wilhelm Meister i Requiem per a Mignon per a cor (1849)
• Op. 103, Der Königssohn” (Uhland), per a solistes, cor i orquestra
• Op. 112, Der Rose Pilgerfahrt “ (Moritz Horn), per a solistes, cor i orquestra
• Op. 123, Obertura Festival sobre el Rheinweinlied, per a orquestra i cor
• Op. 135, “Vom Pagen und der Königstochter,” quatre balades (Geibel) per a solistes, cor i orquestra
• Op. 138, Spanische Liebeslieder (1849)
• Op. 139, "Des Sängers Fluch" (Uhland) per a solistes, cor i orquestra
• Op. 143, "Das Glück von Edenhall", balada (Uhland), per a solistes, cor i orquestra
• Op. 148, Missa per a cor a quatre veus i orquestra (1852)
• Música per a Faust (1844— 1853)
• "Genoveva", òpera (1848)
• Música per a Manfred (1849)

[edita] Música de cambra

• Op. 41, Tres quartets de corda en la menor, fa i la
• Op. 44, Quintet amb piano en mi bemoll (1842)
• Op. 46, Andante i variacions per a dos pianos (1843)
• Op. 47, Quartet amb piano em mi bemoll (1842)
• Op. 63, Trio per a piano i corda en re menor (1847)
• Op. 70, Adagio i Allegro per a trompa i piano
• Op. 73, Fantasiestücke per a clarinet i piano
• Op. 80, Trio per a piano i cordes en fa (1847)
• Op. 88, Fantasiestücke per a trio amb piano
• Op. 94, Tres Romances per a oboè i piano (1849)
• Op. 102, Cinc "Stücke im Volkston" per a piano i violoncel (1849)
• Op. 105, Sonata per a violí i pano en la menor (1851)
• Op. 110, Trio per a piano i cordes en sol menor
• Op. 113, "Märchenbilder" per a piano i viola
• Op. 121, Sonata per a violí i piano en re menor (1851)
• Op. 132, "Märchenerzählungen", quatre peces per a clarinet, viola i piano, probablement compostes el 1853

[edita] Orquestra

• Op. 38, Simfonia núm. 1 en si bemoll, "Primavera", (1841)
• Op. 61, Simfonia núm. 2 en do (1845-46)
• Op. 97, Simfonia núm. 3 en mi bemoll, "Renana" (1850)
• Op. 120, Simfonia núm. 4 en re menor (1841; revisada el 1851)
• Op. 52, Obertura, Scherzo i Finale (1841; revisat el 1853)
• Op. 100, Obertura: La núvia de Messina (1850-1)
• Op. 115, Obertura Manfred (1848)
• Op. 128, Obertura Juli Cèsar (1851)

[edita] Concerts i Konzertstücke

• Op. 54, Concert per a piano en la menor (1841-45)
• Op. 86, Konzertstück per a quatre trompes i orquestra (1849)
• Op. 92, Introducció i Allegro Appassionato per a piano i orquestra (1849)
• Op. 129, Concert per a violoncel (1850)
• Op. 134, Introducció i Allegro per a piano i orquestra (1853)

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Robert Schumann