Lord Byron

De Viquipèdia

George Gordon Byron (Londres, Anglaterra, 22 de gener del 1788 – Missolonghi, Grècia, 19 d'abril del 1824), sisè baró de Byron, més conegut com Lord Byron. Fou un poeta anglès, considerat un dels escriptors més versàtils i importants del Romanticisme. Les seves obres més conegudes són els poemes narratius Pelegrinatge de Childe Harold i Don Joan, que va quedar incomplet a la seva mort.

La fama de Lord Byron no prové solament de la seva obra, sinó també d'una vida plena d'extravagàncies i escàndols, amb moltes amants, deutes, separacions, al·legacions per incest i sodomia, etc. Entre els fets que més destaquen hi ha la seva participació personal en revolucions, a Itàlia i a Grècia. Va participar a la (Guerra de la independència grega) lluitant al costat dels grecs, i va morir en aquest país (es creu que de malària).

Lady Caroline Lamb va dir sobre ell: "Boig, dolent, i perillós de conèixer". La seva filla, Ada Lovelace, va contribuir a la invenció de l'ordinador analògic juntament amb Charles Babbage.

Taula de continguts 1 Infantesa 2 Primera joventut 3 Poeta i aventurer 4 Exili definitiu 5 Obra poètica 6 Caràcter 7 Obra 8 Filmografia 9 Bibliografia 9.1 Obra pròpia en català 9.2 Obra pròpia en castellà 9.3 Sobre Byron 10 Vegi's també 11 Enllaços externs

[edita] Infantesa

George Byron va ser fill del capità John "Mad Jack" Byron, cinquè Lord Byron, i de la segona esposa d'aquest, Lady Catherine Gordon. El seu avi va ser John Byron, també anomenat "Foulweather", un vicealmirall britànic que navegà per tot el món. La noblesa de la família paterna provenia del regnat d'Enric VIII d'Anglaterra.

El seu pare va morir el 1791, quan ell tenia tres anys, a Valenciennes (França), en una petita residència propietat de la seva germana. Havia arribat fins allí fugint dels creditors i del terrible temperament de la seva esposa. A França el pare va mantenir diverses amants i va malgastar sense fre tot el que quedava dels diners de la família. Així, als tres anys i en companyia de la mare a Aberdeen, George va heretar del pare poc més que deutes i les despeses de l'enterrament.

Si l'herència paterna va ser un disgust en l'aspecte material, no es pot dir el mateix de l'herència espiritual. El jove Byron conservaria del seu pare l'amor per la bellesa, el culte a la galanteria i una inclinació cap a la vida llicenciosa. De la mare, en canvi, en va heretar l'afecte que li va donar, la dolçor, però també el seu temperament atroç.

George va néixer amb una petita deformitat al peu dret, el dits del qual estaven tornats cap a dins. Ell sempre va creure que la deformació era resultat de la tossuderia de la mare, quan havia rebutjat assistència mèdica en el part. Per aquest problema, el pare va dir que mai no arribaria a caminar. Però el petit Byron, que va haver de calçar una sabata ortopèdica durant tota la infantesa, es va rebel·lar contra la creença del pare, i va aprendre a córrer abans que a caminar, i tot i que va caminar coix, presumia de caminar més ràpid que molts. De jove, les seves maneres li servirien per a dissimular la coixesa fent-la semblar un caminar excèntric i distingit.

Va haver de suportar moltes burles i rebutjos per aquesta deformitat, però amb el temps va aprendre a defensar-se, sota la màxima que "quan un membre s'afebleix sempre n'hi ha un altre que ho compensa", unes paraules a les quals sempre faria honor. A més de la coixesa va sofrir molt pel fred. Sempre va tenir uns ossos fràgils, i això li va causar gran malestar.

La relació entre els pares, que va marcar Byron de forma important, es podria definir com "tempestuosa". Byron mai no va poder considerar el seu pare com un autèntic amant de la seva mare, però ella, malgrat la rancúnia per tot l'il·lícit en la vida del marit, va quedar trista i inconsolable després de la mort d'ell. Byron descriuria la seva relació amb la mare, Lady Catharine, com una aventura de cops i petons. Ella es referia sovint al petit Byron com coix maleït o petit diable, mentre ell l'anomenava vella o la vídua. Malgrat aquesta relació d'amor-odi, Byron diria més tard que la mare va ser l'única persona que l'havia entès.

[edita] Primera joventut

Més endavant, a Aberdeen (Escòcia) es va iniciar en llatí i història, amb l'ajuda d'un preceptor presbiterià, fins que va entrar a l'Aberdeen Grammar School. Mentre estudiava a la històrica escola va ser requerida la seva presència a Anglaterra, a causa de la mort del seu besoncle William Byron, cinquè Lord Byron.

A partir d'aquí li va ser reconegut el títol aristocràtic. Mai no va tenir molta simpatia per l'aristocràcia, però l'experiència li va fer ampliar horitzons. Va creure créixer de cop, imaginant-se en un futur a la Cambra dels Lords. El jove Byron, la mare i una institutriu van viure junts a l'abadiade Newstead, acabada d'heretar. Tot i l'aspiració a una nova, la sorpresa va ser descobrir que la propietat estava carregada de deutes i en molt mal estat.

La mare va contractar l'advocat londinenc Hanson per a l'administració dels assumptes familiars, fins que George tingués l'edat suficient. Byron recordaria gratament que aquesta va ser la millor residència que va tenir. Allí va conèixer la seva cosina Mary Duff i se'n va enamorar. Ella el va rebutjar perquè ell era massa jove, i el dolor del rebuig va inspirar a Byron els primers poemes.

Val a dir que el besoncle mort havia passat els últims anys vivint gairebé com un ermitany, amb una actitud vital contrària a la que va viure abans de recloure's. En aquells anys l'anomenaven "El Malvat", i va viure d'una manera llicenciosa. Va intentar assassinar la seva esposa llançant-la a un llac després d'una discussió domèstica, i va matar en duel a William Charworth, d'Annesley Hall, després d'una discussió referent als mètodes per a la caça. D'aquest home en va heretar George el títol familiar, els deutes i la mateixa espasa amb què va travessar el rival.

Byron va ser enviat al col·legi del doctor Glennie, a Dulwich. Allí els seus estudis es van veure interromputs constantment per les manies de la seva afectada mare, que se l'enduia amb ella durant llargs períodes de temps. Durant aquesta època és quan Byron llegeix una de les seves obres predilectes, Les mil i una nits. El 1801, gràcies en part a una pensió reial de tres-centes lliures que havia rebut la seva mare, Byron va ser admès a Harrow, on completaria els estudis primaris.

[edita] Poeta i aventurer

El 1802 Byron va viure una primera tragèdia amorosa, en morir la seva cosina Margaret Parker, de la qual també estava enamorat.

El 1805 es va traslladar a la universitat de Cambridge. Aquí, a més de ser un estudiant brillant, es destacaria per l'extravagància en el vestir i per dur una vida llicenciosa i malgastadora. Malgrat això, es va guanyar l'àlies de bon noi i va tenir grans amics, com ara Lord Broghton i John Hobhouse, qui seria capdavanter del Partit liberal. Va ser molt aficionat a escriure versos ja en aquesta època, i gràcies als seus amics Jackson i Angelo va excel·lir en la boxa i l'esgrima.

Va deixar la universitat per falta de diners, i es va mudar al carrer Picadilly 16, a Londres, on va ser amant d'una prostituta. Després, ja sense diners, va tornar amb la mare a Southwell i es va dedicar en cos i ànima a la poesia. Va publicar el primer llibre de poesies, Composicions fugaces, gràcies a una amiga, Elisabeth Pigot, que li va passar en net els escrits i els va editar. No obstant això, el rector de la zona no va deixar que sortís a la venda i ho va cremar, perquè en un dels poemes sortia malament parada una tal Mary.

El 1807 es va publicar en la prestigiosa revista Edinburgh Review el seu llibre de poemes Hores d'oci, que va suscitar opinions dispars. Davant la crítica sempre responia de forma combativa o escrivint una nova obra. El 1809 va ocupar un escó a la Cambra dels Lords, va escriure la sàtira Bards anglesos i crítics escocesos i va emprendre un viatge de dos anys per Espanya, on el va captivar la bellesa de les espanyoles (va escriure el poema La noia de Cadis) i va tenir una entrevista amb el General Castaños en plena Guerra de la independència. Va viatjar també per Portugal, Albània, Malta i Grècia, on va travessar l'Helespont nedant, juntament amb el seu amic Hobhouse, i on va escriure les sàtires Hints from Horace i La maledicció de Minerva. També va estar a Turquia, on va intentar descobrir Troia. Durant aquests viatges va tenir diverses relacions, tant amb dones com amb homes. En 1811 van morir la seva mare i dos dels seus amics en tan sols un mes, cosa que va influir molt sobre el seu ànim, ja que es va obsessionar amb la mort. En aquesta època es va refugiar en la seva germanastra Augusta Leigh, i va mantenir una relació amb ella que va provocar l'acusació de cometre incest.

La publicació el 1812 dels dos primers cants de Les peregrinacions de Childe Harold, poemes que narren els seus viatges per Europa, el van dur a la fama. A més va escriure altres obres com El Giaour, La núvia d'Abidos, El corsari i Lara, que van establir allò que s'acabaria anomenant com l'heroi byronià. Per aquesta època va conèixer qui seria el seu biògraf Thomas Moore, amb qui, segons es diu, també va tenir relacions sexuals. També va ser famós el seu affair amb l'aristòcrata Lady Caroline Lamb.

Va ser poc volgut pels altres components de la noblesa pels seus enamoraments continus i per crítiques com la que va fer al duc de Wellington). Fins i tot va ser insultat públicament en la cambra dels Lords, per haver defensat el ludisme i els catòlics. Però a ell realment li importava molt poc i fins i tot li agradava que l'odiessin, perquè en la seva opinió això també volia dir que el temien. El 1815, any que va publicar Melodies hebrees, es va casar amb Anna Isabella Milbanke, a qui li va dir, la nit de noces: "Et penediràs d'haver-te casat amb el diable"; posteriorment, durant la lluna de mel, quan passaven per un poble, van sonar les campanes per un mort, i Byron va comentar: "Segur que aquestes campanes toquen per nosaltres." Després de saber que Byron no li era fidel, Anna Isabella el va abandonar el 1816, després de donar a llum a l'única filla legítima del poeta, Augusta Ada. Els rumors sobre les relacions incestuoses de Byron amb la seva germanastra Augusta, els poemes antipatriòtics, l'acusació de sodomia i els dubtes sobre l'estat del seu seny van provocar el seu ostracisme social. Amargat profundament, Byron va abandonar Anglaterra el 1816 i no hi va tornar mai més.

[edita] Exili definitiu

A partir de 1816, començaria una sèrie de viatges per gairebé tota Europa que no acabarien fins a la seva mort. El 1816 va arribar a visitar Waterloo, lloc turístic per excel·lència en aquella època, quan tan sols feia un any que hi va tenir lloc la famosa batalla.

El 1816 es va traslladar a Suïssa i va estar vivint algun temps al costat de Percy Shelley, Mary Shelley i el seu metge personal John William Polidori. Byron va ser molt propens a les malalties, una altra de les causes de les seves depressions. En una nit de tempesta es van reunir tots quatre a la Vila Diodati, propietat de Byron, i van decidir escriure relats de terror dignes d'aquella nit llòbrega. Inspirant-se els dos en la personalitat de Byron, Mary Shelley va escriure "Frankenstein" i Polidori el seu relat "El vampir". A Suïssa Byron va escriure El presoner de Virolat, L'himne a la bellesa intel·lectual, El somni i Estades a Augusta.

Des de 1817 fins a 1822 va estar viatjant per Itàlia, recorrent ciutats com ara Pisa, Gènova i Roma, on va tenir una aventura amb Margarita Cogni i va viure en el palau Nani-Mocenigo, residència que va ser gairebé un harem per a ell, freqüentant les tertúlies de les comtesses Benzoni i Albrizzi. El 1821 va participar en la revolta dels Carbonari a Rávena i es va allistar en els moviments contra el Papa i contra Àustria. En aquell moment va publicar la seva obra crítica La profecia de Dant. També va arribar a viure un temps a Venècia, on, segons fanfarronejava, havia tingut 250 relacions sexuals amb dones, i on va viure amb la comtessa Teresa Guiccioli, recentment separada del seu ancià marit. Es va apassionar amb la lectura del Faust de Johan Wolfgang Goethe, escriptor a qui admirava i amb qui va mantenir correspondència. Aquesta admiració era recíproca, perquè Goethe va escriure que Byron era "el poeta del present". Byron va escriure Manfred, influït per Goethe; va acabar diversos cants del seu Don Joan i va crear un periòdic amb Percy Shelley anomenat El Liberal.

L'abril de 1822 morí la seva filla il·legítima Allegra (nascuda de la seva relació amb Claire Clairmont, germanastra de Mary Shelley), quan tot just havia fet cinc anys, i a la qual Byron estimava molt. A més, mentre feia un viatge al costat del seu gran amic Percy en goleta (la de Byron anomenada "Bolívar" i la de Percy "Don Joan"), aquest últim va morir en un naufragi el 8 de juliol, juntament amb el capità Williams. Pel setembre es va instal·lar a Gènova i es va voler dedicar a la política, sense èxit.

.

El març de 1823 el van designar membre del Comitè de Londres per a la independència de Grècia, i va marxar cap allà el 1824 a la goleta Hercules, amb la intenció de lluitar per la independència del país, llavors part de l'Imperi Otomà. Allí va escriure la seva última composició Als meus trenta-sis anys; va donar 4.000 lliures i se li va designar un regiment; va contactar amb els bandits de Suliotas i va lluitar al costat d'ells; va ser rebut com un heroi pels grecs, que volien fer-lo comandant, i va planejar un atac juntament amb el príncep Alexandre Mavrocordatos, però va tenir un atac epilèptic i va contraure la malària.

Els metges li van prescriure unes sagnies però ell s'hi va negar. Dies després, extenuat per la malaltia i cridant-los assassins, va permetre als metges treure-li tota la sang que desitgessin. El 16 d'abril li van practicar la primera sagnia, sense un bon resultat. L'endemà se'n van fer dues més. Va morir el 19 d'abril a Missolonghi, sense haver vist complert el somni de la independència grega. Testimonis presencials van assegurar que, en total, li havien extret uns dos litres de sang, aproximadament. Va morir com tots els Lords Byron, als 36 anys d'edat, d'acord amb la suposada maledicció que queia sobre ells. "Els estimats dels déus moren joves", havien deixat escrit els clàssics grecs.

Goethe va escriure, davant la notícia de la seva mort: "Descansa en pau, amic meu; el teu cor i la teva vida han estat grans i bells.".

Un suburbi d'Atenes va ser anomenat Vyronia en el seu honor. El seu cos primer va ser enterrat a l'Església de Santa Maria Magdalena de Hucknall, Nottinghamshire (prop de Newstead Abbey), al costat de la seva mare, però 145 anys més tard seria traslladat a l'Abadia de Westminster, al Racó dels Poetes.

[edita] Obra poètica

Byron va ser un escriptor prolífic. El 1833 el seu editor John Murray va publicar 17 volums amb les seves obres completes, incloent la biografia de Thomas Moore. La seva gran obra, Don Joan, un poema de 17 cants, va ser un dels més importants poemes llargs publicats a Anglaterra, des d'El paradís perdut de John Milton. La influència de Don Joan es va fer sentir a nivell social, polític, literari i ideològic. A Anglaterra va inspirar els autors victorians. Va influir en els autors romàntics del segle XIX, sobretot pels seus herois o antiherois (vegeu:Heroi de Byron). Els seus personatges presenten un caràcter idealitzat però defectuós, els atributs del qual incloïen:

• gran talent
• gran exhibició de passió
• aversió per la societat i per les institucions socials
• frustració per un amor impossible a causa d'els límits imposats per la societat o la mort
• rebel·lia
• sofrir exili
• fosc passat
• comportament autodestructiu

Les obres Les peregrinacions de Childe Harold, Lara, Manfred i Don Joan són clarament autobiogràfiques.

A l'Espanya absolutista del rei Ferran VII, i a una Amèrica hispana que lluitava per la seva emancipació, la vida i obra de Byron van tenir una gran influència i van servir d'inspiració als poetes del Romanticisme. Va ser un autor admirat per molts dels seus contemporanis, com ara Goethe, Alphonse de Lamartine, Jan Potocki i per uns altres de generacions immediates, com ara Edgar Allan Poe (qui va basar moltes de les seves Narracions extraordinàries en personatges de Byron), Mikhaíl Lermontov, Alexandre Pushkin, José Marbre, Víctor Hugo, Alexandre Dumas i Charles Nodier.

[edita] Caràcter

Lord Byron va tenir un magnetisme personal particular. Va aconseguir la reputació de ser anticonvencional, excèntric, polèmic, ostentós i controvertit. Molts han atribuït les seves capacitats extraordinàries a un trastorn bipolar, també conegut amb el nom de depressió maníaca. Sempre va ser àcid i cruel. Es va inclinar pels desheretats, els marginats, els miserables com els corsaris i els cosacs. Tota la resta de la societat estava dominada per la hipocresia, començant per la noblesa. Sempre va defensar els més febles i els oprimits, d'aquí el seu suport a Espanya davant la invasió napoleònica, la independència dels Estats llatinoamericans, les lluites dels Carbonari italians durant la dominació austríaca, i la independència de Grècia. Va ser un gran admirador de Rousseau. Va tenir gran afició per la companyia dels animals, com pel seu gos Terranova "Boatswain", a la tomba del qual va escriure:

"Aquí reposen

les restes d'una criatura

que fou bella sense vanitat,

forta sense insolència,

valenta sense ferotgia

i va tenir totes les virtuts de l'home

i cap dels seus defectes"

Byron, mentre estudiava a Cambridge, va guardar un ós en una institució on estaven prohibits els animals domèstics. En altres èpoques va tenir de companyia a una guineu, micos, lloros, gats, un àguila, un falcó, gallines de Guinea, un teixó, gansos, una grulla egípcia i una garsa.

[edita] Obra

• Hores ocioses
• Bards anglesos, crítics escocesos (1809)
• Les peregrinacions de Childe Harold (1812-1818)
• La núvia d'Abidos (1813)
• Giaour (1813)
• El corsari (1814)
• Lara (1814)
• Melodies hebrees (1815)
• El setge de Corinti (poema) (1816)
• Parisenca (1816)
• El presoner de Chillon (1816)
• El somni (1816)
• Prometeu (1816)
• Foscor (1816)
• Manfred (1817)
• Les lamentacions pel Tasso (1817)
• Beppo (1817)
• Mazeppa (1818)
• La profecia de Dant (1819)
• Marí Faliero (1820)
• Sardanaple (1821)
• Els dos Foscari (1821)
• Caïm (1821)
• La visió del judici (1821)
• Cel i terra (1821)
• Werner (1822)
• El deformat transformat (1821)
• L'Edat de Bronze (1823)
• L'illa (1823)
• Als meus trenta-sis anys (1824)
• Don Joan (1819-1824), incomplet a causa de la seva mort.

[edita] Filmografia

• Gavin Gordon interpreta el poeta a la pel·lícula La núvia de Frankenstein (1935).
• Hugh Grant interpreta el poeta a la pel·lícula Remant al vent (1987).

[edita] Bibliografia

[edita] Vegi's també

• Romanticisme
• Literatura del Romanticisme a Anglaterra

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lord Byron

Vegeu fonts documentals en català sobre Lord Byron a Viquitexts.

A Viquidites hi ha frases fetes, frases cèlebres i proverbis relatius a Lord Byron

• Pàgina amb algunes traduccions fragmentàries de Lord Byron:
• Childe Harold - Fragmentària
• L'Illa. - Complerta
• Alguns poemes de Byron
• Biografia de Lord Byron
• Biografia de Byron