Sonata
De Viquipèdia
Sonata (del llatí i de l'italià sonare, “sonar”), en música, literalment significa una peça tocada en oposició a cantata (llatí i italià cantare, cantar), una composició cantada. El terme, tot i ser vague, va evolucionar al llarg de la història de la música designant diverses formes abans del període clàssic. El terme va adquirir una importància creixent en el període clàssic i a principis del segle XIX va passar a designar un principi de composició d'obres a gran escala. Al segle XX el terme va continuar essent aplicat a obres instrumentals però els principis formals enunciats i ensenyats al llarg del segle XIX es van debilitar o desaparèixer.
Una sonata és una composició musical per a un instrument solista o conjunt instrumental de cambra, normalment en diversos moviments.
En el seu origen, al Segle XVI, gairebé no es distingia d'altres formes instrumentals, com el concerto, la simfonia, la tocata, etc.
Durant l'època barroca aparegueren dues modalitats essencials per a la seva evolució: la sonata da chiesa i la sonata da camera. La primera, adequada al tipus de música que es podia fer en els temples evitava tota mena de referències a la dansa, i era en quatre moviments: lent, ràpid, lent, ràpid. La segona tenia clares referències a aires de dansa, era més lliure en la seva estructura i es va desenvolupar de manera paral·lela a la suite.
A la fi del Segle XVII, i sobretot gràcies a l'obra de Arcangelo Corelli, ambdues modalitats es fusionaren. En un nombre important de sonates de la primera meitat del segle XVIII trobem una estructura en quatre moviments: els dos primers provenen sobretot de la sonata da chiesa i els dos últims, ab referències freqüents a la sarabanda i a la giga, de la sonata da camera. Pel que fa als instruments, va tenir especial importància la (sonata a trio), amb dos instruments melòdics i un de baix continu.
La sonata era indistintament un divertiment cortesà, una obra amb finalitat didàctica o una peça instrumental destinada a l'església. El classicisme li imprimí una nova forma, en especial a la destinada al piano, caracteritzada per una harmonia simple, per un únic tema que dominava tot el moviment, per grans contrasts dinàmics i per una construcció sòlida. La forma clàssica de la sonata (anomenada forma sonata) fou fixada per Carl Philipp Emanuel Bach, el qual intercalà el minuet entre el segon moviment i el tercer: allegro -- andante / adagio -- minuet -- presto / allegro / rondó.
