Forma sonata
De Viquipèdia
La forma sonata, allegro [de] sonata o forma de primer moviment, és una estructura musical, una forma musical o un patró de composició musical. Habitualment segueix aquest patró, estructura o forma el primer moviment d'una sonata; i per extensió, d'un concert, una simfonia, i qualsevol formació de cambra (quartet, quintet...), ja que en el fons, l'únic que els diferencia és la instrumentació. Era fins a cert punt habitual, també, que el darrer moviment d'aquestes composicions instrumentals en diversos moviments seguís la mateixa estructura (l'altra possibilitat era la del rondó o la de la forma mixta rondó-forma sonata); en aquests casos s'acostumava a denominar simplement allegro atès que aquest mot no era -sobretot en el classicisme- sols un denominador de tempo sinó també, precisament, d'aquesta estructura.
L'expressió forma sonata no s'ha de confondre amb el terme sonata, sent aquesta una composició autònoma per a un o dos instruments (anteriorment, als segles XVI, XVII i la primera meitat del XVIII, també podia ser de tres o més), generalment amb un mínim de tres moviments, un dels quals quasi sempre és una forma sonata.
Taula de continguts |
[edita] Estructura interna
La forma sonata té una complexa estructura interna, que pot ser llegida des de diversos punts de vista. Tot i que l'estructura es va gestar sobretot durant el classicisme, va ser durant el romanticisme quan d'una forma més extensa es va teoritzar sobre ella i es van establir els patrons per ensenyar-la i per a comprendre-la amb facilitat. Les teories que veien la forma sonata com una estructura sobretot de tall harmònic i tonal en el classicisme, en el romanticisme van perdre molt pes davant de la teorització d'aquesta com una estructura temàtica, que es basa en la juxtaposició d'un temes o subjectes, d'un material temàtic que resta sotmès a un treball de desenvolupament temàtic.
La superposició d'aquestes dues visions dóna lloc a una estructura que podem resseguir en les següents seccions:
[edita] Introducció
La secció introductòria és opcional, o pot estar reduïda al mínim. Si és extensa, acostuma a ser més lenta que la resta de seccions i pot estar escrita en la tonalitat de la dominant. Pot tenir material temàtic que després serà repetit a l'exposició. La introducció afegeix complexitat i el·laboració a l'obra, i permet a vegades començar l'exposició amb un tema massa lleuger per a ser presentat al començament, com en la simfonia No. 103 "repic de timbal" de Franz Joseph Haydn. Moltes vegades, la introducció és exclosa de la repetició de l'exposició.
Algunes vegades, el material temàtic de la introducció més tard reapareix en el seu tempo original. Això succeeix molts cops en la coda, com en el quintet K. 593 de Mozart, la simfonia "repic de timbal" de Haydn, o la sonata per a piano No. 8 "Patètica" de Beethoven.
Sobretot en el classicisme aquesta introducció és més freqüent en les simfonies que en les composicions de cambra, per raó de la influència de les obertures operístiques.
[edita] Exposició / Secció en la tonalitat principal
El material temàtic primari pel moviment se'ns presenta a l'exposició. Aquesta secció pot estar subdividida en :
- Primer grup de subjectes: Consisteix en un o més temes, tots en la tonalitat principal. Així, li la peça està en do major, tota la música en el primer grup de subjectes estarà en do major.
- Transició: Es tracta d'un passatge en el qual el compositor tendeix a evitar l'ús de material amb referents temàtics i -sobretot en el classicisme- a limitar-se a material més o menys estereotipat, amb poc protagonisme temàtic, amb el qual pugui modular cap a la segona zona tonal, cap a la zona escrita en una altra tonalitat.
[edita] Exposició / Segona secció tonal
Transició: El final de la transició ja ens situa en la nova tonalitat. Si el primer grup està en una tonalitat major, el segon acostumarà a estar-ho en la dominant del primer grup. Així, si la peça està en do major, la tonalitat del segon grup serà la de sol major (una cinquena més amunt). Si el primer grup està en una tonalitat menor, el segon ho acostumarà a estar en el seu relatiu major. Així, si la peça està en do menor, el segon grup estaria en mi bemoll major.
- Segon grup de subjectes: un o més temes en una tonalitat diferent de la del primer grup. Si el primer grup està en una tonalitat major, el segon acostumarà a estar-ho en la dominant del primer grup. Així, si la peça està en do major, la tonalitat del segon grup serà la de sol major (una cinquena més amunt). Si el primer grup està en una tonalitat menor, el segon ho acostumarà a estar en el seu relatiu major. Així, si la peça està en do menor, el segon grup estarà en mi bemoll major. Sobretot en el romanticisme, però ja a partir de finals del classicisme, el material del segon grup acostuma a tenir un caràcter rítmic o melòdic diferent del del primer, sent normalment més líric el segon, i més enèrgic el primer. Recollint aquestes característiques des de l'òptica del moment històric que va desenvolupar aquesta teorització, la teoria musical va parlar de tema msculí per referir-se al primer grup de subjectes i de tema femení per referir-se al segon. Aquesta nomenclatura, avui en dia, està totalment en desús, per raons òbvies.
- Codetta: serveix per tancar la secció del desenvolupament en una cadència perfecta en la tonalitat del segon grup. Sovint la codetta conté una seqüència de temes, cadascun dels quals arriba a una cadència perfecta.
Finalment, tota l'exposició acostuma a ser repetida, amb possibles variacions, com ara canviant-ne els últims compassos: la primera vegada prepara la peça per al retorn a la tonalitat principal; la segona l'encamina ja cap al desenvolupament.
[edita] Desenvolupament / Secció modulant
La secció següent és la segona des del punt de vista temàtic després de l'exposició i la tercera des del punt de vista tonal després de la secció en la tonalitat principal i de la secció en la tonalitat veïna. Aquesta secció compleix, doncs, dues funcions: la de desenvolupament temàtic i la de modulació tonal.
El desenvolupament modulant comença generalment en la mateixa tonalitat en què l’exposició acaba, i pot moure’s a diverses tonalitats durant el seu transcurs. Consisteix en un o més temes de l’exposició alterats i ocasionalment juxtaposats i -més a partir del segle XIX que no pas en el XVIII- pot incloure nou material o temes. Les alteracions inclouen transportar el material a tonalitats distants, trencar els temes i seqüenciar els motius. Durant el classicisme, el tractament d'aquesta secció com a veritable desenvolupament es limita a alguns pocs compositors de talla, mentre que un enorme contingent de sonates i simfonies de molts alres autors menys coneguts tracten aquesta secció molt més com de modulació que no pas de treball temàtic.
El desenvolupament varia enormement en longitud depenent de la peça, sent a vegades curt comparat amb l’exposició; i en altres casos -més a partir del segle XIX- llargs i detallats. Tot i així, quasi sempre demostra un elevat grau d’inestabilitat tonal, rítmica i harmònica comparat amb les altres seccions. Finalment, la música acabarà tornant a la tonalitat principal per passar a la recapitulació; aquest és un dels moments crucials de l’obra.
L'última part de la secció del desenvolupament és la retransició: prepara el retorn de la música al primer grup de subjectes, sovint ja en la tonalitat principal, moltes vegades a través d'una gran prolongació de l'acord de sèptima dominant. A més, el caràcter de la música ens invita a esperar aquest retorn, a vegades esdevenint més frenètic (com en el cas del primer moviment de la sonata "Aurora", Op. 53).
[edita] Recapitulació / Secció en la tonalitat principal
La recapitulació és una repetició de l'exposició amb modificacions, les més freqüents de les quals són:
- Primer grup de subjectes: igual que a l'exposició (en la tonalitat principal)
- Transició: alterada perquè no hi hagi un canvi de tonalitat, sinó que romangui en la tonalitat principal. Això, en ocasions, fa que sigui més breu que la de l'exposició.
- Segon grup de subjectes: igual que a l'exposició però ara en la tonalitat principal, malgrat que això impliqui transformacions major-menor o viceversa. En alguna ocasió, pot estar en el paral·lel major de la tonalitat principal (do major en una peça en do menor)
- Coda. Després de la cadència de la recapitulació, el moviment pot continuar en la coda, que pot contenir material de les altres seccions. Les codes (si n'hi ha) poden tenir una extensió variable, però com les introduccions, no són considerades part de l'"argument" de la peça. Sigui com sigui, la cadència acabarà amb una cadència perfecta en la tonalitat principal (a vegades, però, en el mode major en peces en tonalitat menor). Algunes codes importants les trobem en Beethoven: el finale de la simfonia No. 8; el primer i el tercer moviment de la sonata No. 23 "Appassionata" (on a més, la coda està en un tempo més ràpid que la resta de la peça), i els tercers i últims moviments de les sonates No. 14 "Clar de Lluna" i No. 17 "La Tempesta"
[edita] La forma sonata a Catalunya
Durant el classicisme sovintegen els exemples de composicions en què els manuscrits confonen el què és una sonata amb un primer temps en forma sonata, de manera que allò que uns manuscrits recullen com una sonata en quatre moviments, altres consideren que la sonata realment només és el primer d'aquests quatre moviments, essent aquest un allegro en forma sonata. Això fa que en alguns casos es pugui considerar que -si més no a Catalunya a finals del segle XVIII i principis del segle XIX- la sonata tant pot tenir diversos moviments com un de sol; en aquest cas aquest tindria forma sonata. Són exemples de sonates d'autors catalans del classicisme i primer romanticisme les de Carles Baguer (tant les seves sonates per a teclat com les seves simfonies), Mateu Ferrer (igualment l'obra per a tecla i la simfònica), Ramon Carnicer, Narcís Casanovas, Benet Brell, així com els quartets de Josep Teixidor.
[edita] Vegeu també
- Sonata
- Rondó-forma sonata
- Exemple de sonata
- Rondo
