Turandot
De Viquipèdia
| Turandot | |
 La soprano Gabriele Maria Ronge com Turandot |
|
| Llengua original: | Italià |
| Gènere: | òpera lírica |
| Música: | Giacomo Puccini (conclosa per Franco Alfano) |
| Llibret: | Giuseppe Adami i Renato Simoni |
| Font literària: | Turandot, de Carlo Gozzi |
| Actes: | tres |
| Època de composició: | juliol de 1920 - octubre de 1924 |
| Estrena: | 25 d'abril de 1926 |
| Teatre: | Teatre La Scala de Milà |
| Estrena Liceu: | 30 de desembre de 1928 |
|
Personatges:
|
|
|
|
Turandot és una òpera en tres actes de Giacomo Puccini, sobre llibret italià de Giuseppe Adami i Renato Simoni, basat en la peça teatral homònima de Carlo Gozzi. Va quedar inacabada a la mort de Puccini, sent completada per Franco Alfano. L'estrena va tenir lloc al Teatro alla Scala de Milà, el 25 d'abril de 1926, dirigida per Arturo Toscanini, incloent-hi només la música de Puccini, sense les addicions d'Alfano. Les posteriors representacions han emprat la partitura completa.
Turandot és un mot persa que significa "la filla de Turan", sent Turan una regió d'Àsia Central que va formar part de l'Imperi Persa. Segons l'expert en la música de Puccini, Patrick Vincent Casali, la "t" final no ha de sonar en la pronúncia d'aquesta paraula, i Puccini mai no la va pronunciar (d'acord amb Rosa Raisa, la primera cantant en interpretar el paper protagonista) i, segons les notes de Casali, l'estructura musical de la major part de les entonacions del nom per part de Calaf fan del so de la t final quasi un impossible. [1]
Taula de continguts |
[edita] Origen de la història
La història de Turandot es va derivar de la col·lecció de contes perses anomenada Mil i un dies o Hezar o-yek shab (Traducció francesa Les Mille et un Jours de Francois Petis de la Croix de l'any 1722), on es troba el personatge de "Turandokht", freda princesa xinesa. Però aquesta narració sobre una princesa xinesa s'assembla molt a un conte del poeta persa Nizami sobre una princesa russa pretesa per Behram, rei dels sassànides. El relat de Turandokht és un dels més coneguts de la traducció de de la Croix.
Puccini va començar el seu treball sobre Turandot el març de 1920, després d'un encontre amb els llibretistes Giuseppe Adami i Renato Simoni. La comosició va començar el gener de 1921. El març de 1924 havia completat tota l'òpera excepte el duet final. No obstant, estava insatisfet amb el text del duet final, i no hi va continuar fins el 8 d'octubre, quan va decidir-se per la quarta versió que Adami li va presentar del duet. El 10 d'octubre li va ser diagnosticat un càncer de gola i algunes setmanes més tard va traslladar-se a Brusel·les per a sotmetre's a tractament mèdic. Ací li va ser realitzada una intervenció quirúrgica el 24 de novembre, però va morir arran de les complicacions el 29 de novembre de 1924. Va deixar 36 pàgines d'esbossos en 23 fulles per al final de Turandot, junt amb instruccions que Riccardo Zandonai havia d'ocupar-se d'acabar l'òpera. El fill de Puccini, Tonio, va objectar-hi, i Franco Alfano va ser triat per organitzar i donar forma als esbossos. Alfano va proporcionar una primera versió del final amb pocs passatges de la seua pròpia inspiració, i amb unes poques frases afegides al text que es considerava incomplet fins i tot pel mateix Puccini. Després de severes crítiques per part de l'editor Ricordi i del director Arturo Toscanini, es va veure obligat a compondre una segona versió molt més fidel als esbossos de Puccini, fins al punt que va eliminar part del text d'Adami perquè Puccini no havia deixat cap nota sobre la seua música. La preocupació real de Ricordi no era la qualitat de la música, sinó que aquesta sonara com si haguera estat composta pel mateix Puccini, i per tant l'aportació d'Alfano havia de ser subtil. El debat sobre quina de les dues versions és la millor és encara obert, però el consens tedeix a considerar millor el primer final. L'escrutini dels esbossos, que més tard Ricordi va deixar a l'anàlisi dels experts (i que fins i tot han estat publicats), mostren com Alfano fins i tot no va utilitzar-ne la majoria d'ells, amb l'excepció d'aquells amb un emplaçament obvi i d'un curt tema que va transformar lliurement i que va emprar per garantir la continuïtat estilística. Des de l'any 1976 al 1988 la compositora americana Janet Maguire, convençuda que el final complet romania codificat als esbossos, va compondre un nou final, que mai no va ser interpretat. El 2001 Luciano Berio va compondre un nou final oficial, que va tenir una tèbia acollida.
L'estrena de Turandot va tenir lloc a La Scala de Milà, el diumenge, 25 d'abril de 1926, 1 any i 5 mesos després de la mort de Puccini.
En mig de l'acte III, dos compasos després de les paraules "Liù, poesia!", l'orquestra va aturar-se. Toscanini va aturar-se també i va baixar la batuta. Va girar-se cap al públic i anuncià: "Qui finisce l'opera, perché a questo punto il maestro è morto" ("Ací acaba lòpera, perquè en aquest punt el mestre va morir"). El teló va caure lentament.[2] Les següents representacions van incloure el final d'Alfano. Turandot és una òpera que ha gaudit d'una gran popularitat. D'acord amb Opera America, és avui dia la dotzena òpera més representada als Estats Units.
Durant molts anys la República Popular de la Xina ha prohibit les representacions de Turandot perquè consideraven que l'òpera retratava la Xina i els xinesos de manera poc favorable. A les darreries de la dècada del 1990 van transigir, i el setembre de 1998 es va interpretar l'òpera durant vuit nits seguides a la Ciutat Prohibida, amb decorats opulents i la participació com a extres de soldats de l'Exèrcit d'Alliberament Popular. Es va tractar d'una coproducció internacional, amb el director Zhang Yimou com a coreògraf i Zubin Mehta com a director. Els papers principals van ser interpretats per Giovanna Casolla com la princesa Turandot, Sergey Larin com Calaf, i Barbara Frittoli com Liù.
Com en el cas de Madama Butterfly, Puccini es va preocupar per l'autenticitat musical (almenys per a l'orella occidental) amb l'ús de música xinesa. Es poden detectar vuit temes en la partitura que deriven de música tradicional xinesa.
[edita] Sinopsi argumental
[edita] Posada en escena
[edita] Acte I
Front al palau imperial.
Un Mandarí anuncia la llei del país ("Popolo di Pekino! La legge è questa...)": Qualsevol home que desitge casar-se amb Turandot, haurà de respondre als tres enigmes que ella proposarà. Si falla, serà decapitat. El príncep de Pèrsia ha fallat i ha de ser decapitat a la sortida de la lluna. Quan la gentada entra per les portes del palau demanant sang, empeny un home cec, que cau a terra; la seua esclava, Liù, demana ajuda. Un jove escolta els crits i reconeix en l'home cec el seu pare, Timur, el depost rei de Tartària, de qui s'havia separat i extraviat temps enrere. El jove príncep, demana a son pare que no desvele el seu nom perquè tem els soldats xinesos que van conquerir Tartària. Timur conta al seu fill que, entre tots els seus servents, només Liù li ha romàs fidel. Quan el príncep pregunta a l'esclava el perquè d'aquesta fidelitat, ella diu que una vegada, fa molt de temps, ell va somriure-li.
La lluna ix, i la gentada que demana sang queda en silenci. El condemnat príncep de Pèrsia passa entre la multitud en el seu camí al patíbul i la gentada sent pietat del jove, demanant clemència a Turandot. Apareix la princesa, i amb un simple i imperiós gest ordena que continue l'execució. El príncep de Tartària, que mai no havia vist Turandot, se n'enamora sobtadament. El condemnat crida el nom de Turandot amb eufòria, la multitud crida d'horror: el príncep de Pèrsia ha estat decapitat. Timur demana al seu fill que desistisca, i Liù, que està secretament enamorada d'ell s'aclama "Signore, Ascolta" per tal que no intente encertar els enigmes. Els ministres Ping, Pong, i Pang apareixen i avisen el príncep que Turandot és inalcançable. El príncep refusa escoltar-los i es dirigeix al gong que penja en la façana del palau. Dient el nom de Turandot, colpeja el gong tres voltes, declarant-se pretendent. Ping, Pong, i Pang riuen, i cau el teló.
[edita] Acte II
[edita] Escena 1
Un pavelló del palau imperial. Abans de l'eixida de sol.
Ping, Pang, i Pong es queixen del seu lloc com a ministres, ocupant-se dels documents oficials i presidint cerimònies sense fi. Estan preparant-se per a un nou funeral o un casament. Ping, de sobte, recorda la seua casa a Honan, amb el seu petit llac envoltat de bambú. Pong recorda el seu bosc prop de Tsiang, i Pang evoca els seus jardins prop de Kiu. Els tres comparteixen memòries de la vida lluny de palau, però els colpeja la realitat del regnat sagnant de Turandot. Contínuament han d'acompanyar a homes joves al patíbul i recorden sempre llur paorós destí.
En sonar les trompetes de palau, els ministres es preparen per a una altra cerimònia i esperen l'entrada de l'emperador.
[edita] Escena 2
El pati del palau. A l'alba.
L'emperador Altoum, pare de Turandot, seu en el gran tron de palau. Urgeix tres vegades a la princesa de abandonar el seu repte, i tres vegades la princesa hi refusa. Turandot entona l'ària "In questa reggia", en què explica que la seua avantpassada de fa milers d'anys, la princesa Lo-u-Ling, va ser violada i assassinada per un estranger, i ara com a venjança ella ha decidit que cap home la posseïrà. Demana al príncep que abandone, però també ell refusa. La princesa planteja el primer enigma: "Què naix cada nit i mor amb l'alba?" el príncep respon correctament, "Esperança." La princesa, nerviosa, presenta el segon enigma: "Què crema i escalfa com el foc, però no és foc?" El príncep pensa un moment abans de replicar, "Sang". Turandot s'agita. Planteja el tercer enigma : "Quina cosa és com el gel, però crema com el foc?" Mentre el príncep pensa, Turandot el mira. De sobte, ell crida la victòria i anuncia, "Turandot!". La gentada aclama al príncep triomfant. Turandot es llança als peus de l'emperador i li suplica que no la lliure a l'estranger. L'emperador insisteix que el jurament és sagrat, i el deure de Turandot és casar-se amb el príncep. Quan Turandot crida d'angoixa, el príncep la fa aturar, dient-li que també ell vol proposar-li un enigma. "Tu no coneixes el meu nom, digues-me el meu nom," li diu. "Digues-me el meu nom abans de l'alba, i a l'alba, seré mort". Turandot accepta. L'emperador declara la seua esperança en poder anomenar el príncep com a fill a l'eixida del sol, i en sortir, cau el teló.
[edita] Acte III
[edita] Escena 1
Els jardins de palau. Nit.
En la llunyania, els heralds reciten el ban de Turandot: "Aquesta nit, ningú no ha de dormir a Pequín! La pena per a tots serà la mort si el nom del príncep no s'ha esbrinat a l'alba!" El príncep, en l'ària "Nessun dorma", anticipa la seua victòria. Ping, Pong i Pang apareixen i ofereixen al príncep dones i riqueses si desisteix d'obtenir Turandot, però ell refusa. Un grup de soldats porten a Timur i Liù. Van ser vists parlant amb el príncep, així que deuen saber el seu nom. Turandot apareix i ordena a Timur i Liù que parlen. El príncep simula ignorància, assegurant que aquests no hi saben res. Liù declara que només ella coneix el nom del príncep, però que mai no el revelarà. Ping sol·licita el nom del príncep, i quan Liù es nega a desvetllar-lo és torturada. Turandot s'ha adonat de la punyent resolució de Liù i li pregunta què és el que dóna tanta força al seu cor. Liù contesta "Princesa, Amor!". Turandot ordena a Ping que obtinga de Liù el nom del príncep mitjançant la tortura. Liù es dirigeix a Turandot amb l'ària "Tu che di gel sei cinta," dient-li que també ella aprendrà el que és l'amor. En acabar el seu parlament, Liù li furta una daga a un soldat i s'apunyala a si mateixa. Mentre es dirigeix cap al príncep i cau morta, la multidud li crida demanant-li el nom del príncep. Atès que Timur és cec, se li ha de dir que Liù és morta, i llavors crida d'angoixa. Timur adverteix que els déus han estat ofesos amb aquest ultratge, i la multitud se sotmet amb vergonya i por. L'afligit Timur i la multidud acompanyen el cos de Liù. Fins i tot Ping, Pang i Pong expressen remordiment i deixen Turandot i el príncep sols.
Ací va acabar el treball de Puccini. La resta de la música va ser completada per Franco Alfano.
El príncep tracta de convèncer Turandot que l'estime. Al principi ella el rebutja, però després que ell la bese se sent assaltada per la passió. Mentre ix el sol, el príncep li revela el seu nom: Calaf, fill de Timur.
[edita] Escena 2
El pati de palau. A l'alba.
Turandot i Calaf s'acosten al tron de l'emperador. Ella diu que ja coneix el nom del príncep: "El seu nom és ... amor!" La multidud els aclama, i cau el teló.
[edita] Peces cèlebres
- "Signore, ascolta" -- "Senyor, escolta" (Liù)
- "Non piangere, Liù" -- "No plores, Liù" (Calaf)
- "In questa reggia" -- "En aquest palau" (Turandot)
- "Nessun dorma" -- "Que ningú no dorma" (Calaf)
- "Tanto amore segreto" -- "Tant d'amor secret" (Liù)
- "Tu che di gel sei cinta" -- "Tu que de gel ets habillada" (Liù)
- "Del primo pianto" -- Del primer plany (Turandot — de l'escena final no completada per Puccini)
[edita] Referècies
- ↑ Per a una discusió sobre la pronúncia del nom, cf. Patrick Vincent Casali (1997). «The Pronunciation of Turandot: Puccini's Last Enigma». Opera Quarterly 13 (4): 77-91. Plantilla:ISSN / Online Plantilla:ISSN.
- ↑ Aquestes són les paraules citades per Eugenio Gara, que estava presacord amb una entrevista ent a l'estena, a
- (1958) Carteggi Pucciniani, edited by Eugenio Gara, Milan: Ricordi. ISBN 88-7592-134-2.
- William Ashbrook (1984). «Turandot and Its Posthumous Prima». Opera Quarterly 2 (3): 126-132. Plantilla:ISSN / Online Plantilla:ISSN.
[edita] Vegeu també
[edita] Enllaços externs
- Enregistraments de Turandot (anglès)
- Informació sobre els orígens de l'òpera (anglès)
- Llibret bilingüe italià-castellà
| Òperes de Giacomo Puccini Le Villi (1884) | Edgar (1889) | Manon Lescaut (1893) | La Bohème (1896) | Tosca (1900) Madama Butterfly (1904) La fanciulla del West (1910) |
