Soprano

De Viquipèdia

Registres vocals

Veus femenines

Soprano
Mezzosoprano
Contralt

Veus masculines

Una soprano és la cantant femenina amb la veu més aguda, del la per sota del do central fins al do alt dues octaves per sobre del central, tot que algunes sopranos poden arribar a notes més agudes. Les sopranos tenen un timbre clar i brillant.

Dintre de la veu de soprano trobem distints matisos, de manera que es poden classificar en diferents tipus, malgrat que les fronteres no són gens nítides i una mateixa soprano pot adaptar-se a diferents matisos o fins i tot pot evolucionar la seva veu durant la seva carrera lírica.

Soprano lleugera o de coloratura: Veu de gran abast en els aguts. La soprano lleugera posseeix una veu de gran nitidesa i agilitat que li permet grans ornaments, per exemple, refilar sense dificultat. Un exemple és la soprano lleugera francesa Natalie Dessay com Morgana a l'Alcina de Georg Friedrich Händel.
Soprano soubrette: Similar a la soprano lleugera, però amb un timbre i una tesitura més greus. Un exemple de soprano soubrette és Elizabeth Hillebrand com Galatea a l'Acis i Galatea de Georg Friedrich Händel o com Nannetta al Falstaff de Giuseppe Verdi.
Soprano lírica: Timbre més lleuger i amb un estil més cantabile que la pròpia soprano lleugera. A més, també assoleix major expressivitat i volum. Com a inconvenient, manca d'aguts tan ferms. Sovint les partitures per a soprano són les destinades a soprano lírica. Un exemple de soprano lírica és Montserrat Caballé.
Soprano lírica lleugera: Veu intermèdia, capacitada per a escometre gran part dels papers de soprano lleugera i lírica. Resulta menys àgil i aguda que la lleugera, però com a contrapartida, té una zona més reduïda en els greus que la lírica. Un exemple de soprano lírica lleugera és Sumi Jo com la Reina de la Nit en La flauta màgica de Wolfgang Amadeus Mozart.
Soprano spinto: Supera en potència i expressió a la soprano lírica. Un exemple és Galina Gorchakova com Floria Tosca a Tosca de Giacomo Puccini.
Soprano dramàtica: Veu poderosa i expressiva. Posseïx uns greus més rics que la soprano lírica spinto i el timbre és més marcat. Un exemple és Birgit Nilsson com a Isolda en Tristany i Isolda de Richard Wagner.