Contralt

De Viquipèdia

Registres vocals

Veus femenines

Soprano
Mezzosoprano
Contralt

Veus masculines

La contralt és el registre més greu de la veu femenina, que abasta del sol₂ al fa₄. Són les que arriben a les notes més greus. Antigament també se l'anomenava alt, però aquesta denominació ha quedat en desús. Supera a la mezzosoprano dramàtica en la potència amb què ataca els greus, el seu punt fort, i el seu timbre és fosc i càlid. Les autèntiques veus de contralt són relativament escasses i per això moltes vegades las partitures per contralt solen ser cantades per mezzosopranos especialment per aquelles que poden cantar notes més greus. L'intèrval de la veu es barreja amb l'habitual dels contratenors, i en molts casos contratenors i contralts poden intercanviar els papers, especialment en la música renaixentista i barroca, i sovint les contralts interpreten partitures escrites per a castrati de veu greu.

Dintre de la veu de contralt trobem diferents matisos:

Contralt dramàtica: A causa de el seu timbre fosc, en el repertori de les contralts abunden papers dramàtics que requereixen gran intensitat d'expressió, encara que resulta bastant difícil que una contralt realitzi molts ornaments. És habitual que les contralts interpretin papers que van ser escrits originalment per a veu de castrati (per això, en moltes ocasions han d'executar rols masculins). Dos exemples de contralt dramàtica són la nord-americana Marilyn Horne (com Romeo Montecchio en I Capuletti e i Montecchi de Vincenzo Bellini) o Hitomi Katagiri (com Erda al Sigfrid de Richard Wagner).
Contralto còmica o buffa: És el nom que es dóna a una contralt quan interpreta un paper còmic. És una veu de contralt amb capacitat per a cantar ornaments, encara més difícil de trobar que la contralt dramàtica. Un exemple és Adriana Plot com a Marcelina a Le nozze di Figaro de Mozart.