Richard Wagner
De Viquipèdia
| Richard Wagner | |
 |
|
| Estil | Romanticisme |
| Nascut | 1813 Leipzig, Saxònia |
| Mort | 1883 Venècia, Itàlia |
| Òperes | |
|---|---|
|
|
Richard Wagner (Leipzig, a Saxònia, 1813 – Venècia, 1883) fou un compositor d'òpera, director i teorista musical alemany. Creador del drama musical i renovador del gènere operístic, Wagner va ampliar l'horitzó del teatre líric en establir les bases d'una òpera alemanya, en la qual l'acció dramàtica preval sobre el virtuosisme vocal.
A partir de Wagner s'inicia un predomini del drama sobre la música. L'òpera, convertida en drama musical, anteposa, a Wagner i els compositors per ell influïts, el contingut del text al de la música, transportant el protagonisme de les veus a l'orquestra.
Wagner, desitjós de plasmar a l'escena les seves idees dramàtiques i filosòfiques, es converteix en el seu propi llibretista, del que resulta la figura completa del poeta-dramaturg-compositor, la música del qual serveix a les seves mateixes finalitats teatrals.
Les seves composicions, particularment les darreres, són notables per llur textura contrapuntal, les harmonies riques i llur orquestració, i l'ús elaborat dels leitmotiv: temes associats amb personatges o situacions específiques. El llenguatge musical cromàtic de Wagner va ser un catalitzador pels desenvolupaments posteriors de la música clàssica europea, incloent-hi el cromatisme extrem i l'atonalitat. Va transformar el pensament musical per mitjà de la seva idea de Gesamtkunstwerk (obra d'art completa), personificada en el seu monumental cicle de quatre òperes L'Anell del Nibelung (1876). El seu concepte de leitmotiv i de l'expressió integrada de la música va tenir una forta influència a gran part de la música de les pel·lícules del segle XX.
Home apassionat pels seus ideals, egocèntric i dominant, Wagner va portar una vida agitada i va encendre polèmiques a tot arreu. Va tenir adversaris acèrrims i no menys decidits partidaris i amics, a qui va usar amb el desenfrenament propi del geni que està convençut de la seva pròpia vàlua i per ella creu tenir dret a suport i protecció sense límits. Gràcies al mecenatge del rei Lluís II de Baviera, va edificar a Bayreuth la Festpielhaus, el teatre on s'estrenarien les seves principals obres i on es continuen representant anualment.
[edita] Biografia
[edita] Joventut i primers estudis
El dia 22 de maig de 1813 va néixer a Leipzig, en una casa marcada amb la inscripció «Zoom rotin und weiss Louie» (Al lleó vermell i blanc), un fill del matrimoni entre Carl Friedrich i Johanna Wagner, al qual es van imposar en el baptisme, realitzat dos dies després a l'església de Sant Tomàs, els noms de Wilhelm Richard. L'avi patern havia estat recaptador de contribucions i havia posat gran tenacitat en donar als seus dos fills barons una acurada educació: Cari Friedrich, pare del compositor, va estudiar lleis i seria funcionari de la policia municipal, i Adolf, teologia. Aquest oncle Adolf hauria d'exercir més endavant una gran influència en l'educació de Richard.
La família de Wagner no estava gaire relacionada amb la música, però alguns dels seus avantpassats havien estat cantors apreciats pel seu talent musical. El seu pare va morir sis mesos després del seu naixement. Al mes d'agost de l'any 1814, la seva mare, filla de forners, es torna a casar amb l'actor, pintor i poeta Ludwig Geyer que va morir alguns anys més tard, no sense haver transmès al jove Richard la seva passió pel teatre.
Molt s'ha especulat sobre si el verdader pare de Wagner fou Ludwig Geyer, i no només sobre la base de diversos testimonis que Wagner cita a les seves memòries, sinó del fet que Geyer es va casar amb Johanna pocs mesos després de la mort de Carl Friedrich Wagner. I si la semblança física de Geyer i Richard és notable, encara s'assemblen més al padrastre altres descendents de generacions posteriors. El que si és segur és que li provocà una certa crisi d'identitat provocada (entre d'altres coses) per l'absència d'una forta figura paterna i pel simple fet de que fins al seu ingrés a la universitat de Leipzig, el seu cognom fou Geyer.
L'amic de la família, que va arribar a ocupar-se tan sol·lícitament dels set orfes i de Johanna, era un actor teatral de fosc origen i no massa sort. Per fortuna, aquesta va millorar poc després del seu matrimoni amb Johanna, ja que va ser contractat per representar papers de caràcter al Teatre Real de Dresden, amb contracte fixe. Polifacètic i universal, Geyer havia començat en la seva joventut estudis universitaris, que va haver d'interrompre per motius econòmics. També es dedicava amb èxit a la poesia i a la pintura.
[edita] Dresden
_007.jpg/250px-Canaletto_(I)_007.jpg)
La família Geyer es trasllada a Dresden l'any 1817 i Richard ingressa a l'escola del Vizehofkantor Carl Friedrich Schmidt. Una vegada a Dresden, Ludwig Geyer va començar a rebre tants encàrrecs de retrats que es va veure obligat a rescindir el seu contracte amb el teatre. La família va augmentar de nou amb una nena, Cecilia, germanastra de Richard.
L'especial afecte que Geyer sentia per Richard feia que el tractés com el seu propi fill. Fins i tot va arribar a inscriure'l al col·legi amb el nom de Richard Geyer, i així va ser conegut a Dresden el futur compositor fins als catorze anys. Només mes endavant, en tornar al primitiu cercle familiar de Leipzig, Richard va recuperar habitualment el cognom Wagner. Ludwig Geyer va exercir un enorme influx en la seva formació i una guia en els seus primers passos en el terreny de la formació artística.
Per desig de Ludwig, Richard havia de ser pintor, i l'estimulava de mil maneres. Però Geyer no comptava amb el poderós estímul que havia de representar per al noi la permanència constant en l'ambient teatral. Quan de nen, no només assistia a assaigs i representacions, en la penombra de l'escenari, entre bastidors, admirant decorats i abillaments, sinó que també va començar a veure obres senceres, gairebé sempre melodrames en els quals Geyer actuava com a especialista en papers d'home malvat: L'òrfena i l'assassí i Els dos galiots són títols prou expressius, que Wagner recordava anys després.
L'impuls d'actuar ell mateix es va fer més i més fort; a la fi, en una comèdia titulada Les vinyes de les vores de l'Elba, amb música incidental composta ni més ni menys que per Carl Maria von Weber, Wagner va actuar per primera vegada en públic, representant un àngel vestit amb malles blanques i dues ales adossades a l'esquena.
Quan Wagner tenia 7 anys, l'internaren a Possendorf, a prop de Dresden, a casa del pastor Wetzel, on, juntament amb d'altres nois de bona família, havia de rebre una formació sòlida i plena de bons principis. Wetzel efectuava llargues lectures edificants, entre les quals Robinson Crusoe, i també un relat de la vida de Mozart que va causar a Richard una gran impressió. Així mateix, l'admiració per Grècia que alimentava Wetzel, va fixar en la ment de Wagner la força dels mites hel·lens.
Aquesta situació només va durar un any, fins a la mort del seu padrastre el 1821. Donada la crítica situació a la qual havien quedat Johanna i els vuit nens, la família ajudava dins de les seves possibilitats, i Richard va quedar sota la tutela de l'oncle, plater a Eisleben. Allà, la banda referida militar interpretava freqüentment el cor dels caçadors de Der Freischütz de Weber.
El 2 de desembre de 1822 es matricula a la Kreuzschule de Dresden, on rebé algunes lliçons de piano. Però, una vegada mes, el desarrelament va fer presa en la vida de Richard. El matrimoni del seu oncle Geyer va motivar un gran canvi de relacions amb la mare de Wagner, i aquest va ser tornat a l'ambient en el qual va néixer, a Leipzig, amb la família del seu pare.
Aquí fa la seva primera aparició en la vida de Richard el seu oncle Adolf Wagner, persona que més influiria en la seva educació. Home il·lustrat, lector infatigable i escriptor, autor de 'El Parnàs italià, que va dedicar a Goethe, i relacionat amb altres grans poetes, com Schiller, Adolf va causar gran impressió en el noi quan el va veure per primera vegada al seu despatx de la gran mansió principesca en la qual habitava a la Plaça del Mercat de Leipzig.
Adolf i Frederica, germans del pare de Richard, havien llogat una casa pertanyent als prínceps de la Casa Reial de Saxònia, on habitaven en companyia d'una amiga, Hanna Thomé, que guardava la casa, ocupada només pels propietaris principescos uns dies a l'any.
La seva mare es va refent econòmicament i molts fills segueixen al seu padrastre en el món del teatre, com la seva germana Clara, que tenia un bonica veu de soprano. La casa en la que vivien era molt espaiosa i en va rellogar habitacions a hostes de categoria, entre els quals s'hi allotjà una temporada el compositor Ludwig Spohr, tan cèlebre en el seu temps com gairebé oblidat en l'actualitat. D'altra banda, el fet de què Geyer s'hagués dedicat en l'última part de la seva vida a pintar de retrats de gent amb una certa notorietat, havia fet que els Wagner tractessin un cercle d'amistats selectes, que es concretava freqüentment en excursions campestres i festes de societat.
Aquests fets provoquen que el 1824 Richard torni al costat de la seva mare a Dresden. Per aquesta època, tot el que es relacionava amb una representació teatral exercia sobre ell un atractiu misteriós i embriagador. Una vegada mes l'element fantàstic lligat a Der Freischütz va fer la seva aparició: amb companys i amics va organitzar una representació, per a la qual van confeccionar vestimentes i fabricar màscares. En el fons, tot el que representés misteri va bategar sempre sota aquestes experiències que anaven modelant el seu temperament singular.
Una millora de contracte per la seva germana Rosalia al teatre de Praga, va motivar el trasllat de la família a aquesta ciutat. Richard es va quedar per continuar els estudis a casa d'una família amiga. En ple hivern, la seva mare se l'emportà una setmana a Praga que va resultar pel noi un autèntic paradís. Tant li va agradar que el 1827 hi va tornar a peu, tota una experiència per un noi de catorze anys.
[edita] Leipzig
Després de traslladar-se el 1828 a la Nicolaischule de Leipzig, va acabar la primera de les seves obres que s'ha conservat, Leubald und Adelaide (una amalgama surrealista de Shakespeare, Kleist i Goethe), que, a fi de proveir-la de música, el va impulsar a estudiar la teoria de la composició de Johann Bernhard Logier i la música de l'Egmont de Beethoven. Segurament en aquesta obra es veu la poderosa influència que el seu oncle Adolf exercia sobre Richard quan l'atzar de la vida els va tornar a apropar.
El 1829 Richard va assistir a una representació de Fidelio, quedant enlluernat davant dels dots vocals i dramàtics de la soprano Wihelmine Schroder-Devrient, que havia interpretat el paper de Leonora de forma extraordinària, pel que sembla. El jove de 16 anys li va escriure una carta aquella mateixa nit felicitant-la i profetitzant la seva pròpia carrera de compositor.
A la tardor d'aquell any va començar a prendre classes secretes de teoria de l'harmonia amb Müller, compositor local i director, i el 16 de juny de 1830 va ingressar en la Thomasschule de Leipzig, on per un breu espai de temps va rebre lliçons de violí a càrrec d'un membre de l'orquestra de la Gewandhaus, Robert Sipp.
El 23 de febrer de 1831 es va matricular a la Universitat de Leipzig a fi d'estudiar música. Per la Pasqua de Resurrecció d'aquell any va acabar una transcripció per a piano de la Novena simfonia de Beethoven, i a la tardor d'aquell mateix any va ser alumne de Christian Theodor Weinlig, amb qui va estudiar contrapunt durant sis mesos. D'altra banda, l'interès del jove per la literatura clàssica durant el període escolar, el va induir a ser escriptor, però va saber refondre les seves aspiracions literàries en l'òpera escrivint tots els llibrets de les seves òperes, el contingut literari dels quals, malgrat l'entusiasme manifestat pels wagnerians més conspicus, no va passar de modest. Wagner vol transmetre d'una part el fet de ser autodidacte i d'altra les influències d'autors alemanys com Beethoven. Però sembla que la realitat, segons una carta recentment descoberta a Müller, mostra que la seva dependència de Müller va durar molt més del que es desprèn del relat autobiogràfic i la dedicatòria a Weinlig de la primera obra de Wagner publicada (la sonata per a piano en si bemoll, wwv 21) constitueix així mateix un indici que les lliçons de Weinlig van tenir major abast que el suggerit per Wagner i potser van anar més enllà de la fuga i el cànon, arribant fins a les formes de la sonata clàssica. D'altra banda, es tenen evidències de la influència d'obres com I Capuleti e i Montecchi de Bellini que s'estrenava en aquells moments, dels arranjaments que feu de Haydn, o de que estudià les simfonies de Mozart almenys tant com les de Beethoven.
[edita] Primeres òperes i primer matrimoni (1832-1836)
La seva carrera professional va començar als 20 anys, com a director de cor a Würzburg. Des d'aquell moment Wagner va treballar en alguns teatres provincians, escassos de diners i amb un públic modest en les seves exigències.
El 1832 comença a compondre l'òpera Die Hochzeit, però el text no agrada a la seva germana Rosalie, actriu ben relacionada, i estripa el llibret. A finals del mateix any estrena primer a Praga, i després a Leipzig i a Würzburg, la seva simfonia en do, obtenint una càlida acollida. No va tornar a interpretar-se fins que Wagner la va revisar per a una execució privada al Teatre Fenice de Venècia el 25 de desembre de 1882 (va ser l'última obra que va dirigir).
Ràpidament es posa a treballar en una altra òpera Die Feen (Les Fades), en la que hi conserva algun personatge. El llibret, basat en la peça teatral de Carlo Gozzi La donna serpente, queda acabat el febrer del 1833. Wagner va escriure la partitura sencera a Würzburg, acabant-la el 6 de gener de 1834. Tanmateix, la seva autobiografia no esmenta el fet que després de la seva tornada a Leipzig, el 21 de gener, va revisar alguna de les seves parts. Les actuacions de la Schröder-Devrient com a cantant convidada a I Capuleti i I Montecchi de Bellini durant el mes de març, clarament van inspirar a Wagner la reescriptura no solament de la música sinó també del contingut dramàtic de l'ària d'Ada al segon acte. L'òpera no s'estrena fins al cap de mig segle, el 29 de juny de 1888.
El 1834 comença una llarguíssima sèrie de viatges per Europa dirigint concerts i òperes a Magdeburg, Kaliningrad, Riga...aconseguint sortir d'alguns problemes pecuniaris. És en aquesta època (1836) que Wagner va escriure Das Liebesverbot (La proscripció de l'amor), òpera inspirada en una obra de William Shakespeare (Measure for measure). L'obra, que va ser acollida amb poc entusiasme, era una òpera còmica que glorificava la sensualitat italiana a costa de la mesquinesa de l'esperit alemany. Va quedar aviat oblidada, de moment. Això lligava amb el fet de que Wagner fos partidari del moviment de la Jove Alemanya que era un difús conglomerat d'intel·lectuals, entre els quals s'hi comptaven Heinrich Laube i Theodor Mundt, amb idees que es dirigien contra l'estructura feudal d'Alemanya i a favor d'una classe mitjana liberal en ràpid ascens. També concordava amb el minvant interès de Wagner per Beethoven com a model de composicions purament instrumentals i la seva rèplica en un creixent entusiasme per França i Itàlia.
El 24 de novembre de 1836, Wagner es casa amb l'actriu Minna Planer. Tot i que en el seu diari diu que la seva relació es basava simplement en la seva frescor i en els seus instints maternals, no era sinó una veritat a mitges exagerada per la seva segona esposa (Cósima va escriure el text de Mein Leben al dictat de Wagner). A diverses cartes es demostra que n'estava profundament enamorat i temorós de perdre-la[1].
[edita] Kaliningrad, Riga, París (1837-1842)
Des d'un principi el matrimoni no va anar bé. Primer perd la feina, i al cap de dos mesos de ser nombrat director musical del teatre de Kaliningrad (1 d'abril de 1937), ella marxa a Dresden amb un home de negocis anomenat Dietrich. Va i torna del costat de Wagner varies vegades i fins i tot ella té una filla il·legítima, Natalie. Wagner es mostra molt gelós i exigint submissió a les seves cartes. Ell reconeix que no suportava el major èxit i reconeixement professional de la seva muller; de fet només compongué obres menors en aquesta època.
La parella canvia de casa anant a Riga el juny de 1837, on Wagner fou cridat per ocupar també el lloc de director musical. Es passa un any fent arranjaments, reorquestrant i component petites peces i, sobretot, dirigint òperes i concerts.
Però no el van renovar per la següent temporada (1938). Com que havia començat a treballar seriosament en el libretto i la música de Rienzi a l'estiu, va prendre la decisió d'aprendre francès i emprendre viatge a París, on confiava que la seva òpera seria acceptada en traducció francesa. També s'ha escrit que la parella estava crivellada de deutes i va haver de fugir de Riga per escapar als seus creditors
Durant la seva fugida, els va enganxar una tempesta que després inspiraria a Wagner L'Holandès errant o coneguda també com El vaixell fantasma, que els obliga a aturar-se a Londres. Al cap d'una setmana arriben a París.
La parella viu alguns anys a París on Richard es guanyava la seva vida reorquestrant les òperes d'altres compositors o bé fent de crític musical. Això li va permetre fer amistat amb els músics més importants de l'època: Berlioz, Liszt, Meyerbeer, entre d'altres. Sobretot el primer, del que en fa un estudi minuciós de la seva instrumentació després d'escoltar la simfonia dramàtica Roméo et Juliette.
A començaments de maig de 1840 Wagner va enviar al principal llibretista de Meyerbeer, Eugène Scribe, un esbós en prosa d'una nova òpera titulada Der fliegende Holländer (L'Holandès errant), pregant-lo el prengués en consideració per convertir-lo en un libretto. Volia estar preparat per una possible audició de l'Òpera de París. Ni l'audició ni l'encàrrec no van arribar mai, i Wagner es va rescabalar de les pèrdues venent, el 2 de juliol de 1841, a Léon Pillet, director de l'Òpera, l'esbós en francès de l'òpera, per 500 francs. (P. Foucher i B. H. Révoil van convertir l'esmentat esbós en un libretto que, sota el títol de Le Vaisseau-Fantôme (El vaixell fantasma), amb música de Pierre-Louis-Philippe Dietsch, futur director de Tannhäuser a París).
Malgrat això, Wagner va continuar treballant amb Rienzi acabant per complet la partitura el 19 de novembre de 1840. Amb l'ajuda d'alguns amics (entre ells la Schröder-Devrient) i una forta recomanació de Meyerbeer, va aconseguir, el juny de 1841, que l'obra fos acceptada per a la seva representació al Teatre de la Cort Real de Dresden. L'èxit el va esperonar a escriure el que li faltava de Der fliegende Holländer, que de nou amb un fort suport per part de Meyerbeer, el març de 1842 va ser acceptada per posar-se en escena en l'Hofoper de Berlín.
[edita] Dresden (1843-1849)
El 7 d'abril de 1842 torna a Alemanya per dirigir Rienzi a Dresden, recollint un èxit tant considerable que es decideix posar en escena l'òpera que Wagner ja tenia acabada: L'holandès errant (2 de gener de 1843). Wagner s'instal·la, amb Minna, en aquesta ciutat on hi visqué sis anys, exercint amb energia el càrrec de director d'orquestra del gran teatre.
L'estiu de 1843 comença a escriure Tannhäuser per acabar-la l'abril de 1845 i estrenar-la el 19 d'octubre del mateix any. Sense gaire èxit en un principi però millorant després gràcies a alguns retocs i retallades. Amb un nou final es torna a representar el 1 d'agost de 1847.
Entre el 1846 i el 28 d'abril de 1848 compon Lohengrin.
El maig de 1848, va acabar un pla detallat Sobre l'organització d'un Teatre Nacional Alemany per al Regne de Saxònia. Els seus interessos artístics estaven fonent-se ràpidament amb una oberta activitat política: veia el teatre com el mirall d'una societat reaccionària que, primer, calia transformar si volia dur a terme els seus designis artístics. Quant major va ser el rebuig que van obtenir els seus plans de reforma teatral, major va arribar a ser la seva implicació en la política subversiva.
Fins que va conèixer el famós anarquista rus Mikhail Bakunin a l'estiu de 1848, i aviat va començar a publicar articles anònims enaltint la revolució i l'anarquia, encara que advocant alhora per la conservació de la monarquia. En els Estats alemanys independents de l'època, un moviment nacionalista començava a fer sentir la seva veu, reclamant més llibertats així com la unificació de la nació alemanya.
El descontentament popular contra el govern saxó, àmpliament estès, va aconseguir l'ebullició l'abril de 1849, quan el rei Frederic II de Saxònia va decidir dissoldre el parlament i rebutjar la nova constitució que el poble li presentava. El maig, una insurrecció - vaguament sostinguda per Wagner - va esclatar. La revolució naixent va ser ràpidament aixafada per les tropes saxones i prussianes i ordres d'arrest van ser practicades contra els revolucionaris.
El 16 de maig de 1849 es va emetre una ordre d'arrest contra Wagner, qui, amb l'ajuda de Franz Liszt va aconseguir fugir a Suïssa, romanent proscrit d'Alemanya durant els següents onze anys. No va tenir la mateixa sort Bakunin que en no aconseguir escapar-se va ser empresonat uns quants anys.
[edita] Exili (1849-1860)
Per consell de Liszt i amb el suport de Minna, que s'havia reunit amb el seu marit a Suïssa a començaments de setembre de 1849, Wagner va decidir provar fortuna una vegada més a París. Va partir cap a la capital francesa el 29 de gener de 1850. Al principi no li va ser fàcil decidir quin dels projectes operístics que tenia entre mans seria l'adequat per al gust francès, i finalment va elegir Wieland der Schmied. Després d'enamorar-se i viure tres mesos amb Jessie Laussot, que havia conegut en els llunyans temps de Dresden, torna amb Minna a Zuric.
Havent acabat Lohengrin abans de la insurrecció de Dresden, va sol·licitar al seu amic Franz Liszt que aquesta òpera fos interpretada en la seva absència. Liszt, un bon amic, va dirigir ell mateix la primera representació a Weimar, l'agost de 1850.
A Zuric, Wagner aviat es va atreure amics disposats a ajudar-lo econòmicament. El més important d'ells va ser el negociant en sedes Otto Wesendonck, que ajudava Wagner a sortir de greus crisis financeres provocades per l'acumulació de deutes. Les coses es van tornar més complexes a causa de la famosa passió que Wagner sentia cap a l'esposa de Wesendonck, Mathilde. Probablement mai no se sabrà fins a quin extrem van arribar les seves relacions.
Mentre, acaba la partitura completa de Das Rheingold el 26 de setembre de 1854, comença la composició de Die Walküre, només amb la interrupció del seu compromís amb la Societat Filarmònica de Londres per dirigir vuit concerts de març a juny de 1855. Wagner va veure en aquesta oferta una oportunitat de que l'estrepitosa eterna cançó de la seva vida, el problema dels seus deutes, deixés de sonar.
Fins al 28 d'abril de 1857 Wagner no es va traslladar a la casa de camp propera a Zuric que li havia proporcionat Otto Wesendonck, on se suposava que el Parsifal havia estat escrit. Allà va ser on, el 9 d'agost, va interrompre el treball de Sigfrid -havent finalitzat el segon esbós complet de l'acte II- per dedicar-se a Tristany i Isolda, l'esbós del qual en prosa havia començat el 20 d'agost. A part de la seva aventura amorosa amb Mathilde Wesendonck, hi havia dues raons més mundanes per escriure l'obra: els seus deutes i la negativa de Breitkopf i Härtel a publicar el Ring. Breitkopf va accedir posteriorment a editar Tristany, després que Wagner li assegurés que seria apte per a la seva representació en la majoria dels teatres alemanys.
La seva dona Minna, que havia apreciat poc les seves últimes òperes, s'enfonsava poc a poc en una profunda depressió. Tot això va ajudar a que Wagner caigués malalt amb una infecció a la pell, que va augmentar encara més la dificultat del seu treball.
La intercepció per part de Minna d'una carta dirigida a Mathilde portaria a Wagner (el 17 d'agost de 1858) a marxar a Venècia, on, en el Palazzo Giustinian, va acabar la partitura de l'acte II de Tristany en la seva totalitat el dia 18 de març de 1859. El 24 de març es va traslladar primer a Lucerna, on va acabar el Tristany, i després a París, a on va arribar el setembre amb la intenció de persuadir l'Opéra perquè muntés el Tannhäuser.
Una sèrie de jugades diplomàtiques que van culminar, l'11 de març, en una ordre de Napoleó III perquè Tannhäuser es posés a l'Òpera de París. Els diplomàtics amics de Wagner, entre ells l'ambaixador de Saxònia a París, baró von Seebach, van iniciar maniobres tendents a aconseguir una amnistia per a l'únic compositor alemany afavorit ara pels més alts poders de França. I ho van aconseguir. El 15 de juliol de 1860, Seebach va rebre una carta del baró von Beust, president del Consell de Ministres saxó i ministre d'Assumptes Exteriors, en virtut de la qual es concedia a Wagner lliure accés a Alemanya a excepció de Saxònia.
[edita] París, Viena, Biebrich (1860-1864)
Però Tannhäuser va ser retirada després de tres representacions, persones influents van voler aprofitar l'ocasió per expressar una velada protesta d'índole política contra la tendència proaustríaca de Napoleó III.
Viatja a Viena a la recerca de cantants per montar Tristan. La primera vegada que va sentir Lohengrin completa en un escenari va ser en ocasió d'un assaig en l'Òpera de Viena, l'11 de maig de 1861. El paper principal el cantava Aloys Ander, i Wagner immediatament ho va elegir per cantar Tristan. Un nombre d'intrigues van venir a complicar la situació, i el març de 1864 el projecte va quedar abandonat.
El 30 d'octubre de 1861, Wagner va suggerir al seu editor Franz Schott la idea d'una gran òpera còmica Die Meistersinger von Nürnberg, per la qual podria rebre un avançament a fi de minvar els seus deutes acumulats. Wagner va llogar un apartament a Biebrich, un poble de la ribera del Rin, i va començar a treballar intensament en la composició de la música. Minna va anar a Biebrich i va romandre amb Wagner per espai de deu penosos dies, després dels quals es van separar per sempre.
Wagner va passar els següents dos anys de la seva vida deixant-se portar per un cert nombre d'aventures amoroses passatgeres i viatjant per donar concerts en els quals dirigia la seva pròpia música. El 12 de setembre de 1862 va dirigir Lohengrin a Frankfurt per primera vegada, i l'1 de novembre va dirigir l'estrena del preludi de Die Meistersinger en la Gewandhaus de Leipzig.
Va donar concerts similars a Praga, Budapest, Karlsruhe i Breslau, però l'única empresa que hauria de reportar-li verdaders guanys econòmics va ser una sèrie de concerts a Sant Petersburg i Moscou de febrer a abril de 1863. Tanmateix, els 12.000 marcs guanyats a la seva gira per Rússia es van esfumar aviat, i els deutes que va contreure el van enfrontar amb una seriosa amenaça d'empresonament.
Després d'una curta estada a Viena, el 3 de maig d'aquell mateix any va ser convocat a Munic per Lluís II, el nou rei de Baviera.
[edita] Munic, Tribschen (1864-1872)
La primera trobada entre Wagner i Lluís II va tenir lloc el 4 de maig de 1864 en la Residenz de Munic. Lluís, qui a l'edat de divuit anys havia succeït al seu pare Max II al tron de Baviera el mes de març d'aquell any, va consentir a saldar els deutes de Wagner i li va concedir una generosa pensió. Al llarg de la seva amistat (la qual, malgrat l'escàndol i la intriga, va durar fins a la mort de Wagner) Lluís va lliurar a Wagner un total de més de 500.000 marcs, i va recolzar el projecte del festival de Bayreuth amb un crèdit de 400.000 marcs que els hereus de Wagner van anar pagant mitjançant deducció d'una quota sobre drets d'autor.
Però la correspondència publicada entre Wagner i Lluís és, de per si, una prova de que ambdós amb prou feines es van entrevistar mai personalment, i el llenguatge teatral de les seves cartes constitueix un permanent recordatori de que la seva amistat va existir exclusivament en aquesta forma literària.
No és clar quan va entrar Wagner en relacions íntimes amb Còsima, filla de Franz Liszt i esposa del director d'orquestra i pianista Hans von Bülow. Sembla que el més probable és que la seva relació comencés l'estiu de 1864, quan, en absència del rei Lluís, Cósima va anar a veure Wagner sense el seu marit i va estar una setmana a Vila Pellet, a vores del llac Starnberg.
L'octubre de 1864 Wagner es va mudar a una casa nova i notòriament luxosa en la Briennerstrasse de Munic per acabar Ring. Aconsegueix que Bülow accedeixi al càrrec de Vorspieler des Königs, però aviat es va veure clar que el càrrec no era sinó una estratègia per portar Cósima prop seu.
La primera filla de Wagner, Isolda, va néixer el 10 d'abril de 1865, dia en què Hans von Bülow dirigia el primer assaig d'orquestra de Tristany i Isolda. Va ser inscrita en el registre com a filla legítima d'Hans i Cósima Bülow. De de cara a l'opinió pública, i per temor a posar en perill la bona voluntat de Ludwig, va tenir tanta importància per a Wagner la pretensió de legalitat, que en el baptisme d'Isolde es va obligar a actuar com a padrí de la seva pròpia filla.
Wagner va començar, el juliol de 1865, i a petició del rei Lluís, a dictar la seva autobiografia Mein Leben, però els rumors del seu adulteri amb Cósima, van forçar aquest a marxar de Munic el 10 de desembre de 1865.
Després de varies proves fallides en la recerca de nova residència i de rebre la notícia de la mort de Minna, el 15 d'abril de 1866 es trasllada Tribschen, una casa a Suïssa, amb vista al llac proper a Lucerna, on hauria de passar els seus pròxims sis anys. A Tribschen va acabar Die Meistersinger, el 24 d'octubre de 1867, i el 21 de juny de 1868 va tenir lloc la seva estrena a Munic, dia en que el rei Lluís va fer el pas sense precedents de permetre a Wagner que s'assegués al seu costat a la llotja real. Wagner estava modificant les seves antigues opinions progressistes en favor d'una visió reaccionària de la Deutschtum i de la supremacia alemanya.
El 8 de novembre de 1868, trobant-se a Leipzig va conèixer el filòleg i filòsof Friedrich Nietzsche, que s'havia sentit aclaparat per les representacions que havia presenciat de Tristany i Die Meistersinger, havent-se convertit en un ardorós wagnerià. El maig de 1869, després de la seva designació per ocupar una càtedra a Basilea, va realitzar la primera de les seves vint-i-tres visites a Tribschen.
Cósima va visitar la casa per vegada primera el maig de 1866, i es va traslladar per viure en ella de forma permanent el 16 de novembre de 1868. A Tribschen va donar a llum els altres dos fills de Wagner, Eva i Siegfried. Poc després de divorciar-se d'Hans von Bülow es va casar amb Wagner, el 25 d'agost de 1870. El dia 1 de gener de 1869 començà el famós diari on els seus sentiments hi són escaços.
[edita] Cap al primer Festival de Bayreuth (1872-1876)
L'escenari s'estava preparant per als quatre anys més actius de la seva vida. No només va supervisar la construcció de la Festspielhaus i de casa seva, Wahnfried -la primera i única llar del que hauria de ser propietari-, sinó que també va realitzar gires per Alemanya i Àustria a la recerca de cantants i tècnics i donant, així mateix, concerts a fi de recaptar fons per al projecte de Bayreuth. Acaba les partitures completes de Ring. Cerca i reuneix un grup de joves músics que veia com a futurs instructors i directors de la seva música.
Fins al 21 de novembre de 1874 no va acabar a la fi la partitura completa del Götterdämmerung, vint-i-sis anys després d'haver començat a crear el Ring el 1848.
Com sempre, el principal problema de Wagner era d'índole financera. Després que Lluís acudís en el seu auxili el 20 de febrer de 1874 amb un préstec de 216.152 marcs, Wagner encara va estimar oportú el sol·licitar ajuda financera a Berlín l'octubre de 1875, dirigint-se en va a l'emperador Guillem I de Prússia.
Les primeres representacions públiques del Ring com a cicle van tenir lloc entre el 13 i el 30 d'agost de 1876. A causa del seu desig de sentir el Ring en privat, el rei Lluís va assistir als assaigs generals celebrats entre el 6 i el 9 d'agost. Feia vuit anys que no havia vist Wagner.
[edita] Primers Festivals de Bayreuth (1876-1883)
Entre els assistents al festival de Bayreuth de 1876 s'explicaven no solament Lluís sinó també uns altres dos caps d'estat, Guillem I de Prússia i Pere II del Brasil, així com molts altres membres distingits de l'aristocràcia. Però el festival és un desastre econòmic i el fan pensar fins i tot de marxar als Estats Units. El 31 de març de 1878, quan tot semblava perdut, el Tresor muniquès va firmar un contracte amb Wagner que entre altres coses estipulava la liquidació del deute pendent.
Per a les sensibilitats modernes, la connexió entre Parsifal i el to dels últims assaigs antisemites i antimodernistes de Wagner constitueix, si més no, una qüestió delicada. La gènesi de Parsifal, però, és inseparable de l'aventura amorosa que va mantenir amb Judith Gautier, filla de l'escriptor Théophile Gautier. Com l'amistat amb el rei Lluís, segurament va existir gràcies a la fortament estilitzada forma de les cartes de Wagner i en la futura imaginació dels seus biògrafs.
Després de les primeres setze representacions de Parsifal a la Festspielhaus per a les que el rei Lluís havia posat el cor i l'orquestra de l'Hoftheater de Munic a disposició del festival de Bayreuth, Wagner va tornar de nou a Itàlia, instal·lant la seva residència en el Palazzo Vendramin-Calergi de Venècia.
Tot es va veure interromput per la seva sobtada mort com a conseqüència d'un atac de cor el 13 de febrer de 1883.
[edita] Obra
[edita] Òperes
A través de les seves obres i els seus assaigs teòrics, Wagner va exercir una gran influència en l'univers de la música lírica. Casant el teatre i la música per crear el drama musical, es va fer el defensor d'una nova concepció de l'òpera, en la qual l'orquestra ocupa una lloc almenys tan important com la dels cantants. L'expressivitat de l'orquestra és augmentada per l'ús del leitmotiv (petits temes musicals d'una gran potència dramàtica que evoquen un personatge, un element de la intriga, un sentiment...), que, amb la seva evolució complexa, aclareixen la progressió del drama amb una riquesa infinita.
Contràriament a gairebé tots els altres compositors d'òperes, Wagner escrivia ell mateix els seus llibrets, prenent la majoria dels seus arguments de les llegendes i mitologies europees, sobretot germàniques. Degut a això, les seves obres aconsegueixen una unitat profunda.
[edita] Joventut
- Les noces (Die Hochzeit) (1832)
- Les fades (Die Feen) (1834)
- La prohibició d'estimar (Das Liebesverbot) (1836)
- Rienzi (1842)
[edita] Primeres obres mestres
- L'holandès errant (Der fliegende Holländer) (1843)
- Tannhäuser (1845)
- Lohengrin (1850)
[edita] Maduresa
- Tristany i Isolda (Tristan und Isolde) (1865)
Obertura de Tristany i Isolda (?) - Els mestres cantaires de Nuremberg (Die Meistersinger von Nürnberg) (1868)
- La Tetralogia titulada L’Anell del Nibelung (Der Ring des Nibelungen) , estrenada l'any 1876 i formada per:
- L'or del Rin (Das Rheingold) (1869)
- La Valquíria (Die Walküre) (1870)
- Sigfrid (Siegfried) (1871)
- El capvespre dels déus (Götterdämmerung) (1874)
- Parsifal (1882)
[edita] Altres obres musicals
Fora de les seves òperes, Wagner compongué relativament poca música: una sola simfonia (escrita a l'edat de 19 anys), algunes obertures, corals i peces per a piano. Entre aquestes obres, l'única que s'interpreta habitualment és l'Idil·li de Siegfried, una bonica obra de música de cambra escrita per a l'aniversari de la seva segona dona Cosima. L'Idil·li reuneix diversos motius de la tetralogia, encara que no en formi part.
Notem també la presència al catàleg d'un recull de lieder: Die Wesendonck Lieder. Aquests cants van ser dedicats a Mathilde Wesendonck.
Després d'haver acabat Parsifal, Wagner va tenir aparentment la intenció de girar-se cap a la composició de simfonies, però va morir sense haver escrit res d'important en aquest àmbit.
Les obertures i trossos orquestrals de les seves millors òperes són freqüentment interpretats com a peces per si mateixes, amb versions lleugerament modificades. Per exemple, la versió de concert de l'obertura de Tristany, escrita pel mateix Wagner, implica una pàgina suplementària que dirigeix la música cap a una verdadera conclusió.
[edita] Bibliografia consultada
- ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. ISBN 978-84-96924-03-1
- DEATHRIDGE, John; DAHLHAUS, Carl. Colección "New Grove": Wagner Muchnik Editores ISBN 84-85501-80-2
- GREGOR-DELLIN, Martin. Richard Wagner. Alianza Música. ISBN 84-206-8987-4
[edita] Enllaços externs
