Parsifal
De Viquipèdia
| Parsifal | |
 Parsifal per Hermann Hendrich |
|
| Llengua original: | alemany |
| Música: | Richard Wagner (partitura online) |
| Llibret: | Richard Wagner (llibret online) |
| Font literària: | Parzival, de Wolfram von Eschenbach Perceval le Gallois, de Chrétien de Troyes |
| Actes: | 3 |
| Època de composició: | 1877-1882 |
| Estrena: | 26 de juliol de 1882 |
| Teatre: | Bayreuth, Festspielhaus |
| Estrena Liceu: | 31 de desembre de 1913 |
|
Personatges:
|
|
Parsifal és una òpera en tres actes de Richard Wagner. Està lleugerament basada en el poema èpic medieval (del segle XIII), Parzival de Wolfram von Eschenbach, sobre la vida del cavaller de la cort del Rei Artús, Percival, i la seva recerca del Sant Graal. Wagner concebí l'obra l'abril de 1857 però només la completà vint-i-cinc anys després, estrenant-la a Bayreuth l'any 1882. Wagner va atorgar al festival de Bayreuth el monopoli absolut sobre las representacions de 'Parsifal', però l'any 1903 el Metropolitan Opera de Nova York va saltar-se aquesta restricció i va representar l'òpera, obrint així la porta a la representació en altres teatres.
A l'estrena hi assistiren compositors com Vincent d'Indy i Ernest Chausson.
Taula de continguts |
[edita] Composició
Wagner va llegir per primera vegada el poema de Wolfram Von Eschenbach a Marienbad l'any 1845. Després de descobrir els treballs d'Arthur Schopenhauer l'any 1854, Wagner es va mostrar interessat en les filosofies orientals, particularment pel budisme. Després de llegir l'obra de Eugène Burnof Introduction à l'historie du buddhisme indien entre 1855 i 1856, va escriure Die Sieger (Els victoriosos, 1856) un esbós d'una òpera basada en una història de la vida de Buda. Els temes que després serien explorats a Parsifal de reencarnació, compassió, renúncia a un mateix i fins i tot els grups socials (castes a Die Sieger, els Cavallers del Graal a Parsifal) ja van ser introduïts a Die Sieger.
D'acord amb el seu propi relat, recollit en la seua autobiografia Mein Leben, Wagner va concebre Parsifal el matí del Divendres Sant de 1857, a la residència que Otto von Wesendonck, ric comerciant de sedes i generós patró, havia disposat per a Wagner. Sembla probable que Wagner, dient que s'havia inspirat un Divendres Sant per a compondre l'òpera, es prenguera una llicència poètica. Siga com siga, s'accepta que el treball va començar a la residència que li havia cedit Wesendonck durant l'última setmana d'abril de 1857.
Després d'aquest primer esbós, Wagner no va tornar a treballar en Parsifal durant vuit anys, durant els quals va completar Tristany i Isolda i va començar Els mestres cantaires de Nuremberg. Entre el 27 i el 30 d'agost de 1865, va reprendre Parsifal ampliant l'esbós amb un resum de l'argument i detallats comentaris sobre els personatges i temes del drama. Una vegada més, el treball va ser abandonat durant altres onze anys i mig. Durant aquest temps, Wagner va dedicar la major part de les seues energies al cicle de L'anell del nibelung, que va completar l'any 1874. Només quan aquesta gran obra va ser estrenada Wagner va trobar temps per a dedicar-se a Parsifal. El 23 de febrer de 1877 va completar un segon i més extens esbós de l'obra, que el 19 d'abril del mateix any havia transformat en un llibret en vers (o "poema" com Wagner s'estimava més anomenar els seus llibrets).
Al setembre de 1877 va començar la música component dos esbossos de la partitures des del començament fins al final. El primer d'aquests esborranys (conegut en alemany com Gesamtentwurf) va ser fet a llapis en tres pentagrames, un per a la veu i dos per als instruments. El segon esborrany (Orchesterskizze) va ser realitzat en tinta i amb entre tres i cinc pentagrames segons la part. Aquest esbós estava molt més detallat que el primer i contenia un grau considerable d'elaboració de la part instrumental.
Va començar el segon esborrany el 25 de setembre de 1877, només pocs dies després del primer. En aquesta etapa de la seua carrera, a Wagner li agradava treballar en els dos esborranys al mateix temps, canviant entre l'un i l'altre. Una vegada conclosos els esborranys, acabava la partitura final (Partiturerstschrift).
Wagner va compondre els actes de Parsifal d'un en un, i fins que no acabava completament un no passava al següent.
[edita] Primeres representacions
El 12 de novembre de 1880 Wagner va dirigir una interpretació privada del Preludi per al seu mecenes Lluís II de Baviera en el Teatre de la Cort de Munic. L'estrena de l'obra completa va tenir lloc al Festspielhaus de Bayreuth el 26 de juliol de 1882 sota la batuta del director jueu-alemany Hermann Levi. Al llarg de juliol i agost de 1882 s'hi va donar setze funcions de 'Parsifal', dirigides bé per Levi o bé per Franz Fischer. En la darrera d'elles, Wagner va substituir Levi en els darrers compassos.
Durant els primers vint anys d'existència, només es va representar 'Parsifal' al Bayreuth Festspielhaus, escenari per al qual Wagner havia compost l'obra (amb l'única excepció de vuit representacions privades per a Lluís I a Munic els anys 1884 i 1885). Wagner tenia dues raons per a atorgar aquesta "exclusiva" a Bayreuth. En primer lloc, volia impedir que 'Parsifal' degenerara per a esdevenir un 'mer divertiment' del públic convencional d'òpera. Només a Bayreuth podrien ser controlades les condicions d'execució que ell hi havia previst - i que la seua muller, Cosima, va encarregar-se de mantenir després de la mort del compositor. La segona raó és que Wagner pensava que 'Parsifal' proporcionaria uns ingressos segurs per a la seua família després de la seua mort si Bayreuth mantenia el monopoli de les representacions. Les autoritats de Bayreuth, després de la mort de Wagner, van autoritzar algunes representacions en versió de concert a diversos països (per exemple a Londres l'any 1884, Nova York l'any 1886 i Amsterdam l'any 1894) però van mantenir l'embargo pel que feia a les representacions escenificades. El 24 de desembre de 1903, després de rebre una autorització judicial que deia que les representacions als Estats Units d'Amèrica no podien ser prohibides per Bayreuth, el Metropolitan Opera de Nova York va posar en escena l'òpera completa, amb gran disgust de la família Wagner. Immediatament van seguir altres representacions no autoritzades a Amsterdam, els anys 1905, 1906 i 1908. L'any 1913, centenari de Wagner, el monopoli de Bayreuth va ser definitivament trencat, i des d'aleshores l'obra ha estat representada lliurement pertot arreu.
En les representacions a Bayreuth el públic no aplaudeix al final del primer acte. Aquesta tradició és el resultat d'un malentès que prové del desig de Wagner en l'estrena de la necessitat de mantenir l'ambient seriós de l'òpera. Després de molts aplaudiments en el primer i segon actes, Wagner es va adreçar al públic comunicant que els artistes no saludarien els aplaudiments a teló baixat fins al final de la representació. Això va confondre al públic, que va mantenir-se en silenci fins i tot al final de la representació. Aleshores Wagner va dirigir-se de nou al públic i va declarar que no havia volgut dir que no s'aplaudira. Després de la representació Wagner es va queixar « Ara ja no ho sé. Al públic li ha agradat o no? ». Per a les següents representacions alguns van pensar que Wagner havia volgut que no s'aplaudira fins al final, i hi va haver silenci després dels dos primers actes. Finalment ha quedat la tradició de no aplaudir després del primer dels tres actes, tot i que això no era la idea de Wagner. De fet, durant les primeres representacions a Bayreuth el mateix Wagner cridava «Bravo!» quan les noies-flor feien la seua eixida en el segon acte, només pel plaer de veure com alguns membres del públic el feien callar. [1] En altres teatres, els aplaudiments i les salutacions dels artistes al final de cada acte són una pràctica habitual.
[edita] Sinopsi
[edita] Acte 1
En un bosc prop del castell de Monsalvat, residència dels cavallers del Graal, Gurnemanz, un dels cavallers, desperta els seus joves escuders i els guia a l'oració. Adverteix que s'aproxima el seguici d'Amfortas, i pregunta al cavaller que l'encapçala per la salut del rei. El cavaller informa que el rei ha patit durant la nit i que aviat prendrà el seu bany. Els components del seguici demanen a Gurnemanz que explique com pot ser guarida la ferida del rei, però abans que aquest ho puga fer, una dona salvatge – Kundry - entra precipitadament. Kundry dóna a Gurnemanz un bàlsam, comprat a Aràbia, per a guarir la ferida del rei, i immediatament defalleix, exhausta.
Amfortas, sobirà dels cavallers del Graal, arriba, portat en una llitera. Pregunta per Gawain, només per a sentir que aquest cavaller se n'ha anat sense el seu permís. Amargament, Amfortas diu que aquesta mena d'impetuositat va ser la que el va portar a ell mateix al regne de Klingsor, i va provocar la seua dissort. Rep la poció de Kundry i tracta de donar-li les gràcies, però aquesta respon, de manera incoherent, que les gràcies no ajudaran i l'urgeix a prendre un bany.
El rei se'n va, i els escuders manifesten desconfiança amb Kundry. Gurnemanz els diu que Kundry ha ajudat sovint els cavallers del Graal, però que apareix i desapareix al seu caprici. Quan Gurnemanz pregunta a Kundry per què no es queda a ajudar, aquesta respon que « ella mai no ajuda ». Els escuders creuen que és una bruixa i se'n burlen dient que si és de tanta ajuda, per què no troba la Sagrada Llança per a ells? Gurnemanz respon que això està reservat per a ser feina d'altri. Els conta que Amfortas havia estat el guardià de la Llança, però que la va perdre seduït per una dona encisadora en el regne de Klingsor. Klingsor va ferir Amfortas amb la Llança: aquesta és la ferida que causa el patiment d'Amfortas, i que mai no es guareix.
Dos escuders que tornen del bany del rei, informen a Gurnemanz que el bàlsam de Kundry ha aliviat el patiment del rei, almenys temporalment. Els seus escuders pregunten a Gurnemanz si de cas va conèixer Klingsor. Ell narra com la Sagrada Llança, que va ser usada per a ferir el Redemptor en la Creu, i el Graal que va contenir la seua sang, van arribar a Monsalvat per a ser custodiats pels cavallers del Graal, sota el comandament de Titurel – pare d'Amfortas. Klingsor va desitjar unir-se als cavallers, però incapaç de resistir els pensaments impurs va decidir auto-castrar-se, i això va provocar la seua expulsió. Aleshores, el rancuniós Klingsor va declarar-se en contra dels cavallers, va aprendre màgia negra i va establir un regne ple de belles noies-flor per a seduir i destruir els cavallers del Graal. Així va ser com Amfortas va perdre la Sagrada Llança, que ara es troba en poder de Klingsor. Gurnemanz relata com Amfortas, posteriorment, va tenir una visió en la qual se li advertia que havia d'esperar un « neci pur, il·luminat per la compassió » (“Durch Mitleid wissend, der reine Tor”) que finalment seria capaç de guarir la seua ferida.
En aquest moment se senten crits: un cigne ha estat mort, i porten a un home jove que ha estat descobert portant un arc. Gurnemanz censura severament el capteniment del jove, i li pregunta si el cigne li havia fet cap mal. Ple de remordiments, el jove trenca l'arc. Gurnemanz li pregunta per què ha vingut, qui és son pare, com ha arribat al regne del Graal i quin és el seu nom. A cadascuna de les peguntes el jove respon, « No ho sé ». Quan se li pregunta que què és el que sap, ell replica que té una mare anomenada Herzeleide, i que el seu arc va ser construït per ell mateix. Kundry ha estat observant, i intervé per a dir que el pare del jove era Gamuret, un cavaller mort en la batalla, i que sa mare va prohibir-li usar l'espasa, tement que podria sofrir el mateix destí que el pare. El jove exclama que després de veure passar el cavallers a través del seu bosc, immediatament va deixar sa mare per a seguir-los. Kundry riu i li diu al jove que sa mare ha mort de pena. Ell, enfurismat, intenta atacar-la abans d'enfonsar-se pel dolor. De sobte Kundry sembla vençuda per la son, però crida que no deu dormir que el que desitja és no despertar-se, després s'arrossega buscant el descans.
Gurnemanz invita al jove a observar el ritual del Graal. El jove no sap què és el Graal, però comenta mentre caminen que tot i que gairebé no s'han mogut, s'han desplaçat molt. Gurnemanz li diu que en el seu regne, el temps esdevé espai.
Arriben al saló del Graal, on els cavallers s'hi troben reunits per a rebre la Sagrada Comunió. Se sent la veu de Titurel, dient al seu fill, Amfortas, que descobrisca el Graal. Amfortas sent el turment de la vergonya i el patiment. Ell és el guardià del Graal, però en haver sucumbit a la temptació i en haver perdut la Sagrada Llança, es declara indigne d'aquest càrrec. Suplica perdó (“Erbarmen!”) però només escolta la promesa de la futura redempció a mans del neci pur. Els cavallers i Titurel l'urgeixen a desvetllar el Graal, i finalment ho fa. El saló s'omple de la llum del Graal, del qual combreguen els cavallers. Gurnemanz invita al jove a participar, però aquest, extasiat, no se n'adona. Amfortas no combrega, i quan conclou la cerimònia, s'enfonsa pel dolor i és portat fora. Lentament, el saló es buida, i el jove i Gurnemanz queden sols. Gurnemanz li pregunta si ha entès el que ha vist. El jove no sap què respondre, i Gurnemanz el despatxa iradament, no sense l'advertència que no deu matar cap altre cigne. Una veu del cel repeteix la promesa: « El neci pur, il·luminat per la compassió ».
[edita] Acte 2
El segon acte comença en el castell màgic de Klingsor, quan Klingsor ordena a la seua serventa que destruisca el jove que ha penetrat en els seus dominis. Primer l'anomena Herodies, després Gundryggia i finalment Kundry, transformada en l'encisadora dona que va seduir Amfortas. Ella, que està adormida, es desperta i inicialment es resisteix a obeir, burlant-se de la castedat forçada de Klingsor, però aviat sucumbeix als seus desitjos. Klingsor invoca els cavallers del seu reialme perquè ataquen al jove, però observa com aquest dispersa fàcilment els sicaris. Després veu que el jove penetra en el jardí de les noies-flor i envia a Kundry al seu encontre.
El jove es troba en un jardí, envoltat per belles i seductores noies-flor. Aquestes el criden i s'entrellacen entre elles al voltant d'ell, reprotxant-li haver donat mort als llurs amants i resistir-se a llur encís. Es barallen entre elles per guanyar el seu amor, però callen quan se sent una veu cridar, « Parsifal! ». El jove recorda de sobte que aquest és el nom que sa mare li va donar quan se li va aparèixer en somnis. Les noies-flor es retiren, acusant-lo de boig, i deixant-lo a soles amb Kundry. Ell pensa si això no serà més que un somni i pregunta a Kundry com sap el seu nom. Aquesta li respon que coneix el seu nom per sa mare, que l'estimava i que va intentar protegir-lo del destí de son pare, i a la que ell va abandonar, provocant que morira de pena. Parsifal se sent envaït pel remordiment i es blasma a si mateix per la mort de sa mare. Pensa que deu ser vertaderament estúpid per haver oblidat sa mare. Kundry li diu que aquest es el primer senyal del coneixement, i que pot ajudar-lo a conèixer més sobre l'amor de sa mare besant-lo. En besar-se, Parsifal es retorç de dolor i invoca a Amfortas: Parsifal sent la ferida d'Amfortas roent-li el costat, i ara coneix el patiment d'Amfortas durant la cerimònia del Graal. Envaït per aquesta compassió per Amfortas, Parsifal rebutja Kundry.
Kundry, enfurismada, li diu que si pot sentir compassió per Amfortas, també ha de sentir compassió per ella. Ella ha vagarejat durant segles, incapaç de descansar, perquè va veure Jesucrist en la creu i es va riure d'ell. Ara, mai no pot plorar, només riure, i com a esclava del posseïdor de la Sagrada Llançar, viu només per a seduir. Ell torna a rebutjar-la i li demana que el porte davant d'Amfortas. Kundry li prega que romanga amb ella només una hora, i que després el potarà en presència d'Amfortas. Quan ell torna a refusar-hi, ella el maleïx a vagarejar sense tornar a trobar mai el regne del Graal i immediatament crida a Klingsor perquè l'ajude.
Apareix Klingsor i llança la Sagrada Llança a Parsifal, però aquesta es queda suspesa enlaire, sobre el cap de Parsifal. Parsifal l'agafa i en fer amb ella el senyal de la creu el castell màgic desapareix. En anar-se'n, Parsifal li diu a Kundry que ella sap ben bé on pot tornar-lo a veure.
[edita] Acte 3
El tercer acte comença de nou en el regne del Graal, alguns anys després. Gurnemanz, ara envellit, sent un lament fora de la seua cabana i descobreix Kundry inconscient. La reviscola utilitzant aigua de la Sagrada Font, però ella no pot articular més que un mot “servir” (“Dienen”). Gurnemanz es pregunta si hi ha cap significat ocult en el fet que Kundry haja reaparegut en un dia tan especial. Després veu un home que s'aproxima i que va vestit amb una armadura completa. No pot veure qui és, perquè el foraster porta un elm, i no parla. Finalment, l'aparegut es lleva l'elm i Gurnemanz reconeix el jove que va matar el cigne, aleshores s'adona que l'arma que porta és la Sagrada Llança.
Parsifal comunica el seu desig de ser portat en presència d'Amfortas. Relata el seu viatge, vagarejant durant anys incapaç de trobar el camí vers el Graal: sovint s'ha vist forçat a lluitar, però mai no ha usat la Sagrada Llança en la batalla. Gurnemanz li diu que la maledicció que li impedia trobar el camí vers el Graal ha estat alçada, però que en la seua absència, Amfortas ha refusat revelar el Graal i Titurel ha mort. Parsifal és envaït pel remordiment, blasmant-se a si mateix per l'estat de la situació. Gurnemanz li comunica que avui és el dia del funeral de Titurel i que Parsifal té el deure de guiar el ritual. Kundry llava els peus de Parsifal, i Gurnemanz l'ungeix amb aigua de la Sagrada Font, reconeixent-lo com el neci pur, ara il·luminat per la compassió, i com el nou rei dels cavallers del Graal.
Parsifal comenta la bellesa dels prats i Gurnemanz li explica que avui és Divendres Sant, dia en què el món renaix. Parsifal bateja a una plorosa Kundry.
De nou es desplacen fins al saló del Graal. Amfortas es dut davant de Graal i davant del taüt de Titurel. Plora a son pare, que ha deixat de patir, i expressa el seu desig de seguir-lo en la mort. Els cavallers del Graal, exasperats, urgeixen Amfortas a revelar el Graal de nou, però Amfortas contesta frenèticament que mai més no el revelarà i ordena als seus cavallers que el maten. En aquest moment arriba Parsifal i declara que només una arma pot servir per a aquest propòsit: amb la Llança guareix la ferida d'Amfortas i el perdona. Parsifal ordena que el Graal siga revelat. Tots s'agenollen, mentre Kundry, alliberada de la seua maledicció, cau morta.
[edita] Anàlisi i influència
Com a darrera òpera de Wagner, 'Parsifal' ha estat tan influent com controvertida. L'ús de símbols cristians (el Graal, la llança, referències al Redemptor...) han portat a considerar-la sovint com una mena de ritual religiós. Friedrich Nietzsche, que inicialment havia estat un dels més asferrissats defensors de Wagner, va reaccionar en contra de 'Parsifal' en considerar-la una cerimònia pseudo-cristiana, tot i que va admetre que la música era sublim: « Ha compost mai Wagner alguna cosa millor? » (Carta a Peter Gast, copista de Wagner, 1887). Claude Debussy, que en els seus últims anys seria molt crític amb Wagner i la seua influència, la va definir com « un dels més encisadors monuments sonors mai sorgits de la serena glòria de la música ». Gustav Mahler, que va assistir a l'estrena, va declarar després: « Quan vaig eixir del Festspielhaus, incapaç d'articular un mot, vaig saber que havia experimentat la grandesa suprema i el sofriment suprem, sagrat i immaculat, que romandria amb mi durant la resta de la meua vida ».
Alguns autors han vist en 'Parsifal' certa forma de promoció del racisme i de l'antisemitisme [2] suggerint que va ser creada en suport de les idees d'Arthur de Gobineau, defensor de l'Arianisme. Parsifal es presenta com l'heroi amb "puresa de sang" (ari) que triomfa sobre Klingsor, que es percep com un estereotip dels jueus, més encara quan Klingsor s'oposa als quasi-cristians cavallers del Graal. Aquesta teoria continua sent avui dia un tema de debat,[3][4][5] tot i que no hi ha cap element explícit en el llibret que la suporte, i que en els diaris de Cosima Wagner — que expressen amb gran detall els pensaments de Wagners en els seus 14 darrers anys de vida (incloent-hi els anys de composició i estrena de 'Parsifal') — no s'esmenta aquesta intenció. Wagner va conèixer Gobineau en un breu encontre l'any 1876, i només va llegir d'aquest autor Un assaig sobre la desigualtat de les races humanes[6] l'any 1880. Però Wagner havia completat el llibret de Parsifal al voltant de 1877, i els esbossos inicials de la història dataven de 1857. Tot i aquest lapse cronològic, sovint se cita a Gobineau com una de les fonts principals d'inspiració de 'Parsifal'.[7]
Si 'Parsifal' expressara tan clarament el concepte de la supremacia de la raça ària sense dubte hauria gaudit de gran popularitat durant la supremacia del partit Nazi alemany, però de fet els nazis van promulgar una prohibició de facto de les representacions de l'òpera a causa de les seues "connotacions pacifistes".[8]
Altres autors (particularment Bryan Magee [9]) consideren 'Parsifal' com la darrera gran expressió wagneriana de la filosofia de Schopenhauer. Parsifal pot guarir Amfortas i redimir Kundry perquè mostra compassió, qualitat que Schopenhauer considera la forma suprema de la moral humana. A més a més, mostra compassió davant una enorme temptació sexual (Acte 2 escena 3). De nou, la filosofia schopenhaueriana suggereix que l'única fugida possible de les omnipresents temptacions de la vida és la negació de la voluntat, i evitar la temptació sexual es una forma particularment punyent de negació de la voluntat. Des d'aquest punt de vista, 'Parsifal', amb el seu èmfasi en el "Mitleid" (compassió) és una continuació natural de Tristany i Isolda, on la influència de Schopenhauer és potser més òbvia, amb la presència central del "Sehnen" (desig). De fet, Wagner va considerar originalment incloure Parsifal com un personatge en l'Acte 3 de 'Tristany', però després va rebutjar la idea.[10]
Molts teòrics de la música han utilitzat 'Parsifal' per a explorar les dificultats d'anàlisi del cromatisme en la música de les acaballes del Segle XIX. Teòrics com ara David Lewin i Richard Cohn han investigat la importància de certes notes i progressions harmòniques en l'estructura i la simbologia de l'obra.[11][12] Les poc usuals progressions harmòniques en els leitmotiven que estructuren l'obra, així com l'intens cromatisme de l'Acte 2, fan de 'Parsifal' una obra difícil d'analitzar, no només del del punt de vista filosòfic, sinó també musical.
'Parsifal' va ser la principal font d'inspiració del poema de T. S. Eliot The Waste Land, i va ser adaptada al cinema (en una concepció molt controvertida) pel director Hans-Jürgen Syberberg.
[edita] 'Parsifal' i Catalunya
[edita] Motsalvat
| « | Domini i castell del Graal, anomenat "Montsalvat", amb el paisatge de les muntanyes del nord de l'Espanya gòtica... | » |
Aquesta vague indicació escènica de 'Parsifal', primera frase del llibret, situa el castell de Montsalvat en un indret poc determinat del nord de l'Espanya visigòtica, que per altres indicacions contingudes en la font literària de l'òpera, fonamentalment el poema de Wolfram von Eschenbach, podria acotar-se als territoris de la Marca Hispànica[13].
En la Barcelona de principis del Segle XX va sorgir un important moviment prowagnerià, que va desembocar en la fundació de l'Associació Wagneriana de Barcelona, encapçalada per Joaquim Pena i nodrida d'un important grup de catalanistes. El medievalisme i l'orgull nacional basat en arrels èpiques que destil·lava l'obra de Wagner, connectava completament amb els ideals del nacionalisme català, que propugnava l'emancipació de Catalunya com a via per a retrobar la modernitat europea, de la qual Alemanya era un bon model a seguir[14]. El Modernisme, branca cultural del nacionalisme, també s'hi trobava a gust amb l'estètica historicista wagneriana, i de fet, en el vessant musical tant Felip Pedrell com Anselm Clavé propugnaven la recuperació de les joies musicals medievals.
En aquest context, 'Parsifal' va proporcionar als intel·lectuals catalans el plaer de trobar Catalunya en el centre d'una òpera de Wagner. La identificació entre Montsalvat i Montserrat va ser instantània; la "santedat" de la muntanya del Graal no podia tenir cap altre significat que la més santa de les muntanyes catalanes.
Però en el poema Parzival de Wolfram von Eschenbach, el castell del Graal rep el nom de Munsalväsche, que pot ser interpretat tant com "Mont salvatge" o "Mons salvetat". Aquesta segona accepció l'acostaria més a Montsegur que a Montserrat, per la seua evocació de seguretat o defensa[13]. En aquest sentit tampoc no han faltat les interpretacions càtares de la llegenda, promogudes pel membre de les SS Otto Rahn, en comparar i mesclar la llegenda de Parsifal i la mística i la història dels càtars d'Occitània[15].
Tot i no haver cap indicació que puguera assimilar Montsalvat i Montserrat, més que la mera similitud entre els noms i que suposadament compartien el seu caràcter sagrat, la identificació va portar a què en l'estrena de 'Parsifal' al Gran Teatre del Liceu, el decorat del primer acte representara exactament el fons muntanyós de Montserrat.
El 23 d'octubre de 1940, el cap de les SS Heinrich Himmler, que era membre de la societat esotèrica Thule, va visitar Montserrat davant els perplexos ulls dels monjos de l'abadia, que van tractar d'ignorar-lo. Se sap que va preguntar pel Graal. L'escriptora Montserrat Rico Góngora ha escrit una novel·la a partir d'aquesta anècdota[16], basant-se en el testimoni d'un dels cicerones de Himmler durant la seua visita: mossèn Andreu Ripol.
[edita] L'estrena al Liceu
Si bé estava permesa la interpretació fragmentària de 'Parsifal' fora de Bayreuth, sobre la interpretació de l'òpera completa pesaven els drets d'exclusivitat que la família Wagner tenia per un període 30 anys. Llevat de Nova York i Amsterdam, els teatres d'arreu del món van respectar aquest monopoli, que caducava l'1 de gener de 1914. Molts teatres van anunciar 'Parsifal' per a aquesta data: Berlín, Praga, Roma, Madrid... i Barcelona no podia ser menys. El director del Liceu, Alfred Volpini, es va adonar que entre Alemanya i Espanya hi existia un desfase horari: a Alemanya l'horari anava una hora per davant, i això, a efectes legals, permetia que la representació poguera començar a Barcelona a les 23:00h del dia 31 de desembre de 1913, el que situaria al Liceu com al primer teatre del món en representar "legalment" 'Parsifal' fora de Bayreuth. No es tractava de guanyar una hora, ni un dia, sinó d'avançar-se un any![17]
Tot i que Volpini pretenia emprar decorats d'altres produccions, l'Associació Wagneriana i la Junta del Liceu van exigir que la producció fóra exclusivament catalana, i per tant es va contractar quatre artistes catalans fer a fer els decorats. Aquesta discussió va retardar l'inici dels treballs fins al novembre, i finalment també es va haver de recórrer al belga Descluzes, pintor de decorats del Théâtre de la Monnaie de Brussel·les. Descluzes va passar dos mesos a Barcelona, i va encarregar-se del decorat més important: el fons de la muntanya de Montserrat.
Va dirigir l'orquestra Franz Beidler i la sessió va començar a les 22:30h perquè l'obertura no es trobava afectada per la prohibició. Després del primer acte es va fer un descans per a sopar. La representació concloïa a les 5:00h de l'1 de gener de 1914. Tot i que es van veure llargues cues per a comprar entrades, la sala no es va omplir completament. Alguns espectadors van abandonar la representació al final del primer o segon acte, fins i tot alguns membres de la Wagneriana, escandalitzats pel que consideraven una profanació de la simbologia catòlica[14].
[edita] Referències
- ↑ Gregor-Dellin, Martin (1983)"Richard Wagner: his life, his work, his Century." William Collins, ISBN 0-00-216669-0 p506
- ↑ Gutman, Robert (1968, revisat 1990). "Richard Wagner : The Man, His Mind and His Music". Harcourt Brace Jovanovich ISBN 0-14-021168-3 pbk (1971), 015677615 4 pbk (1990)
- ↑ Borchmeyer, Dieter (2003). "Drama and the World of Richard Wagner", Princeton University Press. ISBN 0-691-11497-8
- ↑ Gregor-Dellin, Martin (1983)Ibid p 477 ff.
- ↑ http://home.c2i.net/monsalvat/racism.htm
- ↑ Gutman (1990), ibid, page 406
- ↑ Adorno, Theodor (2005). "In Search of Wagner". Verso ISBN 1-84-467500-9 pbk
- ↑ http://home.c2i.net/monsalvat/banned.htm
- ↑ Magee, Bryan (2002). The Tristan Chord. Owl Books, NY. ISBN 0-8050-7189-X. (Títol al Regne Unit: Wagner and Philosophy, Publisher Penguin Books Ltd, ISBN 0-14-029519-4)
- ↑ Dokumente zur Entstehung und ersten Auffuhrung des Buhnenweihfestspiels Parsifal de Richard Wagner, Martin Geck, Egon Voss. Editat per Richard Evidon a Notes, 2nd Ser., Vol. 28, No. 4 (Jun., 1972), pp. 685-687.
- ↑ David Lewin, "Amfortas' Prayer to Titurel and the Role of D in Parsifal: The Tonal Spaces of the Drama and the Enharmonic Cb/B," a Studies in Music with Text (Nova York: Oxford University Press, 2006), 183-200.
- ↑ Richard Cohn, "Maximally Smooth Cycles, Hexatonic Systems, and the Analysis of Late-Romantic Triadic Progressions," Music Analysis 15:1 (1996), 9-40.
- ↑ 13,0 13,1 Adolfo Salazar, Gilbert Chase. Parsifal in Romanic Lands. The Musical Quarterly, Vol. 25, No. 1. (Jan., 1939), pp 76-96
- ↑ 14,0 14,1 Catharine Macedo. Between Opera and Reality: The Barcelona "Parsifal". Cambridge Opera Journal, Vol. 10, No. 1. (Mar., 1998), pp. 97-109
- ↑ Stephen O'Shea. Los Cátaros. Ediciones B Argentina, Barcelona, 2000. ISBN 84-663-0952-7
- ↑ Montserrat Rico Góngora. L'abadia profanada. Columna Edicions, Barcelona, 2007. ISBN 84-664-0786-3
- ↑ Roger Alier. El Gran Llibre del Liceu. Edicions 62. Barcelona, 2004. ISBN 84-297-5504-7
