Magda Olivero
De Viquipèdia
Magda Olivero (Saluzzo, 25 de març de 1910) és una soprano italiana. Està considerada una de les més grans cantants de l'òpera verista.
[edita] Biografia
Els seus primers professors van trobar la seua veu deficient. No obstant, ella va perseverar, continuant els seus estudis amb Luigi Gerussi. Va fer el seu debut l'any 1932 a la ràdio de Torí amb l'oratori de Cattozzo I misteri dolorosi. Va actuar de manera creixent fins l'any 1941, en què es va casar i es va retirar dels escenaris. Va tornar deu anys després, a petició de Francesco Cilèa, que li va demanar que cantara el paper prortagonista de la seua òpera Adriana Lecouvreur.
Des de 1951 fins el seu retir definitiu, va cantar en teatres d'òpera d'arreu del món. En el seu retorn als escenaris, la seua veu semblava més apassionada i expressiva, així com més potent que abans. Entre els seus millors papers cal destacar les protagonistes d´Adriana Lecouvreur, Iris, Fedora, La Bohème, La fanciulla del West, La Traviata, La Wally, Madama Butterfly, Manon Lescaut, Mefistofele i Turandot (com Liù.)
Va cantar la Medea de Luigi Cherubini a Dallas l'any 1967. L'any 1975, havent estat durant dues dècades una estrella internacional, va fer el seu debut al Metropolitan Opera House amb Tosca. Les seues darreres actuacions van tenir lloc al març de 1981 en l'òpera La voix humaine de Francis Poulenc (òpera amb només un personatge). Així, va acabar la seua carrera als 71 anys, havent-se extès durant quasi 50. Va continuar cantant música religiosa a nivell local i, també en la dècada del 1980 va enregistrar algunes àries. Aquests enregistraments mostren que, malgrat que la veu ha envellit, els recursos interpretatius i l'aplom tècnic mai no la van abandonar. Afortunadament, existeixen enregistraments seus d'òperes completes així com d'àries i escenes.
La veu d'Olivero és alhora rica i bella, tot i que potser és difícil d'apreciar-ho al principi. No sempre aconseguia emetre sons convencionalment bells, però sempre era expressiva. L'expressivitat va ser sempre el seu punt fort. La seua veu impressiona per la seua capacitat per a capturar cada emoció amb una intensitat particular. Olivero, potser més que qualsevol altra cantant, podia acolorir el to de la seua veu segons el significat del text. Com Maria Callas i Leyla Gencer, aquesta capacitat de mesclar drama i música en un tot uniforme van fer d'ella una de les més grans cantants de tot temps. El seu estil actoral era igualment intens.
Entre els seus enregistraments d'estudi cal destacar Turandot (com Liù, amb Gina Cigna, per a Cetra, 1938), Fedora (amb Mario del Monaco i Tito Gobbi, dirigits per Lamberto Gardelli, per a Decca, 1969) i fragments de Francesca da Rimini (amb del Monaco, dirigits per Nicola Rescigno, per a Decca, 1969).
[edita] Bibliografia
- Magda Olivero: Una voce per tre generazioni, de Vincenzo Quattrocchi, 1984.
