Verisme

De Viquipèdia

El verisme fou la darrera escola operística del segle XIX, retratant la duresa de la vida diària de les capes baixes de la Itàlia acabada de reunificar.

El verisme va quallar a la Itàlia de finals del segle XIX i el seu origen coincideix amb el final d'una etapa que Verdi tancava amb Otello i Falstaff. És antiromàntic per naturalesa i deutor del naturalisme literari francès. Compositors com Puccini, Mascagni i Catalani van formar el que es va dir la Nuova Scuola, successors d'altres d'anteriors com Ponchielli, Boito i fins i tot Bizet. Una de les característiques especials del terme és l'ús d'esdeveniments contemporanis, simples i veritables, sense artificis estilístics. Però a la realitat també hi ha la presència de passions, de vegades incontrolades, esdevenint sovint una característica de la música verista.

Des del punt de vista narratiu s'imposa el realisme escènic, i des del punt de vista musical vol trencar amb l'antiga tradició de les àries com a peces unitàries tot acostant-se al leitmotiv wagnerià. Aquestes segueixen existint però ara submergides en el llenguatge orquestral.

[edita] Cavalleria rusticana

Cavalleria rusticana (1890) de Pietro Mascagni es pot considerar la primera òpera del verisme. Basada en un conte de Giovanni Verga sobre uns fets contemporanis d'un poble de les muntanyes de Sicília, retrata treballadors camperols, transportistes i gent local, amb assassinat inclòs. Les òperes que la seguiren, com I pagliacci (1892) de Ruggero Leoncavallo i Il tabarro (1918) de Puccini, tenien trets en comú. Les escenes són contemporànies; els caràcters són sovint rurals i generalment empobrits; les passions són extremes i condueixen a la violència. Hi ha una tendència en aquestes obres de barrejar el sòrdid amb el sensacionalista. Leoncavallo escrivia en el pròleg: les escenes que veieu no són comèdia, són la pura realitat.

[edita] Puccini

El gran representant d'aquest corrent fou Giacomo Puccini (1858-1924) amb un gran realisme en les seves escenes, principalment a La Bohème (1896) i Tosca (1900). La primera descriu quatre artistes empobrits que viuen i treballen en un sòrdid entresòl a París, i la segona, ambientada a Itàlia, retrata un pres polític, un pintor, i una cantant.

A Madama Butterfly (1904) també s'hi contempla el verisme, encara que amb tints de glamour, ambientada en un món contemporani el qual tracta l'actitud poc honrosa d'un mariner americà cap a la seva estimada japonesa, la qual acaba força malament. En la seva darrera creació Turandot (1924), ja abandonaria aquest estil per entrar en el postverisme. Aquest nou estil, més rígid i agressiu, amb sentiments amorosos molt més explícits, va néixer durant els anys 1915 a 1920.

Umberto Giordano (1867-1948), és bàsicament conegut per la seva passada pel verisme amb Andrea Chénier (1896) i Fedora (1898). El mateix es pot dir de Francesco Cilea (1886-1950) amb L'arlesiana (1897) i Adriana Lecouvreur (1902).