Igor Stravinski

De Viquipèdia

Igor Fiodorovitx Stravinski (rus: И́горь Фёдорович Страви́нский "Igor' Fjodorovič Stravinskij") (Oranienbaum, 17 de juny de 1882 – Nova York, 6 d'abril de 1971) compositor rus.

Va compondre una gran quantitat d'obres clàssiques abordant diversos estils com el primitivisme, el neoclassicisme i el serialisme, però és conegut mundialment sobretot per tres obres d'un dels seus períodes inicials - l'anomenat període rus - : L'ocell de foc (l'Oiseau de feu, 1910), Petrushka (1911) i La consagració de la primavera (Le Sacre du printemps, 1913). Per a molts, aquests ballets clàssics, atrevits i innovadors, pràcticament van reinventar el gènere. Stravinski també va escriure per a diversos tipus de conjunts en un ampli espectre de formes clàssiques, des d'òpera i simfonia a petites peces per a piano i obres per a grups de jazz.

Stravinski també va aconseguir fama com pianista i director d'orquestra, sovint de les seues pròpies composicions. Va ser també escriptor; amb l'ajuda d'Alexis Roland-Manuel, va compilar un treball teòric titulat Poetics of Music (Poètica Musical), en el qual, va deixar la seua famosa frase: "La música és incapaç d'expressar res per si mateixa"^[1]. Robert Craft va tenir diverses entrevistes amb el compositor, les quals van ser publicades com Conversations with Stravinsky^[2] (Converses amb Stravinski).

Essencialment un rus cosmopolita, Stravinski va ser un dels compositors i artistes més influents de la música del segle XX, tant en Occident com en la seua terra natal. Va ser considerat per la revista Time com una de les personalitats més influents del segle XX.

Taula de continguts 1 Biografia 2 Períodes estilístics 2.1 El període primitiu o rus 2.2 El període neoclàssic 2.3 El període dodecafònic o serialista 3 La seua influència i innovació 3.1 Les innovacions compositives 3.2 El neoclassicisme 3.3 Cita i pastitx 3.4 Ús de material popular 3.5 Innovacions Orquestrals 4 Llista d'obres 4.1 Ballets 4.2 Obres orquestrals 4.3 Obres per a piano 4.4 Obres de cambra 4.5 Obres corals 4.6 Òpera/Teatre 4.7 Obres vocals 5 Notes i referències

[edita] Biografia

Stravinski va nàixer en Oranienbaum (actualment Lomonosov), prop de Sant Petersburg el 18 de juny de 1882. Va créixer a Sant Petersburg dominat fortament pel seu pare i el seu germà major. Encara que son pare Fyodor Stravinsky era un cantant baix d'òpera en el Teatre Mariinski, Stravinski va ser destinat als estudis de dret per tal d'esdevenir advocat, el canvi a la composició vindria temps després. El 1902, a l'edat de 20 anys, Stravinski es va convertir en alumne de Nikolai Rimski-Korsakov, considerat el compositor rus més important del seu temps.

Stravinski va deixar Rússia per primera vegada el 1910, viatjant a París per a assistir a l'estrena del seu ballet L'Ocell de Foc pels Ballets Russos. Durant la seua estada en la ciutat, va compondre altres dos treballs per als Ballets Russos: Petrushka (1911) i La consagració de la primavera (1913). Els ballets mostren el desenvolupament estilístic del compositor: des de L'Ocell de Foc, l'estil del qual està molt influït per Rimsky-Korsakov, a Petrushka amb un fort èmfasi en la bitonalitat per a arribar finalment a la salvatge dissonància polifònica de la Consagració de la primavera. L'estrena de La Consagració de la primavera el 1913, va ser probablement el major "escàndol" en la història de la música, amb baralles a punyades entre els membres del públic i la necessitat de vigilància policial durant el segon acte).

Stravinski va desplegar un desig inesgotable per aprendre i explorar l'art i la literatura. Aquest desig es va manifestar en algunes de les seues col·laboracions a París. No només va ser el compositor principal per a Sergei Diaghilev, dels Ballets Russos, sinó que també va col·laborar amb Pablo Picasso (Pulcinella, 1920), Jean Cocteau (Oedipus Rex, 1927) i George Balanchine (Apollon Musagete, 1928).

Relativament petit d'estatura i no convencionalment atractiu, Stravinski no era fotogènic, com moltes fotos ho demostren. Encara era jove quan, el 23 de gener de 1906, es va casar amb la seua cosina Katerina Nossenko a qui coneixia des de petit. El seu matrimoni es va mantenir durant 33 anys, però el veritable amor de la seua vida, i després, la seua companya fins a la seua mort, va ser la seua segona esposa Vera de Bosset (1888-1982). Encara que un notori galantejador (es rumoreja que va tenir affaires amb personalitats influents com Coco Chanel), Stravinski també era un home familiar que va consagrar quantitats considerables del seu temps i diners als seus fills i filles. Un dels seus fills, Soulima Stravinski, també va ser compositor, però poc conegut en comparació a son pare.

Quan Stravinski va conéixer a Vera en els inicis dels anys 20, ella era casada amb el pintor i dissenyador d'escenaris Serge Sudeikin. Atès que molt aviat van començar a tenir trobades amoroses, açò va portar a Vera a deixar el seu marit al cap d'un temps. Des d'aquest moment i fins a la mort de Katerina el 1939 Stravinski va portar una doble vida, invertint part del seu temps amb la seua primera família i la resta amb Vera. Katerina va assabentar-se ben aviat de la relació, i la va acceptar com inevitable i permanent. Després de la seua mort, Stravinski i Vera es van casar a Nova York, on s'havien refugiat per a escapar de la guerra el 1940.

Sempre va poder comptar amb mecenes i protectors. En els començaments de la dècada de 1920 Leopold Stokowski va poder donar un suport regular a Stravinski com a "benefactor" anònim. El compositor també va poder obtenir guanys pels seus treballs: la majoria de les seues obres de L'Ocell de Foc endavant, van ser compostes per a ocasions específiques i es van pagar generosament.

Havent demostrat la seua aptitud per a interpretar el rol d'"home del món", va adquirir un instint perspicaç per a les qüestions de negoci, que li va permetre aparèixer relaxat i còmode en moltes de les principals ciutats del món. A París, Venècia, Berlín, Londres i Nova York era rebut amb els majors respectes com un reeixit pianista i director. La majoria de les persones que el van conéixer a través de converses personals i de les seues actuacions el recorda com cortès, atent i preocupat pels altres. Per exemple, Otto Klemperer, qui coneixia bé Arnold Schoenberg, va dir que sempre va trobar a Stravinski molt més cooperatiu i fàcil de tractar. No obstant mostrava un cert menyspreu per les "classes socials inferiors": per exemple Robert Craft s'avergonyia pel seu hàbit de colpejar un got insistentment amb una forqueta i sorollosament exigir l'atenció en els restaurants.

L’aparició d’Stravinski a l’escena musical va ser obra de Serge Diaghilev, el director dels Ballets Russos a París. El 1911 Diaghilev va fer la comanda a Stravinski d'escriure un ballet. Stravinski va fer cap a París, on va compondre el famós l'Oiseau de Feu (L'Ocell de Foc). No obstant, a causa de la Primera Guerra Mundial, va traslladar-se a la neutral Suïssa el 1914. El 1920 va tornar a París per a escriure més ballets així com molts altres treballs. Posteriorment va viatjar a Estats Units el 1939, on es va nacionalitzar el 1945. Va continuar vivint als Estats Units fins a la seua mort en 1971. Stravinski s'havia adaptat fàcilment a la vida de França, però el trasllat a Amèrica, a l'edat de 58 anys, va resultar-li bastant més dur. Durant un temps va conservar el desig de portar als seus amics russos amb ell, però al poc de temps va comprendre que açò no sostindria la seua vida intel·lectual i professional als EUA. Quan va planejar escriure una òpera amb W. H. Auden sentí amb més insistència la necessitat d'adquirir més familiaritat amb el món angloparlant. Aquesta necessitat va coincidir amb l'encontre amb el director i musicòleg Robert Craft que va convertir-se en una mena de secretari d'Stravinski fins a la seua mort, actuant com a intèrpret, cronista, director auxiliar i factòtum per a una infinitat de tasques musicals i socials.

El gust d'Stravinski per la literatura és ampli, i reflecteix el seu desig constant de nous descobriments. Els textos i les fonts literàries per al seus treballs van començar amb un període d'interès pel folclore Rus, que van progressar cap als autors clàssics i a la litúrgia Llatina. Després es va interessar pels contemporanis francesos (André Gide, en Persephone) arribant finalment a la literatura anglesa: Auden, Eliot, i la poesia medieval anglesa. Al final de la seua vida estava treballant les escriptures hebrees per a Abraham i Isaac .

Va morir a Nova York el 6 d'abril de 1971 a l'edat de 88 anys i va ser soterrat a Venècia en l'illa del cementeri de Sant Michele. La seua tomba està prop de la del seu antic col·laborador Diaghilev.

[edita] Períodes estilístics

La carrera de Stravinski passa per tres grans períodes estilístics distints.

[edita] El període primitiu o rus

El primer dels períodes estilístics principals d'Stravinski (excloent alguns treballs menors primerencs) va ser inaugurat pels tres ballets que va compondre per a Diaghilev. Aquests ballets tenen diverses característiques compartides: estan fets per a ser interpretats per orquestres summament grans; els temes i motius argumentals es basen en el folklore rus; i porten la marca de Rimsky-Korsakov tant en el seu desenvolupament com en la seua instrumentació.

El primer dels ballets, L'Ocell de Foc, és notable per la seua inusual introducció (trios de cordes baixes) i per l'orquestració. Petrushka és el primer dels ballets de Stravinski que uliliza la mitologia folklòrica Russa. Però és en el tercer ballet, La consagració de la primavera, el que generalment es considera l'apoteosi del "Període Rus" de Stravinski. Ací, el compositor utilitza la brutalitat de la Rússia pagana, reflectint aquests sentiments en l'agressiva interpretació, harmonia politonal i ritmes abruptes que apareixen al llarg del treball. Hi ha diversos passatges famosos en aquesta obra, però n'hi ha dos especialment cèlebres: el tema de l'obertura basat en els sons del fagot amb les notes en el límit del seu registre, quasi fora de rang; i el colpejat de les cordes accentuat pels corns.

Altres peces d'aquest període són: Renard (1916), Història d'un soldat (Histoire Du soldat) (1918), i Les Noces (1923), instrumentada per a l'original combinació de quatre pianos i percussió, amb participació vocal. En aquestes obres el músic va portar al límit l'herència de l'escola nacionalista russa fins a pràcticament esgotar-la.

[edita] El període neoclàssic

La següent fase del període composicional de Stravinsky, solapant al primer lleugerament, ve assenyalada per dos treballs: Pulcinella (1920) i Octet (1923) per a instruments de vent. Ambdós treballs ofereixen el que serà un segell d'aquest període; el retorn de Stravinski a la música clàssica de Mozart, Bach i els seus contemporanis. Aquest estil "neoclàssic", que de fet va nàixer com una oposició a l'arrabassat subjectivisme del romanticisme i l'expressionisme germànic, va suposar l'abandó de les formes pensades per a grans conjunts orquestrals, exigides pels ballets. En aquestes noves obres, compostes aproximadament entre 1920 i 1950, Stravinski utilitza majoritàriament els instruments de vent, el piano, cors i conjunts de cambra. La Simfonia d'Instruments de Vent (1920) i la Simfonia dels Psalms estan entre els millors treballs compostos per a vents.

Altres treballs com Èdip Rei (Oedipus Rex) (1927), Apol·lo, déu de les muses (Apollon Musagéte) (1928) i el Concert en Mi bemoll (Dumbarton Oaks) (1931), continuen aquesta tendència.

Alguns dels principals treballs d'aquest període són les tres simfonies: la Simfonia dels Psalms (Symphonie des Psaumes) (1930), Simfonia en Do (1940) i Simfonia en Tres Moviments (1945). Apollon, Perséphone (1933) i Orpheus (1947) també indiquen que Stravinski no només volia un retorn a la música del període clàssic, sinó també als temes clàssics, en aquest cas a la mitologia grega.

El pinacle d'aquest període és l'òpera The Rake's Progress (La carrera del llibertí) completada el 1951. Aquesta òpera, escrita per W.H. Auden i basada en les pintures i gravats de William Hogarth, comprèn tot el que Stravinski havia perfeccionat en els 20 anys anteriors al seu període neoclàssic. La música és directa i innovadora; empra l'harmonia tonal clàssica però amb l'ús de dissonàncies sorprenents; s'hi poden trobar els atrevits ritmes propis genuïns d'Stravinski; però recorda a les òperes i temes de Monteverdi, Gluck i Mozart.

Després d'aquesta òpera Stravinski no va escriure mai més un altre treball "neoclàssic", començant a compondre la música que vindria a definir el seu canvi estilístic final.

[edita] El període dodecafònic o serialista

Només després de la mort d'Arnold Schönberg, l'inventor del dodecafonisme, el 1951, Stravinski comença a utilitzar aquesta tècnica en els seus propis treballs. Sens dubte, Stravinski es va recolzar en la seua comprensió, i fins i tot la seua conversió, al mètode dels dotze tons en el seu confident i ajudant Robert Craft, qui havia estat un defensor d'aquest mètode musical. D'aquesta manera, els següents quinze anys Stravinski serà serialista.

Stravinski va començar a impregnar-se de la tècnica dodecafònica en uns primers treballs vocals poc ambiciosos com Cantata (1952), Tres Cançons de Shakespeare (1953) i In Memoriam Dylan Thomas (1954), com si estiguera provant el mètode. Posteriorment va començar a expandir l'ús de la tècnica en obres sovint basades en textos bíblics com Canticum sacrum i Threni (1958), A Sermon, a Narrative and a Prayer (1961), i El Diluvi (1962). A més durant aquesta etapa sobreïxen títols com Moviments per a piano i orquestra (1959), Monumentum pro Gesualdo i Requiem canticles (1966), encara que cap d'aquests ha obtingut el nivell d'acceptació de les obres de les dues èpoques precedents.

Un treball important de transició d'aquest període és el seu retorn al ballet: Agon, un treball per a dotze ballarins escrit entre 1954 i 1957. Alguns números de Agon recorden la tonalitat de la "nota-blanca" del període neoclàssic, mentre que en altres (el Bransle Gay, per exemple) utilitza el mètode serial. El ballet és així una mena d'enciclopèdia en miniatura d'Stravinski, contenint molts dels estils i característiques que poden ser trobats al llarg de les seues composicions, primitivisme, neoclassicisme, o serialisme: peculiaritat rítmica i experimentació, enginy harmònic i habilitat per a l'orquestració impetuosa i autoritària. De fet, aquestes característiques són les que fan que les obres d'Stravinski siguen úniques front a les obres de compositors serials contemporanis.

[edita] La seua influència i innovació

El treball d’Stravinski abasta múltiples estils compositius, revolucionant l'orquestració i comprenent diversos gèneres, pràcticament va reinventar el ballet, incorporant-hi múltiples cultures, idiomes i literatures. Com a conseqüència, la seua influència sobre els seus col·legues durant la seua vida i posteriorment a la seua mort va ser, i ho continua sent, considerable.

[edita] Les innovacions compositives

Stravinski va començar a repensar l'ús del "motiu" i l’ostinato ja en el ballet L’Ocell de foc, però l'ús d'aquests elements va atènyer el seu complet desplegament en La consagració de la primavera.

Els "motius", que es desenvolupen usant una frase musical distintiva que és a continuació alterada i desenvolupada al llarg d'una peça musical té els seus orígens en la sonata de l'era de Mozart. El primer gran innovador en aquest mètode va ser Beethoven; el cèlebre "motiu del destí" que obri la Cinquena Simfonia reapareix sorprenentment al llarg de l'obra. No obstant, la manera en què Stravinski desenvolupa els "motius" és completament original a causa de les permutacions. En "La consagració de la primavera" introdueix permutacions additives, és a dir, elimina o agrega una nota a un motiu sense tenir en compte els canvis en la mètrica.

En aquest ballet també és remarcable l'ús implacable dels "ostinati". El passatge més famós, mencionat anteriorment, és l'’’ostinato’’ de l'octava nota de les cordes accentuades per vuit trompes, en la secció Auguris Primaverals (Danses de les adolescents). Aquest és, potser, el primer cas en la música d’un ‘’ostinato’’ estés que no s'usa ni per a la variació ni per a l'acompanyament de la melodia. En diversos altres moments, Stravinski empra diversos ostinati sense tenir en compte l'harmonia o el ‘’tempo’’ de l'obra, creant un pastitx, una mena d'equivalent musical al cubisme en la pintura. Aquests passatges no només són notables per la seua qualitat-pastitx sinó també per la seua longitud: Stravinski els tracta com un tot, com a seccions musicals completes.

Aquestes tècniques han estat utilitzades posteriorment per compositors minimalistas com Terry Riley i Steve Reich.

[edita] El neoclassicisme

Stravinski no va ser el primer practicant de l'estil neoclàssic; de fet el compositor alemany Richard Strauss podria ser el primer i principal exemple (va compondre l’òpera ‘’mozartiana’’ Der Rosenkavalier el 1910, quan Stravinski estava començant els treballs del seu període rus). Altres, com Max Reger, havien produit obra a la manera de Bach molt abans que Stravinski. No obstant cal dir que certament aquest últim va ser un músic neoclàssic intel·ligent. L'estil neoclàssic s'adoptaria després per compositors tan diversos com Darius Milhaud i Aaron Copland. Sergei Prokofiev una vegada va reprendre a Stravinski pels seus amaneraments neoclàssics, encara que simpàticament, ja que Prokofiev havia utilitzat música semblant per a la seua Simfonia No.1 de 1916-17.

Stravinski va anunciar el seu nou estil en 1923 amb la seua delicada obra per a vents Octet. Les harmonies clares, recordant l'era de la música clàssica de Mozart i Bach, i les combinacions més simples de ritme i melodia eren una contestació directa a les complexitats de la Segona Escola de Viena.

Entre 1920 i 1930, el neoclassicisme va ser acceptat com a gènere modern prevalent als cercles musicals arreu del món. Irònicament, va ser el mateix Stravinski qui va anunciar la mort del neoclassicisme, almenys en el seu propi treball, i tal vegada per al món, amb l’estrena de la seua òpera The rake's Progress el 1951. Una mena de testament final del neoclassicisme, l'òpera va ser àmpliament criticada per ‘’mirar massa enrere’’, fins i tot per aquells que havien lloat el nou estil només tres dècades abans.

[edita] Cita i pastitx

Encara que l’ús de la cita musical no era nou, Stravinski va compondre obres basades en la distorsió sencera de peces de compositors anteriors. Un primerenc exemple n’és Pulcinella de 1920, per a la qual utilitza música de Giovanni Pergolesi com a matèria primera, de vegades utilitzant-la directament i d’altres reinventant-la. Va utilitzar també aquesta tècnica al ballet El bes de la fada de 1928, basada en peces de piano de Txaikovski.

Altres exemples de cites distorsionades són l’ús de música de Schubert en la Circus Polka (1942) i Happy Birthday to You al Greeting Prelude (1955).

[edita] Ús de material popular

Va haver altres compositors de principis del segle XX que recolliren música popular i l’utilitzaren en la seua obra, per exemple Manuel de Falla, Béla Bartók o Zoltán Kodály. En La consagració de la primavera ja es poden trobar cites de temes populars russos, sobre els que Stravinski fa una vertadera dissecció fins deixar-los en el seu esquema bàsic, només melòdic, per a després manipular-los de nou amb inversions, disminucions o notes afegides fins a fer-los pràcticament irregognoscibles. La transformació es tal que només en recents estudis s’hi han pogut posar al descobert els temes originals.

[edita] Innovacions Orquestrals

Les darreries del segle XIX i els inicis del segle XX van veure un progrés accelerat de la tècnica orquestral. Compositors com Anton Bruckner i Gustav Mahler van fer-hi grans contribucions, sent, al seu torn influïts per l’expansió que Richard Wagner havia fet de l’orquestra simfònica clàssica.

Stravinski va continuar aquesta tendència de la música romàntica, especialment en els primers ballets. Però a partir de llavors va fer un tomb i va començar a innovar indroduint noves combinacions d’instruments. Per exemple en L'Histoire du Soldat el conjunt instrumental inclou un clarinet, un fagot, trombó tenor i baix, contrabaix, corneta, violí i percussió, una estranya combinació per a l’època (1918). Aquesta combinació de diferents timbres esdevindria característica de la música de després de la Segona Guerra Mundial.

Altra innovació notable de la tècnica orquestral que pot ser parcialment atribuïda a Stravinski és l’explotació dels rangs extrems dels instruments. El més cèlebre passatge de La consagració de la primavera és l’inici, on Stravinski utilitza els fagots en les octaves extremes per tal de simular l’alba (el despertar) d’un matí de primavera.

Cal dir, no obstant, que altres compositors com ara Anton Webern, Alban Berg o Arnold Schönberg també van explorar algunes d’aquestes tècniques instrumentals i que la seua influència en les posteriors generacions de músics va igualar, si no superar, a la d’Stravinski.

[edita] Llista d'obres

[edita] Ballets

• L’Ocell de foc (l'oiseau de feu), per a orquestra (1910)
• Petrushka, per a orquestra (1911)
• La consagració de la primavera (Le sacre du printemps), per a orquestra (1913)
• Solovey (El Rossinyol), per a solista, cor i orquestra (1914)
• Renard (1916)
• Història d'el soldat (Histoire Du Soldat), per a grup de cambra i tres narradors (1918)
• Pulcinella, per a orquestra de cambra i solistes (1920)
• Apol·lo, déu de les muses (Apollon Musagète), per a orquestra de corda (1928)
• El bes del fada (Li Baiser de la fée), per a orquestra (1928)
• Perséphone, per a narrador, solistes, doble cor i orquestra (1933)
• Jeu de cartes, per a orquestra (1936)
• Scènes de ballet, per a orquestra (1944)
• Orpheus, per a orquestra de cambra (1947)
• Agon, per a orquestra de cambra (1957)

[edita] Obres orquestrals

• Simfonia en Mi bemoll (1907)
• Scherzo fantastique (1908)
• Focs artificials (Feu d'artifice) (1908)
• El cant del rossinyol (1917)
• Quatre études, per a orquestra (1918)
• Simfonia d'instruments de vent (1920)
• Suite de Pulcinella, per a orquestra (1920)
• Suite No.2, per a orquestra de cambra (1921)
• Suite No.1, per a orquestra de cambra (1925)
• Concert per a piano i instruments de vent (1925)
• Capriccio, per a piano i orquestra (1929)
• Concert per a violí en Re (1931)
• Divertimento per a orquestra, Suite de El Bes del fada (1934)
• Preludium for jazz band (1937)
• Concert en Mi bemoll (Dumbarton Oaks), per a orquestra de cambra (1938)
• Simfonia en do (1940)
• Circus polka, per a orquestra (1942)
• Danses concertants, per a orquestra de cambra (1942)
• Four norwegian moods, per a orquestra (1942)
• Ode, per a orquestra (1943)
• Scherzo a la russe, per a orquestra (1944)
• Simfonia en tres moviments (1945)
• Ebony concerto, per a clarinet i banda de jazz (1945)
• Concert en Re, per a orquestra de corda (1946)
• Tango, per a orquestra de cambra (1940/1953)
• Greeting prelude, per a orquestra (1955)
• Moviments, per a piano i orquestra (1958-1959)
• 8 instrumental miniatures, per a 15 interpretes, orquestració de Les Cinq Doigts (1963)
• Variacions (Variations), en memòria d’Aldous Huxley (1963-1964)

[edita] Obres per a piano

• Tarantella, per a piano (1898)
• Scherzo, per a piano (1902)
• Sonata en Fa sostingut menor, per a piano (1904)
• Quatre Etudes, per a piano OP.7 (1908)
• La consagració de la primavera (Le Sacre du Printemps) per a dos pianos (1913)
• Valse des fleurs, per a dos pianos (1914)
• Trois piéces faciles, per a dos pianos (1915)
• Souvenir d'une marche boche per a piano (1915)
• Cinq piéces faciles, per a dos pianos (1917)
• Valse pour les Enfants, per a piano (1917)
• Piano Rag Music, per a piano (1919)
• Chorale, per a piano (1920)
• Les Cinq Doigts, per a piano (1921)
• Sonata, per a piano (1924)
• Serenade, per a piano (1925)
• Concert per a dos pianos (1935)
• Tango, per a piano (1940)
• Sonata per a dos pianos (1943)
• Two Sketches for a Sonata, per a piano (1967)

[edita] Obres de cambra

• Tres peces per a quartet de corda (1914)
• Pour Pablo Picasso, peça per a clarinet (1917)
• Cànon per a dos trompes (1917)
• Duet per a dos fagots (1918)
• Suite per a Història del soldat (Histoire Du Soldat), per a violí, clarinet i piano (1919)
• Tres peces per a clarinet (1919)
• Concertino per a quartet de corda (1920)
• Octet, per a instruments de vent (1923)
• Duo Concertant per a violí i piano (1932)
• Pastorale, per a violí i piano (1933)
• Suite Italienne (de Pulcinella), per a violí o violoncel i piano (1933-1934)
• Elegy, per a sol de viola (1944)
• Septet (1953)
• Epitaphium, per a flauta, clarinet i arpa (1959)
• Double Canon, per a quartet de corda en memòria de Raoul Dufy (1959)
• Monumentum Pro Gesualdo Da Venosa (arranjament), per a grup de cambra (1960)
• Fanfare for a New Theatre, per a dues trompetes (1964)

[edita] Obres corals

• El rei dels estels (Le roi des étoiles), per a cor d'hòmens i orquestra (1912)
• Pater Noster (1926)
• Simfonia dels salms (Symphonie des Psaumes), per a cor i orquestra (1930)
• Mass (1948)
• Cantata per a soprano, tenor, cor femení, 2 flautes, oboè, corn anglés i violoncel (1953-1954)
• Canticum Sacrum (1955)
• Threni (1958)
• A Sermon, a Narrative and a Prayer (1961)
• Abraham and Isaac (1963)
• Introitus (1965)
• Càntics de rèquiem (Requiem Canticles) (1966)

[edita] Òpera/Teatre

• El rossinyol (Le rossignol) (1914)
• Burleske, per a orquestra de cambra (1916)
• Història del soldat (Histoire du soldat) (1918)
• Mavra (1922)
• Les noces (1923)
• Èdip Rei (Oedipus Rex) (1927)
• Babel (1944)
• The Rake's Progress (1951)
• El Diluvi (The Flood) (1962)

[edita] Obres vocals

• Romança, per a veu i piano (1902)
• Faun and Shepherdess, per a mezzosoprano i orquestra OP. 2 (1907)
• Pastorale, per a soprano i piano (1907)
• Two Melodies per a mezzosoprano i piano OP.6 (1908)
• Dos poemes de Paul Verlaine (Deux poèmes de Paul Verlaine), per a baríton i orquestra OP.9 (1910/1951)
• Two Poems of K. Balmont per a veu i piano o petita orquestra (1911/1954)
• Trois poésies de la lyrique japonaise per a veu i piano o veu i orquestra de cambra (1913)
• Trois petites chansons, per a veu i piano (o petita orquestra) (1913/1930)
• Pribaoutki, per a veu, flauta, oboè, clarinet, fagot, violí, viola, violoncel i contrabaix (1914)
• Berceuses du Chat, per a contralt i tres clarinets (1916)
• Three Tales for Children, per a veu i piano (1917)
• Four Russian Peasant Songs, Per a veu femenina sense acompanyament (1917)
• Berceuse, per a veu i piano (1918)
• Quatre chants russes, per a veu i piano (1918/1919)
• Petit ramusianum harmonique, per a veu solitària o cor (1938)
• Tres cançons de William Shakespeare, per a mezzosoprano, flauta, clarinet i viola (1953)
• Quatre cançons Russes (Four Russian Songs), per a mezzosoprano, flauta, arpa i guitarra, versió de Quatre chants russes i de Three Tales for Children (1954)
• Dos poemes de K. Balmont (1954)
• In Memoriam Dylan Thomas (1954)
• Elegy for J.F.K., per a baríton i tres clarinets (1964)
• The Owl and the Pussy Cat, per a soprano i piano (1966)

[edita] Notes i referències

1. ↑ Igor Stravinsky, (1996) Poética Musical, ISBN 849648937X. Editorial El Acantilado
2. ↑ Robert Craft, (2003) Conversaciones con Igor Stravinsky, ISBN 8420685577. Editorial Alianza