Teatre Mariinski
De Viquipèdia
El Teatre Mariinski (en rus: Мариинский театр), que també va ser conegut formalment com el Teatre d'Òpera i Ballet Kirov (1935-1992) i com Acadèmia Nacional d'Òpera i Ballet (1920-1935), és un teatre històric d'òpera i ballet situat a Sant Petersburg, Rússia. És seu del Ballet Mariinski (o Ballet Kirov). Des del retir de Yuri Temirkanov l'any 1988, el mundialment famós director Valeri Gergiev hi treballa com a director general.
Deu el seu nom a Maria Fedorovna, esposa del tsar Alexandre II de Rússia. Va ser construït entre 1859 i 1860 per l'arquitecte Albert Cavos, inspirat en el treball de Gotfried Semper, en particular l'Òpera de Dresden.
Durant l'era soviètica es va conèixer amb el nom de Teatre Kirov en honor al polític soviètic Serguei Kirov. A partir de l'any 1992 va tornar a utilitzar-se el seu nom original.
Al Mariinski estan lligats els millors èxits de l'òpera i el ballet russos. La seua companyia de ballet va ser dirigida per Marius Petipa (1818-1910) que hi va crear la coreografia per a més de 60 ballets. En el seu escenari escenari han actuat els més destacats artistes russos d'òpera i ballet, entre ells els cantants Feodor Xaliapin i Leonid Sóbinov, els ballarins Vaslav Nijinski, Anna Pavlova, Tamara Karsavina, Matilde Kshesinskaia, Olga Spesivtseva, Galina Ulanova, Natalia Dudinskaia i molts altres.
Taula de continguts |
[edita] Origen
L'any 1783, per inniciativa de Caterina la Gran, es va establir el Teatre Imperial d'òpera i ballet de Sant Petersburg, tot i que a la cort hi havia hagut una companyia italiana de ballet des de les primeries del Segle XVIII. Inicialment, les representacions d'òpera i ballet van tenir lloc al Teatre Karl Knipper, un edifici de fusta situat en el prat de Tsaritsa, prop de l'actual Pont Tripartit, també conegut com Teatre Mali ("petit"). El Teatre Hermitage, annex al Palau d'Hivern, era utilitzat per acollir representacions dirigides a una audiència elitista, d'invitats aristocràtics de l'Emperadriu.
Posteriorment l'arquitecte Antonio Rinaldi va dissenyar un nou edifici per a la companyia d'òpera i ballet, que es va inaugurar l'any 1783. Conegut com Gran Teatre Imperial Kàmenni, va ser situat a la plaça del teatre. Ambdós noms li van ser adjudicats per a distingir-lo del petit teatre de fusta: "Kàmenni" és el mot rus per a "pedra" i "Bolxoi" significa "gran". L'any 1836, el Bolxoi Kàmenni va ser renovat amb un nou disseny d'Albert Cavos (fill de Catterino Cavos, un compositor d'òpera), i va servir com a teatre principal de l'òpera i ballets imperials.
El 29 de gener de 1849, es va inaugurar el circ eqüestre a la plaça del teatre. També era obra de l'arquitecte Cavos. L'edifici va ser dissenyat per a poder ser utilitzat també com a teatre.[1] Disposava d'una estructura de fusta en el llavors popular estil neo-bizantí. Deu anys després, qual el circ es va cremar, Cavos el va reconstruir com a teatre d'òpera i ballet, amb el major escenari que hi havia a l'època en tot el món. Amb una capacitat de 1.625 localitats assegudes i la clàssica estructura de teatre italià en forma d'U, el teatre es va inaugurar el 2 d'octubre de 1860 amb una representació de l'òpera Una vida pel tsar. El nou teatre va ser anomenat Mariinski, en honor a la seua reial patrocinadora, l'emperadriu Maria Alexandrovna.
[edita] Història destacada
El Teatre Imperial Mariinski i el seu predecessor, el teatre Bolxoi Kàmenni, van ser l'escenari de les estrenes de moltes òperes de Glinka, Mússorgski i Txaikovski. Per iniciativa del director teatral Ivan Vsevolozhski, tant el Ballet Imperial com l'Òpera Imperial van ser traslladades al Teatre Mariinski l'any 1886, perquè el Teatre Bolxoi Kàmenni es considerava insegur. Durant els anys següents, el coreògraf Marius Petipa hi va presentar moltes de les seues obres mestres, incloent-hi algunes de les pedres de toc del repertori de ballet com ara La bella dorment l'any 1890, El trencanous l'any 1892, Raymonda l'any 1898, i la recuperació definitiva de El llac dels cignes (amb Lev Ivanov) l'any 1895.
El primer ballet original en produir-se al Mariinski va ser La píndola màgica, amb coreografia de Petipa i música de Léon Minkus.
El teatre ha vist les estrenes absolutes de Boris Godunov, de Mússorgski, El gall d'or de Nikolai Rimski-Kórsakov, La dama de piques i Iolanta de Txaikovski, Romeo i Julieta i La ventafocs de Prokófiev, i Spartacus d'Aram Khatxaturian.
El teatre, tant en l'etapa imperial com en la soviètica, va comptar amb destacats empresaris, directors i intèrprets. L'Acadèmia Vaganova de ballet rus, escola de ballet del Mariinski, va llançar les carreres de Mathilde Kschessinskaia, Olga Preobrajenskaia, Anna Pavlova, Tamara Karsavina, Vaslav Nijinski, Marina Semenova, George Balanchine, Galina Ulanova, Rudolf Nureiev, Natalia Makarova, Mikhail Barixnikov, Irina Kolpakova, Altinai Asilmuratova, i en temps més recents, a ballarins de la categoria de Diana Vishneva i Svetlana Zakharova.
[edita] El Mariinski en l'actualitat
Sota Yuri Temirkanov, director titular des de 1976 a 1988, la companyia d'òpera va continuar escenificant produccions innovadores d'òpera russa, tant de repertori com contemporània. No obstant, des de l'any 1988, sota la direcció artística de Valery Gergiev, la companyia ha engegat una nova era d'excel·lència artística i creativitat.
Tot i que el funcionament de les companyies d'òpera i ballet és independent, ambdues estan dirigides per Gergiev, com a director artístic del Teatre. El seu lligam amb el teatre data de l'any 1988 i, especialment des de 1993, el seu impacte sobre la companyia d'òpera ha estat enorme. En primer lloc va reorganitzar el funcionament de la comanyia, i va establir lligams amb els millors teatres d'òpera del món, incloent-hi la Royal Opera House, Covent Garden, el Metropolitan Opera, l'Opéra Bastille, La Scala, La Fenice, l'Òpera de Tel Aviv, la Washington National Opera i l'Òpera de San Francisco. Avui dia, la companyia d'òpera del Mariinski fa gires regularment per aquestes ciutats.
Gergiev també ha introduït innovacions pel que fa al tractament de l'òpera russa: l'any 1989 va programar un festival amb la integral de l'obra operística de Mussorgski. De manera similar, la majoria de les òperes de Prokófiev han estat representades des de finals de la dècada del 1990. Les òperes de compositors estrangers van començar a representar-se en la seua llengua original, el que va contribuir a la incorporació del Mariinski als estàndards internacionals. L'any 1993 va encetar-se el Festival Anual Estrelles de les Nits Blanques, que ha posat al Mariinski en l'agenda cultural internacional. Aquell any, com a record de l'origen imperial del teatre, va haver-hi una representació commemorativa de La forza del destino, de Verdi, que havia estat estrenada per l'Òpera Imperial de Sant Petersburg l'any 1863, amb els decorats i vestuari original de l'estrena. Des d'aleshores, ha esdevingut una tradició del Festival de les Nits Blanques presentar les novetats de la companyia per a la temporada següent durant aquesta màgica estació, quan les hores de foscor es redueixen al mínim i el solstici d'estiu s'acosta.
Actualment, la Companyia compta amb 22 sopranos (entre les qual potser Anna Netrebko siga la més coneguda); 13 mezzosopranos (entre les quals Olga Borodina és familiar per al públic internacional); 23 tenors; 8 barítons; i 14 baixos. Gergiev encapçala un nombrós equip de direcció i administració.
L'any 2003, l'arquitecte post-modernista Dominique Perrault va guanyar un concurs per al projecte d'una nova seu per al teatre, adjacent a l'edifici original. L'estructura original del teatre serà sotmesa a una completa renovació a partir de la tardor de 2006.
[edita] Enllaços externs
- Plana oficial (anglès).
