[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Gàl·lia Transalpina - Viquipèdia

Gàl·lia Transalpina

De Viquipèdia

Gàl·lia Transalpina o simplement Gàl·lia (llatí Gallia Transalpina) fou el nom donat inicialment pels romans a la regió que anava entre els Pirineus i el Rin. Després de ser conquerida pels romans fou dividida en diverses parts (d'eon l'expressió les Gàl·lies). Fou també anomenada Gàl·lia Ulterior (però mes rarament) i Gàl·lia Comata (que no incloïa la Narbonense), perquè els seus habitants tenien el cabell llarg.

La part sud-est de la regió, que Cèsar anomena Provincia, fou inicialment anomenada Braccata, perquè era habitada pels braccae, però mes tard fou coneguda per Narbonense.

Cèsar va dividir el país en quatre parts: la Provincia (mes tard la Narbonense), Aquitània, Gàl·lia Cèltica i Gàl·lia Belga.

Taula de continguts

[edita] Descripcions

Les millors o quasi bé úniques descripcions de la Gàl·lia Transalpina venen de Juli Cèsar (De bello Galli), Estrabó (basat en Cèsar i Posidoni), Pomponi Mela, Plini el Vell i Claudi Ptolomeu (que va fer un mapa de la Gàl·lia). La informació mes valuosa es la dels Itineraris, especialment l'Itinerari d'Antoní i el de Teodosi.

[edita] Límits, illes, muntanyes

El seu límit al sud era el Promontorium Pyrenaeum (Cap de Creus) i a aquesta zona la darrera ciutat era Portus Veneris (Port Vendres) i la ciutat mes al sud a la part oriental era Cervaria. Els Pirineus eren el seu límit amb Hispània; el seu límit oriental era el Rin i mes al sud els Alps.

Les illes Caesarea (Jersey), Sarnia (Guernsey), i Riduna (Alderney) en feien part.

Zones de Muntanyes destacades:

  • Cevenna (Cévennes)
  • Vosegus (Vosges)
  • Arduenne (Ardenes)

[edita] Història

La història comença amb l'establiment dels foceus a Massília o Massàlia vers el 600 aC, en territori dels lígurs. Allí van aprendre a cultivar el vi, i van ensenyar als gals l'ús del alfabet.

En aquest temps una part dels gals estava emigrant o havia emigrat a Itàlia i Germània. Mes tard un altra emigració al orient va originar la Galàcia.

Pirros tenia un cos de gals al seu exercit suposadament originaris d'Il·líria, als que va utilitzar a Itàlia i després contra Antígon Gònates de Macedònia que també tenia un cos militar de gals.

Els gals foren empleats com a mercenaris pels cartaginesos a la primera guerra púnica, dirigits principalment per Autaritus, però van sorgir problemes al acabar i els mercenaris gals foren eliminats després de mes de tres anys de lluita.

El 154 aC els massaliotes van demanar assistència a Roma en la lluita contra els lígurs oxibis i deceats, que assetjaven les dependències d'Antipolis (Antibes) i Nicaea (Niça). Els romans van enviar ambaixadors que van desembarcar a Aegitna (Canes), ciutat dels oxibis prop d'Antípolis, que no van voler rebre als enviats i, en un enfrontament, dos esclaus romans van morir i el comissionat Flaminius es va escapar amb dificultat. El cònsol Q. Opimius fou enviat amb una força contra els lígurs i va sortir de Placentia fins arribar a Aegitna, que va ocupar i va fer esclaus a tots els habitants; després va derrotar al oxibis i deceats en dos batalles i els lígurs es van sotmetre i van perdre una part de les seves terres que foren donades a Massília.

Altre cop els massaliotes van demanar ajut contra els seus veïns salis i fou enviat a la zona el cònsol M. Fulvius Flaccus (125 aC) que va derrotar als salis i va envair el país dels vocontis, al nord dels anteriors, sense que aquests hagueren participat a la lluita. C. Sextius Calvinus, cònsol el 124 aC, i mes tard procònsol a la Gàl·lia, va completar la submissió dels salis als que va vende com esclaus el 123 aC. El rei o cap dels salis, Teutomal, junt amb altres caps, es va refugiar amb els al·lòbroges. Calvinus va expulsar a tots els habitants de la zona costera per assegurar el lliure pas dels romans; prop de Marsella va trobar un lloc d'aigües termals que li va agradar i allí va fundar la colònia llatina d' Aquae Sextiae (Aix-en-Provence), que fou el primer establiment romà al nord dels Alps (122 aC).

En aquest temps els edus, un poble entre el Saône i el Loire eren en guerra amb els Al·lòbroges, que estaven aliats als arverns (que vivien a Alvèrnia). Els romans van ajudar als edus als que van donar el títol d'amics i germans de Roma. El cònsol Gneu Domici, que governava la Gàl·lia (122 aC) va exigir dels Al·lòbroges l'entrega dels caps salis però el rei Bituit es va negar a lliurar-lo , i amb les seves forces va creuar el riu Isere i es va trobar amb els romans a Vindalium, allà on s'uneixen el riu Sorgue (antic Sulgas) i Roine, una mica al nord d'Avinyó. Els gals foren derrotats (121 aC). El cònsol Q. Fabius Maximus, va arribar amb reforços, va creuar l'Isere i va entrar al país dels Al·lòbroges; els arverns i els seus veïns i aliats rutenis van avançar contra els romans prop del Roine al punt d'unió amb l'Isere; el rei arvern (que també es anomenat Bituit a les fonts) veien que eren inferiors en nombre, els van atacar, però fou derrotat i gran part dels seus homes es va ofegar al riu. Bituit rei dels Al·lòbroges fou capturat per Domici i enviat a Roma carregat de cadenes, essent empresonat a Alba Longa, i poc després el seu fill Congentiat va seguir la mateixa sort; els romans van ignorar als arverns, el país dels quals era muntanyós i difícil, però els al·lòbroges foren declarats subjectes de Roma, i amb els seus territoris (que arribaven pel nord fins a Ginebra) es va formar la que fou anomenada "Provincia" (abreujant el nom de "Provincia Gallia Transalpina"), una província romana fora d'Itàlia. Fabius Maximus va obtenir el sobrenom de Al·lòbrogic i va construir dos temples a la regió. Fabius i Domici van celebrar el triomf a Roma.

Els successors de Fabius van estendre la província al oest del Roine, per les muntanyes Cévennes, i van sotmetre als helvis, volques arecòmics i sardons, i es van aliar amb els volques tectòsages de Tolosa. El 118 aC el cònsol Q. Marcius Rex va atacar al poble dels stoenis, un poble lígur, i els va matar a tots (els que no van morir es van suïcidar).

Per aquest temps els escordiscs de la regió del Save, que els antics consideraven gals, van creuar cap a Itàlia; el cònsol C. Porcius Cato va entrar al seu país però fou derrotat i mort; els escordiscs van seguir després assolant el nord de Grècia.

El 118 aC es va establir la colònia romana de Narbo Marcius (Narbona) a la riba del Atax (Aude).

El 114 aC el poble dels cimbres va entrar des la Nòrica (Noricum) aliats als teutons. El cònsol del 113 aC, Cn. Papirius Carbo, va creuar els Alps i els va atacar però fou derrotat i va escapar amb dificultat i sembla que els cimbres i teutons van passar a la Gàl·lia i pocs anys després eren al país dels belgues; tot seguit van assolar la Gàl·lia després anomenada cèltica i de allí van anar a Provincia , on el 109 aC el cònsol M. Junius Silanus fou derrotat.

El 107 aC era governador de la Gàl·lia Transalpina o Provincia, L. Cassius Longinus quant els tigurins, un dels pobles helvètics, sota comandament de Divico, van envair el país dels al·lòbroges i Longinus va sortir a lluitar contra ells però fou derrotat i mort en batalla segurament prop del Llac Leman; aquí va morir Calpurni Pisó, avi de Pisó, la filla del qual fou la dona de Cèsar. M. Aemilius Scaurus, legat del cònsol Caepio (106 aC) fou també derrotat pels cimbres i fet presoner, essent executat per un príncep anomenat Boiorix, quant va advertir als cimbres de no envair Itàlia.

El 105 aC el cònsol Gneu Manli Màxim va anar al nord dels Alps amb Q. Servilius Caepio, cònsol del any anterior i sembla que fou llavors quant va ocupar i saquejar Tolosa en revenja perquè els tectòsages s'havien aliat als cimbres a al menys ho havien intentat; eren acampats a la vora del Roine quant foren atacats pels cimbres i gals i foren aniquilats i es diu que fins a vuitanta mil soldats romans van morir; entre els que es van salvar hi havia Sertori que va poder nedar pel Roine. Llavors els cimbres van creuar els Pirineus i van entrar a Hispània però foren rebutjats pels celtibers i van retornar a la Gàl·lia on es van reunir amb els teutons.

El 103 aC Gai Mari fou nomenat cònsol per tercera vegada i va anar a Provincia per lluitar contra els cimbres. Al Roine va fer construir el canal conegut com Fossa Mariana. El seu llegat era Lluci Corneli Sul·la, el qual va derrotar als tectòsages i va fer presoner al seu rei Copill. Els cimbres i teutons es van dividir en dos grups: un, que formaven els cimbres juntament amb els tigurinis helvètics, va entrar a Itàlia pels Alps tridentins; un altre, que formaven els teutons juntament amb un poble anomenat ambrons, va entrar a Ligúria. Mari fou cònsol per quarta vegada el 102 aC va establir la seva posició a la unió del Roine i l'Isere i es va enfrontar als teutons prop d'Aquae Sextiae, derrotant-los completament i dispersant-los; el seu rei Teutobocchus, fou fet presoner i va ser exposat en el triomf de Mari a Roma. El 101 aC Mari fou cònsol per cinquena vegada junt amb Lutatius Catulus, i va derrotar als cimbres al nord del riu Po, acabant així amb aquest perill per molts anys.

Provincia fou el principal feu dels partidaris de Mari després de la usurpació de Sul·la El 78 aC L. Manlius, procònsol de Gàl·lia va haver d'abandonar Aquae Sextiae i el llegat L. Valerius Praeconinus, fou derrotat i mort. El 76 aC Gneu Pompeu va anar a Hispània contra Sertori i va passar per Provincia però els gals estaven revoltats contra Roma; Pompeu va donar les terres dels helvis i volques arecomics (els mes actius contra Roma) a Massília i va establir a M. Fonteius com a governador de Provincia. Els gals rebels van atacar Massilia i Narbo, però Fronteius els va rebutjar; durant els seus tres anys de govern el país fou sotmès a grans exaccions per cobrir les necessitats de les forces romanes (i per l'enriquiment personal de Fonteius que li va costar un judici de repetundae el 69 aC).

El 66 aC i 65 aC fou governador Gneu Calpurni Pisó (cònsol el 67 aC), que el 63 aC fou acusat per Juli Cèsar de repetundae i altres ofenses, però fou absolt.

El 63 aC el cònsol Ciceró es va enfrontar amb la conjuració de Catilina, que va fer propostes als caps al·lòbroges, que eren llavors a Roma per queixar-se dels abusos dels successius governadors, però aquestos van revelar la conspiració a Ciceró. Com que els caps al·lòbroges no van obtenir satisfacció per les seves queixes i no van rebre premi per denunciar la conjuració, els al·lòbroges es van revoltar i van assolar el país fins a Narbona; Manlius Lentinus, llegat del governador C. Pomptinus, es va escapar amb dificultat de la derrota del seu exercit a la riba del Isere, quant va caure en una emboscada dirigida per Catugnat, general dels gals. Però Pomptinus va enviar noves forces que van derrotar als rebels prop de Solomum (potser Sallonaz) i van posar fi a la guerra quant van conquerir aquesta ciutat.

Una aliança dels sèquans i els arverns tenia per finalitat aniquilar als edus; els sèquans a mes van convidar als sueus dirigits per Ariovist, establerts a la zona del Rin. Els sueus van derrotar als edus, un cap dels quals, el druida Divitiacus (que tenia el rang de Vergobretus) es va escapar a Provincia i de allí a Roma, per demanar ajut contra la tirania dels sueus. Ariovist després de derrotar als edus, es va apoderar d'una tercera part de les terres dels seus propis aliats sèquans, als que a mes va demanar un altre terç per altres grups procedents de Germània. Això era l'any 60 aC i al mateix temps va córrer el rumor de que els helvètics volien envair Itàlia; els romans ja s'havien enfrontat amb els tigurinis, un dels quatre grups helvètics, i els hi tenien respecte, el que va crear certa alarma.

El 59 aC Juli Cèsar fou nomenat cònsol i durant el seu mandat Ariovist va rebre el títol de "Rex atque amicus" (rei i amic) de part del senat. El 58 aC Cèsar va obtenir com a províncies la Gàl·lia Cisalpina i Il·líria, amb la Gàl·lia al nord dels Alps, per cinc anys i comissionat especialment pels afers al nord dels Alps i per protegir als amics i aliats de Roma; Cèsar es va assabentar de moviments dels helvètics cap a Provincia i va sortir de Roma, va creuar els Alps i en pocs dies era a Ginebra. Després de derrotar als helvecis i fer-los tornar als seus assentaments va declarar la guerra a Ariovist avançant cap a Vesontio (Besançon) capital dels sèquans, i de allí va arribar a una plana on va derrotar a Ariovist suposadament a uns 10 km del Rin (altres diuen 100) que es suposa es algun lloc al nord de Basilea. Aquesta derrota va impedir que altres pobles germànics creuessin el riu Rin. Cèsar va passar el hivern al país dels sèquans.

Aquell hivern les nacions belgues van formar una lliga defensiva al sospitar que Cèsar els volia atacar i aliats als gals celtes de mes al sud. La guerra amb els belgues va esclatar el 57 aC; els primers a sotmetre's foren els rems i van seguir els suessions, bel·lòvacs i ambianis; els nervis i altres aliats foren derrotats a una batalla a la vora del Sabis (Sambre) i la fortalesa dels aduatucs (descendents de cimbres i teutons) fou conquerida, i els sobrevivents venuts com esclaus (Cèsar diu que foren 53.000). El llegat de Cèsar, P. Crassus, amb una sola legió, fou enviat contra venetis, unelis, osismis, curiosolites, sesuvis, aulercs, i redons (Cèsar els anomena els estats marítims, perquè eren a la vora del oceà).

Cèsar va passar el hivern entre el Sena i el Loire, i al sud del Loire al país dels carnuts, els andecavis i els turons, i després va anar a Itàlia. Aquell hivern el seu llegat Servi Falba, va anar al país dels nantuats, veragris i sedunis i va ocupar aquest territoris, al nord-est dels al·lòbroges i del llac Leman; Galba va passar el hivern al país dels nantuats a Octodurus (Martigny) on fou atacat pels gals i es va haver de retirar cap el país dels al·lòbroges on va passar la resta del hivern.

Cèsar va tornar d'Itàlia el 56 aC quant els estats marítims es van revoltar al rebutjar la petició de subministraments feta per Crassus, que passava el hivern a Angers. Per aquesta lluita vegeu venetis. Cèsar va agafar el comandament i va enviar Crassus a Aquitània amb dotze cohorts, per prevenir l'ajut aquità als venetis. Crassus va derrotar als sotiats, i després als vocats i tarusats; els aquitans foren derrotats a la plana del Gironde i la major part dels pobles aquitans es van sotmetre.

Cèsar mentre havia derrotat als rebels i a tots els que se li oposaven menys els morinis (regió al est de Boulogne fins a Cassel) i menapis. L'atac als morinis fou un èxit però pluges torrencials van obligar a Cèsar a retirar-se no sense assolar el seu país. Va establir els seus quarters d'hivern als països dels aulercs i lexovis.

El 55 aC els usipets i tencteris (que havien estat expulsats de les seves terres pels sueus) van creuar el Rin i van caure sobre els menapis; Cèsar va anar al país dels menapis i de allí va passar mes al sud, als territoris dels eburons i els condrusis que eren dependents dels treviris; els germans havien arribat fins a Lieja quant Cèsar va arribar i els va derrotar finalment prop de la unió del Mosa i el Rin, i els que van poder escapar es van ofegar al riu.

La resta del estiu Cèsar va fer l'expedició contra els gals de Britània. Quant va tornar de les illes els morinis, que s'havien declarat amics de Roma, van atacar a 300 soldats que van quedar aïllats, per robar-los, però foren perseguits per la cavalleria romana i van perdre molts homes, i Labienus va entrar a les seves terres i els va obligar a sotmetre's; llavors els romans van tornar al país dels menapis, i els va sotmetre i tot i les pluges torrencials no es va aturar i va assolar el país durant la tardor. Cèsar va passar el hivern al país dels belgues.

El 54 aC va preparar la invasió de Britània; la primavera va visitar el país del treviris; després va iniciar la segona expedició a les illes Britàniques i va desembarcar al mateix lloc que a la primera expedició. A la seva tornada va acampar les seves tropes per passar el hivern a llocs diversos. Cèsar havia nomenat rei dels carnuts a Tasget, un noble carnut descendent de reis, i Cèsar va planejar fer-lo rei de tota la Gàl·lia, però als tres anys fou assassinat; aquell hivern l'exèrcit romà fou derrotat al país dels eburons, i Q. Ciceró, germà de Marc Tuli Ciceró, fou atacat al país dels nervis i va resistir justet fins a l'arribada de Cèsar. Els sènons transalpins també tenien un rei, Cavarin, nomenat per Cèsar, però el poble va decidir matar-lo i el rei es va escapar; Cèsar va cridar al senat dels sènons però aquest no hi va anar; els treviris van atacar el camp de Labienus i nomes es va salvar perquè el líder treviri, Induciomar, va resultar mart a la lluita i llavors, desorganitzats, els treviris foren derrotats.

El 53 aC Cèsar (el seu mandat s'havia prorrogat per cinc anys mes) va incrementar les seves forces i va convocar una assemblea dels pobles gals per la primavera a la que no van acudir els carnuts, els sènons i els treviris. No se sap el lloc on es va fer la reunió inicialment però es va traslladar a Lutetia o Lutècia (París), prop del territoris sènons, que aviat es van sotmetre i també els carnuts; només els treviris estaven en rebel·lió així com Ambiorix, rei dels eburons, aliat als menapis. Cèsar va entrar al país dels menapis i va fer grans destroces; seguidament va anar contra els treviris i encara que Labienus fou derrotat inicialment després va arribar Cèsar i es van haver de sotmetre; els ubis, que llavors encara vivien al altra costat del riu, es van sotmetre i van poder passar al costat romà. Finalment va entrar al país dels eburons que va saquejar; llavors els romans foren atacats pels sigambris però van poder salvar el botí i van seguir assolant el país que va quedar sotmès i arrasat; els romans es van establir a Aduatuca (probablement Tongern). Després es va fer una enquesta sobre les causes de la revolta i Acco, considerat l'instigador, fou executat; Cèsar va establir els seus quarters d'hivern al país dels treviris, als dels lingons i a Agendicum (Sens) al país dels sènons, i va tornar a Itàlia.

Va córrer el rumor de que Cèsar seria empresonat i els carnuts i els arverns es van revoltar sota la direcció de Vercingetorix al que va seguir casi tota la Gàl·lia. Cèsar va tornar corrent (hivern del 52 aC) i va atacar als arverns que no l'esperaven; Vercingetorix va marxar contra Cèsar des el país del bitúriges i Cèsar es va retirar cap a Vienna (Viena del Delfinat) i va reagrupar tropes i va avançar cap a Vellaunodunum, ciutat dels sènons, i Genabum (Orleans) ciutat dels carnuts, que va ocupar i incendiar; tot seguit va entrar al país del bitúriges (Berri) i va ocupar Noviodunum i de allí va passar cap a la capital Avaricum (Bourges), defensada per muralles, que fou presa i quaranta mil defensor moriren a mans dels romans. Després de resoldre una disputa local dels edus (dos caps havien estat elegits per la mateixa magistratura i la costum era només un) fallant a favor d'un dels dos elegits, va deixar a Labienus amb quatre legions a la regió de París per assegurar la comunicació entre el nord i sud de la Gàl·lia i va passar al sud amb la intenció de prendre Gergòvia, al país dels arverns; allí va patir una derrota davant Vercingetorix i Cèsar es va retirar al nord per unir-se a Labienus; llavors els edus el van trair i van ocupar Noviodunum (mes tard Nevirnum, avui Nevers) on Cèsar tenia els seus magatzems i el botí, i Cèsar es va retirar cap a Sens. Tota la Gàl·lia central i occidental estava revoltada i Vercingetorix fou nomenat comandant en cap dels rebels. Els rems i els lingons van romandre aliats a Roma, i els treviris foren neutrals. Vercingetorix va incitar als gabals i arverns contra els helvis que vivien a Provincia, i els rutenis i carducs foren enviats contra els volques arecomics també a Provincia. Cèsar va passar al país dels sèquans i els rebels el van atacar però foren derrotats gracies al ajut que Cèsar va rebre d'algunes tribus germàniques aliades. Vercingetorix derrotat es va refugiar a Alesia, una ciutat dels mandubis on fou assetjat i finalment capturat (51 aC).

Després d'això el país va estar en general tranquil; els bitúriges van intentar alguna revolta sense èxit; després els carnuts van atacar als bitúriges quant ja havien estat sotmesos, i Roma va haver d'acudir a posar pau, i finalment van derrotar als carnuts a Genabum.

La resistència major fou dels bel·lòvacs i algunes tribus o pobles aliats. Finalment foren derrotats i Cèsar va considerar aquest fet el final de les guerres gàl·liques. Nomes quedava castigar a Ambiorix, rei dels eburons; el seu país fou arrasat. Finalment Cèsar va arribar a Uxellodunum, ciutat dels carducs, dominada per dos caps rebels.

Des el 52 aC un líder dels sènons, Drappes, junt amb alguns aventurers i esclaus, va formar una banda que es va unir a Dumnacus, líders dels andecavis que estava revoltat al país dels pictons (Poitiers). Finalment el 51 aC fou derrotat per C. Caninius i C. Fabius. Drappes es va escapar amb dos mil homes, i es va unir amb un altre aventurer, Lucterius, un carduc, i junts van entrar al país dels carducs on van acabar finalment a Uxellodunum. En aquell moment encara els carnuts, derrotats recentment i dispersats, tornaven a estar revoltats però també foren sotmesos i el seu líder Gutruat executat; i els rebels dels estats d'Armòrica van seguir el seu exemple i es van sotmetre.

Cèsar va encarregar a Carninius el setge d'Uxellodunum (51 aC) però finalment Cèsar el va dirigir personalment i els càstigs que va aplicar foren una part negra de la seva biografia. Cèsar mai va visitar Aquitània. Després d'anar a Narbona, va visitar tots els convents de Provincia. Va establir les seves forces per passar el hivern a la Gàl·lia Belga (4 legions) i al oest del Cévennes (2 legions al país dels edus); ell mateix va passar el hivern a Nemetocenna (Arras) al actual departament de Pas de Calais. Al final del hivern va anar a Itàlia i va assegurar la dominació total de la Gàl·lia. Després va tornar a Nemetocenna i va reunir tropes amb les que es va acostar al país dels treviris, i prop d'aquestes terres el Pontífex Màxim dels romans va fer la cerimònia de lustratio, o purificació (50 aC). Cèsar va dividir el país en tres províncies (a part de la pròpia Provincia): Bèlgica, Cèltica i Aquitània (conegudes en conjunt com Gàl·lia Comata).

Cèsar va establir una legió de gals a la que va donar el nom celta d'Alauda i va reforçar la colònia de Narbo i va crear la de Arelate (Arle) i potser les de Baeterrae (Besiers) i Forum Julii (Frejús).

Dió Casi diu que M. Emili Lèpid va governar com una sola província l'Hispània Citerior i la Provincia el 44 aC, mentre Hirtius governava Bèlgica i L. Munatius Plancus la Cèltica. El 43 aC Lèpid encara governava les dues províncies. L. Munatius Plancus va fundar la colònia de Augusta Rauracorum (Augst), a Suïssa, i Lugdunnm (Lió), però la primera no va ser completada fins mes tard, en temps d' August.

L'establiment final dels romans a la Gàl·lia fou obra de Octavi August que abans de ser emperador en va tenir l'administració, gracies al ajut de Marc Vipsani Agripa, que va sotmetre Aquitània, revoltada, i va portar als soldats fins al Baix Rin el 37 aC creuant aquest riu cap a Germània; Agripa va permetre l'establiment del poble dels ubis a la Gàl·lia i la seva capital, Oppidum Ubiorum, va esdevenir després colònia romana amb el nom de Colonia Agrippinensis (Colònia); un altre poble germànic, els tungris, també es van poder establir a la Gàl·lia, al país dels eburons.

Durant la guerra civil entre Octavi i Marc Antoni, Nonius Galli va sotmetre als treviris revoltats; Caius Carinas va derrotar als morinis i va rebutjar als sueus que havien creuat el Rin.

El 28 aC els aquitans que seguien en armes foren sotmesos per M. Valerius Messalla,. El 27 aC la Gàl·lia fou definitivament organitzada i August va assumir personalment l'administració de les províncies (el que comportava el control d'una important força militar). Provincia fou rebatejada Gàl·lia Narbonense sense modificar els límits; Aquitània va conservar el nom però es va estendre fins el Loire (abraçant així una part de la Gàl·lia Cèltica); la resta de la Cèltica va ser rebatejada Lugdunense o Lugdunensis; la Gàl·lia Belga va conservar nom i límits.

Les ciutats van rebre noms romans, cosa que ja havia començat Cèsar (Juliomagus, actual Anger). Gergòvia, lloc on Cèsar fou derrotat, fou degradada i la veïna Augustonemetum la va substituir. La capital dels suessions, Noviodunum, esdevingué Augusta Suessionum; la capital dels treviris es va dir Augusta Trevirorum; la capital dels edus, Bibracte, va rebre el nom de Augustodunum. Els antics estats es van dividir entre els federats i els lliures. Entre aquestos darrers es sap dels segusians; els lingons i els rems, amics dels romans des el principi, eren federats. Els ausquis o Ausci d'Aquitania tenien el dret llatí. La ciutadania romana era concedida a alguns membres de grans famílies pels seus serveis a Roma. El llatí es va imposar progressivament i la religió es va mantenir però va sorgir una barreja de la religió romana i la gala que es va desenvolupar ràpidament mentre el temples romans creixien allí on s'establia població romana. August va visitar les Gàl·lies el 16 aC després de rebre queixes del seu procurador C. Licinius. Es va completar el cens i es va assegurar la frontera del Rin amb nombrosos fortins.

En una època indeterminada en temps d'August la frontera entre la Gàl·lia Belga i la Lugdunense fou canviada i els territoris dels leucs, lingons, sèquans i helvecis foren units a Bèlgica i separats de la Lugdunense. De la Gàl·lia Belga es van formar dues províncies: Germània Inferior i Germània Superior que abraçaven la part occidental del Rin, des la mar fins a la ciutat de Moguntiacum (Magúncia). Ptolomeu esmenta a la Germania Superior els nemets, vangions, tribocis i rauracis, i diu que la ciutat mes al sud del districte era Augusta Rauracorum (Angst), una mica al nord de Basilea; es possible que les dos províncies foren establertes per marcar la zona d'establiment de tribus germàniques a la Gàl·lia.

També es van formar sota l'Imperi tres províncies alpines: els Alps Marítims (que va rebre el dret llatí de Neró l'any 63 i el 69 formaven un província sota un procurador); els Alps Cotis, regne vassall sota August i que va ser convertida en província sota Neró; i els Alps Penins, esmentats com a província durant l'imperi. Les tres províncies però son incloses dins Itàlia a la Geografia de Claudi Ptolomeu i no foren part de la Gàl·lia fins al segle III.

L'any 21 les Gàl·lies es van revoltar sota la direcció de Juli Flor, del poble dels treviris, i Juli Sacrovir, dels edus, ambdós nobles gals i ciutadans romans. Els andecavis i turonis o turons foren els primers a revoltar-se però foren derrotats; els treviris no van secundar a Florus, i el cap Juli Indus va ajudar a posar fi al intent, fugint Florus cap a les Ardenes, on finalment es va suïcidar. Els edus si que es van revoltar i Sacrovir va obtenir algunes victòries parcials però fou derrotat per C. Silius, prop d' Augustodunum, i es va retirar a una vila amb alguns seguidors on es va suïcidar.

Claudi l'emperador va néixer a Lugdunum, va perseguir la religió dels gals i va organitzar l'expedició i conquesta de Britània. Degut a les queixes dels nobles gals, els que tenien ciutadania foren admesos al senat (48) començant pels edus i després van seguir altres.

El 68 el governador de la Lugdunense, C. Juli Víndex, aquità de nació i el pare del qual havia obtingut la ciutadania, es va revoltar contra Neró i va proclamar emperador a Galba, governador de la Tarraconense. Lugdunum va romandre lleial a Neró però Vienna va seguir a Galba. Verginius Rufus, comandant de les legions de la Germània Superior, no va voler donar suport a una elecció feta per rebels i va entrar al país dels sèquans (favorable a Galba) i va assetjar Vesontio (Besançon) defensada per Vindex; aquest fou derrotat i es va suïcidar. Galba va arribar a la Narbonesa però Rufus, assabentat de la mort de Neró, va decidir no oposar-se mes a la seva proclamació.

Però poc després Vitel·li, nomenat per Galba com a comandant de la Germània Inferior (en lloc de Fonteius Capito, assassinat per les tropes), es va revoltar i es va proclamar emperador a Colònia (69). Galba fou assassinat però un altra emperador, Otó, es va proclamar també; Vitel·li va marxar amb les seves forces cap a Itàlia formant dos divisions sota comandament dels generals Valent i Caecina; un cap gal boi, de nom Maric, va assolir el títol de Vindicator dels gals i deu, i va reunir vuit mil homes, amb els que es va enfrontar a Vitel·li quant passava per la Gàl·lia de camí a Roma, però fou derrotat i executat. Un quart aspirant al tron, Vespasià, es va proclamar a Alexandria el mateix 69 (1 de juliol) i va acabar triomfant.

Durant la lluita entre Vitel·li i Vespasià es va produir una rebel·lió a la Gàl·lia, iniciada a Holanda, sota la direcció d'un noble batavi, Claudi Civilis, que havia servit a l'exèrcit romà i era ciutadà romà. El seu germà Paulus Civilis havia estat assassinat per ordre del governador de Germània Inferior, Fonteius Capito, i el mateix Claudi fou empresonat, encara en temps de Neró, però fou alliberat per Galba; al tornar, va preparar la revolta que va esclatar poc després aprofitant la guerra civil, expulsant a les tropes romanes que restaven a la Insula Batavorum i assetjant dos legions a Castra Vetera, prop del Rin. Inicialment es suposava que lluitava per Vespasià però quant Vitel·li va morir va seguir lluitant per la independència del seu poble i dels pobles oprimits. Hordeonius Flaccus, un vell i feble comandant partidari de Vespasià, fou mort pels seus soldats, el que va debilitar als romans; Classicus, un treviri de descendència reial que dirigia un cos de cavalleria es va unir a Civilis; també Juli Tutor, un treviri, i Juli Sabí, un lingon es van posar al costat de Civilis. Una part de la Gàl·lia (el nord i una part del est) estava per la revolta; els sèquans no es van voler revoltar; els conspiradors van intentar subornar a les legions ara dirigides per Dil·li Vòcula, que fou assassinat per un desertor i Tutor, amb unes insígnies, va assolir el comandament del que va anomenar "Imperi Gal". Les forces romanes assetjades a Castrum es van rendir i van haver de jurar fidelitat al Imperi gal. Civilis va buscar l'ajut de les tribus germàniques. En aquest temps una dona dels brúcters, una verge anomenada Veleda, pregonava que els germànics guanyarien la guerra i les legions romanes serien destruïdes. Civilis i Classicus van decidir que seria bo que els seus homes poguessin saquejar Colònia que era objecte del odi dels pobles veïns. La ciutat (poblada d'una barreja de romans i ubis) va haver de permetre als germans, sobre tot als tencteris, de passar pel seu territori sense pagar taxes. Però al país dels lingons la rebel·lió va ser un fracàs: Juli Sabí es va proclamar Cèsar (deia que era fill de Cèsar per una relació il·legítima de la seva mare amb el conqueridor romà) i va atacar territori dels sèquans, lleials a Roma, que els van derrotar; Sabinus es va escapar i es va poder amagar durant nou anys mercès a l'ajut de la seva dona Epponina. A aquesta derrota va seguir l'arribada de forces des Itàlia sota comandament d'Annius Gallus i Petilius Cerialis, amb set legions. Els rems, sempre propers dels romans, van convocar als estats gals a decidir sobre la pau o la guerra (esperant que sota pressió fos decidida la pau); el delegat treviri, Tullius Valentinus va advocar per la guerra i el remi Juli Auspex per la pau; els estats estaven dividits i no es van posar d'acord. Civilis pel seu costat es va enfrontar a una facció dirigida per Labeo, i d'altre banda ni Classicus ni Tutor van fer preparatius adequats per la defensa. Tutor amb forces romanes lleials al Imperi gal i forces dels treviris, vangions, tribocis i caracats, es va enfrontar als romans, però els seus soldats van desertar i els germànics els van seguir; Tutor es va retirar a Bingium (Bingen) on fou sorprès i derrotat. El general Cerialis va entrar a Magúncia i va marxar de allí a Rigodulum, on Valentinus era amb una força dels treviris, però en fou expulsat ràpidament i el romà va entrar a Colonia Trevirorum (Trèveris), capital dels treviris, l'endemà. Cerialis va obtenir la submissió dels treviris i lingons i amb això es va acabar de fet la revolta gala, i ja nomes quedaven els bataves i els seus aliats germànics.

Civilis, Classicus i Tutor van atacar el campament de Cerialis prop de Trèveris, però foren rebutjats. Colonia Agrippinenses fou evacuada i la ciutat es va declarar a favor de Roma. La dona i la germana de Civilis i la filla de Classicus foren entregades a Cerialis; els germans que eren a la ciutat foren massacrats. La ciutat va demanar ajuda urgent a Cerialis, mentre Civilis marxava contra la ciutat però quant va arribar ja era en mans dels romans. Cerialis va passar llavors a la Insula Batavorum. Civilis va demanar la pau i va obtenir el perdó.

Les divisions administratives casi be no van canviar durant l'Imperi. La Lugdunense es va dividir al segle III en Prima, Secunda i Sequània; la Bèlgica en Prima i Secunda; Germània Superior fou Germània Prima, i l'Inferior, Germània Secunda; Aquitània es va dividir en Prima, Secunda i Novempopulània; i Narbonense en Prima, Secunda i Vienense.

Encara durant les invasions dels bàrbars, al segle V, es va crear un nou imperi gal però ja fou dels gals-romans.

[edita] Nacions de la Gàl·lia cèltica

[edita] Societat

La principal riquesa eren les vinyes. Els bitúriges tenien mines de ferro.

Els estats gals eren en general petits i els mes gran intentaven exercir supremacia sobre altres. Els dirigents eren el rics. Per la religió dels gals cal un article separat (vegeu: Druida o Druïdisme).

Els celtes tenien esclaus i alguns es feien esclaus dels nobles voluntàriament quant no podien pagar les deutes o impostos. Els pobres no tenien terra pròpia i la posseïen en tinença dels nobles als que pagaven una renta en diners o especies. Els nobles eren immensament rics; els rics tenien diverses dones i tenien el poder de vida o mort sobre dones i fills.

El poder dels líders religiosos, els druides, era també notable. El druida màxim era succeït a la seva mort per el següent en mèrits (dignitas) però quant n'hi havia diversos amb els mateixos mèrits era elegit per votació i fins i tot de vegades després d'un conflicte armat ; els druides eren no sols líders religiosos sinó també jutges, i no participaven als combats ni pagaven taxes.

Cèsar esmenta uns senats per els pobles gals, el cap dels quals era electiu. Un cap del senat dels edus,Vergobretus, fou elegit per un any. Les usurpacions eren freqüents i els mes rics volien usurpar el poder i no es podien establir dinasties regulars.