L'Alcalatén

Geogràficament el territori de l'Alcalatén correspon a una porció de la façana oriental de les serres ibèriques que, des del Penyagolosa, van descendint escalonadament fins la mar. Per això, en sentit invers -de la mar cap a l'interior-, ben bé podem dir d'aquest territori que és una costera. Una constant pujada que va des de la seua menor cota -els 135 metres sobre el nivell del mar a l'embassament de Maria Cristina a l'Alcora-, fins els 1.814 metres del Penyagolosa, l'emblemàtica muntanya, situada a l'extrem NO de la comarca, on conflueixen els termes de Xodos, Vistabella del Maestrat i Vilafermosa.

Són 1.679 m de diferència, en apenes 27 km de distància en línia recta. Una espectacular ascensió per un territori cada vegada més trencat que ja va descriure el primer dels seus visitants il·lustres, el botànic Cavanilles quan, en creuar la comarca, el 1793, va anotar al seu diari de viatge: “Desde Villafamés se puede decir que siempre se sube, pero, especialmente, desde Figueroles, quando se llega a Lucena casi quiere uno persuadirse que llegó a la cumbre, pero pasando acia el Castillo se desengaña, elevándose siempre y trepando por la serie de montes que se enlazan y continúan con los de Reyno de Aragón” .

[edita] Orografia

La comarca s'estructura al voltant del Penyagolosa, cim culminant del territori de parla valenciana, amb un alt contingut simbòlic per als habitants d'aquestes terres, però també per a la resta del poble valencià. És una zona esquerpa, amb forts desnivells i cims que s'enlairen per damunt dels 1.500 m, l'Absevar (1.645 m); la Lloma Velada (1.550 m); el Tossal de Fraga (1.553 m); el Batalla (1.507 m) o el Tossal de Marinet (1.467 m) en són bona mostra.

En aquest abrupte espai, els rius i els barrancs han excavat, en els materials secundaris -cretàcics i juràssics principalment-, valls estretes i profundes, per on baixen, entre aspres muntanyes i rocallosos tossals, cap a l'ampla vall recorreguda per la rambla de la Viuda, afluent del Millars, situada a l'orient comarcal.

A Xodos naix el riu Llucena, que és el més important de la comarca, també hi ha el Montlleó. Tots dos vessen les seues aigües a la rambla de la Vídua.

[edita] Vegetació i clima

A les serres abunda el pi i la savina. Hi han nombroses espècies d'aus rapinyaires i es pot veure alguna cabra salvatge.

Pel que respecta al clima de l'Alcalatén, dins del genèric mediterrani, presenta una pluviositat mitjana que oscil·la, segons l'altitud, entre els 400 i els 600 mm, encara que, a les zones més elevades del territori, a les rodalies del Penyagolosa, pot sobrepassar els 700. La temperatura, que va disminuint en altura, presenta unes mitjanes entre els 8 i els 15 graus, mentre que la vegetació, de tipus mediterrani, amb predomini del pi i de la carrasca, està patint molt a conseqüència dels incendis forestals, subproductes del massiu abandonament de les activitats agràries en les darreres dècades.

[edita] La comarca històrica

Hi hagué una antiga delimitació comarcal de l'Alcalatén, la Tinença d'Alcalatén, en què no formaven part els municipis de Atzeneta del Maestrat, Benafigos, i Vistabella del Maestrat, que ençà formaven part d'una anterior i històrica comarca de l'Alt Maestrat. Aquesta antiga delimitació apareix al mapa de comarques d'Emili Beüt "Comarques naturals del Regne de València" publicat a l'any 1934.

[edita] Comarca de l'Alcalatén o antiga tinença de l'Alcalatén?

Actualment hi ha una comarcalització que, sense ser oficial, està plenament vigent en molts àmbits de la vida del nostre país ja que s’ensenya a les escoles, s’escriuen llibres, i es planifiquen actuacions públiques basant-se en ella. És la comarcalització que un grup de geògrafs, historiadors, sociòlegs i economistes realitzaren en la dècada dels seixantes i que va veure la llum en 1970 amb la publicació del “Nomenclàtor geogràfic del País Valencià”.

En aquesta comarcalització, a fi d'evitar les excessives diferències d'extensió entre comarques i aconseguir una relativa homogeneïtat espacial entre elles, es descartaren com a unitats comarcals les unitats històriques més petites i es desdoblaren en dos aquelles més grans. Per això és molt freqüent, atenent al darrer cas, la divisió d'una única comarca històrica en dos, adjectivant una part com a “Alta-Alt” i l'altra com a “Baixa-Baix”. (Alt Maestrat-Baix Maestrat, Plana Alta-Plana Baixa; etc.).

En el nostre cas ens trobem que la comarca de l'Alcalatén, que rep el nom del de l'antiga tinença de l'Alcalatén -un senyoriu concedit per Jaume I als Urrea-, engloba també, segons aquella comarcalització, tres localitats -Vistabella, Atzeneta i Benafigos- esqueixades de l'històric Maestrat de Montesa, del qual sempre han format part. De fet -sobre tot a Atzeneta, el poble més gran i dinàmic d'aquests tres-, hi ha un refús ben comprensible a integrar-se en una comarca constituïda, en gran part, per poblacions amb les quals, malgrat tindre unes constants relacions històriques, no han constituït mai una entitat en el passat. Una comarca batejada a més, amb un nom aliè a la seua tradició.

Aquest problema serà un més del nombrosos que eixiran el dia en què la Generalitat intente seriosament realitzar una comarcalització del País Valencià (Pot ser per això aquesta s’ajorna “Ad calendas grecas”),

[edita] Història

Poc poblat històricament, l'Alcalatén conté jaciments de l'edat del Bronze i ibèrics -alguns tan importants com el de la Torre de Foios a Llucena-. A l'època romana, per les troballes efectuades -a l'Alcora i Costur bàsicament- sembla que els assentaments es limitaven pràcticament a la zona oriental més baixa. I no seria fins època musulmana quan la població començaria a colonitzar definitivament els indrets més favorables de l'accidentat interior. A aquesta època correspondria, per exemple, la fundació d'Atzeneta i diferents alqueries i castells més elevats de l'oest del territori.

El nom de la comarca prové de l'àrab i significa "els dos castells". Un d'aquests, és, sense dubte, el castell d'Alcalatén, uns quants quilòmetres amunt de l'Alcora per la carretera de Terol. L’altre no se sap amb seguretat, però, molt probablement fora el de Llucena.

[edita] De la conquesta catalano-aragonesa fins el segle XVIII

La conquesta i posterior repoblació catalano-aragonesa del segle XIII constitueixen l'inici de l'Alcalatén actual. En aquells repobladors vinguts del nord es troba l'origen de la població i de la cultura actual de la comarca -una comarca que encara hui manté uns elevats índexs de fidelitat lingüística amb un 86,4 % dels seus habitants que parlen el valencià, i un 97,8 % que l'entenen.

Poc després d'aquella conquesta, efectuada el 1233, la primitiva població musulmana, com a atres llocs del nord valencià, seria expulsada del nou territori cristià que esdevindria així, homogeni culturalment i religiosa.

La tinença de l'Alcalatén, en quant senyoriu feudal, naix immediatament després de la conquesa cristiana arran de la donació efectuada, el 24 de juliol de 1233, per Jaume I a Eixmèn d'Urrea, noble aragonès company del rei en la conquesta del territori valencià. En aquesta donació estava comprés tant el castell d'Alcalatén, com tots els territoris i poblacions que composaven la seua demarcació en època musulmana. Així, els Urrea es convertirien en propietaris d'un dels més extensos senyorius valencians. Un senyoriu que posseirien fins la mort sense descendència de l'últim d'ells: en Pedro Pablo Abarca de Bolea Ximénez de Urrea, desè comte d'Aranda -el famós ministre il·lustrat de Carles III i Carles IV- en 1798. En aquest any, i, fins l'abolició definitiva del feudalisme en 1833, l'Alcalatén passaria a ser propietat dels ducs d'Híjar. Finalment, en l'actualitat, el senyoriu de l'Alcalatén encara que a títol simplement honorífic, és un més dels molts títols pertanyents a la casa d'Alba.

Vistabella, Atzeneta i Benafigos, per la seua banda, van ser, des de 1235 i segons la concòrdia de Montalban entre Jaume I i Blasc d'Alagó, propietat d'aquest altre noble aragonès, junt amb la resta de les altres localitats pertanyents al castell de Culla (Culla, Molinell, Torre en Besora i Vilar de Canes). En 1303, el seu nét -Guillem d'Anglesola- vendrà aquest senyoriu a l'orde militar dels Templers fins que, dissolta aquesta al 1312, passarà a propietat de la nova orde militar de Santa Maria de Montesa, on constituirà la bailia o setena de Culla fins l'abolició del règim feudal.

[edita] Guerres i guerrilles als segles XIX i XX

El segle XIX, començat bèl·licament amb una guerra contra l'invasor francès, és també el segle de la revolució liberal espanyola i les guerres civils entre carlistes i liberals. Uns fets que van afectar plenament l'Alcalatén.

Aquesta comarca, donada la seua situació de pas entre l'Aragó i la costa, i el seu accidentat relleu, propici a l'emboscada i l'amagatall guerriller, va ser escenari de tots i cadascun dels episodis bèl·lics del huit-cents. Una cosa que ja havia vist la centúria anterior quan, durant la Guerra de Successió de principis del XVIII, les seues muntanyes van ser refugi dels guerrillers maulets -els Miquelets- partidaris del derrotat Arxiduc Carles d'Àustria.

Així, l'Alcalatén va conèixer, el 1811, el pas, pels camins que provenien de l'Aragó, de les tropes franceses que, amb 10.000 homes van baixar des de les terres de Terol cap a la Plana i cap a València. Al seu pas van deixar un amarg rastre de pillatge i saqueig recordat en la memòria popular i en la documentació de l'època. Durant aquella mateixa Guerra de la Independència o del Francès, l'Alcalatén va ser també l'escenari dels fets dels guerrillers liberals d'Ascensi Nebot “el Frare” que, des del seu quarter general de Vistabella, interceptava les comunicacions del mariscal Suchet amb França, fustigant contínuament l'invasor fins arribar, en 1813, a alliberar, sense cap altre ajut que el de les seues forces, tota la seua zona d'influència -incloent hi també la Plana-, de tropes franceses.

Posteriorment, durant el Trienni Liberal, en 1822, l'Alcalatén serà l'escenari de les correries dels guerrillers absolutistes del general Rafael Sempere que emplaçarà el seu lloc de comandament a Llucena. Uns anys després, al 1833, quan esclatarà la primera Guerra Carlina, la comarca tornarà, al llarg de sis anys, a veure les seues terres convertides en camps de batalla, cremats els seus masos i les seues collites, i delmats els seus ramats. En el seu transcurs destacaria la resistència liberal de Llucena, atacada sense èxit repetidament pels carlins. Un poble on començà la seua carrera política, després de les seues gestes militars, el jove Victorino Fabra, fundador de la saga política castellonenca dels Fabra. Fou en el transcurs d'aquesta guerra, al tossal de Goçalbo, entre les Useres i Llucena, on consolidaria la seua fama militar el general O’Donnell en derrotar, en 1838, al carlí Cabrera en una batalla decisiva per a aquesta guerra.

Però, desgraciadament, no seria l'última. Després d'alguns nous i, afortunadament, poc importants episodis guerrillers entre 1846 i 1849, el 1872 va esclatar l'última Guerra Carlista. Així, fins el 1876, altra vegada carlistes i liberals van tornar a matar-se pels seus camps patint els pobles les conseqüències d'un conflicte que semblava eternitzar-se.

Posteriorment, al segle XX, esdevindria la Guerra Civil Espanyola de 1936-1939 i la seua dura postguerra, en la qual altra volta tornaran les partides guerrilleres: “els maquis”, a les terres de l'Alcalatén.

[edita] Economia

Als plans que hi ha entre les serres que condueixen al gegant de pedra es conrea una agricultura de secà: cereals, garrofes, olives i algunes fruiteres. La ramaderia ateny certa importància.

La vall del riu de Llucena, situada aproximadament al centre de l'Alcalatén, constitueix l'eix geogràfic de la comarca i el seu centre econòmic i demogràfic en tant que la major part de la població comarcal viu en ella, a les localitats de l'Alcora, Figueroles i Llucena, on es desenvolupa la indústria de la ceràmica.

En l'actualitat, el turisme rural s'ha desenvolupat encara de manera incipient diversificant una economia comarcal molt monòtona i monotematitzada per pel taulell.

[edita] Administració

La comarca pertany a la província de Castelló, i pertanyen tots els municipis al Partit judicial de Castelló de la Plana.

[edita] Municipis

Els municipis d'aquesta comarca són:

Alcalatén (2007)

Municipi	Població	Extensió	Densitat
L'Alcora	10765	94,90	111,01
Atzeneta del Maestrat	1462	71,20	20,55
Benafigos	178	35,60	5,34
Costur	555	21,90	22,74
Figueroles	580	12,10	47,19
Llucena	1580	137,00	11,72
Les Useres	990	80,70	12,24
Vistabella del Maestrat	404	151,00	2,64
Xodos	124	44,30	2,89
Total	16638	648,70	25,27

[edita] Mancomunitats

Mancomunitat Turística del Maestrat. L'únic municipi de la comarca que pertany a aquesta Mancomunitat és Vistabella del Maestrat.

[edita] Vies de comunicació

La principal carretera que dona accés a la comarca és la CV-190 que enllaça des de la CV-16 (que acaba a l'Alcora) passant pels municipis de Figueroles i Llucena. Després de pujar el Port del Revolcador (986 m) s'endinsa a la comarca veïna de l'Alt Millars.

Una carretera comarcal, la CV-165, que es desvia de l'anterior a l'altura de la pedania alcorina de La Foia, comunica els municipis de Costur, Les Useres i Atzeneta del Maestrat amb la capital comarcal.

A Atzeneta també s'arriba per la CV-170, després de sortir de la CV-15 o carretera de Vilafamés-Vall d'Alba-Albocàsser. A partir d'aquest municipis, per la mateixa via s'arriba als municipis més a l'interior: Xodos, Benafigos i Vistabella del Maestrat.

[edita] Llocs d'interés turístic

Castell de l'Alcalatén. Fortalesa medieval, segles X - XIII, planta triangular dispersa, recinte principal i envoltat per un camí de ronda, amb aljub i despoblat. Entrada per migdia, amb dues torres circulars i galledes i muralla almenada tipus "barbacana". Es troba al municipi de l'Alcora.
Santuari de la Mare de Déu de l'Ortisella. Construïda el 1566 i dedicada a la Patrona de Benafigos situada a 1,3 Km. del poble. Al voltants del Santuari es pot gaudir de magnifics espais per a l'esbarjo.
Castell-palau dels Ximénez d'Urrea. D'origen àrab però modificat per a destinar-lo a casa-palau dels Urrea primer i dels Híjar després. Va ser parcialment destruït pels atacs carlins i reformat en 1876 per a fer-lo servir de presó. Actualment alberga el Museu Etnològic de Llucena.
La Torre de Foios. Monument Nacional des de 1931. Es tracta d'una torre ibera, dels segles VII a III a.C. que constitueix un dels elements d'arquitectura militar ibera que han arribat als nostres dies. Es troba en bon estat de conservació al municipi de Llucena.
Santuari de Sant Joan de Penyagolosa. Monument histórico-artístic dels segles del XIV al XV. Situat a 9 Km de Vistabella del Maestrat, es configura com l'element arquitectònic emblemàtic de la zona.
Església de l'Assumpció de Vistabella. Dels segles XVII i XVIII.

[edita] Espais Naturals

Penyagolosa. Parc Natural.
Salt del Cavall a Llucena. Microrreserva de flora.
Barranc de la Pegunta a Vistabella del Maestrat. Microrreserva de flora.
La Picossa a Vistabella del Maestrat. Microrreserva de flora.

[edita] Festes, fires i celebracions populars

Els Pelegrins de les Useres. L'últim divendres d'abril de cada any el poble de les Useres rememora una antiga tradició que ens trasllada de ple a l'Edat Mitjana.
Fira Tradicional d'arts i oficis antics d'Atzeneta del Maestrat.
Fira del Rotllo de Llucena. Coincidint amb la celebració de la Santíssima Trinitat (30 de maig). Fira de maquinària agrícola i una altra de dolços i jogueteria; competicions esportives; balls típics i balls moderns. Però el típic és el repartiment del rotllo, prèviament beneït pel rector.

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:
L'Alcalatén

País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.

Comarques del País Valencià
Alacantí · Alcoià · Alcalatén · Alt Maestrat · Alt Millars · Alt Palància · Alt Vinalopó · Baix Maestrat · Baix Segura · Baix Vinalopó · Camp de Morvedre · Camp de Túria · Canal de Navarrés · Comtat · Costera · Foia de Bunyol · Horta Nord · Horta Oest · Horta Sud · Marina Alta · Marina Baixa · Ports · Plana Alta · Plana Baixa · Plana d'Utiel · Racó d'Ademús · Ribera Alta · Ribera Baixa · Safor · Serrans · València · Vall d'Albaida · Vall de Cofrents · Vinalopó Mitjà

Comarques del País Valencià