Carles III d'Espanya
De Viquipèdia
Carles III d'Espanya i IV de les Dues Sicílies (Madrid 1716 - íd. 1788), rei de les Dues Sicílies (1735-1759) i rei d'Espanya (1759-1788).
Taula de continguts |
[edita] Orígens familiars
Nasqué a la cort reial de Madrid el 20 de gener de 1716 sent fill primogènti del rei Felip V d'Espanya i la seva segona esposa Isabel de Farnesi. Era nét per línia paterna de Lluís, el Gran Delfí, fill del rei Lluís XIV de França, i Maria Anna Cristina de Baviera, i per línia materna del príncep Odoard II de Parma i Doreta Sofia de Neburg.
Fou germà dels també reis Lluís I d'Espanya i Ferran VI d'Espanya, al qual va succeïr al tron hispà.
[edita] Núpcies i descendents
Es casà el 19 de juny de 1738 amb la princesa Maria Amàlia de Saxònia, filla del rei August III de Polònia i Maria Josepa d'Àustria. D'aquesta unió tingueren:
- la infanta Maria Isabel Antonieta de Borbó (1740-1742
- la infanta Maria Josefa Antonieta de Borbó (1742)
- la infanta Maria Isabel de Borbó (1743-1749)
- la infanta Maria Josefa de Borbó (1744-1801)
- la infanta Maria Lluïsa d'Espanya (1745-1792), casada el 1765 amb l'emperador Leopold II, emperador romanogermànic
- l'infant Felip de Borbó (1747-1777), duc de Calàbria i exclós del tron pels seus problemes mentals
- l'infant Carles IV d'Espanya (1748-1819), príncep d'Astúries i rei d'Espanya
- la infanta Maria Teresa de Borbó (1749-1750)
- l'infant Ferran I de les Dues Sicílies (1751-1825), rei de les Dues Sicílies
- l'infant Gabriel d'Espanya (1752-1788)
- la infanta Maria Anna de Borbó (1754-1755)
- l'infant Antoni d'Espanya (1755-1817)
- l'infant Francesc Xavier de Borbó (1757-1771)
[edita] Rei de les Dues Sicílies
Carles va servir a la política familiar com una peça més en la lluita per recuperar la influència espanyola a Itàlia. Així va heretar inicialment de la seva mare els territoris del Ducat de Parma i del Ducat de Piacenza, el 1731, però al conquerir el seu pare el Regne de les Dues Sicílies l'any 1735 va esdevenir rei amb el nom de Carles IV.
Durant el seu regnat a Nàpols i Sicília va saber governar, reformar i modernitzar el regne, unificant-lo i aconseguint el suport del poble. Pel Pacte de Família, realitzat al costat de les corones d'Espanya i França, va continuar les seves lluites contra el Sacre Imperi Romanogermànic.
Com a bon rei il·lustrat va decidir donar un impuls a les arts i la ciència, i fou l'iniciador de les excavacions de les ruïnes de Pompeia.
[edita] Rei d'Espanya
A la mort del seu germà gran, Ferran VI d'Espanya, el 1759 sense descendència fou dessignat hereu seu al tron espanyol, renunciant al tron sicilià, que fou cedit al seu fill Ferran I de les Dues Sicílies, iniciant-se amb ell la Dinastia Borbó-Dues Sicílies.
[edita] Política exterior
[edita] La Guerra dels Set Anys
En ascendir al tron espanyol es va veure obligat a participar en la Guerra dels Set Anys entre el 1756 i el 1763 desprès de l'ocupació britànica d'Hondures i la pèrdua de la colònia francesa de Quèbec, el que va motivar la intervenció espanyola al conflicte per intentar frenar l'expansionisme britànic a Amèrica.
El 1761 es va signar el Tercer Pacte de Família i Espanya va entrar al conflicte bèlic. La guerra finalitzà amb la Pau de París de 1763, per la qual Espanya cedia a la Gran Bretanya la Florida i els territoris conquerits al golf de Mèxic, a canvi de rebre les ciutats de l'Havana i Manila i la Louisiana francesa. Per la seva banda Portugal, aliada dels britànics, va recuperar la colònia de Sacramento.
[edita] Guerra de la Independència dels Estats Units
Espanya, continuant amb l'aliança francesa, va intervindre contra la Gran Bretanya en suport a l'emancipació de les Tretze colònies, iniciant-se així la Guerra de la Independència dels Estats Units entre 1776 i 1783. El Tractat de París va posar fi a la guerra, recuperant Espanya la Florida, els territoris del golf de Mèxic i Menorca, tot i que no pogué recuperar Gibraltar.
L'ajuda per part de la Corona espanyola a la independència dels Estats Units va crear un precedent per l'emancipació de les colònies espanyoles durant el segle XIX.
[edita] Mediterrani
El rei va intervenir al nord d'Àfrica amb l'objectiu d'acabar amb el poder dels pirates i obtenir concessions econòmiques per al lliure comerç.
[edita] Política interior
En política interior, l'intent de modernitzar la societat utilitzant el poder absolut del monarca sota un programa il·lustrat va rebre el nom de despotisme il·lustrat.
[edita] Despotisme il·lustrat
Seguint la línia política de l'època, Carles III va realitzar importants reformes, sense trencar l'ordre social, polític i econòmic, amb l'ajuda d'uns ministres i col·laboradors il·lustrats com Esquilache, el comte d'Aranda, Pedro Rodríguez de Campomanes i el marquès de Floridablanca.
[edita] Les pragmàtiques sobre els xuetes
El 1773 els xuetes de Mallorca designaren un grup de sis diputats, coneguts popularment amb el nom de "perruques" per la luxós guarniment que portaven en les seves gestions, perquè s'adreçassin al Rei Carles III reclamant la plena igualtat social i jurídica amb la resta de mallorquins.
Des de la Cort s'acordà realitzar consultes a les institucions mallorquines, les quals s'oposaren de manera frontal i decidida a les pretensions dels descendents dels conversos. Tot plegat va portar a un procés llarg i costos, en el qual les parts posaren sobre la taula els seus arguments de manera apassionada. Els documents que en donen fe son una prova de fins a quin punt la discriminació era un fet amb profundes arrels ideològiques i de la perseverança dels xuetes en les seves exigències d’igualtat.
Finalment el Rei s'inclinà tímidament en favor dels xuetes i el 29 de novembre de 1782 es signà la Reial Cèdula que decretava la llibertat de moviments i residència, l'eliminació de qualsevol element arquitectònic distintiu del barri del Segell, i la prohibició d'insults, maltractes i l’ús expressions denigrants. També, però de manera reservada, el monarca es mostrava favorable a establir la plena llibertat professional i la participació dels xuetes a la marina i a l'exercit, però dona instruccions que aquestes disposicions no es facin efectives fins que, passat un temps, es calmassin els ànims.
Encara no havia passat mig any, i els diputats tornen a insistir demanant l’accés a qualsevol ocupació, informant que els insults i la discriminació no havien cessat i protestant de l'exhibició dels sambenets a St. Domingo. El Rei designà una junta per estudiar el problema, la qual proposà: la retirada dels sambenets, la prohibició de la Fe Triunfante, la dispersió en el conjunt de la ciutat, si fos necessari per força, dels xuetes, l'eliminació de qualsevol mecanisme formal d'ajuda mútua entre ells, l’accés sense restriccions a tots els graus eclesiàstics, universitaris i militars, l'abolició dels gremis i la supressió dels estatuts de neteja de sang, i si això no fos possible limitar-los a 100 anys, aquestes dues darreres proposen què siguin aplicades a tot el regne.
De nou s'obre un període de consultes i un nou procés, que generà a l'octubre de 1785 una segona Reial Cèdula, que ni de molt s'acosta a la proposta de la junta, la qual es limita a declarar-los aptes per l'exercit i la funció pública. Finalment el 1788 una darrera disposició estableix la plena igualtat en l'exercici de qualsevol ofici, però encara ni una paraula sobre els graus universitaris ni els eclesiàstics, àmbits en els que la discriminació prosseguí.
[edita] Promulgació de la Pragmàtica vers els Gitanos
El 1783 Carles III promulgà la Pragmàtica que recull els següents aspectes:
- els gitanos són ciutadans espanyols
- han de deixar de dir-se gitano ja que tots els ciutadans són iguals
- els nens han d'anar a l'escola a partir dels quatre anys
- els gitanos són lliures per fixar la seva residència
- els gitanos poden treballar en qualsevol activitat
- els gitanos tenen dret a l'asil i a l'atenció dels seus malalts
- el gremis que obstaculitzin l'entrada o s'oposin a la residència de gitanos seran penalitzats
- s'imposaran penes als que obstaculitzin la integració dels gitanos
Però per tal que un gitano poguès gaudir d'aquestes igualtats havia de complir unes condicions:
- abandonar la seva forma de vestir
- no utilitzar la llengua romaní en públic
- abandonar la vida erràtica
[edita] Les reformes d'Esquilache
El monarca espanyol va nomenar el marquès d'Esquilache secretari d'Hisenda. Aquest va incorporar senyorius a la Corona, va controlar als sectors eclesiàstics i va reorganitzar les Forces armades. El seu programa de reformes i la intervenció espanyola en la guerra dels Set Anys van necessitar més ingressos, que es van aconseguir amb un augment de la pressió fiscal i noves fórmules, com la creació de la Loteria Nacional. Alhora va liberalitzar el comerç dels cereals, cosa que va originar una pujada dels preus dels productes de primera necessitat a causa de les especulacions dels acaparadors i les males collites dels anys anteriors.
El març de 1766 es va produir el Motí d'Esquilache. El seu detonant fou l'ordre de canviar la capa llarga i el barret d'ala ampla dels madrilenys per la capa curta i el barret de tres becs. La manipulació realitzada per sectors nobiliars i eclesiàstics va convertir-lo en un atac directe a la política reformista portada a terme per ministres estrangers del govern del Rei. De Madrid, es va traslladar a les províncies afectant a ciutats com Conca, Saragossa, La Corunya, Oviedo, Santander, Bilbao, Barcelona, Cadis i Cartagena entre moltes altres. L'aglutinador comú va ser la protesta per l'escassesa i l'alça dels preus dels aliments ocasionats per la liberalització del comercial.
Els amotinats van exigir la reducció del preu dels aliments i la supressió de la Junta d'Abastaments, la derogació de l'ordre sobre la vestimenta, el cessament de ministres estrangers de Carles III i la seva substitució per espanyols i un perdó general. El Monarca va desterrar Esquilache i va nomenar en el seu lloc el comte d'Aranda.
[edita] La política religiosa
Desapareguts els ministres estrangers, el Rei es va recolzar en els reformistes espanyols com Pedro Rodríguez de Campomanes, el comte d'Aranda o el comte de Floridablanca. Campomanes, nomenat fiscal del Consell de Castella va tractar de demostrar que els veritables inductors del motí d'Esquilache havien estat els jesuïtes. Es va nomenar una comissió d'investigació i les seves principals acusacions foren:
- Les seves grans riqueses.
- El control dels nomenaments i de la política eclesiàstica.
- El seu suport al Papa.
- La seva lleialtat al marquès de la Ensenada.
- La seva participació en els assumptes de Paraguai.
- La seva intervenció en aquest motí.
Sectors de la noblesa i diverses ordres religioses van estar clarament en contra. Per tot això, mitjançant el decret reial de 27 de febrer de 1767, se'ls va expulsar d'Espanya i tots els seus dominis i possessions van ser confiscades.
L'expulsió dels jesuïtes es va voler aprofitar per a realitzar una reforma de l'ensenyament que havia de fonamentar-se en les disciplines científiques i en la investigació. Va sotmetre les universitats al patronatge reial i va crear el 1770 a Madrid els Esutdios de San Isidro com a centre modern d'ensenyament mig destinat a servir de model i també les Escuelas de Artes y Oficios, que han perdurat fins al segle XXI. Les propietats dels jesuïtes van ser utilitzades per a la creació de nous centres d'ensenyament i residències universitàries. Les seves riqueses, per a beneficiar als sectors més necessitats, es van dedicar a la creació d'hospitals i hospicis.
[edita] Les reformes econòmiques
L'impuls cap a la reforma de l'agricultura durant el regnat de Carles III va venir de mà de les Societats Econòmiques d'Amics del País i la seva aparició. Campomanes, influït per la fisiocràcia va centrar la seva atenció en els problemes de l'agricultura. En el seu Tratado de la Regalía de la Amortización, va defensar la importància d'aquesta per a aconseguir el benestar de l'Estat i dels ciutadans i la necessitat d'una més equitativa distribució de la terra.
El 1787, Campomanes va elaborar un projecte de repoblació de les zones deshabitades de les terres de Sierra Morena i la vall mitja del Guadalquivir. Per a això, i supervisat per Pablo de Olavide, intendent reial d'Andalusia, es van portar immigrants centreeuropeus. Es tractava principalment de catòlics alemanys i flamencs, per a fomentar l'agricultura i la indústria en una zona despoblada i amenaçada pels bandolers. El projecte va ser finançat per l'Estat. Es van fundar així nous assentaments com La Carolina, La Carlota o La Louisiana, en les actuals províncies de Jaén, Còrdova i Sevilla.
Es va reorganitzar a l'exèrcit, al que va dotar d'unes Ordenances el 1768 destinades a perdurar fins al segle XX i es va impulsar el comerç colonial: formant la Compañía de Filipinasi liberalitzant el comerç amb Amèrica el 1778.
Entre els plantejaments teòrics per al desenvolupament de la indústria va destacar el Discurso sobre el fomento de la industria popular de Campomanes, per a complementar amb ella l'economia de les zones rurals i fer possible el seu abastiment propi. Les Societats Econòmiques d'Amics del País es van encarregar de la indústria i la seva teoria en aquesta època.
Altres mesures reformistes del regnat van ser la creació del Banc de San Carlos, el 1782 i la construcció d'obres públiques, com el Canal Imperial d'Aragó i un pla de camins rals de caràcter radial, amb origen a Madrid i destinació València, Andalusia, Catalunya i Galícia. Va dotar el Regne d'Espanya de símbols d'intentat com són l'himne nacional espanyol i la seva bandera. Així mateix va modernitzar la ciutat de Madrid, construint grans passeigs i amb treballs de sanejament i il·luminació pública, i engrandint-la amb monuments com la Porta d'Alcalà, el Museu del Prado o el Jardí Botànic.
Carles III d'Espanya morí a la ciutat de Madrid el 14 de desembre de 1788 deixant la corona espanyola al seu fill mascle segon, el príncep d'Astúries.
[edita] Enllaços externs
- Vida de Carles III, Carlos Gutiérrez de los Ríos, Conde de Fernán-Núñez, Librería de San Fernando, Madrid 1898.
| Precedit per: Carles VI |
Rei de les Dues Sicílies 1735–1759 |
Succeït per: Ferran I |
| Precedit per: Ferran VI |
Rei d'Espanya 1759–1788 |
Succeït per: Carles IV |
