Permià

El Permià és un període geològic que va començar fa 299,0 ± 0,8 milions d'anys i va acabar fa 251,0 ± 0.4 milions d'anys.^[1] És l'últim període del Paleozoic. Com amb molts dels períodes geològics més antics, els estrats que defineixen el Permià estan ben identificats, però la data exacta del principi i el final del període és incerta per uns quants milions d'anys. El Permià segueix el Carbonífer i està seguit pel Triàsic. El final del període està marcat per un event d'extinció major, anomenat l'event d'extinció Permià-Triàsic, que està més ben marcat. El Permià va ser anomenat durant els anys de la dècada del 1840 per en Roderick Murchison, un geòleg britànic, a partir dels extensos floriments al voltant de la ciutat de Perm a Rússia. Els floriments permians consisteixen majoritàriament de plataformes continentals i floriments d'aigues marines someres.

[edita] Subdivisions

El Permià es divideix normalment en Inferior i Superior. Els estatges faunals del més recent al més antic són:

Txangxingià (Zechstein)
Wujiapingià (Zechstein)
Capitanià (Zechstein)
Wordià (Zechstein)
Roadià (Zechstein)
Kungurià (Rotliegendes)
Artinskià (Rotliegendes)
Sakmarià (Rotliegendes)
Asselià (Rotliegendes)

[edita] Oceans

Els nivells del mar en el Permià van romandre generalment baixos, i els hàbitats costaners estaven limitats per l'agrupament de quasi totes les masses de terra importants en un únic supercontinent: Pangea. Un continent, fins i tot un de molt gran, té menys línia de costa que entre sis i vuit de petits. Això podria, en part, haver causat les extenses extincions d'espècies marines cap al final del període a causa de la reducció de les àrees costaneres someres preferides per molts organismes marins.

[edita] Event d'extinció Permià-Triàsic

Article principal: Event d'extinció Permià-Triàsic

El Permià va acabar amb l'event d'extinció més extens que ha conegut la paleontologia: l'event d'extinció Permià-Triàsic. Entre el 90 i el 95 per cent de les espècies marines s'extingiren, així com el 70 per cent dels organismes terrestres.

Hi ha una evidència molt modesta que l'extinció podria haver estat causada per canvis climàtics causats per l'impacte d'un gran bòlid.

També hi ha evidència significativa que basalts inundants massius provinents de l'expulsió de magma van contribuir a la pressió ambiental, portant després a l'extinció en massa. Els pocs hàbitats costaners i l'alta aridesa probablement també van contribuir.

Una altra teoria té a veure amb la ventilació oceànica de sulfur d'hidrogen. Algunes parts de l'oceà profund perden periòdicament tot l'oxigen que hi ha dissolt, permetent als bacteris que viuen sense oxigen prosperar i produir sulfur d'hidrogen. Si s'acumula prou sulfur d'hidrogen en una zona anòxica, el gas pot pujar fins l'atmosfera.

Els gasos oxidants a l'atmosfera destruirien el gas tòxic però el sulfur d'hidrogen aviat consumiria tot el gas atmosferic que hi hagués per convertir-lo. Els nivells de sulfur d'hidrogen pujarien dramàticament en uns quants segles.

La recreació de tal event indica que el gas destruiria l'ozó en l'alta atmosfera, permetent que la radiació ultravioleta exterminés les espècies que haguessin sobreviscut el gas tòxic.

Els trilobits, que havien prosperat des de temps cambrians, s'extingiren finalment abans del final del Permià.

[edita] Vida

La vida terrestre durant el Permià incloïa diversos vegetals, artròpodes, amfibis i reptils. Aquests últims eren en la seva majoria sinàpsids (pelicosaures i teràpsids). Aquest període va veure el desenvolupament de fauna totalment terrestre i l'aparició dels primers herbívors i carnivors de grans dimensions, però l'ecosistema encara era relativament inestable. Cap al final del Permià els primers arcosaures van aparèixer (tecodonts proterosuchids); durant el Triàsic, aquests evolucionarien en tipus més avançats, fins arribar als dinosaures. El dipòsits marins permians són rics en mol·luscs fòssils, equinoderms i braquiòpodes. Les closques fossilitzades de dos tipus d'invertebrats són usades per identificar estrats permians i relacionar-los entre diferents localitzacions: els fusulinids, un tipus de protist semblant a l'ameba que és un dels foraminífers, i els ammonites, cefalòpodes amb closca que són parents distants del nautilus modern.

[edita] Paleogeografia

Durant el Permià, totes les grans masses terrestres de la Terra excepte algunes porcions de l'Àsia oriental estaven agrupades en un supercontinent conegut com Pangea. Pangea vorejava l'equador i arribava fins als pols, amb el corresponent efecte sobre els corrents oceànics en l'únic i enorme oceà ("Panthalassa"). Grans masses de terra continentals creen climes amb variacions extremes de fred i calor ("clima continental") i condicions de monsó amb patrons de pluges altament estacionals. Sembla que els deserts eren molt comuns a Pangea. Tals condicions seques afavorien els gimnospermes, plantes amb les llavors dins una coberta protectora, sobre les plantes tals com les falgueres que dispersen espores. Els primers arbres conífers moderns, el ginkgo i les ciques, van aparèixer al Permià.