Ordovicià

El període Ordovicià és el segon dels sis períodes del Paleozoic. Va començar fa 488,3 ± 1,7 milions d'anys i va acabar fa 443,7 ± 1,5 milions d'anys.^[1] Segueix el període Cambrià i precedeix el Silurià. L'Ordovicià, anomenat en honor de la tribu galesa dels Ordovicians, va ser definit per en Charles Lapworth el 1879, per resoldre una disputa entre els seguidors de n'Adam Sedgwick i en Roderick Murchison, que situaven els mateixos estrats del nord de Gal·les en els períodes Cambrià i Silurià respectivament. En Lapworth, reconeixent que la fauna fòssil present en els estrats en disputa eren diferents tant dels del Cambrià com els del Silurià, i es va adonar que havien de ser situats en un període propi.

Mentre que el reconeixement del període Ordovicià va ser lent al Regne Unit, altres zones del món el van acceptar ràpidament. Va ser sancionat internacionalment el 1906, quan va ser adoptat com un període oficial del Paleozoic pel Congrés Geològic Internacional.

[edita] Datació de l'Ordovicià

El període Ordovicià va començar amb un episodi menor d'extinció en massa, causat probablement per una explosió de rajos gamma, fa uns 488 milions d'anys, i va durar uns 45 milions d'anys. Va acabar amb un gran episodi d'extinció en massa fa uns 444 milions d'anys que va eliminar el 60% dels gèneres marins. Les dates donades són datacions radiomètriques recents i varien lleugerament d'aquelles usades en altres fonts.

Les roques de l'Ordovicià contenen fòssils i grans reserves de petroli i gas en algunes regions del planeta.

[edita] Subdivisions de l'Ordovicià

L'Ordovicià es divideix generalment en:

Inferior (Tremadocià i Arenigià): la primera etapa de l'ordovicià correspon al període geològic de fa 488 milions d'anys. La vida als mars es diversifica després de l'onada d'extincions cambrianes, apart del trilòbits, apareixen diferents espècies de coralls i moluscs, així com la primera estrella de mar.
Mitjà (Llanvirnià i Llandeilià)
Superior (Caradocià i Ashgil·lià).

Els estatges faunístics, en ordre cronològic començant pel més recent, són:

Hirnantià (Ashgil·lià)
Rawtheyà (Ashgil·lià)
Cautleyà (Ashgil·lià)
Pusgillià (Ashgil·lià)

Trentonià (Llanvirnià)
Onnià (Llanvirnià)
Actonià (Llanvirnià)
Marshbrookià (Llanvirnià)
Longvil·lià (Llanvirnià)
Soundleyà (Llanvirnià)
Harnagià (Llanvirnià)
Costonià (Llanvirnià)
Whiterockià (Llanvirnià)
Llanvirnià (Llanvirnià)
Chazy (Llandeilià)
Llandeilià (Llandeilià)

Cassinià (Arenigià)
Arenigià (Arenigià)
Tremadocià (Tremadocià)

[edita] Paleogeografia de l'Ordovicià

Durant l'Ordovicià va haver un nivell de mar alt; de fet, durant el Tremadocià, les transgressions marines en tot el món van ser les més importants que s'han experimentat mai.

Durant l'Ordovicià, els continents meridionals estaven agrupats en un únic continent anomenat Gondwana. Gondwana va començar el període en una latitud equatorial i, a mesura que el període anava progressant, va derivar cap al pol sud. Es pensa que l'Ordovicià inferior va ser bastant càlid, almenys als tròpics. Com Amèrica del Nord i Europa, Gondwana estava coberta en gran part per mars somers durant aquesta època. Les aigües clares i someres sobre la plataforma continental feien prosperar el creixement d'organismes que dipositen carbonat de calci en llurs closques i parts dures.

Les roques de l'Ordovicià són generalment sedimentàries. A causa de l'àrea restringida de la terra ferma i la seva poca elevació, que limitava l'erosió, els sediments marins que constitueixen una gran part del sistema Ordovicià consisteixen principalment en calcaris. Les argiles i els gresos apareixen en menys abundància.

Un episodi major d'orogènia va ser la fase tacònica, que ja havia començat durant el Cambrià.

Cap al final del període, Gondwana havia arribat a prop del pol i estava glaçada en gran part.

[edita] Fauna de l'Ordovicià

A Amèrica del Nord i a Europa, l'Ordovicià va ser un temps de mars continentals somers rics en vida. Els trilobits i els braquiòpodes en particular eren rics i diversos. Els primers briozous van aparèixer a l'Ordovicià, a l'igual que els primers esculls de corall. Els coralls solitaris venen ja del Cambrià. Els mol·luscs, que també havien aparegut durant el Cambrià, van esdevenir comuns i variats, especialment els bivalves, els gasteròpodes i els cefalòpodes nautiloides. Abans es pensava que els primers vertebrats autèntics (peixos - ostracoderms) van aparèixer a l'Ordovicià, però alguns descobriments recents a la Xina rebel·len que probablement es van originar a principis del Cambrià. Els graptòlits, animals marins ara extingits, prosperaven als oceans. Alguns cistoïdeus i crinoïdeus van aparèixer durant aquest període. Les primeres plantes terrestres van aparèixer en forma de plantes diminutes semblants a les hepàtiques.

[edita] Final de l'Ordovicià

Article principal: Episodis d'extinció en massa a l'Ordovicià-Silurià.

L'Ordovicià es va acabar amb una sèrie d'episodis d'extinció en massa que, vistos en el seu conjunt, comprenen el segon més gran dels cinc majors episodis d'extinció en massa de la història de la Terra, pel que fa a percentatge de gèneres que s'hi van extingir. L'únic més gran va ser l'episodi d'extinció en massa del límit Permià-Triàsic.

Les extincions van tenir lloc fa aproximadament 444-447 milions d'anys i marquen el límit entre l'Ordovicià i el Silurià. En aquell temps, tots els éssers vius multicel·lulars vivien al mar, i al voltant del 49% dels gèneres de fauna van desaparèixer per sempre; els braquiòpodes i els briozous van ser delmats, junt amb moltes de les famílies de trilobits, conodonts i graptòlits.

La teoria més acceptada és que aquests episodis van ser desencadenats pel començament d'una llarga edat glacial, potser l'edat glacial més severa del Fanerozoic, en l'estadi faunal Hirnantià que va acabar les llargues i estables condicions d'hivernacle típiques de l'Ordovicià. L'episodi va ser precedit per un descens en el nivell de CO2 atmosfèric que va afectar selectivament els mars somers on vivien la majoria dels organismes. A mesura que el supercontinent Gondwana derivava sobre el pol sud, s'hi van formar casquets de glaç a sobre, que s'han detectat en estrats tardans de l'Ordovicià a Àfrica del Nord i a Amèrica del Sud, que eren al pol sud aleshores. La glaciació va congelar l'aigua de l'oceà global, i els períodes interglacials n'augmenten el nivell, causant que el nivell del mar augmentés i es reduís; els vastos i somers mars intercontinentals de l'Ordovicià es van retirar, eliminant molts nínxols ecològics, i després van retornar portant poblacions fundadores delmades, on hi mancaven famílies completes d'organismes; després es retiraren de nou amb la següent pulsació de la glaciació, eliminant la diversitat biològica amb cada canvi.

Les espècies que van sobreviure van ser les que pogueren resistir els canvis de condició i van omplir els nínxols ecològics deixats per les extincions.

Al final del segon episodi, els glacials que es fonien van causar que el nivell del mar augmentés i s'estabilitzés de nou. El retorn de la diversitat de la vida amb la inundació permanent de les plataformes continentals al principi del Silurià va veure com s'incrementava la biodiversitat dins els ordres que hi van sobreviure.