Smilodon

De Viquipèdia

Smilodon també fou el nom original del gènere d'arcosaures actualment anomenat Zanclodon.

Smilodon Registre fòssil: Pliocè superior – Plistocè tardà
Fòssil de Smilodon fatalis californicus al Page Museum (Los Angeles)
Estat de conservació
Extingit
Classificació científica
Regne: Animalia Fílum: Chordata Classe: Mammalia Infraclasse: Eutheria Ordre: Carnivora Família: Felidae Subfamília: Machairodontinae Gènere: Smilodon Lund, 1842
Espècies
Smilodon fatalis Smilodon gracilis Smilodon populator

Smilodon ("dent ganivet" en grec antic) és un gènere extingit de grans fèlids de dents de sabre macairodontins. Els mascle més grans d'una de les espècies, S. populator, arribaven a 300 kg, rivalitzant amb el tigre actual per la distinció de fèlid més gran de tots els temps,^[1] Aparegueren a Amèrica del Nord a finals del període Pliocè i s'estengueren a Amèrica del Sud durant el gran intercanvi americà.^[2] La seva característica més coneguda són les seves dents de sabre, que en fan un dels mamífers prehistòrics més coneguts pel públic general. En ocasions se'ls denomina "gats de dents de sabre" (incorrecte perquè han existit altres felins de dents de sabre que no hi tenien relació) o "tigres de dents de sabre" (incorrecte perquè no eren tigres).^[3] S'extingiren degut als canvis climàtics que tingueren lloc a finals del Plistocè i la modificació dels ecosistemes que comportaren aquests canvis, però és possible que l'arribada dels humans també contribuís a la seva extinció.^[4]

Taula de continguts 1 Morfologia 1.1 Dents de sabre 2 Comportament 2.1 Dieta i caça 3 Hàbitat 4 Fòssils 4.1 Ranxo La Brea 5 Extinció 5.1 Canvi climàtic 5.2 Caça per part dels humans 5.3 Hipermalaltia 6 Espècies 6.1 Smilodon fatalis 6.2 Smilodon gracilis 6.3 Smilodon populator 7 Gran intercanvi americà 8 En documentals 9 Bibliografia 10 Referències 11 Enllaços externs

[edita] Morfologia

Smilodon tenia un cervell d'una mida proporcionalment més petita que el dels grans felins actuals però, en canvi, tenia un bulb olfactori ben desenvolupat. Això permet saber que aquest macairodontí tenia un bon sentit de l'olfacte. Un exemplar adult pesava entre cinquanta-cinc i tres-cents quilograms, segons l'espècie a la qual pertanyés. Tenia un coll muscular i llargs ullals. Els seus metàpodes de poca longitud, juntament amb la seva cua curta, indiquen que era menys ràpid que els grans felins actuals. En canvi, les seves potes eren molt potents; les anteriors estaven dotades de forts músculs flexors i extensors, i les posteriors estaven dotades de forts músculs adductors que podrien haver contribuït a mantenir l'estabilitat durant el combat amb les preses. La potència de les potes davanteres era especialment útil si es té en compte la dificultat de mantenir clavades al terra les grans preses que caçava aquest felí.^[4] Com en la majoria de felins, les seves urpes eren retràctils. Totes aquestes característiques fan que Smilodon sigui més proper al linx roig que al lleó o el tigre.^[3]

La presència de dents de sabre en tots els exemplars descoberts de Smilodon indica que els ullals no eren pas un tret de dimorfisme sexual, sinó que es trobaven en ambdós sexes. Com en els grans felins actuals, les diferències entre mascles i femelles devien ser principalment en la mida general del cos. Això s'explica perquè els mascles s'han d'ocupar de defensar el seu grup de femelles d'altres mascles, per la qual cosa els mascles més grans tenen un major èxit reproductiu.

[edita] Dents de sabre

Les dents de sabre representen una versió més gran de les dents canines dels felins.

Se solen associar les dents de sabre amb els felins macairodontins, però aquesta característica ha aparegut com a mínim en quatre tipus diferents de mamífer; els macairodontins, els nimràvids, els creodonts i els borhiènids.^[5] Tanmateix, les dents de sabre de Smilodon eren les més llargues; en el cas de S. populator, arribaven a mesurar fins a disset centímetres. Els ullals trigaven més temps a crèixer que les canines normals. Estudiant les variacions en els isòtops d'oxigen presents en dents de sabre fòssils trobades al Ranxo La Brea, Robert S. Feranec arribà a la conclusió que S. fatalis trigava divuit mesos a desenvolupar completament els seus ullals. El ritme de creixement dental era més ràpid que el dels lleons actuals; però Smilodon trigava més a desenvolupar els seus ullals perquè aquests havien d'atènyer una major longitud.^[5]

Els felins solen matar les preses amb una mossegada precisa que serveix per trencar-los el coll. Per fer això, els grans felins utilitzen ullals (dents canines) especialment adaptats per trencar ossos. Tanmateix, aquesta no era la utilitat de les dents de sabre, car eren relativament delicades i podien quedar malmeses o trencar-se si l'animal intentava usar-les per trencar ossos. És molt més probable que tinguessin una doble utilitat letal; Smilodon les hauria utilitzat per mossegar el coll de les preses, bloquejant-los la tràquea i tallant-los les artèries principals que reguen el cervell. Perquè aquesta operació no esdevingués un risc per les dents de sabre, calia que el felí mantingués quieta la presa.^[2]

Tot i la seva constitució més potent que la d'altres grans felins, Smilodon tenia una mossegada més feble. Els grans felins actuals tenen arcs zigomàtics més pronunciats, mentre que Smilodon en tenia de més petits, que limitaven el gruix, i per tant la potència, del múscul temporal; això reduïa la potència de la seva mossegada. L'anàlisi de la seva mandíbula estreta indica que només podia mossegar amb el terç de la potència d'un lleó.^[6] Sembla haver-hi una regla general que les dents de sabre amb els ullals més llargs tenien mossegades proporcionalment més febles. Tanmateix, les anàlisis de la força de torsió de les canines (la capacitat de les dents canines de resistir forces de torsió sense trencar-se) indiquen que les dents eren més fortes en relació a la potència de mossegada que les dels grans felins actuals.^[7] A més, Smilodon podia obrir la boca fins a 120º, mentre que el lleó només assoleix una obertura de 65º.

[edita] Comportament

El comportament social d'aquest felí és incert. Per alguns paleontòlegs, una evidència important que Smilodon vivia en grups és que s'han trobat molts fòssils amb ferides greus; tanmateix, l'examinació dels ossos mostra que s'estaven curant. Això és impossible en el cas d'un caçador solitari, car hauria mort abans de tenir temps de curar-se, de manera que això permet saber que els Smilodon cuidaven els seus companys malalts o com a mínim compartien l'aliment amb ells.^[8]. Viure en grups també els hauria ajudat a competir amb els lleons i els llops.

En cas que els Smilodon haguessin viscut en grups, el més probable és que cada grup es compongués d'un o dos mascles dominants que lideraven moltes femelles en edat de reproducció, les cries, i alguns mascles adolescents massa joves com per representar una amenaça pels mascles dominants. En alguns grups de Smilodon s'han trobat més fòssils amb ferides que en altres, i això fa pensar que es tractava de grups composts exclusivament de mascles que combatien entre ells per aconseguir una posició de dominància o foragitar el mascle dominant.

A causa de la seva mida, les dents de sabre triguen més a créixer que les canines normals. Per això, és possible que els exemplars joves no poguessin fer-les servir per caçar i es veiessin obligats a romandre dins el grup, sent alimentats pels adults, durant un temps més llarg que en els grans felins actuals.^[5]

[edita] Dieta i caça

Smilodon s'alimentava probablement d'una gran varietat de preses que incloïen bisons, ants, cérvols, camells americans, peresosos gegants i les cries de mamuts i mastodonts.

Els grans felins actuals maten les seves preses principalment per estrangulació, que pot trigar uns quants minuts. És probable que els músculs de la mandíbula de Smilodon fossin massa dèbils per fer això i els seus llargs ullals haurien estat vulnerables a trencar-se en una lluita prolongada. El 2007, una investigació arribà a la conclusió que és més probable que Smilodon aprofités la gran potència dels seus membres davanters per tirar a terra les preses, on les seves dents de sabre en mossegarien el coll per tallar la jugular i la tràquea, matant la presa molt ràpidament.^[9] Els líders d'aquesta investigació també comentaren que aquesta tècnica podria haver convertit Smilodon en un predador més eficient de preses grans que els tigres o lleons actuals, però també l'haurien fet més dependent en la disponibilitat de grans animals. El seu estil de caça altament especialitzat podria haver contribuït a l'extinció de Smilodon, car la seva complexió pesant i els seus ullals sobredesenvolupats l'haurien fet menys eficaç a l'hora de matar preses més petites i ràpides si mai l'ecosistema canviava per algun motiu.^[6]

[edita] Hàbitat

En temps de la transició entre Pliocè i Plistocè, els continents es trobaven pràcticament a la mateixa posició que en l'actualitat. Les plaques tectòniques sobre les quals reposen probablement no s'han mogut més de 100 km en relació les unes a les altres des de principis del Plistocè.

El clima del Plistocè es caracteritzava per cicles glacials repetits en què les glaceres continentals arribaven fins el paral·lel 40 en alguns punts. Es calcula que, durant el màxim glacial, el 30% de la superfície de la Terra estava coberta de gel. A més, una zona de permafrost s'estenia vers el sud des del límit de la capa de glaç, uns pocs centenars de quilòmetres a Amèrica del Nord i més lluny a Euràsia. La temperatura anual mitjana al límit del glaç era de -6º C; al límit del permafrost, de 0º C.

Al sud de les capes glacials s'hi acumularen grans llacs perquè les vies de drenatge estaven blocades i l'aire més fred reduïa l'evaporació. El centre-nord d'Amèrica del Nord estava completament cobert pel llac Agassiz. Més de cent conques, ara seques o gairebé seques, estaven ben plenes a l'oest americà. El llac Bonneville, per exemple, es trobava on ara hi ha el Gran Llac Salat. A Euràsia s'hi desenvoluparen grans llacs com a resultat del drenatge de les glaceres. Els rius tenien un cabal més important i s'entrecreuaven. Els llacs africans estaven més plens, suposadament gràcies a una menor evaporació.

Degut al clima, més fred i més sec que avui en dia, els deserts eren més secs i extensos. Les precipitacions eren menors a causa de la reducció de l'evaporació oceànica i continental, per la qual cosa els boscos eren rars. L'ecosistema terrestre predominant eren les planes d'herba, els prats i les sabanes de salzes.^[10] Les estepes cobrien gran part de la zona subglacial a Euràsia.

Les condicions climàtiques permetien una diversitat vegetal que suportava molts espècies diferents d'animals que normalment habitarien en zones diferents. Espècies que actualment viuen al nord, com els lèmmings, convivien amb espècies que actualment viuen al sud, com les mofetes. R. Dale Guthrie argumenta que la llarga temporada de creixement de les plantes del Plistocè era més favorable a la diversitat que a l'homogeneïtat. Això és perquè aquests ecosistemes eren millors pels animals no especialitzats que necessitaven menjar diferents tipus d'animals per alimentar-se correctament.^[11]

Smilodon vivia a les grans planes d'herba que existien tant a Amèrica del Nord com a Amèrica del Sud. L'abundància i la qualitat de l'aliment vegetal permetia que prosperessin espècies de mamífers grans; la flora del Plistocè era especialment nutritiva degut a què el clima sever obligava les plantes a acumular fibres i carbohidrats per poder sobreviure.^[12] Smilodon depenia d'aquests mamífers grans per alimentar-se, car la seva fisiologia i el seu mètode de caça estaven especialitzats per caçar preses de grans dimensions.

[edita] Fòssils

S'han trobat restes fòssils de les diferentes espècies de Smilodon als Estats Units, Amèrica Central i Amèrica del Sud. Tot i que la immensa majoria de fòssils del gènere dels Estats Units han estat trobats al Ranxo La Brea, també se n'han trobat restes a Oklahoma^[13] i a Nou Mèxic.^[14]

[edita] Ranxo La Brea

El Ranxo La Brea és una zona de Califòrnia (Estats Units) cèlebre pels nombrosos llacs d'asfalt que conté. Al llarg de les últimes desenes de milers d'anys, s'ha filtrat asfalt del terra, formant centenars de basses enganxoses en què els animals quedaven atrapats i, incapaços de sortir-ne, morien. L'asfalt també contribuïa a la fossilització de les restes dels animals. Al jaciment s'hi han trobat prop de sis mil exemplars d'ocells, uns 3.500 exemplars de mamífers, i grans quantitats de rèptils, amfibis i peixos.^[5]

Entre molts altres mamífers de l'edat glacial, un dels animals més comuns al jaciment és Smilodon, del qual s'han trobat nombrosos fòssils; el més probable és que els felins s'acostessin a les basses d'asfalt atrets per l'olor dels animals morts i que hi quedessin atrapats ells també. Els fòssils de S. fatalis componen aproximadament un terç del total de fòssils de mamífers trobats a La Brea, i n'hi ha exemplars de totes les edats i de tots els estadis de desenvolupament dental.^[5] També s'hi ha trobat l'únic fòssil conegut de dents de sabre amb la boca tancada.^[15]

[edita] Extinció

Smilodon s'extingí fa aproximadament dotze mil anys, sent només un dels nombrosos tipus d'animals grans que s'extingiren cap a finals del Plistocè. Altres víctimes d'aquesta extinció foren els mamuts, els cérvols gegants o els forusràcids. Sembla ser que, fossin els que fossin, els efectes de l'extinció no afectaren directament Smilodon, sinó que primer s'extingiren les grans preses que caçava i posteriorment, incapaç d'adaptar-se a caçar preses més petites i més ràpides degut a la seva constitució potent però pesant, Smilodon s'extingí per falta d'aliment. Com en el cas de la majoria d'animals de la megafauna del Plistocè, hi ha tres teories principals per explicar l'extinció dels grans mamífers i, per conseqüent, de Smilodon.^[4]

[edita] Canvi climàtic

Fa uns tretze mil anys, la temperatura i la humiditat globals començaren a augmentar, permetent la migració de vegetals comestibles vers el nord. Durant un temps, els grans mamífers del nord pogueren aprofitar aquest increment en l'aliment disponible, però eventualment el canvi climàtic esdevingué perjudicial per a ells. Les noves condicions climàtiques donaven avantatge als arbres, que prosperaren a expenses de les plantes baixes de les quals s'alimentaven els mamuts i altres mamífers grans. Alguns dels animals, com els bisons i els ants, s'adaptaren a la nova situació, però d'altres, com els mamuts, quedaren delmats i acabaren extingint-se.^[16]

A més del canvi en la vegetació i en els ecosistemes, l'increment de la temperatura (de 6ºC entre el 13000 aC i el 8000 aC) hauria afegit molta pressió als mamífers adaptats al fred, eventualment causant-ne l'extinció. En el cas d'animals com Smilodon, el problema més gran causat per aquest canvi climàtic hauria estat l'obertura dels boscos. La fi de l'edat glacial hauria pertorbat l'equilibri de la flora, transtornant la cadena alimentària dels mamífers des de la base.

D'altra banda, investigacions recents han demostrat que la temperatura mitjana anual del període interglacial actual que s'ha experimentat en els últims deu mil anys no és pas més alta que la d'interglacials anteriors, de manera que els mateixos mamífers grans havien sobreviscut augments similars de la temperatura. Per tant, l'increment de la temperatura per si sol no és una explicació suficient.^[17][18]

[edita] Caça per part dels humans

En diverses ocasions al llarg dels últims centenars de milers d'anys, els Homo han causat l'extinció de nombroses espècies d'animals per sobrecaça. Amb l'arribada dels humans a Amèrica, la seva caça de mamuts, bisons i altres grans mamífers hauria afectat greument les poblacions de preses de les quals depenia Smilodon. Amb el pas del temps, aquesta situació s'hauria tornat insostenible pels felins, que s'haurien extingit.

Els proponents d'aquesta teoria, postulada per primera vegada per Paul S. Martin de la Universitat d'Arizona els anys seixanta, assenyalen l'aparent coincidència de l'expansió dels humans arreu del món amb l'extinció de nombroses espècies d'animals. L'evidència més convincent d'aquesta teoria és el fet que el 80% de les espècies de grans mamífers d'Amèrica del Nord s'extingiren en els mil anys següents a l'arribada dels humans al continent.^[19] Un altre exemple és el de Madagascar, colonitzat des de fa aproximadament 1.500 anys, i on s'extingiren en els segles següents a l'arribada dels humans els hipopòtams que hi habitaven, així com grans primats com el lèmur gegant Megaladapis.

En canvi, els oponents a aquesta teoria argumenten que els mètodes de caça primitius dels humans prehistòrics no podrien haver tingut un impacte tan profund sobre les poblacions de mamífers, i posen l'exemple d'Àfrica, on els humans arribaren molt abans i tanmateix no hi hagué cap extinció significativa. Un altre dels arguments en contra d'aquesta hipòtesi és que, en la natura, els depredadors no tendeixen a fer una caça excessiva de les preses, car les necessiten per alimentar-se i reproduir-se.^[20] Tanmateix, els humans podrien ser una excepció gràcies a la seva capacitat de canviar a un altre tipus de presa o fins i tot a una alimentació a base de vegetals si una determinada espècie s'extingeix.

[edita] Hipermalaltia

La hipòtesi de la hipermalaltia atribueix l'extinció dels grans mamífers del Plistocè tardà als efectes indirectes de l'arribada dels humans.^[21][22] La teoria de l'hipermalaltia postula que els humans, o els animals que viatjaven amb ells, introduïren malalties altament virulents en poblacions vulnerables dels mamífers nadius com ara els mamuts, eventualment causant extincions. Els mamuts i altres espècies grans foren més vulnerables a l'extinció perquè les espècies petites tenen una resistència més gran gràcies al seu estil de vida (gestació més curta, poblacions més grans, etc.). Es creu que els humans en són la causa perquè migracions anteriors de mamífers a Amèrica del Nord des d'Euràsia no havien causat extincions.^[21]

El problema principal d'aquesta teoria és que és totalment hipotètica car no s'ha trobat cap mena d'evidència de malalties d'aquest caire. A més, una malaltia ha de ser extremament virulent per exterminar tots els individus d'un gènere o espècie. Fins i tot una malaltia tan virulenta com el Virus del Nil Occidental difícilment podria causar una extinció.^[23] Finalment, sembla gairebé impossible que una malaltia pogués ser a la vegada prou selectiva com per no matar espècies prou relacionades però de diferent mida, i prou ample com per matar espècies de molts tipus diferents d'animals (ocells, mamífers, rèptils...).

[edita] Espècies

El gènere Smilodon fou descrit pel naturalista i paleontòleg danès Peter Wilhelm Lund el 1841. Lund descobrí fòssils de Smilodon populator en coves properes al petit poble de Lagoa Santa, a l'estat brasiler de Minas Gerais. Des d'aleshores se n'han descrit diverses espècies, però actualment només se'n distingeixen tres.^[24]

[edita] Smilodon fatalis

Descrita per Joseph Leidy el 1869. Aparegué fa aproximadament 1,6 milions d'anys a Amèrica del Nord, d'on emigrà a Amèrica del Sud durant el gran intercanvi americà, arribant tant al sud com el Perú. Pesava entre 130 i 200 kg i mesurava entre 1 i 1,2 metres d'alçada. Se n'han trobat centenars de fòssils al jaciment del Ranxo La Brea, a Califòrnia. S. californicus i S. floridus són actualment considerats subespècies de S. fatalis. La primera d'aquestes subespècies és el fòssil estatal de Califòrnia.^[25] El nom de l'espècie significa "Smilodon fatal".

[edita] Smilodon gracilis

Descrita per Edward Drinker Cope el 1880. Era l'espècie més primitiva de Smilodon, apareixent als Estats Units fa aproximadament dos milions i mig d'anys i extingint-se fa aproximadament 300.000 anys.^[26] Només pesava 55-100 kg, cosa que en feia l'espècie més petita del gènere, i podria haver evolucionat de Megantereon. Les seves carnassieres tenien una forma triangular característica i estaven dotades d'un protocon. S'estengué cap al sud-oest dels Estats Units a finals del període Blancà, fa aproximadament dos milions d'anys.^[14] El nom de l'espècie significa "Smilodon esvelt".

[edita] Smilodon populator

Descrita per Peter Wilhelm Lund el 1842 a partir de fòssils trobats al Brasil. També se n'han trobat restes a Veneçuela, Bolívia i Argentina.^[27] Aparegué fa aproximadament un milió d'anys a Amèrica del Sud, on competí amb el dents de sabre marsupial Thylacosmilus, que s'acabà extingint a causa d'aquesta competència. Pesava entre dos-cents i tres-cents quilograms, però és possible que els mascles més grans pesessin encara més. Mesurava 120 centímetres d'alçada a l'espatlla^[28] i tenia els ullals més grans de tots els macairodontins, d'entre divuit i vint centímetres de llargària. El nom de l'espècie significa "Smilodon devastador".

[edita] Gran intercanvi americà

A la primera meitat del Pliocè, la formació de l'istme de Panamà uní les masses terrestres d'Amèrica del Nord i Amèrica del Sud. La unió d'ambdós continents permeté que tota mena d'animals terrestres (mamífers, rèptils, aus no voladores, artròpodes...) i fins i tot peixos d'aigua dolça migressin d'Amèrica del Nord a Amèrica del Sud i viceversa a través de Mesoamèrica. Aquesta topada de faunes tindria conseqüències dràstiques, especialment per la fauna d'Amèrica del Sud. Aquest esdeveniment arribà al seu punt àlgid durant el Piacenzià, fa tres milions d'anys, i és conegut com a gran intercanvi americà.

Les diferents espècies de Smilodon foren uns dels animals que guanyaren més amb aquest esdeveniment. Les espècies nord-americanes migraren a Amèrica del Sud, substituint les aus del terror com a predadors dominants de les planes pampeanes.^[2] L'espècie més gran del gènere i de tota la família dels macairodontins, S. populator, evolucionà a Amèrica del Sud, i probablement acabà causant l'extinció del dents de sabre marsupial Thylacosmilus. Ambdues espècies competien per preses com ara Macrauchenia o Toxodon, i el marsupial no fou capaç de competir amb l'euteri.

[edita] En documentals

Un mascle de Smilodon és un dels protagonistes del cinquè episodi de la sèrie de paleontologia de la BBC Walking with Beasts. L'episodi narra la lluita del mascle amb dos mascles rivals pel domini del seu grup, la seva derrota i la posterior recuperació de la seva posició de mascle dominant.

La primera aparició de Smilodon és una cria que està sent perseguida per un parell de forusràcids (aus carnívores de gairebé tres metres d'alçada). La cria intenta fugir però és atrapada pels forusràcids. Quan els ocells estan a punt de matar i menjar-se la cria, arriba un exemplar adult de Smilodon que els foragita, simbolitzant el canvi de guàrdia que està tenint lloc a Amèrica del Sud.

El mascle que ha salvat la cria és anomenat Half-Tooth ("mitja dent") i és el mascle dominant del seu grup. Tanmateix, recentment han arribat dos mascles, que són germans i que es preparen per intentar prendre a Half-Tooth la posició de dominància. Durant el seu regnat com a líder del grup, Half-Tooth ha engendrat moltes cries i ha foragitat molts rivals, però és la primera vegada que es veu desafiat per dos oponents alhora. Half-Tooth surt a combatre els dos germans, mentre les femelles es donen pressa per amagar les cries. Half-Tooth és derrotat pels germans i es veu obligat a fugir, abandonant el seu grup.

Vivint sol, la vida es torna molt més dura per Half-Tooth. Mentre liderava el grup, no li havia calgut sortir a caçar car eren les femelles les que caçaven. Es refugia dins un bosc d'arbusts. Mentrestant, els germans es preparen per matar les cries de Half-Tooth, car les femelles no acceptaran la seva autoritat mentre les cries estiguin en vida. Half-Tooth troba un Megatherium, un peresós gegant del qual s'ha d'allunyar per evitar ser atacat.

Unes setmanes més tard, els germans ja han aconseguit eliminar totes les cries de Half-Tooth tret de dues, i es dediquen a vigilar els límits del seu terreny. Quan la mare de les dues cries surt a caçar, les amaga entre l'herba alta perquè els germans no les trobin. Les femelles surten a caçar Macrauchenia, un estrany ungulat sud-americà. Els paren una emboscada i els Macrauchenia comencen la seva fugida, però els felins aconsegueixen derribar i matar-ne un. Degut a la fragilitat de les seves dents de sabre, els Smilodon deixen bastant carn al cadàver, i més tard els forusràcids vénen a alimentar-se de la carronya.

Quan les femelles tornen de la cacera, la mare descobreix que les dues cries han estat finalment mortes pels germans. Half-Tooth encara ha romàs a prop del seu antic territori i troba els cadàvers de les cries. La seva aparença física demostra que està tenint problemes per adaptar-se a la vida en solitari al bosc d'arbusts. Quan es prepara per emboscar un Macrauchenia, aquest és espantat per un Megatherium i la caça de Half-Tooth no té èxit. Més endavant, descobreix una mare i una cria de Macrauchenia que s'han separat del ramat, però un forusràcid se li avança i mata la cria. Tanmateix, Half-Tooth foragita l'ocell i s'alimenta de l'ungulat. Mentrestant, el seu antic grup està prosperant i els germans s'aparellen amb les femelles.

Tanmateix, un esdeveniment està a punt de canviar-ho tot. Intentant defensar la seva caça, un dels germans és mort per un Megatherium. El mascle que queda té problemes per controlar el grup, car no era el mascle dominant, i Half-Tooth decideix tornar a lluitar contra el germà que queda per recuperar el domini del grup. Ambdós lluiten a la vora d'un riu, i aquesta vegada és Half-Tooth qui triomfa, ferint mortalment el seu rival. Els forusràcids es mengen el cadàver del felí derrotat, mentre que Half-Tooth es torna a convertir en el líder del seu grup i, un any més tard, torna a engendrar cries.^[29]

[edita] Bibliografia

[edita] Referències

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Smilodon

Podeu veure l'entrada corresponent d'aquest ésser viu dins el projecte Wikispecies

• Vídeo de Smilodon al cinquè episodi de Walking with Beasts (anglès)
• Smilodon a BBC Science & Nature (anglès)
• Smilodon i altres dents de sabre (anglès)
• Web del Page Museum (Ranxo La Brea) (anglès)
• Anàlisi en profunditat de les potes de Smilodon, de Jens Schmieder (anglès)
• Le Smilodon: Le Tigre aux dents de sabre (francès)

v • d • e Articles de qualitat sobre Ciències de la Vida
Ciències de la salut	Càncer de pròstata  • Indústria farmacèutica
Biologia	Arbre del pa  • Basilosaure  • Formiga  • Leptictidium  • Llop marsupial  • Mamífer  • Mamut  • Natura  • Nàutil  • Ovella  • Smilodon  • Tortuga mediterrània  • Trilobit