Olivera
De Viquipèdia
 |
||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 |
||||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||||
|
||||||||||||||
|
|
||||||||||||||
| Olea europaea L. |
||||||||||||||
L'olivera (Olea europaea) és una de les 35 espècies dins del gènere Olea. L'olivera silvestre o ullastre es considera dins de la subespècie sylvestris i les oliveres conreades dins de la subespècie sativa. És un arbre perennifoli que es troba present en tota la regió mediterrània però també en altres països de clima semblant com Perú, Xile, Califòrnia o Austràlia. És un dels cultius tradicionals més antics de l'Europa temperada i càlida. Al Principat es troba bastant extés per tot el seu territori. Algunes de les zones típiques d'aquest conreu són les comarques de les Garrigues, el Baix Ebre, el Montsià i el Tarragonès.
És una planta originària del Pròxim Orient, que des de fa més de 5.000 anys va ser introduïda a l'oest de la conca mediterrània. L’olivera, les vinyes i les figueres tenen un paper important en l'Antic Testament; els jueus les van descobrir a l'arribar a la Terra Promesa.
Taula de continguts |
[edita] Etimologia
El terme Olea prové del llatí i significa olivera, i en canvi, el mot europáia prové del grec i ens indica la seva procedència, europea.
[edita] Estructura vegetativa
És un arbre de mida mitjana, de 4 a 8 metres d'alçada. És un faneròfit. Pot viure i produir durant centenars d'anys. El tronc és gruixut i tortuós en exemplars vells. L'escorça en els exemplars molt joves és llisa clara i amb els anys va agafant la rugositat característica i es va enfosquint. La capçada és arrodonida i atapeïda si no intervé l'esporga que tendeix a obrir-la per a que entri la llum. Les tiges són de tipus llenyós.
Les fulles són persistents el que vol dir que una fulla no cau habitualment fins passats dos o tres anys de la seva formació. Són simples, coriàcies, més o menys lanceolades i amb les vores enteres. La longitud varia entre els 3 i 9 cm i l'amplada entre 1 i 2 cm. El peciol és curt ja que fa uns 0'5 cm, i l'àpex, molt agut. La disposició de les fulles és oposada una amb l'altra. L'estructura de la fulla és pròpia d'una planta xeròfila amb una cutícula poc permeable a l'aigua en la part superior, d'un color verd grisós, i, en el revers té uns pèls anomenats tricoma que recobreixen els estoma que només estan en aquesta banda inferior de la fulla i així eviten molt la pèrdua d'aigua, i que li donen un color blanquinós.
L'arrel, en els casos d'arbres nascuts de llavor, és axonomorfa i té caràcter pivotant, és a dir que hi ha una arrel principal que sense ramificar-se penetra dins del terra. En els casos, més habituals, quan l'arbre prové d'arrelament d'estaquetes es forma un conjunt d'arrels secundàries. Contínuament van creixent petites arrels que són les que més fàcilment absorbeixen els nutrients. La fondària a la qual arriben depèn de l'estructura del terreny, la fertilitat i la humitat.
[edita] Parts reproductives
Les flors de l'olivera comencen a florir a finals de març, però les flors vertaderes surten al maig o juny. Són petites i zigomorfes amb simetria radiada, i estan inserides en unes inflorescències paniculades que contenen de 10 a 40 flors. Hi ha flors de dos tipus: les perfectes i les estaminíferes. Les flors perfectes tenen els dos sexes amb estam i pistil ben desenvolupat. Les flors estaminíferes, com el seu nom indica, només tenen estams i per tant són masculines i no donaran lloc a cap oliva, es troben en l'arbre en proporció variable, en cas de forta secada són les úniques que apareixen i per tant no hi ha producció d'olives. A la tardor de l'any anterior a la florida, ja s'inicia la formació de les flors. El color de la corol·la és blanc o blanc groguenc, amb quatre pètals soldats per la base formant un tub obert, és a dir, és gamopètala. El calze és petit i gamosèpal format per 4 sèpals. Sembla que les proteïnes que provoquen l'al·lèrgia al pol·len de l'olivera és troba en la paret exterior del gra. L’androceu està format per dos estams que estan fusionats al tub de la corol·la. El gineceu té dos carpels soldats que formen el pistil que està composat per un ovari súper, un curt estil i un estigma bilobulat i papil·lós.
[edita] Pol·linització i fecundació
És un procés necessari per donar lloc a olives normals. Sovint es veuen olives de mida molt reduïda que són resultat de la partenocàrpia, és a dir fruits formats sense fecundació. L'olivera és una planta anemòfila malgrat que els insectes també hi acudeixen per emportar-se'n el pol·len. El procès de pol·linització és similar al de qualsevol angiosperma, un dels dos gamets masculins del tub pol·línic s'uneix amb la òvul i l'altre amb els anomenats nuclis polars.
[edita] El fruit
- Vegeu l'article principal oliva
L'oliva és un fruit en drupa relativament petit i amb forma el·lipsoidal o globosa més o menys simètrica. És de color verd a vermell, però quan madura, es torna negre. Normalment fa de 1 a 4 cm de longitud i de 0'6 a 2 cm de diàmetre, depenent de la varietat. Són molt petites les olives de les varietats Arbequina i Koroneiki i són molt grans l'Ascolana i la Gordal. El fruit es divideix en endocarp (pinyol), mesocarpi (polpa) i exocarp (pell). L’endocarp està format per una sola llavor dura i ovoide. L'emmagatzemament de l'oli es fa en les cèl·lules parenquimàtiques del mesocarpi.
[edita] Conreu
Necessitats climàtiques: L'olivera és un conreu propi de climes mediterranis caracteritzats per hiverns relativament suaus i estius llargs,càlids i secs. Prefereix les valls resguardades o les esplanades baixes que no estan exposades als freds intensos. Pot créixer als vessant de les muntanyes orientades al sud.
L'olivera és més sensible al fred que altres fruiters com pomeres, pereres o presseguers però més resistent que els cítrics. Com altres arbres experimenta un enduriment progressiu a les baixes temperatures partir de la tardor.
Temperatures entre 0 i -5 graus provoquen petites ferides en branquetes joves mentre que entre -5 i -10 graus ja poden morir aquestes branquetes i a partir de -10 graus ja moren branques grans i fins i tot tota la part aèria de la planta. Aquesta darrera situació és va donar el desembre de 2001 quan a zones del Segrià i les Garrigues una glaçada de diversos dies de durada va arribar a -16 graus i es va haver de tornar a formar tota la capçada amb uns 5 anys de pèrdua de producció.
L'olivera necessita un estiu prou càlid per a que puguin madurar les olives. Dins la classificació agroclimàtica de Papadakis necessita un estiu del tipus del que també permet el conreu de l'arròs.
El mínim pluviomètric es dona a la regió de "Sfax" a Tunísia on es conrea l'olivera amb només 200 litres de pluja anual. Als Països Catalans els mínims pluviomètrics del conreu són al Segrià amb una mitjana de 350 litres anuals i és la principal causa del baix rendiment de les oliveres en els secans d'aquesta comarca.
Les bones pràctiques agràries determinen que en cas de terrenys en pendent les llaurades es facin seguint les corbes de nivell per tal de limitar el perill d'erosió.
En la plantació tradicional es posaven 100 arbres o menys per hectàrea. Actualment s'ha comprovat que plantacions més denses, de fins 300 oliveres per hectàrea, són més productives.
Les feines habituals són:
- Les llaurades, que es fan amb els objectius d'incrementar la retenció d'aigua del sòl i de treure males herbes.
- L'adobat que es fa mecànicament tot i que l'olivera necessita pocs nutrients comparat amb altres conreus és molt sensible a la deficiència de Bor.
- L'esporga feta manualment amb l'objectiu d'aclarir la capçada per tal d'il·luminar i donar una forma a l'arbre que posi més fàcilment a l'abast les olives.
- La recol·lecció abans manual i ara mecanitzable amb vibradors individuals o amb grans màquines autopropulsades
Modernament es generalitzen les tècniques de mínim conreu, és a dir que només es fan les llaurades indispensables i es treuen les males herbes amb herbicides. Amb aquesta tècnica s'obtenen similars produccions amb un menor cost econòmic.
L'agricultura ecològica està molt difosa pel conreu de l'olivera, en ser un arbre rústec és molt fàcil aplicar-la. Combat les plagues emprant feromones i insecticida biològic, no fa servir productes de síntesi química per adobar ni herbicides.
Les plantacions "superintensives" o d'alta densitat suposa posar unes 2.000 oliveres per hectàrea amb una mecanització total de l'esporga i la recol·lecció aquesta última és feta amb màquines que passen per sobre de les plantes a l'estil de les màquines veremadores, això redueix molt el cost de recol·lecció però no hi ha suficient experiència respecte si aquestes noves plantacions poden aguantar suficient nombre d'anys aquest sistema.
El conreu de l'olivera és tradicionalment de secà, tot i que actualment també se'n fa en regadiu i així s'assegura la producció donat que si l'any és molt sec la producció pot ser nul·la.
Les olives per a oli es cullen a finals de tardor i començament d'hivern. Algunes varietat són collides a mà quan encara són verdes i un cop adobades són consumides com a olives de taula. Tradicionalment les destinades a l'obtenció d'oli es collien posant unes borrasses (malles o sacs cosits) folrant el terra per sota de la copa (i un parell de sacs al voltant de la soca, per evitar perdre les olives per aquesta zona) i es feien caure: amb les mans pentinant els branquillons amb fruit o amb una mena de "pintes" de ferro o a cops de vara (a les varietats que ho permeten per tenir una oliva que cau fàcilment en colpejar-la). Les olives esteses damunt les borrasses es recullen en coves o algun altre recipient per poder portar-les al trull o molí per moldre-les i extreure'n oli. Antigament també es collien les que ja havien caigut abans d'anar-les a collir, i que per tant estaven entre les pedres i els terrossos de terra, però avui en dia és una pràctica farragosa i antieconòmica. A més l'oli que resulta de les collides a terra és de qualitat molt dolenta per un excés d'acidesa.
[edita] Varietats
Les varietats de les oliveres s'han format per tres vies: Selecció d'ullastres amb característiques adients per a ser conreats (aquesta seria cronològicament la primera font de diversificació varietal), selecció d'oliveres procedents de la sembra de la llavor (per tant amb diversificació sexual) i selecció d'arbres reproduïts per via vegetativa (amb possibles mutacions).
Varietats de les terres de parla catalana: Arbequina, Empeltre, Farga, Morrut,Sevillenca, Alfafara , Callosina, Changlot reial,Palomar Olesana, Verdiell i Vilallonga.
Varietats d'origen espanyol: Picual, Hojiblanca, Manzanilla i Gordal.
Varietats d'altres països: Ascolana, Frantoio, Koroneiki i Mission.
[edita] Varietat silvestre
- Vegeu l'article principal ullastre
L’Olea europaea L. spp. sylvestris, coneguda com a olivera borda o ullastre, és la varietat silvestre de l'olivera. És de mida reduïda, branques oposades, anguloses, i les inferiors amb espines; fulles més petites; els fruits (els olivons) són més petits que les olives, tenen poca polpa i no són comestibles.
A Catalunya és present a les comarques litorals, a més del Segrià i el Baix Cinca fins els 500 metres d'altitud. Al País Valencià i les Balears està més estès i es troba fins els 1.000 metres. La distribució mundial és pel contorn de tot el Mediterrani, normalment prop del litoral.
[edita] Composició química
Les fulles d'aquesta planta són utilitzades en l'àmbit medicinal, tot i que a vegades també s’usa l'oli del fruit.
Les fulles contenen:
- Secoiridoides: presenta quantitats significatives d'un heteròsid amarg, l'oleuropeòsid. També, altres com l'oleuròsid, ligustròsid, oleaceïna.
- Flavonoides: olivina, heteròsids d'apigenina, luteolina, rutina.
- Triterpens: àcids oleanòlic, maslínic.
- Glúcids: presenta petites quantitas de sucres lliures i alcohols derivats, com el manitol (2-3%).
- Sals minerals (4-5%).
Els fruits contenen:
- Oli. Triglicèrids d'àcids oleic (56-83%), palmític (8-20%), linoleic (4-20%).
- Esteroides (0,12-0,25%). Beta-sitosterol, estigmasterol, delta-7-estigmasterol, delta-5-avenasterol, campesterol.
[edita] Usos medicinals
Usos aprovats per la Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany:
- No ha aprovat cap ús de l'olivera.
En usos tradicionals:
- Bàsicament, tractament coadjuvant de la hipertensió arterial, però també, per a l'arteriosclerosi, artritis, artràlgies, gota, diabetis i febre.
[edita] Accions farmacològiques
Les fulles:
- Antihipertensiu i inhibidor de l'angiotensina convertasa: S’ha comprovat en nombrosos assajos clínics que la infusió d'olivera produeix un efecte antihipertensiu com a conseqüència d'un efecte vasodilatador perifèric. S’ha postulat cert efecte inhibidor de l'angiotensina convertasa, probablement per la presència d'oleaceïna.
- També és espasmolític, coronariodilatador i antiarrítmic. Diurètic pels flavonoides, triterpens i sals potàssiques. I lleugera activitat antipirètica, hipoglucemiant i antisèptica
L’oli:
- Hipolipemiant: l'oli d'oliva produeix un efecte hipolipemiant com a conseqüència de la presència d'àcids grassos insaturats com l'oleic o el linoleic. Exerceix una acció colagoga, lleugerament laxant i emol·lient en aplicació tòpica.
- En dermatologia s’utilitza per via externa en el tractament d'èczema, psoriasi, cremades i altres dermatosis.
[edita] Toxicitat i contraindicacions
L’oleuropeósid és inestable, per aquest motiu és convenient emprar fulles fresques o extractes estabilitzats. També pot produir interaccions amb altres antihipertensius ja que podria potenciar els efectes d'aquests fàrmacs. Durant l'embaràs i la lactància no s’ha d'utilitzar ja que no es tenen dades que n'avalin la seguretat.
No s’ha d'utilitzar com a colagog quan hi hagi obstrucció de les vies biliars, tot i la tradició com a dissolvent de còlics biliars.
