L'or de Moscou

De Viquipèdia

Nota: L'article sembla una traducció automàtica de baixa qualitat:
(Cal retirar la plantilla un cop millorat l'article) A més, millorar format, i si és una traducció d'una altra viquipèdia, posar interviquis i reconeixer-ne l'autoria

Façana nord de la seu del Banc d'Espanya en el carrer d'Alcalá de Madrid. Les reserves d'or que es custodiaven en l'edifici fins a 1936 van ser enviades a la Unión Soviètica durant la Guerra Civil espanyola.

L'or de Moscou és el terme encunyat durant la Guerra Civil Espanyola i els primers anys de el règim franquista per a referir-se a l'operació de trasllat de la major part de les reserves d'or de el Banc d'Espanya per part del govern de la II República des de la seua seu de Madrid a la Unió Soviètica, així com les posteriors gestions relacionades amb la seua utilització i els similars enviaments de béns confiscats al llarg de la guerra. L'expressió ja havia estat utilitzada en la dècada de 1930, i seguiria sent-lo durant la Guerra Freda, per la propaganda antisoviética i la contrària a partits i sindicats comunistes occidentals per a qualificar les fonts de finançament de les activitats d'aquests últims, considerant que els fons provenien en la seua majoria de la URSS, popularitzant l'expressió "a sou de Moscou". Encara que l'episodi històric espanyol ha estat el tema de nombroses obres i assajos a partir de documents oficials, l'operació és encara objecte de forta controvèrsia, especialment en la pròpia Espanya, per la interpretació política de les seues motivacions, la seua presumpta utilització, les seues conseqüències envers el desenvolupament de la contesa i la seua influència posterior en la República en l'exili i les relacions diplomàtiques del govern franquista amb el soviètic.

[edita] La revolució comunista mundial i el Moscow Gold

Amb anterioritat a 1935, mentre el govern de Josef Stalin orientava part de la seua política internacional cap a la promoció de la cridada revolució mundial del món del proletariat, mitjans de parla anglesa com la revista EstafeRevista Estafe, 21/11/1938, Loud Pedal, article disponible en %estafe.com utilitzaven l'expressió Moscow Gold para referir-se als plans soviètics d'intensificar les activitats del moviment comunista internacional, que en aquells dies es manifestava tímidament en Estats Units i el Regne Unit. Estafe considerava que aquesta evolució de la política soviètica, que en 1935 es va manifestar en favor de la participació comunista per a la formació de diferents agrupacions frentepopulistas en diversos països del món, es devia en part a la necessitat de Stalin de contrarestar les crítiques de el trotskisme.

[edita] L'episodi espanyol

[edita] Context: els primers mesos de la Guerra Civil

A partir de el 19 de juliol de 1936, als pocs dies de la revolta militar, tant el govern de José Giral com el general Franc, llavors responsable de l'exèrcit d'Àfrica, van realitzar gestions simultànies a França, d'una banda, i a través d'emissaris en Roma i Berlín, per l'altra, per a sol·licitar suport material. Amb aquestes iniciatives va donar comiezo la progressiva internacionalització del conflicte davant la consciència comuna de les manques en mitjans i equipaments militars d'ambdós bàndols per a sostenir l'esforç bèl·lic.(Moradiellos 1999) i (Howson 2000). AL començament de la Guerra Civil Espanyola, la situació política de França era confusa, amb un govern frentepopulista que incloïa entre els seus elements majoritaris al centrista Partit Radical. Encara que Léon Blum, com el PCF, va pretendre intervenir a favor de la República, els radicals es van oposar i van amenaçar amb retirar-li el seu suport. A això es van unir els advertiments britàniques sobre el risc d'obstruir la política de apaciguamiento empresa per el conservador Stanley Baldwin. De tal manera, el consell de ministres reunit el 25 de juliol de 1936 va aprovar la cancel·lació de qualsevol subministrament des de França.(Moradiellos 1999). El mateix dia que es confirmava la no intervenció de les democràcies occidentals, Hitler donava el seu consentiment per a l'enviament d'un primer lot d'avions, tripulació i equip tècnic al Marroc, mentre que el 27 de juliol, Mussolini enviaria una partida d'avions de transport, material que seria utilitzat posteriorment per al pont aeri de tropes cap a Sevilla establit el 29 de juliol de 1936.Cites 14 i 15 en (Moradiellos 1999) El govern nazi va utilitzar una empresa fantasma, la Societat Hispà-Marroquina de Transports, com tapadora per a canalitzar els seus subministraments a Franco. El 1 d'agost de 1936 el govern francès va emetre la proposta a la comunitat internacional per a l'adopció d'un "Acord de No Intervenció a Espanya", donada suport pel Foreign Office a través de la seua ambaixada en París el 7 d'agost."Note de la Sous-Direction d’Europe", 8 d'agost de 1936. DDF, vol. III, nº 108. citada en (Moradiellos 1999). L'acord va ser inicialment també van subscriure la Unió Soviètica, Portugal, Itàlia i el Tercer Reich, sumant-se al Comitè de supervisió de Londres creat el 9 de setembre de 1936. No obstant això, aquestes tres últimes nacions van mantenir el seu suport logístic i material mentre que els agents de compres del govern republicà van adquirir subministraments procedents de Mèxic i de el mercat negre.Cites 22, 23, 24 i 25 en: (Moradiellos 1999). En el terreny de les hostilitats, durant els mesos d'agost i setembre de 1936 les forces revoltades van assolir importants avanços, consolidant la frontera portuguesa després de les Batalla de Badajoz de el 14 d'agost i tancant de la vascofrancesa, després de l'entrada en Irun de el 4 de setembre de 1936. Aquest avanç va coincidir amb un progressiu viraje de la política de la URSS cap a una intervenció activa. Es va emprendre llavors l'establiment de relacions diplomàtiques amb la República espanyola i el nomenament del primer ambaixador soviètic a Madrid, Marcel Rosenberg (abans representant soviètic en la Societat de les Nacions), el 21 d'agost de 1936.(Kowalsky 2004: Diplomacy). A la fi de setembre de 1936, partits comunistes de diferents països van rebre instruccions de el Komintern i de Moscou per al reclutament i organització de les Brigades Internacionals, que entrarien en combat durant el mes de novembre. Mentre, el 28 de setembre, el final de les operacions entorn a el Alcázar de Toledo permetria a les forces dirigides per el general Varela orientar el seu esforç cap a la Batalla de Madrid. Al llarg del mes d'octubre de 1936, la URSS va enviar material en ajuda del nou govern de concentració frentepopulista presidit per Llarg Caballero, que incloïa dos ministres comunistes, acció que l'ambaixador soviètic a Londres, Iván Maiskiel, justificaria davant el Comitè de No Intervenció el 23 d'octubre de 1936, denunciant el previ sabotatge italoalemán al mateix i reclamant la restitució del dret a la República a armar-se.Cita 27 en: (Moradiellos 1999). Cinc dies més tard, el 28 d'octubre de 1936, van salpar de Cartagena quatre cargueros soviètics contenint l'or evacuat el 14 de setembre del Banc d'Espanya.

[edita] Situació de les reserves i estatus del Banc d'Espanya

Pocs mesos abans de l'inici de la Guerra Civil les reserves movilizables espanyoles havien estat registrades per les estadístiques internacionals al maig de 1936 com les quartes més grans del món.Estadístiques de el Banc de Pagaments Internacionals de Basilea, Sixième rapport annuel del 11/5/1936. Veja's (Vinyes 2006:112) Va Ser acumulada principalment durant la Primera Guerra Mundial, en la qual Espanya es va mantenir neutral. Gràcies als estudis de la documentació del BDE,(Vinyes 2006:111) es coneix que aquestes reserves es distribuïen principalment en la seu central de Madrid, les delegacions provincials del BDE i altres dipòsits menors a París, des de 1931, estant constituïdes en la seua major part per monedes, estrangeres i espanyoles, mentre que la fracció d'or antic era menor al 0,01% i insignificant la quantitat d'or en barres doncs tan sols havia 64 lingotes.(Vinyes 2006: 111) Sobre el valor de les reserves movilizables, aquest era conegut per les diverses publicacions oficials que s'emetien regularment i així el The Nova York Estafes de el 7 d'agost de 1936(Vinyes 2006: 111) informava de la xifra de 718 milions de dòlars nord-americans de l'època per a les disponibles en la seu de Madrid. Per a l'historiador Ángel Vinyes, aquesta xifra es corresponia amb 635 o 639 tones d'or fi o bé a 20,42 o 20,54 milions de unces troy. Segons el balanç del Banc d'Espanya de el 30 de juny de 1936, publicat en la Gaceta de Madrid (el BOE de l'època) el 1 de juliol, les reserves d'or existents, tres setmanes abans d'iniciar-se la contesa, arribaven a un valor de 2.202 milions de pessetes-or, equivalent a 5.240 milions de pessetes efectives. Vinyes calcula que la xifra de 719 milions de dòlars de 1936 correspondria, actualitzada amb els índexs d'inflació, a 9.725 milions de dòlars de 2005. En comparança, les reserves espanyoles disponibles al setembre d'aqueix any eren de 7.509 milions.(Vinyes 2006: 112)

Fotografia de Francesc Cambó amb 20 anys. Com ministre d'Hisenda Cambó va ser responsable de la Llei que regulava les condicions per a l'ús per part del Banc d'Espanya de les seues reserves.

En 1936, el Banc d'Espanya estava constituït menge societat anònima per accions (igual que les seues homòlegs francès i anglès) amb un capital de 177 milions de pessetas, el qual es trobava distribuït en 354.000 accions nominatives de 500 pessetes cadascuna. A pesar de no ser un banc de propietat estatal,Doncs no esdevindria en tal fins a la promulgació del Decret-Llei 18/1962 de el 7 de juny de 1962, sobre Nacionalització i Reorganització del Banc d'Espanya (%[1]). la institució estava sotmesa al control tant del govern, qui designava al governador, com de el ministeri d'Hisenda que nomenava a diversos membres del Consell General del banc.(Vinyes 2006: 111) La Llei d'Ordenació Bancària (LOB) de el 29 de desembre de 1921 (o Llei Cambó)Refosa el 24 de gener de 1927 i modificada per Llei de 26 de novembre de 1931. va intentar per vegada primera ordenar les relacions entre el Banc d'Espanya menge banc central i la banca privada. En la llei es regulaven també les condicions per a la mobilització per part del Banc de les reserves, el qual havia de contar amb la preceptiva autorització de el Consell de Ministres. En la base 7ª de l'Article 1º la LOB estipulava la facultat del Govern per a acudir a l'entitat i sol·licitar la venda d'or exclusivament per a influir en el tipus de canvi de la pesseta i "exercir una acció interventora en el canvi internacional i en la regularitat del mercat monetari", en aquest cas el Banc d'Espanya participaria en aquesta acció amb una quantitat igual a l'arbitrada pel tresor Públic. Encara que autors menge Pío Moa(Moa 2001) i (Moa 2003). consideren que el trasllat de l'or violava clarament la Llei, en opinió d'Ángel Vinyes l'aplicació de la Llei Cambó per part del govern republicà va ser estricta, basant-se en els testimoniatges del que fora últim ministre d'Hisenda de la Monarquia,Entre el 18 de febrer de 1931 i el 15 d'abril següent. Juan Ventosa i Calvell, que la jutjava, poc abans del colp militar, massa ortodoxa,(Vinyes 2006: 113); l'autor cita els articles de Juan Ventosa en Espanya Econòmica i Financera (23/5/1936) i ABC (29/5/1936), limitant les possibilitats de creixement de l'economia del país. La situació excepcional creada per la rebel·lió, explicaria per a Vinyes, que evita entrar en aspectes jurídics, el canvi d'actitud pel que fa a la Llei Cambó per part del govern, que va passar a exercir els mecanismes necessaris per a realitzar una nacionalització parcial encoberta del Banc d'Espanya.Segons Vinyes, guiat per la màxima "salus patriae, suprema lex" (Vinyes 2006: 114). Altres historiadors, menge Sardá, Miralles o Moradiellos, coincideixen amb aquesta interpretació. L'actuació del govern republicà sobre el Banc d'Espanya per a col·locar en el seu direcció a persones fidels a la República es va concretar en el Decret de 4 d'agost de 1936, que va destituir a Pedro Pa Gómez com sotsgovernador primer en favor de Julio Carabias,Pa Gómez fugiria a la zona nacional, per a ocupar-se uns mesos després d'organitzar el nou Banc d'Espanya de Burgos. que 10 dies més tard va ser seguida de la destitució d'altres consellers i alts executius. Després del trasllat de l'or a la Unión Soviètica, el 21 de novembre, es va decretar la modificació del Consell, que va patir noves modificacions i cessaments fins que el 24 de desembre de 1937 nou consellers van ser substituïts directament per representants institucionals.(Sánchez Asiaín 2002: 281).

[edita] Preliminars a l'enviament

Amb el començament de la guerra, els revoltats @engegar<3> la seua pròpia maquinària estatal, considerant il·legítimes i il·legals les institucions que van quedar sota el control del govern de Madrid. Així, es va constituir també un Banc d'Espanya, amb seu a Burgos. Cada banc afirmava ser el legítim, tant en l'interior com en l'exterior.(Sanchez Asiaín 2002: 249-50) En poder del govern republicà van quedar la seu central amb la seua reserva d'or i les delegacions més importants, mentre que el de Burgos administrava les reserves i delegacions provincials del Banc d'Espanya en el territori revoltat.Cap assenyalar que, quan ambdós van reunir les seues respectives juntes d'accionistes, en la rebel va haver 154.163 accionistes i en la republicana 31.389. (Sánchez Asiaín 2002: 250) El 27 de juliol el Govern Giral va anunciar l'inici de l'enviament A França de part de l'or, per l'acord del Consell de Ministres de 21 de juliol de 1936.

Els revoltats, informats puntualment dels enviaments d'or pels seus agents i amics a França i la zona republicana,(Vinyes 1976: 101-5). van afirmar que aquestes despeses estaven molt allunyats del previst en l'esmentada Llei Cambó. Per tant, els van considerar il·legals. Així, la Junta de Defensa Nacional de Burgos va emetre el 25 d'agost de 1936 un decret, el nº 65, declarant nul·les, pel que a ells concernia, les operacions de crèdit realitzades pel govern frentepopulista sobre la base d'aquesta reserva:

La creació de el Comitè de No Intervenció no va paralitzar l'enviament d'or a França i el govern de Llarg Caballero, constituït al setembre, va prosseguir aquesta política. Fins a març de 1937 es van enviar 174 tones d'or fi (193 brutes) a el Banc de França, equivalents al 27,4 per cent de totes les reserves espanyoles, per a convertir-les en divises amb que pagar les compres d'armament i queviures.La Hisenda republicana va rebre 3.922 milions de francs (uns 196 milions de dòlars) per a tals menesters (Martín Aceña 2001: 74). Es té constància a més de molts altres enviaments d'or, plata i joies introduïts en el país gal de contraban (Olaya Morales 2004a: 460). Aquests enviaments es van justificar amb un decret reservat de el 30 d'agost, en raó de la gravetat provocada per la insurrecció armada, i a fi de "poder desenvolupar la lluita amb l'extensió i intensitat que exigisca l'aixafada de la execrable rebel·lió". Per acord del Consell de Ministres, s'autoritzava "al Ministre d'Hisenda per a disposar que, pel centre Oficial de Contractació de Moneda, se situe en una o diverses vegades, per compte del Tresor, en l'estranger, a la disposició de la representació diplomàtica, consular o persona que designarà en cada cas, la quantitat de francs francesos que estime precisa per a atendre les despeses que les necessitats de campanya imposen".(Olaya 2004a: 311-312)

[edita] L'ordre de trasllat i les seues motivacions

El 13 de setembre es va signar un decret reservat de el Ministeri d'Hisenda, emès a iniciativa del ministre Juan Negrín, pel qual s'autoritzava el trasllat de les reserves metàl·liques del Banc d'Espanya i preveia una futura rendició de comptes a les Corts que mai va arribar a produir-se:(Bolloten 1989: 261) i (Vinyes 1976: 133-4)

El decret està signat pel president de la República, Manuel Azaña, el qual afirmaria posteriorment el seu desconeixement sobre la destinació final de les reserves. Segons va justificar més tard Llarg Caballero, Azaña va ser informat més tard a causa de el seu estat emocional i el caràcter reservat de l'operació:Olaya Morales indica (2004a: 447) que, "posant-se legalista", açò podria violar l'article 76 de la Constitució, que facultava al President parar signar "els decrets, confirmats pel ministre corresponent, previ acord del Govern, podent el President acordar que els projectes de decret se sotmeten a les Corts, si cregués que s'oposen a alguna de les lleis vigents". "D'aquesta decisió convenia adonar a moltes persones? No. Una indiscreción seria la pedra d'escàndol internacional %[...] Es va decidir que no ho sabera ni el President de la República, el qual es trobava llavors en un estat espiritual veritablement lamentable, per tant només ho sabia el President del Consell de Ministres %[el propi Llarg], el Ministre d'Hisenda %[Negrín] i el de Marina i Aire %[Indalecio Prieto]. Però els dos primers serien els únics que s'havien d'entendre amb el Govern de Rússia".Llarg Caballero, en Fundació Pablo Iglesias, Arxiu de Francisco Llarg Caballero, XXIII, pàg. 477 Encara que habitualment Negrín és considerat l'artífex de l'enviament de l'Or (per iniciativa pròpia o confabulat amb els soviètics, depenent de les tendències), el seu amic i company Mariano Ansó ho defensava afirmant que "no va poder ser ni va anar l'artífex de l'enviament A Rússia de l'or espanyol; va ser a tot estirar un cooperant de menor importància de el Lenin espanyol i els seus consellers aúlicos, al capdavant dels quals figurava Luis Araquistáin".(Ansó 1976: 317) Diversos autors, com Vinyes, han assenyalat que la decisió de traslladar l'or fora de Madrid va estar motivada pel ràpid avanç de l'exèrcit d'Àfrica, que des de la seua arribada a la Península havia realitzat un ràpid avanç cap a la capital, trobant-se, en el moment de prendre's la decisió, ja en Talavera de la Reina, a 116 quilòmetres de Madrid, sense que cap dels esforços fets per a detenir-los o frenar el seu avanç hagueren tingut èxit, si més no parcial. No obstant això, les tropes revoltades no arribarien finalment fins a dos mesos després, no a causa de la resistència de les forces republicanes, sinó a una decisió del propi Franco, que va decidir desviar-se per a socórrer als assetjats en el Alcázar de Toledo, en una operació de prestigi que li va consolidar políticament i li va permetre ascendir a la prefectura de l'Estat el 29 de setembre de 1936. La capital resistiria fins a la fi la guerra, i el propi govern republicà no es va traslladar a València fins a el 6 de novembre. Un dels principals protagonistes dels fets, Llarg Caballero, va justificar posteriorment, en el seu exili francès, l'enviament de l'or en el Pacte de No Intervenció i la defección de les democràcies pel que fa a la República, i l'amenaça dels revoltats sobre Madrid.

No obstant això la qual cosa, el seu company, el també socialista Luis Araquistáin, ho va atribuir posteriorment a la coacció soviètica.

També es parla del perill faísta, i de la intenció anarquista d'assaltar les voltes del Banc d'Espanya i transferir les reserves d'or a Barcelona, el bastió de la CNT i la FAI, no només per a mantenir-lo fora de perill, sinó per a comprar material de guerra pel seu compte.(Bolloten 1989: 268-9) Aquest pla hauria estat preparat per Diego Abad de Santillán, un dels més ardents detractors de Negrín, però tal extrem és considerat fals per l'historiador llibertari Francisco Olaya Morales, que opina que l'or de va traslladar a Cartagena no per motius de seguretat, sinó amb la intenció preconcebuda d'enviar-lo A Moscou.(Olaya Morales 2004a: 289-93) En qualsevol cas, es desconeix qui va tenir la idea de traure l'or d'Espanya. Antony Beevor cita que existeixen versions que atribueixen a l'economista soviètic Artur Stashevsky el suggeriment a Negrín de tenir una «compte corrent en or» a Moscou, a causa de l'amenaça que penjava sobre Madrid i a la necessitat de comprar armes i matèries primeres.(Beevor: 232) Però també cita a Gabriel Jackson i Víctor Alba, els quals en el seu llibre Juan Negrín li atribueixen la idea al propi Negrín, sostenint que la idea va prendre per sorpresa als soviètics i que Negrín va haver d'explicar curosament la idea a l'ambaixador Rosenberg.(Beevor: 716-717) En qualsevol cas, el Consell del Banc d'Espanya (molt reduït després de l'inici de la guerra) no va ser informat de la decisió de confiscar l'or i traslladar-lo fins a l'endemà.El 14 de setembre, el mateix dia en el qual els revoltats creaven a Burgos el seu propi Banc d'Espanya. Atès que l'operació ja havia començat, el Consell del Banc no va poder impedir aquestes mesures. No obstant això, els dos consellers representants dels accionistes del Banc d'Espanya que no s'havien passat als revoltats (José Álvarez Guerra i Lorenzo Martínez Fresneda), van presentar la seua dimissió.Fernando Schwarz. La internacionalització de la guerra civil espanyola, Barcelona, 1971, p. 210; citat per: (Olaya Morales 2004a: 287). Martínez Fresneda va expressar la seua més enèrgica protesta al·legant que el trasllat era il·legal, ja que l'or era d'exclusiva propietat del Banc d'Espanya, i ni l'Estat ni el Govern podien disposar d'ell; a més va assenyalar que l'or garantia per llei la convertibilitat dels bitllets del Banc, i, per tant, havia de romandre en la caixa de seguretat del Banc.