Tauró
De Viquipèdia
 |
||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
 Gran tauró blanc, Carcharodon carcharias
|
||||||||||||
| Classificació científica | ||||||||||||
|
||||||||||||
|
|
||||||||||||
|
Carcharhiniformes |
||||||||||||
Els taurons són peixos que presenten esquelet cartilaginós. Respiren a través de 5 o 6 brànquies.
Inclou unes 470 espècies repartides en més de 80 gèneres de la infraclasse Neoselachii.
Hi ha alguns taurons que no ens semblen taurons a causa de la seva conformació especial, però sí que ho són com: el peix martell, el porc marí, l'àngel, el peix serra i el peix guitarra. Se sap que els taurons van aparèixer al planeta Terra durant el període anomenat Devonià, fa uns 300 milions d'anys i han viscut fins avui amb pocs canvis pel que fa a la seva estructura original.
Tenen la pell coberta per denticles dèrmics que els hi donen un aspecte molt aspre.
Disposen d'entre 5 i 7 cavitats branquials a cada costat del seu cos.
Els ulls estan disposats lateralment, la boca es troba en posició ventral i té moltes dents i molt esmolades. Quan cacen, sovint perden algunes d'aquestes dents, però són substituïdes ràpidament per unes altres.
Gràcies a les investigacions realitzades en els darrers anys se suposa que arriben a viure uns 30 anys, en llibertat.
La majoria de taurons són ovovivípars. Això vol dir que els ous es desenvolupen dins de la mare i que neixen quan les cries ja estan totalment formades. Hi ha, però, espècies que són ovípares i d'altres que són vivípares.
La dieta dels taurons és molt variada i generalment carnívora. Mengen peixos, tortugues o crustacis. Alguns s’alimenten d'invertebrats i de plancton.
Són bons nedadors i poden aconseguir grans velocitats, com el gran tauró blanc que arriba als 60 km/h.
Els més grans són el tauró balena, que pot arribar a fer 12 m de longitud, i el tauró gegant que pot mesurar fins a 14 m de llarg i pesar 800 Kg.
El més petit és el tauró nan que només fa 15 cm.
Com a grans depredadors que són juguen un important paper en el manteniment de l'equilibri ecològic del medi marí, situant-se en la cúspide de la cadena tròfica alimentària.
Contràriament a la creença popular, només hi ha constància que quatre de les més de 300 espècies de tauró conegudes hagin causat alguna vegada la mort de persones. D'altra banda, són entre 15 i 20 les espècies que han atacat o ferit (però no mort) a éssers humans.
Existeixen, en terme mitjà, 100 atacs de tauró a l'any, amb 30 d'ells resultant fatals. Molts atacs de taurons són resultat dels següents factors:
- Molèsties provocades per humans
- Identificació equivocada
Tot i que el gran blanc és l'espècie més comunament associada a un atac de tauró, la realitat es que, el tauró toro el responsable de la majoria dels atacs contra humans. Una raó parcial d'això és que sovint viatgen per riu en distàncies curtes
[edita] Característiques generals
Tauró, qualsevol d'una de les 375 especies de peixos que, amb els ragiformes i les quimeres, es distingeixen clarament del gran numero d'espècies de peixos ocis cartilaginosos. Els taurons són peixos versàtils i tenen sentits molt aguts; moltes de les seves espècies són capaços de caçar i devorar a gairebé qualsevol altre animal marí, tant en mars profunds com a mars poc profunds. Aquestes dues característiques expliquen la seva llarga historia evolutiva; moltes de les espècies de taurons dels nostres dies son molt similars a les que nedaven en els mars de la Creació, fa mes de 100 milions d'anys. També mostren una gran variabilitat en llocs que es refereix al seu comportament i mida. El tauró balena és el tauró més gran, i també el peix mes gran de tots els mars; arriba als 15m de longitud. Hi ha espècies que pel contrari mesuren 50cm de longitud. Els taurons son peixos sobre tot marins que viuen en tots els mars, i que abunden en els mars tropicals.
Tot i això, moltes espècies migren remuntant els rius, com el tauró toro”, que hi arriba fins el llac Nicaragua, a Amèrica Central. Els taurons són coneguts com carnívors agressius, que inclús arriben a atacar als membres de la seva pròpia espècie, però els dos que tenen la mida més gran (el tauró pelegrí i el tauró balena) són animals dòcils que s’alimenten de plàncton, filtren l'aigua mitjançant pintes braquials.
[edita] Classificació científica
Els taurons pertanyen a la classe del Condrictis. El nom científic del tauró balena es Rhincodon typus, i el del tauró camús és Carcharhinus leucas. El nom científic del tauró pelegrí és Cetorhinus maximus, el tauró tigre és Galeocerdo Cuvier, el del melga és Squalus acanthias, i el del tauró blanc és Carcharodon carcharias. Els peixos martell componen la família Esfírnides. El nom científic del tauró blau o tintorera es Prionace glauca. El marraix (Lamna nasus) és una espècie cosmopolita, bastant comú a les costes europees. Altres dues espècies freqüents a l'Atlàntic i a la Mediterrània son el caçó (Galeorhinus galeus) i el peix guilla (Alopias vulpinus).
[edita] Anatomia d'un tauró
La gran part dels taurons son de color gris i tenen la pell correosa, coberta de petites escates com de placoides afilades i punxegudes que, al contrari de les que caracteritzen els peixos amb esquelet ossi, no augmenten de mida a l'edat adulta. Tenen un cos fusiorme terminat en un rostre afilat i amb la boca situada en posició ventral. Presenten 5 o 7 hendidures braquials situades darrere del cap. La cua és asimètrica a la columna vertebral, es prolonga en el seu òvul superior (cua “hetereocerca”). Moltes especies tenen fileres de dents afilades enclavades en membranes fibroses en lloc de les mandíbules; les dents, que perden freqüentment al clavar-los a la carn de les seves preses, sent reemplaçables per altres dents ràpidament, substituint l'espai buit que deixen els primers. Les aletes i la cua dels taurons són rígides en conte d'erèctils, com les dels peixos ossis. Desmentint la creença popular, les aletes dorsals rarament sobresurten a la superfície de l'aigua quan neden pròxims a aquesta.
Posseeixen poderosos enzims digestius i un plec epiterial especialitzat que forma un espirall al llarg de l'intestí prim i que els permet absorbir gran diversitat d'aliments. Els taurons son en gran mesura carronyers; s’alimenten de peixos ferits, carronya, deixalles i altres residus procedents dels vaixells. També s’alimenten d'animals com foques, tortugues, aus, balenes, crancs, i gran varietat de peixos.
[edita] Alimentació
Els taurons tenen un agut sentit de l'olfacte; són capaços de detectar vestigis de substàncies, com la sang, en l'aigua, i seguir la seva pista fins el seu origen. La vista, menys aguda, els permet percebre de forma vaga moviments de llums i ombres en aigües obscures quan se'ls aproxima a una presa. Son molt sensibles als sons de baixa freqüència i tenen una audició direccional magnifica. Els seus òrgans que posseeixen en les línies laterals i el musell els permet captar estímuls electrònics dèbils procedents de les contraccions musculars dels peixos ossis. Aquesta combinació de sentits i la seva agudesa, expliquen el seu èxit evolutiu.
Són peixos extraordinàriament hàbils a l'hora de localitzar les seves preses i seguir el seu rastre. Cada espècie ocupa el seu nínxol alimentari específic dintre del seu habitat, i constitueix un important eslavó en el fluix d'energia pels oceans de la terra.
Quan cacen en bandades, poden incitar-se entre si fins a formar un frenesí devorador. Fan cercles entorn la seva presa i es llancen a sobre de sobte, normalment des de sota.
Contràriament el que la gent pensa la quantitat de submarinistes, nedadors i esquiadors aquàtics que s’aventuren en aigües infestades de taurons, es produeixen relativament pocs atacs. Quan això succeeix, un terç resulten mortals. Entre els més perillosos per a l'ésser humà es troba al tauró blanc, el peix martell, el tauró tigre i el tauró blau o tintorera.
Els taurons son carnívors que ingereixen gran varietat de preses, des de plàncton microscòpic fins a cetacis. A pesar de la seva enorme mida el pelegrí (tauró balena) s'alimenta filtrant l'aigua, sent capaços de filtrar 1,3 milions de litres per hora.
Es creu que el tauró blanc s’alimenta, de peixos, de calamars, de tortugues i mamífers marins, tenint una vista excepcional que distingeix colors. Aquest enorme carnívor a evolucionat per consumir grans quantitats de menjar de manera esporàdica i es creu que realitza llargues migracions fins a zones de caça propicies. És una de les 27 espècies de tauró enregistrades que han atacat a persones o embarcacions.
[edita] Respiració
Els taurons extreuen l'oxigen de l'aigua que banya les brànquies, des d'on es transfereix a la sang. L’aparell circulatori distribueix la sang oxigenada als teixits i òrgans, al temps que els desfets metabòlics, com el diòxid de carboni, son expulsats a l'aigua. Les brànquies reben sang rica en diòxid de carboni i desposseida d'oxigen directament del cor, situat sota les brànquies. La sang es bombeja a traves dels llits capil•lars dels arcs braquials, disposats de manera que la sang flueix en el sentit contrari de l'aigua que entra. A les especies més ràpides, l'aigua entra per la boca oberta i és canalitzada cap a les brànquies quan el tauró neda. Les espècies bentoniques disposen d'espiracles que funcionen com entrades auxiliars d'aigua, quan l'animal descansa o te la boca ocupada amb el menjar.
[edita] Tipus de fecundació i de reproducció
A diferència dels peixos ossis, que per norma general donen a llum moltes cries petites i immadures, la major part dels taurons donen a llum cries grans i ben desenvolupades, fins a un nombre màxim de 100 per camada.
El tauró tigre, per exemple, només dona a llum a dues cries per camada. La fecundació és interna: el mascle fica un dels seus òrgans reproductius en la femella, que dona a llum cries vives. Alguns són ovípars; posen ous protegits per una carcassa cornea amb filaments que tenen la funció d'anclar-se a les roques o plantes marines. Altres són vivípars: les cries es desenvolupen a un uter semblant al dels mamífers. El sac de la gemma de l'ou es converteix en una placenta als plecs de la paret uterina i proporciona nutrients a l'embrió.
El desenvolupament embrionari dura més de sis mesos i, en el cas de la pintarroja de l'Atlàntic, dura a prop de dos anys. En néixer, les cries d'algunes espècies grans mesuren més d'un metre de longitud i són nedadors veloços que s’alimenten de les mateixes preses que els adults.
En moltes ocasions, les cries neixen en llocs protegits a la costa, lluny dels mascles. Els taurons dejunen durant llargs períodes a l'estació de cel i es mantenen recurrent a les reserves de líquids emmagatzemades al fetge. Així eviten devorar-se els uns als altres, així com a les cries.
[edita] Moviment i sentits
[edita] Moviment i Anatomia
Els taurons estan previstos de mandíbules ben desenvolupades, un par d'orificis nasals i dos parells d'aletes pectorals i pelviana. A més de l'esquelet cartilaginós es diferencien dels peixos ossis perquè tenen denticles dèrmics i dents que són substituïdes al llarg de la seva vida o que estan fusionades amb plaques òssies de creixement continu.
La forma del cos està dissenyada per a la màxima eficiència hidrodinàmica i és adequada als seus hàbits depredadors. Les aletes són gruixudes, rígides i, generalment, sense espines. Tots els taurons tenen quatre aletes pars, dos pelvians i dos pectorals, i tres aletes senars: cabdal, dorsal i anal.
Els taurons no tenen bufeta natatòria, però tenen altres adaptacions que contribueixen a millorar la seva flotabilitat i a millorar els seus dots natatoris, com el seu esquelet cartilaginós, més lleuger que si fos ossi, així com un fetge de grans proporcions, amb un alt contingut en oli. Però, necessita nedar constantment per evitar enfonsar-se. Redueixen la pèrdua d'aigua retenint la urea en els seus teixits.
[edita] Sentits
[edita] Poder mental
Els taurons no són maquines de matar, són capaços de desenvolupar conductes summament complexes i d' aprendre. Els lòbuls òptics i mesencefalics processant gran quantitat d'informació que les subministren constantment els seus sentits. En general els taurons més ràpids que viuen en profunditats mitjanes tenen un cervell més gran i complex que les espècies més lentes que viuen als fons marins
[edita] Oïda
A la majoria de les especies de taurons, les ones de pressió sonora que viatgen per l'aigua, com les que produeixen els moviments dels peixos, son canalitzades per uns diminuts tubs cartilaginosos situat a la part de dalt del crani, per on entren a l'oïda interna. El sistema de canals semicirculars proporciona al tauró informació de la velocitat i direcció dels seus moviments.
[edita] Vista
Els ulls estan adaptats per veure en condicions de poca lluminositat. L’iris regula la llum i la retina proporciona la visió cromàtica. Els ulls solen estar envoltats per parpelles immòbils, però alguns tenen la parpella inferior doblegada, que es tanca a sobre de l'ull quan mengen.
[edita] Tacte
Els taurons disposen de detectors mecànics del tacte: una xarxa de fibres nervioses embolicades en una càpsula, en les aletes. Molt poden detectar lleus canvis de temperatura a l'aigua i mantenir-se en un mateix punt de graduació tèrmica en masses d'aigua en moviment. Unes escames especialitzades redueixen la resistència al nedar.
[edita] Gust
Els receptors del gust situat en el paladar i a la base de la gola fan possible que el tauró tasti els sabors del menjar abans d'engolir-lo.
[edita] Olfacte
Els taurons poden detectar una milionèsima part de sang a l'aigua del mar.
[edita] Medi on viuen i adaptacions
Els taurons poblen tots els oceans del món encara que molt poques espècies poden tolerar les aigües polars. La majoria prefereixen els habitats marins poc profunds, però algunes espècies com la “mielga” viuen a grans profunditats.
[edita] Migracions
La majoria dels taurons realitzen migracions anuals, amb freqüència com a resposta en els canvis de temperatura de l'aigua o en busca de fons d'alimentació transitòries, per exemple grups de preses en època de cria. Poden compaginar aquest comportament amb les seves pròpies estratègies reproductives. La distancia que poden recórrer depèn dels seus dots natatoris. Per exemple algunes espècies com la “pintarroja” i el tauró Seg Gris poden no emigrar, altres, més fortes i actives, com el Marrajo i la Tintorera, poden creuar oceans sencers.
[edita] Adaptacions
Els taurons han estat capaços de sobreviure en els oceans durant més de 200 milions d'anys gràcies a la varietat i qualitat dels seus aparells sensorials, que els han permès trobar menjar i parella així com a no ser presa d'altres depredadors amb extraordinària eficàcia. Tots els taurons depenen dels seus sentits per sobreviure, igual els que són caçadors actius, com els que viuen al llit marí per trobar menjar, o els grans i parsimoniosos que s’alimenten filtrant l'aigua. Molts són capaços de detectar vibracions de baixa freqüència mitjançant un aparell sensorial especialitzat que complementa la seva oïda. D’altres tenen un sentit electromagnètic que detecta els més dèbils camps elèctrics que generen els impulsos nerviosos i l'activitat muscular d'altres animals. La seva vista es extraordinàriament aguda en les distancies curtes.
[edita] Comportament
Els taurons no s’agrupen en bancs coordinats, a diferència de molts peixos ossis, però algunes espècies formen congregacions. En el mar de Cortes es reuneixen de manera periòdica grans grups diürns, composats, sobre tot, per joves femelles de peix martell en zones d'alta productivitat.
[edita] Hàbits Depredadors
Degut a que la majoria dels taurons són depredadors summament actius, solen ser nedadors forts i àgils. Algunes espècies realitzen llargues migracions en les que recorren molts quilòmetres en busca d'aliment. Com el seu metabolisme és més lent que el dels peixos, no necessiten alimentar-se amb massa freqüència, i només cacen quan tenen necessitat. Les preses són peixos petits i invertebrats, els taurons de majors dimensions també capturen tortugues i mamífers marins.
[edita] Importància Ecològica
Encara que al menys, el 2% de les espècies vives de peixos són taurons, la seva importància ecològica és crucial pels ecosistemes marins, perquè són depredadors en el vèrtex de la piràmide tròfica. En conseqüència, els seus nivells naturals de població són molt inferiors a la majoria dels peixos ossis. Allò, sumat al baix índex de reproducció, els converteix en animals molt vulnerables a la sobreexplotació. No arriben a la maduresa sexual fins als sis anys, i alguns fins els divuit anys o més. Engendren poques cries i els embrions passan per un llarg dessenvolupament. Les “quimeres” emparentades amb els taurons, pertanyen a la subclasse dels “holocéfals”, que consta d'un únic ordre amb 3 famílies i 37 espécies.
[edita] Taurons perillosos als Països Catalans
A les costes dels Països Catalans es troben més de 30 espècies de taurons, les quals es poden diferenciar entre bentòniques i demersals -lligades al fons- i pelàgiques -que neden en aigües obertes-. Aquest nombre representa, aproximadament, el 10% de les espècies conegudes en tota la Terra. La forma i la grandària varien considerablement dels uns als altres, encara que la majoria de taurons són petits -menys de 150 cm- i, per tant, inofensius per als humans. Les espècies més grans se solen trobar en aigües pregones, o bé a grans distàncies de la platja; és molt difícil que entrin en contacte amb la gent, no obstant això, i de manera ocasional, poden apropar-s'hi alguns exemplars aïllats.
En les costes catalanes trobem poques espècies potencialment perilloses per a les persones o les petites embarcacions. Són aquestes:
El peix guilla (Alopias vulpinus) no és agressiu dins de l'aigua, però un cop pescat les seues cuades poden ésser extremadament perilloses. Es coneix el cas d'un pescador que va ser decapitat per una fuetada de la cua d'aquest peix quan intentava hissar-lo per endur-se'l a terra. També se'n suposen, al peix guilla, dos atacs a petits bots, però sense confirmar.
El tauró blanc (Carcharodon carcharias) és considerat l'espècie més perillosa per a l'ésser humà. La seua presència als Països Catalans és àmpliament provada; al llarg dels anys ha estat citat entre les Els Columbrets i el continent, a Mallorca, a Menorca, a Vinaròs, a Castelló de la Plana, a Vilassar de Mar i a Tossa de Mar. El 2 de febrer de 1989 un exemplar va matar un submarinista al golf de Baratti (Itàlia), sobre un fons de 20 m. Al juny de 1990, un tauró blanc va atacar una petita embarcació en aigües del Golf de Lleó (Estat francès).
El marraix (Lamna nasus) és considerat potencialment perillós, a causa de la seua envergadura i a la seua dentició, encara que no es coneixen casos d'atacs a humans.
El solraig (Isurus oxyrinchus) és una espècie que, normalment, evita les aigües somes. Pot arribar a ésser agressiu amb els submarinistes, i atacar, fins i tot sense que hi hagi hagut provocació.
La tintorera (Prionace glauca), per la seua poca timidesa, és l'espècie de tauró que més s'apropa a la costa, especialment a l'estiu. Hi ha documentats atacs a petites embarcacions, submarinistes i nedadors. Se n'han capturat força individus al llarg de tot el litoral català.
[edita] Referències
- Barrull, Joan i Mate, Isabel: Els taurons dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col. Conèixer la natura, núm. 14. Barcelona, març del 1996. ISBN 84-7306-920-X. Planes 157-159.
- Compagno, Dando: Sharks of the World. Princeton University Press, Nova Jersey, 2005. ISBN 0-691-12072-2.
- Alegre, M., J. Lleonart i J. Veny: Espècies pesqueres d'interès comercial. Nomenclatura oficial catalana. Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca. Generalitat de Catalunya, 1992. 64 pp.
- Barrull, J.: Polémica sobre la presencia de tiburón blanco en el Mar Catalán. "Quercus", 87: 18-19. Any 1993.
[edita] Espècies de taurons
|
