Literatura medieval
De Viquipèdia
La literatura medieval és un ampli període literari que inclou totes les obres literàries escrites a Europa i arreu durant l'edat mitjana. Abraça aproximadament el miler d'anys que van de la caiguda de l'Imperi Romà l'any 476 fins a l'inici del Renaixement italià (a finals del segle XV) La literatura d'aquesta època es composa de textos religiosos i laics. Al igual que en la literatura moderna, ofereix un ampli camp d'estudi, en un espectre que va del sagrat més seriós al profà més exuberant, i tot el que queda entremig. Donada aquesta amplitud de temps i espai en l'objecte d'estudi, normalment no resulta fàcil parlar de literatura medieval en termes general sense caure en simplificacions exagerades i, per aquest motiu, se sol caracteritzar pel lloc d'origen, per la llengua o pel gènere.
Taula de continguts |
[edita] Presentació
La literatura de l'edat mitjana és, en primer lloc, la de l'èlit feudal i en reflecteix els ideals: pietat, fidelitat i valor. En aquell temps, el sistema feudal estructura la societat i això es veu en la literatura: abunden les escenes de guerres, la fe cristiana hi és omnipresent. Tanmateix, a partir de finals del segle XII, els burgesos aconsegueixen, gràcies a l'impuls de la manufactura, privilegis econòmics i jurídiques que poden competir amb els poders senyorials. Aleshores apareixen noves formes, més satíriques o més líriques, com la poesia dels segles XIV i XV, hereva de la poesia cortès.
La majoria d'autors d'aquest període resten desconeguts. L'anonimat no es deu només a la manca de documents disponibles, també es deu al concepte del paper de l'autor, totalment diferent de la noció d'avui dia (hereva del romanticisme). Els autors medievals fan referència contínuament a la literatura antiga i als Pares de l'Església, i mostren una tendència a donar forma o embellir històries conegudes més que no pas a inventar-ne de noves. Fins i tot quan n'inventen, solen adjudicar l'obra a tercers il·lustres o imaginaris. Així és que es desconeix el nom dels autors d'obres cabdals de l'edat mitjana. El nom de l'autor només comença a interessar a partir del segle XII.
Majoritàriament, els textos conservats queden lluny de la versió original de l'obra, ja que es tracta o bé de la transcripció dels textes declamats o cantats, o bé de la còpia de textos ja transcrits. En el transcurs de la difusió oral d'una obra, la "fidelitat" a l'autor, sovint anònim, esdevé aleatòria. Per altra part, els copistes dels monestirs es permeten modificacions allà on els sembla pertinent. Un cop creats, els textos romanen oberts: cada nou contista o copista n'esdevé co-autor en modificar-lo segons el seu propi gust o les modes de l'època.
La literatura medieval gaudia de mala reputació en els segles XVI i XVII. En el Renaixement, per exemple, era vista com "tenebrosa", "obscurantista", "bàrbara", etc. En el segle XIX, els romàntics la redescobreixen i n'aprecien el valor. Avui dia continua llegint-se i interpretant-se. Els mites que va crear aquesta literatura continuen funcionant com a font d'inspiració (per exemple el de Tristany i Isolda, fundador de la concepció de l'amor occidental).
[edita] Gèneres més conreats
Dins la tradició en llengua vernacle destaca la literatura èpica, amb la cançó de gesta. Les cançons són llargues composicions al voltant d'un heroi, versificades i transmeses oralment per part dels joglars, que adapten el text al gust local introduint referències conegudes pels oients. Els protagonistes d'aquestes històries esdevindran en la majoria de casos herois nacionals, com per exemple El Cid a Espanya o Roland a França i protagonitzaran diverses aventures organitzades en sagues. Seran el model de les novel·les de cavalleries, més tardanes, com Tirant lo Blanc, ja pensades per a ser llegides i amb estructures narratives més definides.
Els cavallers destacaven no sols per les seves fites guerreres sinó també en les amatòries. La lírica lloa l'amor cortès en composcions fetes pels trobadors. El model per excel·lència és dels autors occitans, amb les seves corts del sud de França on els herois miren de conquerir una dama amb la bellesa dels seus versos i els seus modals refinats.
La lírica popular és potser el gènere més ric, amb composicions breus de tot tipus de temes: de partença de l'ésser estimat, de goig per una cita, de sàtira dels poderosos, de cant a la natura... La majoria es transmetien cantant i en una barreja de llengües segons la zona.
La prosa culta estava escrita en llatí i tocava temes religiosos o científics. La seva funció didàctica i el respecte a la fe cristiana són els trets principals. Alguns d'aquests textos van donar peu a imitacions en les llengües pròpies de cada regió per poder ser llegides per la població. Destaquen els reculls de contes o exempli, narracions amb finals moralitzants que s'ajuntaven amb un fil comú (model que se seguirà al Renaixement com es veu al Decameró de Giovanni Boccaccio, entre altres).
[edita] Llengües
El llatí, la llengua de l'Església Catòlica que domina l'Europa Occidental i Central, i que representa pràcticament l'única font d'educació, és un llengua habitual dels textos medievals, fins i tot en regions que no van ser romanitzades. A Europa Oriental, la influència de l'Imperi Bizantí i de l'Església Ortodoxa van fer del grec i de l'antic eslau les llengües dominants.
D'altra banda, el poble continuava utilitzant les respectives llengües vernacles respectives, en procés d'evolució. Es poden citar, com exemples, La Chanson de Roland (francès antic), Beowulf (anglès antic), Lied des Nibelungen (alt alemany antic) o Digénis Akritas (grec medieval). Encara que aquestes epopeies es considerin, en general, obra d'un sol autor (sovint desconegut), es basen en relats nascuts de la tradició oral més antiga, com ara, les epopeies gregues arcaiques del cicle de Troia. D'aquesta manera sobreviuen les tradicions celtes en composicions medievals (per exemple, l'anomenat cicle artúric).
Si bé les llengües vernacles les empren sobretot les classes populars, en alguns casos, la noblesa alterna llengües locals i llatí. En l'àmbit de parla catalana, destaca el cas de Ramon Llull, autor d'una extensa obra en quatre llengües (àrab, llatí, català i occità; encara que només se'n conserven en català i llatí).
[edita] Obres destacades del període
- Alexíada, d'Anna Comnena
- Beowulf, autor anònim anglo-saxó
- Cantar de Mio Cid, anònim castellà
- Cantigas de Santa Maria, autors anònims gallecs
- Chanson de Roland, anònim francès
- La consolació per la filosofia, Boeci
- Curial e Güelfa, anònim català
- Els contes de Canterbury, Geoffrey Chaucer
- Das fließende Licht der Gottheit, Mechthild de Magdeburg
- Decameró, Giovanni Boccaccio
- La Divina Comèdia, Dante Alighieri
- Digenis Acritas, autor anònim grec
- Dístics de Cató, Dionysius Cato
- Elder Edda, diversos autors islandesos
- Heimskringla, Snorri Sturluson
- Il milione (Viatges de Marco Polo), Marco Polo
- Lais de Maria de França, Maria de França
- Les cartes d'Abelardo i Eloisa
- Libro del buen amor, Juan Ruiz, Arxiprest d'Hita
- Les quatre grans Cròniques, autors catalans
- Ludus de Antichristo, autor alemany anònim
- Mabinogion, autors galesos anònims
- Le Morte d'Arthur, Sir Thomas Malory
- Nibelungenlied, autor alemany anònim
- Njál's saga, autor islandès anònim
- Parzival, Wolfram von Eschenbach
- Piers Plowman, William Langland
- Proslogion, Anselm de Canterbury
- Roman de la Rose, Guillaume de Lorris i Jean de Meun
- Summa Teològica, Sant Tomàs d'Aquino
- Táin Bó Cúailnge, anònim irlandès
- Tirant lo Blanc, Joanot Martorell
- Tristan, Thomas d'Angleterre
- Tristan, Béroul
- Triomfs, Petrarca
- Yvain: El cavaller del Lleó, Chrétien de Troyes
[edita] Principals autors de la literatura catalana medieval
- Anselm Turmeda
- Arnau de Vilanova
- Ausiàs March
- Bernat Desclot
- Bernat Metge
- Francesc Eiximenis
- Joan Roís de Corella
- Joanot Martorell
- Jordi de Sant Jordi
- Isabel de Villena
- Ramon de Perellós
- Ramon Llull
- Ramon Muntaner
- Sant Vicent Ferrer
