Curial e Güelfa
De Viquipèdia
Curial e Güelfa és una de les obres més importants del gènere de novel·la cavalleresca en català. Fou el 1876 quan Manuel Milà i Fontanals parlà per primera vegada d'aquest manuscrit anònim i sense títol escrit entre 1432 i 1468. L'any 1901 Antoni Rubió i Lluch la va publicar per primer cop i li va donar aquest títol. Posteriorment va ser editada per Ramon Aramon (1930-33) i per Ramon Miquel i Planas i Alfons Par (1932). L'última edició, que corregeix algunes errades de transcripció i que s'acompanya d'un estudi sobre la seua autoria (indicant que l'hipòtesi més versemblant és que fos valencià) és d'Antoni Ferrando per Éditions Anacharsis (2007).
Taula de continguts |
[edita] Estructura i argument
La novel·la està dividida en tres llibres. El primer narra com Curial, protegit i educat pel Marquès de Montferrat, s'inicia en el món de l'aventura cavalleresca empès per la germana del Marquès, Güelfa (vídua de quinze anys) que fa que l'acompanye una donzella seua: Festa. El segon llibre, molt més ràpid que l'anterior gràcies a la diversitat d'aventures, l'agilitat dels torneigs, l'elegància i brillantor de les festes, i a la insistència de Laquesis, iniciada en el llibre primer, per tal d'aconseguir l'amor de l'heroi, té com a punts centrals el torneig de Melú convocat pel rei de França i l'arribada a París. Al llarg de l'últim llibre, l'autor ens descriu el viatge de Curial al pròxim Orient, el somni que té al Parnàs, el llarg captiveri a Tunis durant el qual la donzella Camar se suïcida per ell i el retorn a Montferrat, on troba una Güelfa més esquiva que mai. Després de nombroses cavalleries contra els turcs, obté el perdó de Güelfa i s'hi casa.
[edita] Lògica i versemblança
Curial e Güelfa és una història d'amor i d'armes. La novel·la presenta el procés de gestació d'un heroi des d'uns orígens humils fins que aconsegueix el reconeixement, la fama i l'honor que pertoquen a un cavaller. I l'heroi, en aquest cas, és un heroi modern.
Curial e Güelfa obeeix a un joc de causes i efectes que no s'aparten més que en comptades ocasions de la lògica i versemblança, i fins i tot en aquestos casos de desviació es pot trobar una justificació literària, estètica. Si Curial esdevé cavaller és perquè Güelfa l'ajuda econòmicament.
Curial es cansa, és ferit, guanya perquè és més hàbil, calcula els cops, observa en els primers moments del combat la tècnica del seu adversari i obra en conseqüència.
[edita] L'estil
La llengua és una barreja de formes cultes i populars. S'hi troba una mescla de neologismes i arcaismes, fins al punt que en algunes ocasions l'autor ens dóna la forma culta i la popular d'un mateix mot.
L'atmosfera sensual en què se submergeixen alguns dels personatges femenins, la fluïdesa dels diàlegs, les metàfores i imatges ben elaborades, l'ús freqüent de proverbis i modismes populars i, alhora, el vessant artificiós i erudit d'alguns paràgrafs del tercer llibre i les interrogacions i imprecacions a fi d'aproximar-se al lector, són alguns dels elements lingüístics i d'estil que arrodoneixen la novel·la.
[edita] Autoria
Existeixen diverses hipòtesis sobre l'autoria del text, però ni tan sols la procedència de l'autor ni el lloc on va ser escrita són clares actualment. Entre les possibles procedències, car les diferències dialectals del català literari de l'època eren mínimes, se n'han citat diversos autors i regions del Principat, el Regne de València, i també alguns han argumentat que podia haver estat escrita a Nàpols o, fins i tot, a Borgonya. Fins i tot algun estudiós (Jaume Riera i Sans) ha arribat a dir que la novel·la és falsa perquè, en realitat, la novel·la havia estat escrita al segle XIX pel seu descobridor, Manuel Milà i Fontanals. No obstant això, aquesta darrera hipòtesi no ha estat ben acceptada pels especialistes, que continuen situant-la al segle XV. De fet, un estudi del catedràtic de la Universitat de València Antoni Ferrando i membre de l'AVL, realitzat per a una nova edició de l'obra publicada per Éditions Anacharsis, de Toulouse, postul·la com la teoria més probable, que fóra d'autor valencià. Es basa en les preferències lexicogràfigues (abundància de formes típicament valencianes com ara «aplegar-se», « marjal », «acurtar», « bambolla » o «per a que» (no normatiu, en l'actualitat), així com castellanismes típics de la València del segle XV com ara « mentira », «sombra » o « forro ». Aquestes preferències, afegides a algun italianisme i alguna nota marginal en castellà, porten a Ferrando a concloure que es tracta d'una obra confeccionada al segle XV en Itàlia (probablement en la cort del rei Alfons el Magnànim) per un autor valencià, i que el text més antic (que es va descobrir en el segle XIX) es verídic i producte d'un copista d'Aragó.
[edita] Traduccions a diverses llengües
- Curial e Güelfa ha estat traduït al francés per Jean-Marie Barberà (Éditions Anacharsis, 2007).
