Història d'Alcoi
De Viquipèdia
Un (o més d'un) viquipedista treballa en l'edició de la present entrada, per la qual cosa és possible que trobeu defectes de contingut o de forma: a fi de coordinar la redacció, contacteu amb els col·laboradors més recents amb un missatge a la pàgina de discussió de l'article en qüestió abans de realitzar modificacions o substitucions importants.
El seu ús és temporal mentre l'usuari estigui editant l'article. No us oblideu de treure l'avís un cop estigui acabat, o bé es podrà treure després d'uns dies d'inactivitat.
Al paleolític mitjà, fa uns 60.000 anys habiten bandes de caçadors neandertals als valls de l'Alcoià. Dins de la seua dieta a part de la recol·lecció de fruits, baies o arrels es troben cèrvids, bòvids, caprins i èquids. Per a caçar, espedaçar o tallar branques d'arbre per a llenya compten amb instruments tallats de sílex. El Salt és un dels campaments millor coneguts de l'època i, en ell, s'ha pogut documentar una de les utilitzacions del foc de forma racional més antigues que es coneixen. Pareix ser que va ser un campament temporal revisitat per aquests grups durant milers d'anys.
En el període epipaleolític abans a l'agricultura primitiva, en l'àrea mediterrània es reconeixen dos grans tecnocomplexos culturals, el microlaminar, i el complex geomètric, present a l'abric de la Falguera, en els seus moments finals.
Entre els anys 5000 i 2500 aC, aproximadament, amb la introducció i posterior expansió de l'agricultura primitiva es documenta una nova expressió simbolicoreligiosa que apareix en moltes cavitats i abrics, entre les quals destaquen les pintures del Mas de la Cova, als abrics de La Sarga on es documenten exemples dels tres estils de l'època: el macroesquemàtic, l'art llevantí i l'esquemàtic. De vegades, aquests estils apareixen superposats als abric de La Sarga. Per la seua importància són reconegudes com Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
L'agricultura i la ramaderia apareixen cap l'any 5000 aC, a partir d'influències mediterrànies fa la seua aparició la ceràmica, la pedra polida o els utensilis d'os. Apareixen els primers vestigis de cereals i d'animals domèstics, amb la qual cosa s'inicia el neolític, període caracteritzat per l'aparició de l'economia de producció, l'home ja no sols caça o recol·lecta, també és capaç de produir els seus productes bàsics.
Cap al 3000-2500 aC es desenvolupa el període eneolític. En aquest moment es dóna pas a la generalització de l'hàbitat en les planures. Les coves presenten ocupacions més breus i són utilitzades en molts casos com a corrals o com a llocs d'enterrament col·lectiu. Entre aquestes destaquen les de les Llometes, la Cova de la Pastora. S'hi estableixen poblats fortificats a les cimes de les muntanyes, com la Mola Alta de Serelles, el Mas del Corral, el Mas de Menente, el Puig....
A partir dels inicis del primer mil·lenni, durant el període del bronze final, arribaran diverses influències foranes, que produiran transformacions com la incineració de cadàvers, l'aparició del ferro, el torn ceràmic o la diversificació del poblament, que donaran lloc al desenvolupament de la cultura ibèrica.
_01.jpg/180px-Falcata_íbera_(M.A.N._Madrid)_01.jpg){kind=small}
La cultura ibèrica és el resultat del desenvolupament social de les comunitats del bronze final gràcies a les influències culturals mediterrànies, fenícies i gregues que arriben a aquestes comarques des dels enclavaments comercials de la costa. La cultura ibèrica, desenvolupada entre els segles VI i I aC, en aquest àmbit regional els diferents pobles ibèrics van constituir l'antiga regió de la Contestània. Els ibers s'establiran principalment en poblats fortificats d'altura que dominen el paisatge dels seus voltants, per exemple, el Puig d'Alcoi i la Serreta.
.jpg/180px-Plom_I_de_La_Serreta_(Cara_B).jpg)
Les ceràmiques d'importació o el desenvolupament de l'escriptura sobre làmines de plom són el resultat de les relacions comercials.
Els ibers van desenvolupar un complex món religiós caracteritzat per la veneració a una divinitat femenina. Es coneixen les pràctiques religioses relacionades amb la mort a partir de les necròpolis d'incineració de la Serreta, en les quals se soterraven les restes cremades del difunt en companyia d'aixovars personals compostos per ceràmiques, adorns o armament, de vegades de gran importància, com arracades d'or, un umbó d'escut de bronze o falcates. Al santuari, localitzat a la part més alta de la muntanya, al costat de la ciutat ibèrica hi acudien els oferents a dipositar petits exvots de terracota. La cultura ibèrica va finalitzar cap al segle III aC. quan en el context del procés de romanització les estructures socials indígenes van ser assimilades per la nova potència mediterrània: Roma.
Durant l'època romana Alcoi va ser un espai rural a la perifèria de les principals ciutats, que se situaven a la costa, com ara Dianium (Dénia) o Lucentum (Alacant), o pròximes a les vies de comunicació principals, com Saitabis (Xàtiva), se sap que es va canviar la ubicació del poblat, abandonant el poblat iber. A la zona es van instal·lar alguns assentaments de caràcter rural, denominats villae, entre els segles II i IV dC principalment. Entre aquestes vil·les destaca la localitzada a l'Horta Major, de la qual es coneix principalment la seua necròpolis. En aquest cementeri van aparèixer inhumacions en tegulae, en les quals al costat del cos enterrat hi havia dipositades ceràmiques i altres objectes de major valor. A partir del segle IV s'evidenciarà la desintegració del món romà a partir de les transformacions del sistema de poblament, amb l'abandó de les vil·les i l'ocupació d'hàbitats en les zones altes de les muntanyes en busca de protecció.
A partir del segle VIII es va produir la conquista àrab d'aquestes terres, que es van integrar en el Sharq Al-Andalus. Durant el domini musulmà pertanyia a la taifa de Dénia. El territori es va estructurar en petits assentaments rurals de tipus clànic, que van donar lloc a les típiques alqueries, es conforma una xarxa de poblament integrada per una desena d'alqueries (Polop, Xirillent , Barxell , Torc, Uixola , Palomar, Benissaidó, Cotes, Beneladol i Teulada), entorn de les quals es van desenvolupar espais irrigats molts dels quals han perdurat fins ben entrat el segle XX. Les alqueries s'organitzaven al voltant d'un castell emplaçat en un lloc elevat, que els servia de refugi i defensa, com és el Castellar d'Alcoi.
A partir de l'any 1256, data fundacional de la ciutat d'Alcoi, la vila anà creixent darrere el seu recinte emmurallat. Fou reconquerida als musulmans pel rei Jaume I, que va sufocar les revoltes del cabdill Al-Azraq el 1276. Aquestes insurreccions dels musulmans van donar origen al patronatge de Sant Jordi, al qual la tradició atribueix la seua cèlica defensa de la ciutat, en ocasió de l'atac àrab i la batalla on va morir Al-Azraq.
Pere III el Cerimoniós la va atorgar a Roger de Llúria i Alfons IV la va incorporar a la Corona d'Aragó el 1447. Sota el senyoratge de Roger de Llúria, en els segles XIII i XIV, començaren a prosperar les agrupacions tèxtils gremials. El desenvolupament de la manufactura de la llana va atraure gent de la rodalia a instal·lar-se a Alcoi.
La ciutat fou afectada per l'expulsió dels moriscs el 1609, que s'hi varen resistir radicalment. També foren greus les repercussions de la segona Germania al segle XVII. Durant la Guerra de Successió Alcoi es posà al costat dels Àustries i fou ocupada el 1708: el cabdill populista Pereira hi fou executat. En la guerra del Francès, el general anglès aliat Wittingham hi derrotà les tropes napoleòniques. En 1844 la vila va rebre el títol de Leal Ciudad, atorgat per la reina Isabel II.
Fou cap a mitjans del segle XIX quan Alcoi començà un fort desenvolupament industrial fins esdevenir escenari d'importants moviments obrers. Entre 1873 i 1876 va viure episodis revolucionaris (la Revolució del Petroli) després d'haver donat suport als isabelins en les guerres carlines. Els obrers arribaren a dominar la ciutat el juliol de 1873 en el decurs d'una vaga general iniciada per reclamacions salarials que va esdevenir un veritable motí contra l'alcalde Agustí Albors (Pelletes). Els obrers s'apoderaren de l'edifici municipal, Albors va morir i durant tres dies la ciutat va ser governada per un Comitè de Salut Pública revolucionari presidit per Severino Albarracín. Finalment intervingué l'exèrcit i la ciutat fou ocupada militarment.
La industrialització va donar lloc a la formació fora del nucli antic de la població de barris obrers perifèrics com la Zona Nord (o Joan XXIII), L'eixample, Santa Rosa i Batoi.
Durant la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República i la Guerra Civil, fou una plaça forta del socialisme i l'anarcosindicalisme.
[edita] Situació política a principis de l'any 1936 i les seues conseqüències al terreny artístic
Com la resta del país Alcoi va patir els estralls de la guerra civil, als inútils danys en vides humanes amb les derrotes de les columnes enviades des de la localitat als fronts de Còrdova i Terol, cal afegir als represaliats arbitràriament per ambdós bàndols durant i després de la contesa i les morts de civils en els bombardejos de l'aviació italiana procedent de les illes[1]. A tots estos horrorosos factors, se li va afegir una de les majors destruccions premeditades d'art de tota la contesa.
A Alcoi des del segle XIX se succeïen els conflictes entre les classes treballadores i els seus patrons així com amb l'església a l'acusaven d'estar del costat d'estos últims. Entre les classes treballadores l'anticlericalisme guanyava adeptes dia a dia. Els primers dies d'abril de 1936 el convent de Sant Maur i Sant Francesc patix un incendi que provoca reaccions dins de l'esquerra inclús: "Nosotros los socialistas, los laicos socialistas, comprendemos exactamente que, en un momento de desespero, en lucha contra los enemigos, por necesidades públicas, se llegue a incendiar un templo, una sinagoga, una pagoda: se llegue a destruir una obra de arte, porque al fin y al cabo los templos son obras de arte que pasan de generación en generación; pero no podemos comprender que solamente porque sí, por satisfacer un instinto bastardo, si no hay una finalidad política,se invada, se destruya y se incendien iglesias..." (Semanari Orientación Social)[2], el convent era propietat municipal des de la seua desamortització, igual que el convent de Sant Agustí que també va patir actes vandàlics.
Cal dir que els tres temples principals d'Alcoi, és trobaven ricament decorats gràcies al mecenatge dels classes acabalades i havien sigut restaurats a principis del segle XX, comptant per a això amb l'aportació d'artistes tant locals com forans com Arturo Mélida y Alinari, Francesc Laporta, Ferran Cabrera o l'arquitecte Joaquín María Arnau Miramón entre altres.
Amb l'alçament del general Franco, en el qual va participar l'aquarterament d'Alcoi, una dels primeres mesures que és va prendre va ser la confiscació de tots els béns religiosos i és prohibix la celebració de misses en el municipi. De la mateixa manera les classes benestants com molts religiosos van ser durament represaliats, produint-se diversos assassinats, entre ells, Mossen Remigio Vicedo[3], cronista d'Alcoi, gràcies al qual es coneix la restauració de l'església de Santa Maria fil per randa, que va aparéixer en les rodalies de Benillup amb un tir al cap i un altre al pit.
Mentres que en alguns casos l'ajuntament decidix utilitzar les esglésies com a magatzems, presó, quarter o museu, lamentablement i inexplicablement l'ajuntament decidix que tant l'església de Santa Maria així com els convents de Sant Agustí i el de Sant Maure i Sant Francesc siguen demolits, provocant una perduda irreparable en el patrimoni històric i artístic de tots els alcoians[4].
A partir dels anys 50 la ciutat va atraure una immigració important. A les industries tèxtil, paperera i metal·lúrgica es va unir l'alimentària (dolços, licors, olives farcides). En l'actualitat, només queden algunes indústries tèxtils i alimentàries, havent desaparegut totalment la indústria paperera i la metal·lúrgica.
[edita] Primeres activitats polítiques després del 20 de novembre de 1975
L'1 de gener de 1976 es va celebrar a Alcoi una manifestació demanant amnistia i llibertat encapçalada pels líders sindicals sense presència policial alguna. També és important la manifestació silenciosa celebrada legalment el dia 27 de març amb braçalets negres i clavells rojos per a protestar per la mort de manifestants a Elda, Basauri i Vitòria. En política oficial, Rafael Terol, alcalde d'Alcoi, escriu al diari Información l'article "Desperta ferro, desperta"[5] en el que demana al Rei i al govern autonomia política i administrativa al nivell de les "nacionalitats històriques".
El 31 de març de 1976 el sindicats tèxtils acorden anar a la vaga general, després de dissoldre la policia una conferència de Marcelino Camacho a la parròquia del Sagrat Cor. 3000 obrers van ser suspesos de faena i sou a Alcoi, Cocentaina i Muro. La vaga es va aturar vint-i-un dies més tard davant de la inflexibilitat patronal. Altres sectors en conflicte, eren l'ensenyament i el metall. El PSOE i la UGT es reorganitzaven i apareixien pamflets del PCE, CNT, Joventuts Socialistes i de la Junta Democràtica[6]. El PCE celebra la seua primera assemblea a Alcoi en 1976 amb més de 100 delegats abans de la seua legalització. En agost de 1977 membres de la CNT ocupen els locals sindicals històrics per reclamar la seua devolució.
El 17 de maig de 1978 l'alcoià Alberto Pérez Ferré del PSOE resulta guanyador en les eleccions parcials al Senat. El 3 d'abril de 1979 es celebren les primeres eleccions municipals democràtiques des de la II República. El PSOE va aconseguir el 35,1% dels vots, UCD el 30%, el PCE el 18% i AP el 6,1%, la resta de partits va aconseguir un 10,5%.
