Joaquín María Arnau Miramón
De Viquipèdia
Joaquín María Arnau Miramón va nàixer a València el 16 de març de 1849 i va morir el 8 de setembre de 1906. És considerat l'arquitecte més important del romanticisme eclèctic valencià. A ell es deuen destacats exemples de l'aplicació del ferro a l'arquitectura valenciana de finals de segle XIX i algunes de les més innovadores propostes quant a disseny i utilització de nous materials.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Naix a València el 16 de març de 1849, ciutat en què realitza els seus primers estudis. En 1869 ingressa en l'escola d'arquitectura de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles, on cursa estudis fins que en setembre de 1870, a l'haver sigut suprimida l'ensenyança d'arquitectura a València, es veu obligat a prosseguir els seus estudis en l'Escola Superior d'Arquitectura de Madrid que en aquell moment feia professió de l'eclecticisme en les seues ensenyances.
A Madrid té ocasió de conèixer les primeres aplicacions importants del ferro en l'arquitectura i els inicis del neomudéjar. Obté el títol d'arquitecte el 25 d'abril de 1874. El 8 de juny del mateix any és nomenat arquitecte dels Llocs Piadosos de Santiago i Montserrat en la ciutat de Roma. Esta institució de suport a intel·lectuals i artistes espanyols residents a Roma compta amb una sèrie d'edificis. Al jove Arnau li competix la restauració i conservació de tals llocs. La seua estada a Roma li permet l'estudi minuciós de l'art clàssic i un coneixement de l'arquitectura italiana del Risorgimento. A penes transcorregut un any a Roma, torna al seu València natal on contrau matrimoni amb la seua cosina Elisa Mols, prèvia dispensa papal requerida pel parentiu.
En eixe any, 1875, Arnau Miramón és nomenat arquitecte municipal de l'Ajuntament de València, on complix amb les obligacions del seu càrrec amb indubtable eficiència i una característica severitat. Junt amb José Calvo Tomás i Luis Ferreres Soler treballa per eixos anys en el pla d'eixamplament de València, firmant en 1884, amb tals arquitectes, un nou Pla General de València i Projecte d'Eixample, que és aprovat tres anys més tard: en 1887. Després de deu anys de servici, sol·licita la seua renúncia al càrrec d'arquitecte municipal per a dedicar-se plenament a l'exercici privat de la seua professió, canvi propiciat probablement per la seua relació amb la Comtessa de Ripalda.
En 1877 dissenya un projecte de monument al rei D. Jaume que junt amb un altre projecte de Granja model són presentats en l'exposició que al febrer d'eixe any se celebra en l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles amb motiu de la visita a València del rei Alfons XII.
La seua primera obra coneguda a València va ser la reforma i renovació de la fatxada nord de l'església del Convent del Peu de la Creu. Eixe mateix any, 1883, va dissenyar per a l'Església de Sant Esteve un altar d'estil bizantí destinat a custodiar el cos de Sant Lluís Beltràn, que es venera en la dita església. Posteriorment, en desembre de 1886, per encàrrec del Comte de Trigona en representació de la Gran Associació de Beneficiència Domiciliària de la Mare de Déu dels Desemparats, va realitzar el projecte, en el carrer Blanqueries, d'un gran saló per al repartiment de racions de menjar a les famílies pobres. Aquest saló, conegut hui com el Saló de Racionistes, constituïx una de les seues obres més destacades i conegudes, a causa de l'original ús d'una volta metàl·lica per a cobrir la nau de la gran sala.
En 1887 realitza per a les monges de Jesús i Maria, les obres de restauració de l'antic convent agustinià de la Mare de Déu del Socors, que van afectar principalment l'interior de l'església i altres dependències, amb l'objecte d'instal·lar allí el col·legi del mateix nom, que tanta importància va tindre en el succeir de la vida social valenciana en els següents decennis.
.
A partir d'estos anys comença la seua relació amb María Josefa Paulín de la Peña, Comtessa de Ripalda, que li va encarregar la realització d'importants obres, entre les que destaquen: un palau residència per a ella mateixa en l'Arbereda, i un edifici de gran prestància, amb passatge interior, en el carrer Sant Vicent. Respecte al Palau de Ripalda, es tractava d'un edifici peculiar, concebut com un chateau francés, dins d'una perspectiva romàntica sense precedent en la ciutat. La seua construcció pot ser situada entre els anys 1889 i 1891. L'edifici del carrer Sant Vicent va ser projectat en 1889 amb fatxades a este carrer sant Vicent i a la plaça de la Pilota -hui carrer de Moratín. Entre ambdós fatxades s'estén un ample passatge cobert per armadura metàl·lica voltada amb plaques de cristall. Hui es coneix com el Passatge Ripalda. Les fatxades de l'edifici han sigut molt alterades.
En 1893 és nomenat acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i va ser l'encarregat de pronunciar, el 6 d'octubre de 1895, el discurs d'obertura de curs de la mateixa, amb una conferència titulada L'Art Ogival.
Respecte als edificis de vivendes, Arnau Miramón mostra una especial predilecció pels vans rectangulars amb embocadures que imiten el cadiratge, o arcs adovellats de rajola. En la decoració, en general molt sòbria, és abundant l'ús del ferro colat en balcons, tornapuntes, rematades i acroteris. Servisquen com a exemple la Casa Peris (1886) en la Baixada de Sant Francesc, la Casa Oliag (1891) en el carrer Sant Vicent, la casa del carrer Baixa cantó Portal de Valldigna (1898) o la Casa Sancho (1900) en el carrer La Pau. En 1896 rep l'encàrrec de projectar la Casa Social del Cercle Valencià, on va idear una espècie de pòrtic d'ogives, tancat per vitrines. A un costat i a l'altre hi havia cossos torrejats d'estil neogòtic. Podem trobar referències a l'estil neogòtic en la Casa Verges (1898) i en la Casa Roglà (1900). Eixe mateix any construïx una Ermita en El Camí Vell de Torrent, en la qual es mesclen motius medievalístics i elements de gust neogrec. Hui esta ermita ha passat a ser l'Església parroquial de la Mare de Déu dels Desemparats i Sant Isidre, en el barri de Sant Isidre.
En els anys següents Arnau Miramón projecta dos dels seus més importants edificis, la Casa Sancho en el carrer de la Pau i el Palau de Fuentehermosa, en el carrer Cavallers front la Palau de la Generalitat. La Casa Sancho, construïda en 1900 és un edifici de cinc plantes amb façanes en angle que s'integren en un mirador volat de planta poligonal. És un dels edificis més emblemàtics i de més cuidat disseny del carrer La Pau.
A partir de 1903 va edificar per a Pascual Garrigues el Palau de Fuentehermosa, també conegut com a Palau del Marqués de Castellfort, en la façana del qual utilitza elements classicistes, renaixentistes, neogrecs i medievalístics per a aconseguir l'obra més important de l'eclecticisme a València. Destaquen els amplis miradors de planta poligonal situats en els angles de la façana a l'altura del pis principal i les cúpules que coronen els seus extrems. En el seu interior el més destacable és el luxós vestíbul amb la seua escalinata de marbre blanc, que rep la llum per una claraboia zenital.
Altres edificis importants d'este període són la Casa Merlé (1901) amb un mirador de ferro d'estil neogrec sobre el balcó central, la Casa en el carrer Colom que va construir amb gran senzillesa decorativa per a si mateix en 1903, la Casa de Salvador Muntó en el carrer Pintor Sorolla i la Casa Montesinos conclosa a l'abril de 1905 en el carrer Pizarro cantó Gran Via. Totes elles hui han desaparegut.
En 1906 li van encarregar la construcció d'un edifici destinat a Institut de Sordmuts i Cecs, més conegut com a Asil Sumsi. La seua mort, succeïda eixe mateix any, li va impedir dirigir esta obra de línies senzilles i funcionals, com era característic en els edificis benèfics de l'època.
Encara en 1904 va realitzar un altre important projecte, l'església i convent de Sant Vicent Ferrer, l'església dels dominics en el carrer Cirilo Amorós. Es tracta d'una església neogòtica, tractada de manera molt ortodoxa, sense cap concessió al modernisme. Compta amb una planta de creu llatina, atri, cinc naus, creuer, quatre capelles per costat i absis amb girola. La mort li va impedir dirigir esta obra, que va ser realitzada per l'arquitecte Francisco Almenar Quinzá.
La seua última obra a València va ser la Casa Rocafull, en la Gran Via Marqués del Túria i la fatxada de la qual ha patit diverses alteracions.
Fora de la ciutat de València va dur a terme nombroses obres, entre les quals destaca l'Asil de Sant Domènec de Vila-nova de Castelló, amb les seues 365 finestres, una per cada dia de l'any. Hui és el Col·legi Sant Domènec en la dita localitat.
Altres obres fora de València són l'església de la Mare de Déu del Castell en Cullera, sobre un projecte de J. Belda, les obres de restauració en l'església arxiprestal de Santa Maria d'Alcoi a Alcoi i la cúpula del Santuari de la Mare de Déu de Sals en Sueca. A Ontinyent va realitzar les obres de la capella de la comunió de l'església de Sant Carles Borromeu i el convent de franciscans, i en Segorb el Cor del seu Catedral de Segorb, però potser la seua obra més coneguda siga la restauració del Palau Ducal de Gandia.
La seua activitat intel·lectual va ser relativament intensa amb discursos i treballs per a les nombroses entitats culturals i religioses a qui va pertànyer. La seua mort va tindre lloc a Godella, on passava temporades de descans durant els estius, el 8 de setembre de 1906 als 57 anys d'edat.
El Baró d'Alcahalí (1850-1924), en el seu Diccionari Biogràfic d'Artistes Valencians el descriu com un home competent i laboriós, de tracte senzill i de caràcter modest, i que va evitar sempre les exhibicions aparatoses del seu talent.
[edita] Obres representatives
- Reforma de la façana de l'Església del Convent del Peu de la Creu.
- Projecte d'altar de Sant Lluís Beltran a l'Església de Sant Esteve.
- Saló de Racionistes al carrer Blanqueries núm. 15.
- Casa Peris a la Baixada de Sant Francesc núm. 34. (desapareguda)
- Reconstrucció de l'església i convent de la Nostra Senyora dels Socors, avui de Jesús i María.
- Reforma de la façana de la Casa de Salvador Muntó al carrer Pintor Sorolla, núm. 6. (desapareguda)
- Casa Palau de la Comtessa de Ripalda a l'Albereda. (desapareguda)
- Casa i Passatge Ripalda entre el carrer de Sant Vicent Màrtir i la plaça de la Pilota -avui carrer de Moratín.
- Casa Oliag al carrer de Sant Vicent núms. 27 al 31.
- Casa Social del Cercle Valencià entre els carrers Sant Vicent del Cap pelat i Vallet. (desapareguda)
- 'Casa carrer La Pau núm. 26, pròxima al carrer Sant Joan de Ribera.
- Casa carrer Baixa núm. 30, cantó a Portal de Valldigna.
- Casa Verges al carrer de la Barcelonina núms. 10 i 12 cantó Sant Vicent del Cap pelat. (desapareguda)
- Ermita al Camí Vell de Torrent, avui Església parroquial de la Mare de Déu dels Desemparats i Sant Isidre, al carrer de Sant Isidre 2, València 46014.
- Casa Roglà al carrer de Sant Vicent núm. 107. (desapareguda)
- Casa Sancho al carrer de la Pau, cantó a Comèdies.
- Casa Merlé al carrer María de Molina, cantó de Sant Andreu núm. 102, junt amb la Plaça de Villarrasa. (desapareguda)
Desapareguda durant l'ampliació del Palau del Marquès de Dosaigües.
- Ampliació de la Casa Verges.
- Asil de Sant Domènec a Castelló de la Ribera
- Palau de Fuentehermosa en el carrer de Cavallers núm. 9.
- Casa carrer Colom, per a si mateix, al carrer de Colom núm 22. (desapareguda)
- Casa de Salvador Muntó al carrer de Pintor Sorolla núm. 6. (desapareguda)
- Casa Montesinos al carrer de Pizarro cantó amb Gran Via. (desapareguda)
- Projecte d'església i convent de Sant Vicent Ferrer al carrer de Ciril Amorós.
- Institut de Sordmuts i Cecs, o Asil Sumsi, en el carrer Martí - avui carrer de Doctor Sumsi.
- Casa Rocafull a la Gran Via Marquès del Túria núm. 17.
- Dos miradors de fusta per a la casa núm. 9 del carrer de Pascual i Genis.
Any desconegut
- Restauració del Palau Ducal de Gandia.
- Església de la Nostra Senyora del Castell de Cullera, sobre un projecte de J. Belda.
- Restauració de Santa Maria d'Alcoi. El projecte probablement és de l'any 1898. Destruïda l'any 1937
- Restauració de la cúpula del Santuari de la Nostra Senyora de Sals, a Sueca.
- La capella de la comunió en l'església de Sant Carles Borromeu d'Ontinyent.
- El convent de franciscans a Ontinyent.
- El Cor de la Catedral de Sogorb.
[edita] Plànols
 |
 |
 |
[edita] Bibliografia
- La arquitectura del eclecticismo en Valencia: vertientes de la arquitectura valenciana entre 1875 y 1925. Benito Goerlich, D. Ayuntamiento de Valencia, 1992.
- Conocer Valencia a través de su arquitectura. Diversos autors. Ed. Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana-Ajuntament de València, Valencia. 2001.
- El Gran Salón de Racionistas de Joaquín Mª Arnau Miramón o el atrevimiento de la innovación. Mª Mar Sánchez Verduch. Article publicat en "Archivo de Arte Valenciano". Any: 1997. Número: 78. p. 32 -37
- La arquitectura de Arnau Miramón en la Valencia de 1900. Ponència de Arnau Amo, Joaquín; Peiró López, Mª Teresa y Poyatos Sebastián, Javier.
- Asilo de Santo Domigo en Villanueva de Castellón. Almanac Las Provincias per a 1902, any XXIII, València 1901, pp. 411s.
- Diccionario Biográfico de Artistas Valencianos. José Ruiz de Lihory (Barón de Alcahalí). Obra premiada en els Jocs Florals de Lo Rat - Penat l'any 1894. Reproducció facsímil de l'edició publicada per la impremta de Federico Doménech en 1897. Valencia, Paris-Valencia, 1989.
- Noticia de los Artistas Valencianos del siglo XIX. Vicente Boix. Valencia, 1877.
- El Ensanche de la Ciudad de Valencia de 1884. Colegio Oficial de Arquitectos de Valencia, 1984.
