Guerra dels dos Peres
De Viquipèdia
| Guerra dels dos Peres | |||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| Dates | 1356–1375 | ||||||||||||||||
| Escenari | Península ibèrica | ||||||||||||||||
| Resultat | victòria aragonesa. Tractat d'Almazán: manteniment de les posessions anteriors a la guerra. Canvi de dinastia a la Corona de Castella. |
||||||||||||||||
|
|||||||||||||||||
La Guerra dels dos Peres, compresa entre 1356 i 1375, va enfrontar la Corona d'Aragó i el Regne de Castella; i en certa mesura fou també un conflicte personal entre els respectius monarques Pere el Cerimoniós i Pere el Cruel, i va ser un dels episodis de la primera Guerra Civil Castellana.
Taula de continguts |
[edita] Antecedents
Les causes de la guerra es troben en les pretensions del monarca castellà sobre les terres del sud del Regne de València, incloent-hi Múrcia, Elx, Alacant i Oriola, si bé el desencadenant és un episodi en què nou galeres catalanes, armades per Mossèn Francisco de Perellós amb llicència del rei d'Aragó Pere el Cerimoniós, que anaven en auxili de França contra Anglaterra, van arribar a Sanlúcar de Barrameda a la recerca de vitualles i van capturar en aquelles aigües dos vaixells de Gènova, república que llavors es trobava en guerra amb Aragó. Pere el Cruel, que es trobava a l'esmentat port, va requerir Perellós perquè abandonés la seva presa; i com l'aragonès no ho fes, es va queixar a Pere el Cerimoniós, qui tampoc li va fer cas.
El rei de Castella embarcà en Sevilla i perseguí amb algunes galeres Perellós fins a Tavira, però no va poder atrapar-lo. Segons una memòria de l'època, va ser el primer rei de Castella que es va embarcar per fer la guerra per mar. Si fins aquell moment havien tingut hostilitats, a principis de 1357 li declara la guerra. En la lluita entre els dos regnes cristians, Enric II de Castella (germanastre de Pere I de Castella) amb altres castellans va afavorir al rei d'Aragó Pere el Cerimoniós, i l'infant Ferran (germanastre de Pere d'Aragó i fill d'Elionor de Castella), va ajudar Pere I el Cruel.
[edita] El desenvolupament de la guerra
En 1357 va penetrar el rei de Castella per terres d'Aragó i es va apoderar de Tarassona (9 de març). En aquell temps va fer executar Juan Alfonso de la Cerda. A instàncies d'un cardenal llegat es va firmar (8 de maig) entre ambdós reis una treva d'un any. Pere I el Cruel va tornar a Sevilla; una vegada més va desatendre els consells del Papa, que en un breu li recomanava el respecte a la seva esposa legítima; va preparar les forces que havien de continuar la lluita contra Aragó; per proporcionar-se recursos va profanar els sepulcres de Alfons el Savi i de la reina Beatriu, desposseint-los de les joies de les seves corones; va tenir amors amb Aldonza Coronel, i en va va tractar de seduir una germana d'aquesta, anomenada María. El 1358 el rei castellà va enviar un estol a les costes catalanes que va ser derrotat en la Batalla naval de Barcelona[1] i va significar el definitiu domini mediterrani dels catalans.
[edita] Pau efímera amb Aragó
A partir de 1361, Pere I el Cruel conquerí les fortaleses de Verdejo, Torrijos, Alhama i d'altres; però tement un atac dels granadins, va accedir a les súpliques del cardenal de Bolonya i va acordar la pau de Terrer amb Pere el Cerimoniós (18 de maig), obligant-se ambdós reis a restituir-se els castells i llocs conquerits.
En juny de 1362, Pere I de Castella va celebrar a Sòria una entrevista amb el rei Carles II de Navarra "el Dolent", prometent-se els dos mútua ajuda en quantes guerres emprenguessin, i va acordar una altra aliança amb Eduard III d'Anglaterra, i el seu fill, el Príncep Negre, així anomenat pel color de les seves armes. Preparat d'aquesta manera, va envair el territori aragonès sense prèvia declaració de guerra, quan Pere el Cerimoniós es trobava a Perpinyà sense tropes, i en pocs dies va guanyar els castells d'Ariza, Atece, Terrer, Moros, Cetina i Alhama; però no va poder prendre a Calataiud, encara que la va combatre amb tota classe de màquines. Sense portar més endavant les conquestes, va tornar a Sevilla.
A l'any següent (1363), prosseguint la guerra amb Aragó, va fer seus els llocs de Fonts, Arándiga i d'altres; va guanyar per sorpresa a Tarassona; va entrar en Magallón i Borja. També va rebre reforços del Regne de Portugal i el Regne de Navarra. Al seu torn Pere el Cerimoniós va celebrar un tractat amb França i un altre secret amb Enric II de Castella, el fill d'Alfons XI de Castella, estipulant que l'aragonès li ajudaria amb totes seus forcen a conquerir el regne de Castella, cedint-li Enric en premi la sisena part del que guanyessin.
Pere I de Castella continuava endevant i adquiria les places de Cariñena, Terol, Segorbe i Morvedre, més els castells d'Almenara, Xiva, Bunyol i d'altres. A tot arreu deixava guarnicions, amb la qual cosa va disminuir les seves forces, i castigava cruelment els vençuts. Va arribar fins als murs de València; va sostenir molts combats amb els seus habitants.
El nunci apostòlic Juan de la Grange va aconseguir que s'acordés la Pau de Morvedre (2 de juliol de 1363) entre els reis. Es diu que una de les condicions secretes va ser la que Pere el Cerimoniós donaria mort a Enric II de Castella i a l'infant Ferran, que en efecte va ser assassinat poc després. El conveni, tanmateix, no va arribar a ratificar-se, i es van renovar les hostilitats a la frontera d'Aragó. Pere de Castella, va penetrar (1364) pel regne de València, sembrant el terror i apoderant-se d'Alacant, Elda, Gandia i altres castells. Va arribar fins i tot l'horta de València i va estar a punt de ser sorprès a El Grau. Es produeix entre els dos monarques un intercanvi de cartes de desafiament, però mai no va arribar a produir-se ja que l'aragonès exigia que Pere I de Castella acudís al camp de Nules, mentre el castellà li citava davant dels murs de València, ciutat que tenia assetjada i al socors de la qual semblava natural que acudís el sobirà d'Aragó.
[edita] Retorn d'Enric de Castella
Enric II de Castella, el germà de Pere I, prenent a sou en França un exèrcit auxiliar de mercenaris anomenat companyies blanques pel color de les seves banderes amb Bertrand du Guesclin al comandament; comptant a més amb l'auxili d'Aragó[2], va passar amb les seves tropes des d'aquest regne a Castella (març de 1366), i a Calahorra, que no va oferir resistència, va ser proclamat pels seus rei de Castella i Lleó, guanyant bén aviat les places de Navarrete i Briviesca.
Pere el Cruel rep aquestes notícies a Burgos i precipitadament va marxar a Sevilla. En aquell temps va fer donar mort a Juan Fernández de Tobar, germà del governador que havia lliurat Calahorra. Al cap de vint-i-cinc dies tot el regne es trobava sota l'obediència d'Enric, excepte Galícia, Sevilla i algunes altres ciutats i viles. Pere el Cruel fuig a Portugal, d'allà a Galícia, i embarcant-se a la Corunya es va traslladar a la ciutat francesa de Baiona, no sense abans ordenar la mort (29 de juny) del senyor Suero García, arquebisbe de Santiago. Aviat, Sevilla es va rendir a Enric.
[edita] Aliança amb el príncep Negre
Fou llavors quan Pere el Cruel necessità l'ajuda d'Eduard de Woodstock, el príncep Negre, governador anglès d'Aquitània. Aquest va penetrar a la península amb tropes angleses i va derrotar Enric a la batalla de Nàjera el 1367. Tot i la brutal repressió contra els partidaris d'Enric, aquest aconseguí recobrar forces i va assetjar Toledo el 1368 i va derrotar Pere I a la batalla de Montiel el 1369.
Mentre es negociava la pau al mateix camp de batalla entre els dos germans, es va produir una baralla que acabà amb la mort de Pere en mans del seu germanastre Enric.
Amb aquesta mort es va posar fi a la dinastia Borgonya al tron castellà per donar pas a la dinastia Trastàmara.
[edita] Formalització de la Pau
Tot i acabar-se la guerra amb la mort de Pere I de Castella, certs territoris conquerits per aquest continuaven en mans del rei castellà, la qual cosa mantenia una tensió amb el nou rei Enric.
En 1375 es signa el tractat d'Almazán que posava fi a les discordies entre les corones de Castella i Aragó. Castella recuperà comarques que s'havien passat a l'obediència aragonesa, como el senyorio de Molina, i al mateix temps s'acordà el matrimoni de la infanta Elionor d'Aragó (1358-1382), filla de Pere el Cerimoniós, amb Joan I de Castella l'hereu d'Enric II de Castella.
Tanmateix, la guerra va buidar les arques de la corona castellana, provocant una crisi econòmica que es va veure agreujada per la Pesta Negra i d'altres desastres naturals incloent-hi una gran sequera i diverses plagues de llagosta.
[edita] Notes
- ↑ Francesch Rodón i Oller, Fets de la Marina de guerra catalana
- ↑ Les Corts de Barcelona (1365) aprovaren una aportació de 40.000 florins per a aquest fi.
