Eduard III d'Anglaterra
De Viquipèdia
Eduard III d'Anglaterra (castell de Windsor, 13 de novembre 1312 - 22 de juny 1377) fou un rei d'Anglaterra, fill gran d'Eduard II d'Anglaterra i d'Isabel de França, "la Lloba". El 1320 el seu pare el nomenà comte de Chester i en 1325 el designà duc d'Aquitània, raó per la qual viatjà amb la seva mare a França per a administrar-lo, i quedant allí sota la tutela del seu oncle el rei Carles IV de França.
Tornà a Anglaterra el gener de 1327. El seu pare, obligat pel Parlament i la pròpia reina Isabel, abdicà a favor seu, i fou coronat formalment el 25 d'aquest mes. El 21 de setembre d'aquest any, el rei deposat fou assassinat en el castell de Berkeley on estava empresonat. La reina Isabel empunya les regnes del poder com a regent del regne, amb suport del seu amant, Sir Roger Mortimer fins a 1330 quan Eduard III, encoleritzat per l'execució del seu oncle Edmon, comte de Kent, ordenada per Mortimer, decideix prendre el control del país i ordena la seva execució. Quant a la reina Isabel, Eduard decidí confinar-la en el castell de Hereford, on morirà en 1358.
Es va casar a York el 24 de gener de 1328, amb Felipa d'Hainaut, filla de Guillem III, comte de Hainaut i d'Holanda, i de Joana de Valois -filla de Carles I, comte de Valois i germana del rei Felip VI de França. D'aquest matrimoni van néixer 14 fills:
- Eduard "el Príncep Negre" (n. palau de Woodstock, 15.6.1330 - m. Palau de Westminster, 8.6.1376), duc de Cornualla (13.3.1337) i príncep de Gal·les (1343).
- Isabel (n. palau de Woodstock, 16.6.1332 - m. Londres, 4.5.1379), casada amb Enguerrad VII de Coucy, comte de Soissons.
- Joana (n. palau de Woodstock, II.1335 - m. de plaga, Loremo, Baiona, 2.9.1348), morta en camí a casar-se amb el rei Pere I de Castella. *Guillem (n. Hatfield, 16.2.1337 - m. 8.7.1337).
- Lionel (n. Anvers, 29.11.1338 - m. Alba, Piemont, 17.10.1368), nomenat Lord-Tinent d'Irlanda (1361-1367), i després creat duc de Clarence (14.9.1361).
- Joan (n. abadia de St. Bavon, Gant, 24.6.1340 - m. castell de Leicester, 3.2.1399), creat comte de Richmond (20.9.1343).
- Edmon (n. King's Langley, Hertfordshire, 5.6.1341 - m. King's Langley, Hertfordshire, 1.8.1402), creat comte de Cambridge (13.11.1361) i duc de York (6.8.1385).
- Blanca (n. i m. Torre de Londres, III.1342).
- Maria (n. Waltham, prop a Winchester, 10.10.1344 - m. 1362), casada amb Joan V l'Anglòfil, duc de Bretanya.
- Margarida (n. castell de Windsor, 20.7.1346 - m. 1.10.1361), casada amb Joan Hastings, comte de Pembroke.
- Tomàs (n. castell de Windsor, 1347 - m. 1348).
- Guillem (n. castell de Windsor, 24.6.1348 - m. 5.9.1348).
- Joana (n. i m. 1349).
- Tomás (n. palau de Woodstock, 7.1.1355 - m. assassinat, Calais, 8.9.1397), creat comte de Buckingham (1378) i duc de Gloucester (1386).
Un cop pres el control total d'Anglaterra, el jove rei inicia la seva lluita contra els escocesos, als quals derrota en la batalla de Halidon Hill (1333), tot capturant el rei David II d'Escòcia i reposant en el tron Eduard Balliol, vassall seu; però la seva victòria dura molt poc i Baliol fou novament derrotat. Els posteriors intents per tornar-lo a col·locar en el tron escocès van resultar inútils, i com el 1337 França acudeix en ajuda d'Escòcia, el rei aprofita l'oportunitat per a reclamar el que, segons ell, li corresponia: la corona de França. Havent-se extingit la dinastia Capeta a França (1328), Eduard va argumentar tenir més drets al tron francès per de la seva mare Isabel, germana dels últims reis de la dinastia: Lluís X, Felip V, i Carles IV. Però com la Llei Sàlica exclou les dones de la successió, pujà al tron Felip VI de Valois, membre d'una branca col·lateral de la família.
Llavors, l'hàbil rei anglès va afirmar que per la Fragilitas Sexus, les dones estaven, en efecte, excloses del tron, però que podien transmetre els seus drets successoris als seus fills. No obstant això, Eduard acceptà el fet consumat i presta homenatge al nou rei pel seu ducat de Guiena, per a assegurar amb això la pau amb França i la no intervenció d'aquest país en els assumptes d'Escòcia, però fracassa en això, puix que França decidí seguir donant suport a la seva aliada escocesa.
A causa de la importància econòmica i militar del ducat de Guiena, el rei francès decidí mantenir la seva ingerència en els afers del ducat i donà suport la rebel·lió a Escòcia, diplomàticament primer, i amb l'enviament de tropes per a mantenir la seva independència. Però per la seva banda, Eduard buscava controlar el comtat de Flandes, vassall de França, ja que de la seva indústria tèxtil depenia de la llana anglesa. Primer intentà una unió personal, en voler casar al seu fill Edmon amb Margarida, comtessa de Flandes i vídua de Felip de Rouvres, duc de Borgonya, però el Papa Urbà VI es nega a donar la dispensa per al matrimoni degut al seu parentiu. Després, dóna suport la revolta de Jacob van Artevelde, que pacta amb ell, assegurant-se el subministrament de llana.
El rei francès considera aquest acte com a hostil, i davant el Parlament, confiscà el ducat de Guiena a Eduard, i aquest, en resposta, va renegar del vassallatge prestat al rei, reclamà els seus drets al tron francès i envià a Paris un desafiament en el que escriví la frase: "per a Felip, qui es diu a si mateix rei de França" (1337). L'exèrcit anglès estava millor entrenat i equipat amb la seva poderosa artilleria i cavalleria. Gràcies al seu pacte amb els burgesos flamencs, entrà a França pel comtat de Flandes, donat suport dels flamencs i amb l'ajuda convinguda de l'emperador d'Alemanya.
Felip VI envià un exèrcit per a barrar-li el pas a l'avantport de L'Ecluse, a Brugge, però fou derrotat. El posterior assalt a Tournai resulta un fracàs anglès, per l'esgotament de les tropes i la falta de l'ajuda imperial convinguda, raó per la que hagué de signar les treves d'Esplachin. La guerra va poder acabar allí, però la disputa dinàstica en el ducat de Bretanya va ser l'excusa perfecta per a tornar a la càrrega. Eduard III desembarcà a Normandia i començà una ferotge cavalcada per França. Felip VI sortí en la seva persecució i arribà a Crêcy, on, malgrat no estar preparats, els anglesos aconseguiren una aixafadora victòria (1346). L'any següent els anglesos prengueren Calais - que conservaran 200 anys-, i la Pesta Negra obligà Felip VI a demanar una treva, que durarà set anys (1347-1354).
En recomençar la lluita, hi havia dos nous líders en ambdós bàndols: a França, el rei Joan II el bo, successor del seu pare Felip VI, mort el 1350, i a Anglaterra, Eduard, príncep de Gal·les, primogènit d'Eduard III, i conegut com el "Príncep Negre". Durant els següents 6 anys van continuar les incursions angleses, que Joan II va tractar de frenar en la batalla de Poitiers (1356), on va ser completament derrotat, malgrat la seva superioritat numèrica, gràcies a la brillant acció militar del Príncep Negre. A més, el propi monarca francès va caure presoner, davant la total commoció d'Europa. El 1360 se signà el Tractat de Bretigny, i Joan II fou alliberat, conservà Eduard III la província de Calais, va obtenir els ducats de Guiena i Aquitània, en nomenà lloctinent el Príncep Negre; però també es va estipular que Eduard renunciava a tot dret a la corona de França. En el lloc del rei Joan II quedaren presos familiars seus, però com un d'ells va escapar, el monarca va considerar el seu deure cavalleresc tornar a la captivitat, on va morir el 1364.
Mentrestant, Eduard III afirmava la seva autoritat a Anglaterra: el 1363, signà un tractat amb el seu cunyat David II d'Escòcia, pel qual si aquest moria sense hereus, la corona passés a mans seves. Tres anys més tard, en 1366, Eduard desconegué l'autoritat del Papa en el regne d'Anglaterra, vassall de l'Església des de 1213. Llavors, la sort va canviar per als anglesos: el dofí i ara rei Carles V el Savi, regent del regne des de la batalla de Poitiers, aprofità "la pau" per a reorganitzar el govern central i per a evitar lluites internes, envia a Castella les anomenades "Companyies Blanques", comandades per Bertrand du Guesclin, per a donar suport a Enric de Trastàmara en la seva lluita contra el seu germà Pere I el Cruel. L'excusa de Carles V per a intervenir a Castella va ser la mort de Blanca de Borbó -germana de la seva esposa, Joana de Borbó-, primera esposa de Pere I, assassinada per ordre seva.
Eduard III llavors encarregà al seu fill el Príncep Negre defensar al rei Pere I, amb el que la guerra continuava, però en diferent lloc. Du Guesclin derrotà als anglesos i el Trastàmara esdevingué rei Enric II de Castella en matar Pere I als camps de Montiel (1369). En no rebre el seu sou de part del rei castellà assassinat, el Príncep Negre exigí el tribut corresponent als seus ducats de Guiena i Aquitània. Carles V acudí en auxili d'ambdós ducats, cosa que provoca la fúria del Príncep Negre. Aquesta vegada, els francesos obtingueren una brillant victòria, amb l'ajuda de Castella, a La Rochelle, que provocà la signatura del Tractat de Brugge (1375), en el qual Eduard III hagué de renunciar a totes les seves possessions franceses, conservant només Calais, Bordeus, i Baiona.
La reina Felipa havia mort en el castell de Windsor, el 15 d'agost de 1369. Des de la seva mort, el rei va caure sota l'influx del seu amant, la bella Alicia Perrers, la qual, en unió de Joan de Gant, tercer fill del rei, controlava el país, encara més des de la derrota a França, quan el monarca, afligit de senilitat, va deixar el poder totalment en les seves mans. El Príncep Negre morí en el palau de Westminster, el 8 de juny 1376. Va ser un cop del que el rei mai se'n refaria. El Parlament aprofita per a decretar el bandejament de la Perrers. Eduard III va morir en el palau de Sheen, a Surrey, el 22 de juny de 1377, als 64 anys d'edat, i a només 14 dies del primer aniversari de la mort del seu estimat fill. Va ser sepultat a l'abadia de Westminster.
| Precedit per: Eduard II |
Rei d'Anglaterra 1066–1087 |
Succeït per: Ricard II |
[edita] Enllaços externs
