Administració romana els segles III i II aC
De Viquipèdia
L'administració romana els segles III i II aC te les següents caracteristiques:
Amb la igualtat de tots els ciutadans, plebeus i patricis, es va iniciar una època caracteritzada per la distinció entre aristocràcia (la majoria dels antics patricis i els plebeus rics) i el poble (bàsicament els plebeus de mitjana o petita fortuna, o pobres). Els plebeus tenien accés a totes les magistratures i en tot cas les diferències de classe passaren a ser de caràcter econòmic amb algunes excepcions sobre càrrecs religiosos. Els plebeus que accedien a les magistratures tendien a assimilar-se als patricis i gens plebees apareixien associades a gens patrícies antigues. Els plebeus provincials, més tard, també col·laboraren amb el patriciat romà. Però la majoria de la plebs va quedar al marge del poder polític.
La nova noblesa romana entronca així amb l'antic patriciat. Els patricis van conservar un únic privilegi: el subministrar alguns càrrecs sacerdotals. No obstant això es conserva certa diferència econòmica: els patricis sobretot de l'orde senatorial tenien béns arrels i no podien dedicar-se al comerç.
La nova noblesa es distingeix també per aspectes externs característics, com insígnies (abans reservades a les grans famílies patrícies que exercien magistratures, que ara poden ostentar famílies d'origen plebeu).
La regla va determinar que les altes magistratures havien de tenir honors hereditaris (van quedar excloses les magistratures menors, el proconsulat, la qüestura, la proqüestura i el tribunat popular, les magistratures extraordinàries i les magistratures de la plebs). Aquests honors es limitaven en els plebeus al consolat, la pretura i l'edilitat curul, probablement ostentats per plebeus senatorials. Les famílies plebees ennoblides per l'ostentació de càrrecs curuls, van formar una casta amb la noblesa patrícia. Així aquesta noblesa hereditària i l'aristocràcia ostentava el poder front al poble.
[edita] El Senat
El Senat va patir les modificacions pròpies de la nova situació. Els seients senatorials van continuar en mans dels censors i tots els funcionaris curuls que abandonaven el seu càrrec accedien al Senat. El Senat va passar de ser un cos consultiu dels cònsols, al principi de la República (i subordinat a aquests en molts aspectes), a ser una corporació de governants, sense dependència de ningú. El Senat dirigeix la guerra a través dels cònsols, i tota la política de la República.
Amb el temps el Senat va assumir el nomenament de diversos càrrecs curuls, el que implicava la designació dels seus propis membres, i a més va influir cada vegada més en els censors.
Es va mantenir la distinció entre Senadors patricis i plebeus. La desaparició de la figura del Dictador va permetre al Senat ocupar certes funcions en casos greus, especialment el conferir als cònsols facultats especials, similars a la Dictadura, per temps limitat.
[edita] Les centúries eqüestres
En les centúries eqüestres, va correspondre al censor la distribució dels cavalls que proporcionava la ciutat. Encara que la seva elecció devia fer-se per motius militars, sovint era la pertinença a famílies notables la que determinava l'elecció. La cavalleria es va convertir en un cos aristocràtic com ja havia estat inicialment quan estava integrada per aquells que podien aportar un cavall per si mateixos.
[edita] Els censors
Des del 190 aC es va establir que el censor devia haver passat abans per les magistratures inferiors, i que entre cada magistratura havia d'existir un termini prefixat d'inacció, el que va fer difícil l'accés al càrrec per a ningú que no procedís de l'aristocràcia, al tenir les magistraturas una tradició familiar hereditària. Els censors distribuïen els càrrecs en funció de la riquesa. Així els censors es van convertir en instrument del Senat i de l'aristocràcia. Amb el poder al senat, en la censura i en l'orde eqüestre, la aristocracia controlava tots els ressorts del poder.
[edita] El Pretor
El pretor de la ciutat va dividir les seves funcions a partir del 243 aC: el Praetor Urbanus es va ocupar de les qüestions dels ciutadans; i el Praetor Peregrinus de les qüestions suscitades entre ciutadans i no ciutadans. La divisió de funcions va caldre per l'increment de les causes.
[edita] Cònsols i Procònsols
Les funcions dels cònsols, en augmentar el territori, van haver de ser delegades per a cada província: primer en qüestors insulars amb funcions consulars (a les illes des del 227 aC) i després amb la figura del procònsol (o propretor) per a Hispània Citerior i Hispània Ulterior ( 197 aC).
El 190 aC es va establir que per accedir al Consolat calia haver passat amb anterioritat per les magistratures inferiors, amb un temps d'inactivitat prefixat entre cada magistratura. Com va ocórrer amb la censura, aquesta disposició va fer que el consolat fóra accessible gairebé en exclusiva a l'aristocràcia.
[edita] Caps del exèrcit
L'elecció dels caps militars corresponia al Comicis Tribunats, que nomenaven a vint-i-quatre tribuns militars, sis per cada legió, designant aquests al seu torn als graus inferiors. Però la proposta del Comicis de Tribu es feia prèvia proposta dels Tribuns Populars, sorgits de l'aristocràcia plebea, recaient per tant, gairebé sempre, en la noblesa patricia o plebea.
[edita] Els impostos i la Hisenda
Els impostos van augmentar amb l'extensió del territori. Es van establir noves duanes a Itàlia. Un problema financer era el cost de la sal, que no era uniforme, i que probablement costava diners a l'Estat a l'haver de vendre-la a un preu sovint inferior al de cost.
Els ingressos dels terrenys públics van augmentar. Encara que les prestacions sobre els terrenys en règim d'ocupació no eren pagades (ni exigides), les taxes sobre les pastures (scriptura) van augmentar, mentre altres terrenys no es van donar ja en règim d'ocupació sinó que es van arrendar per temps limitat. Les mines d'Hispània també van ser arrendades, i van suposar notables ingressos per al Tresor. Els ingressos pels tributs de les ciutats i pobles sotmesos van augmentar. Persistía l'impost sobre manumissió d'esclaus ( 5% del valor de l'esclau), així com el Tributum. Finalment, en el compte d'entrades, cal comptabilitzar el producte de les indemnitzacions i el botí de guerra.
Però com les despeses de l'Estat també van augmentar, per la construcció de camins i obres publiques, i la devolució dels emprèstits i tributs exigits durant la guerra, els comptes estaven equilibrades (sol Sicília donava superávit).
A principis del segle II aC l'Estat destinava un cinquè dels seus ingressos a les obres públiques (un desè dels ingressos en temps de guerra), sobretot empedrats dels carrers de les ciutats, construcció i conservació de grans vies (sobretot a Itàlia) i construcció i conservació d'edificis públics. El 184 aC, per exemple, es van gastar vint-i-cinc milions de sestercis en les clavegueres de Roma.
[edita] Els ciutadans
Al costat dels ciutadans romans plens, es troben els ciutadans aliats de dret llatí, els ciutadans aliats sense sufragi (categoria que estava destinada a l'extinció al passar una part a ciutadans romans plens i una altra part passar a la categoria de sotmesos a Roma o d'esclaus), i ciutadans aliats de dret italià.
De les guerres d'Aníbal (Segona guerra púnica) va sorgir la categoria dels Peregrini dediticii, formada per ciutadans que havien recolzat a Aníbal. Ja exisien els Dediticis, i aquesta era la condició que bàsicament assumien ara els ciutadans que van trair a Roma. Les ciutats dediticies no tenien llibertats municipals, i els seus ciutadans no tenien dret a portar armes; els dediticis eren tractats gairebé com esclaus. La majoria de dediticis es trobaven a Campània, Picé (Picenum) i Bruttium, així com entre algunas tribus de gals de la Cispadana.
[edita] Els llatins
Les ciutats aliades llatines subministraven a Roma un gran contingent de soldats (dos llatins per cada romà). A l'acabar la segona guerra púnica els contingents romans van ser llicenciats però els Llatins van ser enviats de guarnició a Hispània. En els repartiments de terra efectuats al nord d'Itàlia, s'atribuïen als romans parcel·les de deu yugades, mentre que als llatins sol se'ls concedien parcel·les de tres yugades.
[edita] Les colonies
A partir del final de la Segona Guerra Púnica les noves colònies que es van fundar ja no van ser dotades del dret llatí, sinó que van gaudir del complet dret de ciutat. L'última colònia de dret llatí va ser Aquileia, fundada el 183 aC i després les noves colònies (com Potentia, Pisaurum, Parma, Mòdena i Luna) ja tenen la plena ciutadania. En canvi cap de les ciutats de dret italià o llatí van ser admeses a la ciutadania plena, encara que si es concedia als ciutadans llatins o italians a títol particular, quan participaven en la fundació d'una colònia, o quan havien exercit una magistratura local.
[edita] Els provincials
Els ciutadans romans de províncies no estan subjectes a tribut individual. A províncies els habitants de les ciutats vençudes eren venuts com esclaus o bé eren inclosos en els dominis de Roma sota la cobertura de ciutadans de ciutats aliades que conservaven una independència municipal i la seva llibertat d'impostos. En algunes províncies (Àfrica, Sicília, Sardenya-Còrsega i Hispània) es recaptaven taxes i impostos seguint el sistema imposat pels cartaginesos quan van governar aquests territoris. En teoria la recaptació era per satisfer les despeses de l'administració i la defensa de la província, però el sistema es va estendre més tard a les províncies d'Il·líria i Macedònia, on Roma no va assumir ni la defensa ni les administracions municipals.
[edita] La clientela
La clientela constituia un estat immediatament superior a l'esclavitud. La relacions entre el patró i el client eren completament desiguals. Quan la relació de clientela s'estableia entre un amo i un esclau manumès, al client se li deia libertini. La clientela s'establia doncs sobre la base d'una submissió del client al patró, i la tolerància per aquest de la llibertat del client. La clientela acaba amb la tornada del client a l'esclavitud o per aconseguir la plenitud de drets de ciutadania. El patronat era hereditari.
La clientela s'assembla en molts aspectes a l'estatut dels dediticis, els quals podien considerar-se clients de la ciutat.
Obligacions dels patrons cap al client eren: l'assistència constant, concessió dels mitjans necessaris per fer carrera i facilitar el seu establiment. A vegades el patró assigna al client terres en precari, o li concedia sumes de diners, o li permetia quedar-se amb beneficis obtinguts pel client gràcies a un capital facilitat pel patró. Sovint fins i tot el patró permetia que els seus clients fossin enterrats en el sepulcre familiar. Obligació essencial del patró era el donar consells als seus clients, tractar dels seus assumptes i assistir-los als tribunals de justícia i en els processos judicials (patronus és equivalent a advocat).
Les obligacions del client, a part de la submissió als desitjos del patró, consistien en certs donatius en testimoni de deferència i respecte (limitats per la Llei del tribú Cincius el 204 aC) i la prohibició d'enriquir-se a expenses del patró.
Els drets del client eren la lliure entrada a la casa del patró, dret del qual es va fer ús abundantment, i de fet molts clients formaven part de la casa o del servei (cliens significa "el que atén" o "el que obeeix"). El client seguia al patró quan aquest surtia, combatia pel patró (que li facilitava l'armament) pels seus negocis o les seves querelles privades. El nom familiar éra adoptat pels clients.
El patró tènia dret de vida i mort sobre el client (fins a l'any 4 dC la Llei Elia Sentia no els va treure el dret). No podia apoderar-se del peculi del client però en casos excepcionals podia obligar-lo a prestacions considerables (per a l'establiment d'una filla de la família, per pagar un rescat, etc..). Si el patró queia a la pobresa els clients devien auxiliar-lo, i si calia podien ser obligats a aixó per un jutge.
La clientela pot considerar-se u dels béns del patró. Sol podia tenir-se un patró, amb poder de patronatge.
El patró no podia presentar una demanda judicial contra un client, ni donar suport la d'un altre, Estaven prohibits també els testimonis contra els interessos recíprocs. El fill d'un client no podia casar-se sense consentiment del patró. L'herència del client passava al patró (o als seus familiars) quan no hi havia hereus. La violació dels drets de clientela comportava una pena. Moltes ciutats provincials van entrar a la clientela de notables de Roma, mentre que la clientela privada entre individus va tenir tendència a l'extinció.
[edita] Tribus i Comicis
L'extensió de la ciutadania no va suposar l'ampliació de les circumscripcions per tribus, sinó que els nous ciutadans van ser inclosos en les ja existents, amb la qual cosa el Comicis van perdre la seva eficàcia en ser impossible reunir tots els ciutadans amb dret a vot, dispersos per tot Itàlia.
Des d'aleshores totes les Assemblees o Comicis van votar sempre afirmativament a les propostes del convocant, menys en alguna qüestió d'àmbit local o de caràcter excepcional, sent siempre una oposició efímera.
Les Assemblees o Comicis estaven a més dominades pels clients dels Senadors, de la noblesa i de l'aristocràcia. Aquests clients, formats en la seva majoria per descendents d'antics esclaus o per gent pobra que s'havia posat sota la protecció d'un patró, estaven obligats per les relacions de submissió existents amb qui exercia el patronatge, que a més els acompanyava a l'Assemblea, i que feien el contrapès de les classes mitges no subjectes a clientela. Els alliberaments d'esclaus amb motiu de la Segona guerra púnica van fer augmentar notablement el nombre de clients que acudia al comicis (se'ls anomenava el populatxo de Roma).
[edita] Festes
Amb les remeses de blat que arribaven de les províncies sotmeses, enviades pels procònsols o ofertes voluntàriament per obtenir favors, els Edils Curuls van poder efectuar des de mitjans del Segle II aC el subministrament de gra a preus ínfims. Els magistrats prometien més jocs i festivitats per ser elegits i es van crear noves festes, entre elles la festa de Ceres, protectora del Poble (anomenada festa de la Cerealia, l'abril, establerta cap al 220 aC), els Jocs Plebeus (des del 216 aC), la festa d'Apolo (Ludi Apollinares, des del 212 aC), la festa de la Gran Mare Frígia (Magna Mater Idaea, des del 204 aC). El 173 aC es va crear una festa menor, els Jocs Florals o Floralia (Ludi Florensei).
Els magistrats que s'encarregaven de l'organització dels jocs devien pagar-los del seu peculi. Corresponien als Edils Curules els antics jocs de Roma (Ludi maximi), els Jocs de la Mare de les Deesses o Magna Mater (Ludi Megalenses o Megalensia) i els Jocs Florals. Als edils plebeus corresponien els Jocs Plebeus i la Cerealia. Al Pretor de la ciutat els Jocs Apolinaris. Per rivalitzar entre si els magistrats van elevar les despeses dels jocs a grans sumes, amb l'esperança d'assegurar-se la seva elecció como cònsols.
Per obtenir el vot es va anar imposant un regal voluntari, consistent en un combat de gladiadors, pagat de la butxaca particular de l'aspirant (Manus). Un combat de gladiadors costava 720000 sestercios com a mínim, i això era la mesura de la capacitat de l'aspirant front al poble.
[edita] L'exèrcit
Cada vegada més, l'exèrcit actuava amb l'afany d'obtenir un bon botí de guerra, que abans pertanyia a l'Estat, però que després va començar a repartir-se entre la tropa (l'iniciador d'aquesta mesura va ser Escipió).
Els soldats reclutats entre la classe aristocràtica tenien escàs esperit combatiu. Per a elevarlo va ser precís dictar una llei que obligava, per aspirar a una magistratura, a haver servit deu anys en l'exèrcit, amb el que es va impedir que l'aristocràcia desertés dels seus obligaciones militars.
Els títols i honors eren ambicionats. Abans els honors del triomf es concedien només al cònsol que tornava victoriós i augmentava el territori de la República. Ara qualsevol escaramussa dónava lloc a la celebració d'un triomf, dins o fora de Roma. Per posar fi a això es va decidir en l'any 181 aC que per celebrar un triomf, la batalla devia haver originat almenys cinc mil morts, però sovint es van augmentar les xifres en els informes per saltar-se la norma. Els títols de victòries, reals o fictícies, augmentaven. Les famílies van començar a adoptar sobrenoms al·lusius (cognomen secundum o agnomen), costum iniciada per Escipió (que es va titular Africanus), pel seu germà (Asiaticus) i pel seu cosí (Hispanicus). El 163 aC el conquistador de Mesina va prendre el sobrenom de Mesala, i així altres molts.
[edita] Distincions
El ciutadà romà es distingia de l'estranger per la toga, l'anell i la bola. Pel mateix es distingia a l'emancipat de l'esclau, i al fill de llibert del fill d'esclau.
La mateixa distinció es feia entre el fill de cavaller o senador i el fill de ciutadà ordinari, i entre un primogènit de família curul i un senador simple.
[edita] La reforma
Les propostes reformistes van tenir alguna incidència. Cató va proposar augmentar a quatre-cents el numero de cavallers, al que es va oposar la noblesa, per estimar que els cavallers devien ser-ho d'origen.
Com el reclutament d'esclaus per a les guerres van tenir efectes mediocres, van ser rebaixades les condicions per accedir al servei militar, que fins aleshores era la possessió d'un cens o patrimoni mínim d'onze mil asos. Així a l'esquadra van ser cridats els emancipats i els ciutadans pobres (entre quatre mil i mil cinc-cents asos) i el cens mínim del legionari va ser rebaixat a quatre mil asos. En cas d'urgència podien ser mobilitzats els ciutadans amb un cens entre mil cinc-cents i tres-cents setanta-cinc asos.
[edita] Els comicis centuriats
El comicis centuriats es van reorganitzar l'any 141 aC, distribuint-se en les següents classes:
1) Els cavallers, bàsicament de la noblesa patricia o plebea.
2) la primera classe, amb un cens de però de cent mil asos o quaranta mil sestercios.
3) la segona classe, amb un cens de més de setanta-cinc mil asos.
4) la tercera classe, amb un cens de però de cinquanta mil asos.
5) la quarta classe, amb un cens de però de vint-i-cinc mil asos.
6) la cinquena classe amb un cens de però d'onze mil asos.
Els vots dels cavallers i la primera classe, pel seu major valor, donaven la majoria.
Els asos a què es fa referència eren del tipus anomenat petit ( 1 as petit = 1,10 en diners; 1 as gran = 1/5 en diners), encara que al principi va usar-se el patró de l'as gran.
No obstant això els cavallers van perdre el dret a votar els primers, que va passar a una de les tres primeres classes a determinar per sorteig. Els emancipats van obtenir el dret al vot, però com eren massa nombrosos i afluïen de llocs molt diversos, més tard ho van perdre.
Cada classe tènia el mateix nombre de vots, amb la qual cosa els últims de cada classe descendien a la següent, o els primers ascendien a l'anterior a fi d'igualar-les. Per això després de la votació de la tercera classe quedava determinada la majoria. De fet el vot en primer lloc va passar a la primera classe, que disposava lògicament d'un cinquè dels vots, mantenint-se separada la classe dels cavallers.
Les funcions d'aquests comicis eren bàsicament l'elecció de cònsols, censors i pretors i les decisions sobre la guerra ofensiva.
[edita] Les tribus
En el Comicis per tribus votaven tots els ciutadans romans (ingenus) i els domiciliats, mentre que els no domiciliats i els emancipats, inclosos en quatre tribus (d'un total de 35) no comptaven en les deliberacions.
Les votacions de les Lleis, eleccions de magistrats, acusacions criminals i altres temes, havien anat passant a aquests comicis tribunats i sol s'havien deixat als centuriats l'elecció de censors, cònsols i pretors. Així el comicis tribunats elegien a qüestors, edils curuls, tribuns i edils de la plebs.
[edita] El dictador
El càrrec de Dictador va ser suprimit (encara que no abolit formalment) el que va donar excusa al Senat per arrogar-se certes facultats en casos greus, com el conferiment als cònsols de certes facultats similars a la Dictadura, per un temps limitat.
[edita] Els Col·legis sacerdotals
En els Col·legis sacerdotals l'accés dels seus integrants es feia per votació dels seus membres, amb el sistema de cooptació (cooptatio), però progressivament, ja abans del 200 aC, l'elecció del cap dels Curions i dels Pontífexs, va ser atribuïda al poble, encomanant-se a un numero limitat de circumscripcions (tribus).
[edita] Les Assemblees
El perill que les Assemblees exercissin funcions administratives, militars i financeres era evident. Una Assemblea era sempre adreçada, però en ocasions ho era per un demagog o un esvalotador, i podia adoptar greus decisions.
El repartiment de prebendes i de diners podia crear líders populars demagògics amb el suport de clienteles.
Encara que nominalment les Assemblees predominaven sobre el Senat, sol ocasionalment van exercir les seves facultats decisòries. Les Assemblees estaven en decadència.
[edita] Els drets ciutadans
Els ciutadans simples que no pertanyien a l'orde senatorial, bé per no posseir la riquesa requerida, bé per estar mancats de parentesc amb les famílies nobles, o bé perquè cap mèrit personal els ho permetia, conservaren el dret d'apel·lació (ius provocationis) pel qualsevol decisió d'un magistrat romà sobre la seva persona, podent ser apel·lats davant una Assemblea Cívica. Però el dret estava en decadència al parell que les Assemblees.
[edita] Les Magistratures
La Llei del 180 aC va determinar l'edat per desenvolupar una magistratura. Va establir que era obligatori desenvolupar la pretura abans del consolat i obligava a un interval de dos anys entre cada magistratura. L'edat mínima del cònsol era de 42 anys, del pretor 39, i d'un edil curul 36.
Els qüestors judicials era el càrrec pel qual molts joves començaven la seva carrera (cursus honorum) a l'acabar el servei militar, que va ser fixat en almenys deu anys per a qui aspirés a les magistratures, i premissa imprescindible per ingressar en la carrera honorífica.
Tots els exercents de magistratures van constituir una nova noblesa (nobilitas) que rendia compte normalment davant les Assemblees que els elegien, però de fet rendia les seves verdaderes comptes davant la vella noblesa, és a dir el Senat.
[edita] Desenvolpament urbà
El Segle II aC va suposar un gran avanç per al desenvolupament de les ciutats. Les influències orientals són decisives per a aquest avanç, que va permetre crear ciutats modernes, amb un desenvolupament adequat per a les petites ciutats. Amb el desenvolupament de l'urbanisme es construeixen els primers aqüeductes dignes d'aquest nom (a Roma el tercer aqüeducte de la ciutat, i primer modern, anomenat Marcià, es va construir abans del 144 aC), i es van efectuar nombroses obres (com les clavegueres de Roma, empedrats de carrers, edificis, etc...).
[edita] El camp, els grans dominis i els petits pagesos
L'agricultura comprenia tres grups:
a) Els grans dominis.
b) Els petits dominis.
c) Les zones de pastures.
[edita] Els cultius
Es cultivaven els cereals amb exclusió del sègol que era desconegut, i l'avena. També es desconeixia l'arròs. Naturalment tampoc eren coneguts els tomàquets i les patates. Els romans cultivaven els cards però no les carxofes, que és la varietat de cards més recent.
Les ametlles no es van cultivar fins al segle I aC, i per la mateixa època van començar a recollir-se les cireres i després els albercocs. El taronger era desconegut i la llimona no es va cultivar fins al segle III dC.
No existia el cultiu de cotó, ni els cucs de seda.
Pràcticament hem indicat totes les coses desconegudes, cultivant-se o recollint-se la resta de productes agrícoles no esmentats.
[edita] Els grans dominis
Els grans dominis no eren sempre molt extensos (d'entre cinquanta i cent hectàrees aproximadamente). Un domini d'unes 240 yugadas ( 60,457 hectàrees) podia ser un tipus mitjà, i el de 200 yugadas ( 50,377 hectàrees) era comú.
Quan el cultiu principal era la vinya, la superfície era fins i tot menor, d'unes cent yugadas ( 21,188 hectàrees).
Encara que aquestes superfícies poden semblar petites, cal dir que molts grans propietaris posseïen diversos d'aquests dominis. Els grans propietaris no arrendaven hereditàriament parcel·les de les seves terres. L'arrendament hereditari (emfiteusi) sol era conegut per als terrenys comunals que s'arrendaven per una generació (o menys) per diners o espècie (generalment la meitat del producte) fent l'arrendatari les despeses de cultiu. No cal confondre a l'arrendatari amb el Politor, que era un jornaler els serveis del qual es contractaven exclusivament per a la segada, i que era pagat amb part de la collita recollida (un cinqué). En general els propietaris no arrendaven parts de les seves finques. Les administraven visitant-les periòdicament, ordenant els cultius, vigilant els treballs i passant comptes, i les treballaven els seus criats, esclaus i jornalers.
Els productes més comuns eren: el blat i l'ordi i algun altre cereal; després seguien el nap, el rave, alls, cascall, tramussos (per al bestiar), faves, pèsols, arveja i altres farratges. La sembra es feia a la tardor i per excepció a la primavera. Es practicaven els regs; els prats naturals eren aprofitats i se'ls millorava amb regs artificials. Altres cultius eren l'olivera i la vinya. L'olivera es plantava enmig dels sembrats. La vinya cobria els vessants dels turons i entre les vinyes no es sembrava res. També existien arbres fruiters: figueres, pereres, pomeres i altres. Els arbres (oms, àlbers, etc...) s'usaven per a fusta de construcció. Com els romans menjaven poca carn (una mica de porc o de be) la ramaderia era poc important. Els animals que tenien (bous sobretot) eren per a les tasques agrícoles i a l'estiu i a l'hivern estaven en els estables. El bestiar oví era enviat als camps després de la recol·lecció.
Els animals lliurats a colons o parcers eren atencions per aquests, que havien de retornar amb una part de les cries i una quantitat de formatge i llet.
Hi havia també porcs, gallines i coloms. Criaven conills i llebres i fins a tenien dipòsits de peixos.
La feina al camp es feia amb bous i ases i tiraven de l'arada romà. L'ase s'utilitzava preferentment en el transport (fem, llavors, productes...) i per moure les rodes dels molins de farina. El cavall era per a l'ús personal del propietari i solia haver-hi un de sol. Els cavalls i bous procedien de compres i estaven castrats. S'usaven uns dos bous cada vint-i-cinc hectàrees. En un domini de 240 yugades hi havia aproximadament cinc bous, un cavall i tres o quatre ases.
La feina era realitzada en gran part per esclaus (família rústica) i al seu front hi havia un capatàs (vilicus) que cobrava i pagava, comprava i venia, exercia la inspecció, i en absència del senyor castigava. A les ordenis del vilicus estava la villica, majordoma de la casa rural (cuinera, cuidadora del rebost, del galliner i del colomar). Seguien els bulbuci (llauradors), els criats, el somerer, el porquer i, si hi havia bestiar, el pastor o pastors.
El personal d'una hisenda era aproximadament el següent:
En una finca amb bestiar i cultiu de vinya: catorze esclaus.
En una finca amb bestiar però sense vinyes: onze esclaus.
En una finca sense vinyes i sense bestiar: vuit esclaus.
Als esclaus se'ls comprava ja adults i quan estaven malalts o vells eren venuts.
Les dependències de l'Hisenda (Vila Rustica) comprenien: la casa de l'amo, els estables, els graners, els magatzems i els allotjaments del capatàs i dels altres esclaus.
L'amo proveïa de vestits i calçats als esclaus, així com el blat, la sal i altres aliments (olives, peix salat, vi, oli...) en quantitat proporcionada al treball de cadascú (demensum) per la qual cosa el capatàs, que era el més important però el que menys treballava rebia menys (encara que era el que tenia més possibilitats de ser emancipat). La Villica que s'encarregava de la casa servia la taula i cuinava els aliments. En general els esclaus no portaven cadenes menys si havien comès un delicte o se sospitava que volien fugar-se; en aquest cas els esclaus eren tancats de nit en un calabós. A l'esclau encadenat, com no podia moldre, se li donava pa cuit. Més tard l'encadenar als esclaus va derivar en un costum general. El calabós (ergastulum) era una habitació amb una petita finestra a la que no podia arribar l'esclau amb la mà. Als ferros se'ls anomenava Compedes o Collarets o Manicae, segons on es col·locaven. Si estaven marcats amb el signe del senyor portaven el stigma o notatio.
Sovint els propietaris es prestaven els esclaus entre si, per ajudar-se desinteressadament, o per un salari convingut. Rarament es contractava a treballadors estrangers menys en el temps de la segada que es necessitava més gent. Llavors es contractaven segadors als quals es pagava amb una part de la collita recollida.
Hi havia fins i tot qui acudia a les collites amb els seus esclaus. Altres vegades l'amo venia la collita abans de recollir-la i el comprador feia la recol·lecció
Els esclaus podien descansar en els dies festius i en els de pluja (uns 45 a l'any) i després de la sembra, a l'hivern (uns 30 dies).
Sobre la descripció de Cató de les funcions del Vilicus, llegim "s'aixeca el primer i se'n va a dormir l'últim; és tan sever per als altres com per a si mateix; sap fer-se respectar de la villica; vigila a totes hores als treballadors, al bestiar i als bous; realitza a vegades els treballs del camp però sense fatigar-se com els altres esclaus; està sempre a la hisenda; no demana prestat ni presta a un altre; no dóna banquets ni adora a altres déus que els domèstics i els campestres; deixa per al seu senyor tot el referent al comerç diví i humà; guarda una actitud de modèstia davant el seu amo; i com esclau fidel, organitza la seva vida segons les instruccions rebudes".
[edita] El petit pagès
En la petita propietat es reprodueix la situació dels grans dominis, però el cultiu va a càrrec exclusivament del propietari i de la seva família, i sol com excepció treballen esclaus. Les quantitats d'animals i productes són, per tant, menors. Si la propietat era molt petita es cultivava amb aixada, com un petit hort o jardí.
[edita] Les pastures
Les pastures i boscos eren grans extensions. El mínim del prat (Saltus) era de vuit-centes yugades ( 201.508 Hectàrees) però sovint la seva extensió era molt mes gran.
El bestiar pasturav a les muntanyes durant l'estiu, i en els plans a l'hivern (normalment en les terres ermes o allà on ja s'havia recollit la collita).
Els ramats estaven formats per cavalls, bous, ases i muls, destinats a la venda als pagesos, i també a l'exèrcit, als carreters i a altres. També havia bandades de porcs i cabres. Però la ramaderia més important era la d'ovelles, de les quals s'aprofitava la llana (els vestits més usuals eren de llana). La cura dels ramats d'ovelles corresponia gairebé sempre a esclaus que a l'estiu restaven sempre amb el bestiar, fins i tot de nit, allotjant-se en tot cas en cabanyes o enmig d'assetjats. El pastor, encara que esclau, gaudia de llibertat de movimients i se li donaven cavalls i armes.
[edita] El preu del blat
La concurrència del blat procedent de províncies va fer descendir els preus. L'Estat va fer amuntegament de blat en previsió d'èpoques d'escassetat, i al posar-les a la venda en moments que tal escassetat no existia, va provocar la caiguda dels preus. Era tradicional a Roma la venda de grans a preus subvencionats. Aquests lliuraments (Annona) s'havien fet freqüents, i tot això va contribuir a la baixada del preu del blat.
La baixada del preu del blat perjudicava sobretot al pagès italià, que no podia competir amb la producció de Sicília, Sardenya i Hispània, on el sistema cartaginès, consistent en gran nombre d'esclaus en propietats grans, permetia el cultiu cerealístic a baix preu.
El 158 aC els preus d'alguns productes d'ús freqüent eren: Amb 3/5 de denari podien comprar-se 59 quilograms (180 lliures romanes) de figues, 19,5 quilograms d'oli, 24 quilograms de carn i 20 litres de vi.
6 modis de blat (52, 5 litres) valien mig denari. 6 modis d'espelta (52, 5 litres) valien 3/ 5 de denari. ½ as permetia pagar el menjar i allotjament per una nit.
La baixa del preu del blat, acompanyada de la d'altres cultius, obligava als pagesos a vendre les seves finques als grans. Les terres van patir així un procés de concentració a Itàlia, procés que no va ser perceptible a les terres de l'Ebre.
El cultiu de cereals va decaure, limitant-se a les necessitats del propietari i els seus treballadors, mentre que augment el cultiu de l'olivera, la vinya i de la ramaderia llanera, que no tenien concurrència de l'exterior.
El cultiu més productiu era la vinya, seguint després les hortalisses, l'olivera, i els productes derivats de la ramaderia. El cultiu menys rendible eren els cereals, i per tant la superfície de terra destinada a tal cultiu, va descendir enormement, i moltes finques que abans es dedicaven al blat i l'espelta, van passar a convertir-se en terres de pastures per al bestiar. També es va incrementar l'explotació dels arbres fruiters, dels quals, entre d'altres productes, es treien les estaques per a les vinyes.
A aquest incentiu de les pastures sobre els cereals s'afegien: que a les explotacions ramaderes el patró no necessitava pràcticament acudir mai; que podien créixer indefinidament; i que les terres que es posseïen en règim d'"ocupació", en ser el titulo revocable i poc segur, era més fàcil dedicar-les a pastures que no fer les despeses necessaris per posar-les en explotació. Gairebé totes les terres concedides per l'Estat en règim d'"ocupació" es dedicaven a pastures o a boscos, arbredes, arbrat o alzinars. En canvi, en el desert, la gent era nòmada i es dedicava a robar als viatgers. (llenya per cremar).
[edita] El préstec i les empreses
El prestamista (Fenerator) o traficant de diners (Argentarius) va desenvolupar les seves activitats cada vegada en major mesura, i es va estendre per les províncies. Tothom qui necessitava finançament havia d'acudir a ells.
Els prestamistes o banquers (Fenerator) tenien delegats en diversos punts de la República, generalment esclaus o lliberts. D'altra banda es van formar empreses d'intermediaris. L'Estat arrendava certs serveis (mines, recaptacions, etc...) a intermediaris (Publicani) que amb el temps van constituir associacions. L'Estat els va confiar mitjançant contracte, tot el sistema d'ingressos, subministraments, pagaments i contribucions. Els Publicani rarament procedien de l'aristocràcia, però en pocs anys van acumular una gran riquesa.
Els particulars també van acudir als Publicani o a les seves associacions per a les seves construccions, recol·lecció de les seves collites, liquidacions d'herències, fallides etc .L'empresari prenia tot l'actiu i assumia tot o part del passiu.
Amb el temps tots els arrendaments del Estat (mines, recaptacions, transports, etc...) van quedar en mans exclusivament de les societats de Publicani. Aquestes societats van formar diferents aliances per a cada ram d'activitat i van tendir a exercir el monopoli del producte i a fixar el seu preu.
Les societats també es van fer majoritàries en l'àmbit privat. I la gent rica invertia els seus capitals en aquestes societats.
[edita] Indústria i comerç. Nova legislació mercantil
En les ciutats es venien vestits, calçats, arados, vasos, eines, panys, cadenes i altres productes. La venda de llana, base dels vestits, encara que important, era limitada.
El comerç marítim fet per naus ho feien els comerciants mitjançant els seus esclaus i lliberts que conduïen les naus. També eren esclaus els treballadors de les mines.
Els esclaus de les ciutats tenien millor condició social que els esclaus rurals. Els esclaus de les mines eren els de pitjor condició. Els esclaus de ciutat solien tenir família i una gran autonomia, i sovint aconseguien la manumissió. Fins i tot guanyaven, o podien guanyar, un "peculi".
El preu d'un esclau ens arriba mitjançant Cató, i sabem que era de mitjana uns mil cinc-cents denaris ( 1670 pessetes de 1850) preu que va pujar al llarg del segle II aC fins a aconseguir els vint-i-quatre mil sestercis. Per al comerç s'usava la peça de plata de deu asos.
Els diners romà va penetrar molt aviat a la península Ibèrica gràcies a les mines de plata i a l'escassetat de moneda local prèvia. L'or fins i tot era utilitzat de manera escassa. La relació entre l'or i la plata era d'1 : 11,91.
Els Publicani es van establir sovint a províncies però sempre amb intenció de tornar a la seva terra, Roma o Itàlia, amb els seus guanys. El capital acumulat era per tant repatriat gairebé sempre cap a Itàlia.
La fortuna mitjana de Roma a l'època era la possessió de 70 talents (350.000 pessetes de 1850)
Una nova legislació va restringir les donacions i els llegats, i les herències van ser gravades pesadament quan no requeien en el parent més pròxim.
Els ciutadans romans van començar a portar una comptabilitat detallada i en totes les cases i es va crear una habitació per als negocis i una oficina (Tablinum). Tots procuraven morir deixant testament.
Es va introduir el jurament litigi-decisori, que decidia el litigi si el que feia el juramenti era considerat un home honrat. En cas de falta de prova en un judici, guanyava el que era considerat més honrat, i si ambdós tenien una consideració semblant, guanyava el plet l'acusat.
Estava mal vist percebre sumes per efectuar certs serveis, i així van sorgir les figures del depositum (el que confiava un diposit a un altre), el comodat o préstec d'alguna cosa per al seu ús i posterior devolució (comodatum) i l'apoderament (Procuratio).
Les qüestions d'honor s'arreglaven per un Pari (un duel, amb decisió judicial).
L'especulació (Quoestus) va ser prohibida als Senadors cap al 178 aC per la Llei Claudia.
El comerç d'esclaus va créixer, sent portats de la Gàl·lia i Germània.
Una innovació important procedent d'Orient, difosa a partir del 179 aC fou la creació de Basíliques (traduït literalment "Pòrtic Real") que eren grans sales amb pòrtics coberts destinades a acollir als mercaders, armadors i homes de negoci. Aquestes basíliques es van estendre després per tot l'Imperi, el que ens dóna idea de l'excel·lent nivell comercial de l'època.
[edita] La situació general
No s'ha estudiat encara la situació de moltes províncies al segle II aC, però si es coneix de manera raonable la situació de la península Italiana:
A la vall del riu Po predominava el petit pagesia que convivia amb els grans dominis. El cultiu de cereals, cultiu idoni per a la zona, estén a desaparèixer.
L' Ager Gallicus (Gàl·lia Cisalpina) i el Picè o Picenum era una terra de petits pagesos sorgits de la distribució de terres per l'Estat.
Etrúria i Úmbria eren terres de ciutats, i la seva organització dificultava el progrés de la pagesia.
En el Laci (Latium), País dels mars i País dels sabèlics la situació era similar a la de la pròpia Roma.
A Itàlia del Sud les ciutats estaven arruïnades i existia poca pagesia.
Al Samni hi havia una despoblació notable i les ciutats estaven també arruïnades.
A Campània i Apúlia les antigues ciutats havien quedat arruïnades, i els repartiments de terres, en general no prosperaren. En part de Campània les terres eren Ager Publicus i sol es deixaven al seu ocupant a títol d'arrendatari per temps limitat.
Al Bruttium i Lucània el poblament era feble i l'agricultura casi no progressava.
A principis del segle II aC la població d'Itàlia i probablement en menys grau la d'Hispània, va decréixer a causa de les guerres, però a mitjans de Segle es va recuperar, per tornar a descendir durant les dues o tres últimes dècades a Itàlia a causa de les guerres i les emigracions (el descens a Itàlia entre 130 i 100 aC va ser d'aproximadament un 25%).
Característica del segle II aC es la proliferació d'esclaus que viuen en estat salvatge, en hisendes abandonades. Una conspiració d'esclaus amb ramificacions per tot Itàlia, va ser avortada a Apúlia, i set mil esclaus van ser capturats i condemnats a mort (185 aC). També hi va haver insurreccions d'esclaus a Etrúria (196 aC) i Laci ( 198 aC).
[edita] Els costums
Alguns costums es van assentar, mentre altres adopten noves formes i evolucionen en conjunt amb la societat. Ressenyarem alguns costums del segle II a .C.
[edita] Enterraments
En els enterraments, prèviament un herald anunciava l'hora de la cerimònia a la qual convocava a tots els qui ho desitgessin. En la cerimònia desfilaven els ploraners, músics, ballarins i mímics (Praeficae, Cornicines, siticines, histrions). Un dels histrions (Archimimus) portava una mascara i un habit per simbolitzar el caràcter del difunt. Seguia després la desfilada dels avantpassats, dels quals les seves mascares de cera (cerae) eren portades pels mímics vestits amb el vestit de les funcions que havien desenvolupat aquests avantpassats. Seguia el llit fúnebre (Feretrum) amb el difunt ricament vestit. Al seu costat les armadures dels enemics morts i les corones honorífiques guanyades al llarg de la seva vida. Seguia després la desfilada de parents (vestits de negre i sense ornaments): fills, filles, altres parents agnaticis i cognaticis, clients i lliberts. En el Fòrum es col·locava el llit sobre un tablat, i el fill (o el parent més pròxim) pujava sobre la rostra i pronunciava el Laudatio funebris (elogi fúnebre) enumerant les virtuts i les accions notables del difunt i de les seves avantpssats.
[edita] Culte
La religió, a l'augmentar el culte públic, va augmentar les seves despeses. Se celebraven banquets piadosos (Lectisternia) que ocasionaven forts dispendis. El 198 aC es va afegir als Col·legis existents (Auguris, Pontífexs i guardadors d'oracles) el Col·legi de Triumvirs Epulons encarregats de l'organització de banquets.
Els sacerdots estaven exempts de càrregues públiques i els ciutadans contribuïen amb un delme dels seus beneficis al manteniment del culte, primer voluntàriament, però després la contribució es va generalitzar i era pràcticament forçosa. Les col·lectes (stipem cogere) es feien casa per casa en dia fix. Per a l'organització de festes intervenien els sacerdots (el mag, l'interpretador de somnis, l'endeví, l'harúspex) que encara que no havien de percebre res per la seva presència, en la practica rebien donatius abundants.
Sota influència de practiques inadequades i del corrent de pensament ateu grec, la religió va decaure i altres practiques van adquirir més auge: l'examen de les vísceres dels difunts (procedent de Etruria), la interpretació de llamps i llampecs (d'origen sabélic), la interpretació del vol de les aus i el conjur de les serps (d'origen mars) i altres. Procedents d'Orient destacaven els astròlegs caldeus i els formadors d'horòscops. La introducció del culte de divinitats orientals (concretament de Cibeles) es va deixar a capellans estrangers castrats. Va proliferar el culte al déu Bacus (introduït primer a la zona de Etruria i després a Roma i en tot Itàlia) i els seus adeptes van ser acusats de costums llicencioses, de falsificació de testaments i d'enverinaments. Encara que set mil fidels del déu Bacus van ser executats, el culte va persistir, i es van reproduir noves execucions que tampoc van ser efectives.
[edita] La dona
Fins al segle II aC la dona vivia sota la potestat del pare, i quan es casava del marit. Si el pare moria quedava sota la tutela de l'agnat home més pròxim. No posseïa béns en propietat ni fins i tot que enviudés.
Aquesta rígida tutela portà a la celebració de falsos matrimonis, que permetien escapar del control patern i del d'un marit inexistent. Van sorgir també altres practiques il·legals encaminades al mateix fi. La Llei Voconia , en resposta a l'extensió d'aquestes practiques, va prohibir el nomenament de dones com hereves, prohibició estesa fins i tot a l'herència intestada col·lateral.
Però les dones penetraren en els negocis i en el comicis, i introdueixen el luxe a la societat romana. El luxe de mobiliari, cuina, vestimenta i ornaments no es va aturar.
[edita] Els àpats
Fins al segle II aC els romans menjaven tres vegades al dia, frugalment. D'aquest sistema es va passar a una col·lació freda a primera hora; una col·lació freda i algun aliment calent en el segon esmorzar (Prandium) i menjar abundant en la principal (Coena). Com van augmentar els aliments que devien cuinar-se, va sorgir l'ofici de cuiner. Des del 171 aC es van obrir forns públics, encara que gran part de la població va continuar coent pa en la seva pròpia casa.
En les famílies riques se serveixen menjars delicats, sovint importats, i vi grec. A vegades els àpats eren amenitzats per tocadors d'arpa.
Es feien reunions socials exclusivament per beure (Comissari) i a les tavernes les borratxeres eren habituals.
[edita] Passatemps
Els jocs dels daus, que ja es practicava, adopta les formes gregues.
Les festes es van incrementar: Els grans Jocs Romans (Ludi Maximi) que se celebraven durant quatre dies el setembre, van augmentar a sis dies.
Els Jocs Megalesianos (Ludi Megalenses) se celebraven a primers d'abril; les festes de Ceres (Cerealia) i els Jocs Florals (Floralia) a finals d'abril; la festa d'Apol·lo el juny; i els Jocs Plebeus el novembre. Totes aquestes festes duraven diversos dies. Havia a més altres festivitats menors (Instaurae Ludos) i festivitats populars extraordinàries (banquets particulars o religiosos, festes del triomf i funeràries, els Jocs seculars establerts el 149 aC, els banquets en l'aniversari de la Gran Mare, i les Saturnals, celebrades el desembre).
Es van introduir en les festes diversos elements afegits a les carreres de carros (com atletes grecs, representacions dramàtiques, bèsties ferotges d'Àfrica, i les lluites de gladiadors procedents de Etruria i Campània).
[edita] La medicina
Durant segles la medicina romana va estar en mans dels pares de família, mitjançant l'aplicació d'herbes tradicionals. Però al segle II aC els metges grecs van assumir la medicina, almenys per als rics.
[edita] L'esclavatge
Les guerres, i la condició hereditària de l'esclavatge, van fer augmentar el nombre d'esclaus. Però per seguir creixent es necessitaven noves aportacions. Com no era habitual mantenir famílies d'esclaus, i aquests morien aviat sovint sense descendents, el seu lloc no era cobert. A més alguns eren manumesos.
Les guerres feien que una part dels vençuts fos venuda com esclaus. Els mercaders d'esclaus els capturaven a Grècia, Síria i altres punts i els portaven a l'illa de Delos, on els Publicani romans acudien a comprar-los.
Algunes zones van quedar despoblades per subministrar esclaus, com per exemple Bitínia, que el 104 aC mancava d'homes per formar el contingent que havia d'aportar a l'exèrcit romà.
En un dia podien vendre's deu mil esclaus, però la demanda superava a l'oferta. Les associacions de Publicani amb milers d'esclaus, els dedicaven a les mines, a la recol·lecció de resines, treballs fatigosos, verema, recol·lecció d'oliva, etc...; aquests serveis eren arrendats pels propietaris de les hisendes als propietaris d'esclaus.
Amb l'extensió de la ramaderia els pastors també van ser en general esclaus.
Les quadrilles d'esclaus treballaven a les finques. Eren marcats amb el signe del propietari (stigma) i treballaven sovint amb grillons en les cames, de dia sota vigilància del capatàs i de nit sovint en els horribles calabossos (Ergastulum).
Les rebel·lions d'esclaus van sovintejar, i van ser especialment violentes a Sicília.
[edita] La nova pagesia
La falta de rendiment de la petita propietat a Itàlia va propiciar l'emigració a províncies. Els legionaris als quals es lliuraven terres quan es llicenciaven, també tendien a establir-se a províncies.
El règim d'ocupació de terres s'havia mantingut i fins i tot ampliat a altres terres. Alguns territoris en lloc de ser repartits, van ser units als terrenys d'aprofitament comú de l'Estat. Però a Itàlia no es van repartir noves terres quan es van estendre les conquistes fora de la península, i les terres en província abundaven. Encara que hagués estat adequat fer un repartiment de terres procedents de terres comunals, mai va arribar a efectuar-se. Tampoc es van fer molts repartiments de terra en província encara que en algunes zones els terrenys podien ser legalment comprats a un preu òptim.
A mesura que els terratinents compraven les petites propietats d'Itàlia, els propietaris d'aquestes emigraven a altres punts de la península o a províncies. A fins del segle II aC la pagesia lliure d'Itàlia gairebé havia desaparegut.
El nombre de ciutadans romans que podien anar a l'exèrcit era de 328.000 el 159 aC mentre que el 131 aC havia descendit a 319.000. Com el creixement demogràfic era normal i era un període de pau, la perduda de quantitat de l'aportació a l'exèrcit sol s'explica per la perduda de la propietat i l'emigració.
El baix rendiment de la petita propietat va acabar provocant la seva absorció per la gran propietat (primer a Itàlia i mes tard en algunes províncies). Les grans hisendes es destinaven a la cria del bestiar, i al cultiu de la vinya i l'olivera. Els bracers lliures desapareixerien davant la forta presencia d'esclaus.
