[HOME PAGE] [STORES] [CLASSICISTRANIERI.COM] [FOTO] [YOUTUBE CHANNEL]

Jorge Luis Borges - Viquipèdia

Jorge Luis Borges

De Viquipèdia

Jorge Luis Borges
Jorge Luis Borges

Jorge Francisco Isidoro Luis Borges (Buenos Aires, 24 d'agost de 1899 - Ginebra, 14 de juny de 1986) va ser un escriptor argentí i un dels més destacats escriptors llatinoamericans de la seua generació, i de la lliteratura en espanyol en general. És conegut especialment pels seus contes, assajos i la seua obra poètica.

Taula de continguts

[edita] Biografia

[edita] Joventut

El pare de Borges, Jorge Guillermo Borges, va ser advocat i professor de psicologia, però també tenia aspiracions literàries ("va intentar ser escriptor i va fallar en l'intent", va dir alguna vegada Borges. Segons Borges son pare "va compondre alguns sonets molt bons"). Sa mare, Leonor Acevedo Suárez, uruguaiana, va aprendre anglès amb l'ajut del seu marit i va traduir-ne diverses obres al castellà. La família de son pare tenia orígens espanyols, portuguesos i anglesos; la de sa mare espanyols i possiblement portuguesos. En sa casa es parlava en castellà i anglès, així que des de la seua infància Borges va ser bilingüe, i va aprendre a llegir anglès abans que castellà. Va créixer en el barri de Palermo -llavors quasi un raval-, en una casa gran amb una abundant biblioteca que pertanyia a son pare.

Va estudiar primer a Argentina i, durant la seua joventut, a Suïssa. Jorge Guillermo Borges es va veure obligat a deixar la seua professió d'advocat a causa de la mateixa ceguera progressiva i hereditària que, dècades més tard, afectaria també el seu fill. La família va realitzar un viatge a Europa, i en esclatar la Primera Guerra Mundial l'any 1914 la família es va mudar a Ginebra, on el pare de Borges va ser tractat per un oftalmòleg de la ciutat, mentre Borges i la seua germana Norah (nascuda l'any 1902) assistien a l'escola, on Borges va aprendre francès i llatí. Durant aquests anys, Borges també va aprendre de manera autodidacta l'alemany.

Després de la Primera Guerra Mundial la família Borges va passar tres anys en Lugano, Barcelona, Mallorca, Sevilla i Madrid. Durant la seua estada a Suïssa va entrar en contacte amb els expressionistes alemanys, i a Espanya es va unir als poetes ultraïstes, que van influir poderosament en la seua primera obra lírica. La seua primera poesia, "Himne a la mar", escrita en l'estil de Walt Whitman, va ser publicada en la revista Grecia.

[edita] Inicis de la seua carrera literària

El 24 de gener de 1921 va aparéixer el primer nombre de la revista literària espanyola Ultra, que -com el seu propi nom deixa entreveure- era l'òrgan difusor del moviment ultraïsta. Entre els col·laboradors més notables hi havia el mateix Borges, Rafael Cansinos-Assens, Ramón Gómez de la Serna i Guillermo de Torre, qui més tard es casaria amb Norah Borges. El 4 de març de 1921, els Borges —El contingent estava compost per l'àvia paterna, Frances Haslam, qui se'ls havia unit en Ginebra en 1916, els pares, Leonor Acevedo i Jorge Guillermo Borges i la germana Norah Borges— van embarcar en el port de Barcelona en el vaixell "Reina Victòria Eugènia" que els tornaria a Buenos Aires. En el port els esperava Macedonio Fernández l'amistat del qual Borges hauria d'heretar de son pare. Ja a Buenos Aires publica en la revista Cosmópolis (espanyola), funda la revista mural Prisma (de la que només es publiquen dos números), i també publica en Nosotros, dirigida per Alfredo Bianchi. En aquesta època coneix a Concepción Guerrero, una jove de setze anys de qui s'enamora. L'any 1922 visita a Leopoldo Lugones junt amb Eduardo González Lanuza; per a entregar-li el segon (i últim) número de Prisma. A l'agost de 1924 funda Proa junt amb Ricardo Güiraldes, autor de Don Segundo Sombra; Alfredo Branden Caraffa i Pablo Rojas Paz. L'any 1931 es publica el primer número de Sur, dirigida per Victoria Ocampo; en aquest primer nombre Borges col·labora amb un article dedicat al coronel Ascasubi. També escriuen: Victoria Ocampo, Waldo Frank, Alfonso Reyes, Jules Supervielle, Ernest Ansermet, Walter Gropius, Ricardo Güiraldes i Pierre Drieu la Rochelle. L'any 1923, poc abans d'un segon viatge a Suïssa, Borges publica el seu primer llibre de poesia, Fervor de Buenos Aires, en el que es prefigura, segons paraules del propi Borges, tota la seua obra posterior. Va ser una edició preparada amb presses i corregudes en la que es van colar algunes errades i que a més no té pròleg. Per a la tapa la seua germana Norah va realitzar un gravat. Es van editar aproximadament tres-cents exemplars; els pocs que es conserven són considerats tresors pels bibliòfils i en alguns s'aprecien correccions manuscrites realitzades pel mateix Borges. Lamentablement l'únic exemplar pertanyent a la Biblioteca Nacional Argentina va ser robat junt amb altres primeres edicions de Borges l'any 2000. Més tard va escriure, entre altres publicacions, en Martín Fierro, una de les revistes claus de la història de la literatura argentina de la primera meitat del segle XX. No obstant la seua formació europeista va reivindicar temàticament les seues arrels argentines, i en particular portenyes, en poemaris com Fervor de Buenos Aires (1923), Luna de enfrente (1925) i Cuaderno de San Martín (1929). Va compondre lletres de tangos i milingues, si bé va defugir «la sensibleria de l'inconsolable tango-cançó i l'ús sistemàtic del lunfardo, que infon un aire artificiós a les senzilles cobles». En les seues lletres i alguns relats es narren les dubtoses gestes de la gent dels baixos fons, a qui mostra en tota la seua desposseïda brutalitat tot i que dins d'un clima tràgic i fins i tot èpic.

Si bé la poesia va ser un dels fonaments del seu quefer literari, l'assaig i la narrativa van ser els gèneres que li van reportar el reconeixement universal. Dotat d'una vasta cultura, va elaborar una obra de gran solidesa intel·lectual sobre els fonaments d'una prosa precisa i austera, a través de la qual va manifestar un irònic distanciament de les coses i el seu delicat lirisme. Les seues estructures narratives alteren les formes convencionals del temps i de l'espai per a crear mons alternatius de gran contingut simbòlic, construïts a partir de reflexos, inversions i paral·lelisme. Els relats de Borges prenen la forma d'endevinalles, o de potents metàfores de rerefons metafísic.

Entre les seues destacades amistats d'esta època es compten José Bianco, Adolfo Bioy Casares, Estela Canto i diversos més, sobretot, els pròxims al cercle de la revista Sur.

[edita] Maduresa

L'any 1946 Juan Domingo Perón és electe president, vencent així a la Unión Democrática. Borges, que havia recolzat a aquesta última, es manifestava obertament en contra del nou govern, la qual cosa va provocar que haguera d'abandonar la seua funció de bibliotecari, i es negara a acceptar el càrrec d'"inspector d'aus i conills". Borges manifesta respecte al nou govern: "Les dictadures fomenten l'opressió, les dictadures fomenten el servilisme, les dictadures fomenten la crueltat; més abominable és el fet que fomenten la idiotesa. Conserges que balbucegen imperatius, efígies de cabdills, visques i 'muires' prefixats, cerimònies unànimes, la mera disciplina usurpant el lloc de la lucidesa... Combatre aquestes tristes monotonies és un dels molts deures de l'escriptor. Hauré de recordar als lectors del Martín Fierro i de Don Segundo Sombra que l'individualisme és una vella virtut argentina?"

Per aquest motiu, ha de superar la seua timidesa, i impartir conferències. L'any 1948 la seua germana Norah Borges i sa mare són detingudes, acusades d'escàndol en la via pública. Norah Borges (i la seua amiga Adela Grondona) són portades durant uns dies a la presó del Buen Pastor (presó de dones), i en el cas de Leonor Acevedo es decreta arrest domiciliari per raons d'edat.

L'any 1950 és elegit president de la SADE i un any després apareix editat a Mèxic Antiguas Literaturas Germánicas, escrit en col·laboració amb Delia Ingenieros.

Després de la Revolución Libertadora que va derrocar Perón és anomenat director de la Biblioteca Nacional, càrrec que va ocupar des de 1955 fins a la seua renúncia l'any 1973, a causa de la tornada al poder del mateix Juan Domingo Perón, i és electe membre de la Academia Argentina de Letras. L'any 1956 va ser professor de literatura anglesa en la Universitat de Buenos Aires i president de la Asociación de Escritores Argentinos. Resulta molt criticat per la seua adhesió al nou govern, entre altres, per Ernesto Sábato i per Ezequiel Martínez Estrada. Sábato i Borges van continuar enemistats fins a 1975.

El 21 de setembre de 1967 Borges es casa per primera vegada. Ho fa amb Elsa Astete Millán, matrimoni que només va durar fins a octubre de 1970.

Alguns dels més importants premis que Borges va rebre van ser el Nacional de Literatura, l'any 1957; l'Internacional d'Editors, el 1961; el Formentor, compartit amb l'absurdista Samuel Beckett, el 1969; el Cervantes, màxim guardó literari en llengua castellana, compartit amb Gerardo Diego, el 1979; i el Balzán, el 1980. Tres anys més tard, el govern espanyol li va concedir la Gran Creu de l'Orde de Alfons X el Savi. Malgrat el seu enorme prestigi intel·lectual i el reconeixement universal que ha merescut la seua obra, no va ser distingit amb el Premi Nobel de Literatura. Es considera que va ser exclòs de la possibilitat d'obtenir-lo per haver acceptat un premi atorgat per la presidència d'Augusto Pinochet.

[edita] Últims anys

L'any 1973, davant d'una nova victòria del peronisme, Borges insisteix a recordar al primer govern de Perón com "els anys d'oprobi". El 1975 mor sa mare, als noranta-nou anys. A partir d'aquest moment Borges realitzaria els seus viatges junt amb una exalumna, després secretària i -finalment, en la senectut de Borges- la seua segona esposa María Kodama.

El 1980 va firmar una Sol·licitud pels desapareguts en el diari Clarín. Borges va dir respecte d'això: "una vesprada van vindre a casa les Àvies i Mares de "Plaza de Mayo" a contar-me el que passava. Algunes serien histriòniques, però jo vaig sentir que moltes ploraven sincerament perquè un sent la veracitat. Pobres dones, tan dissortades. Això no vol dir que els seus fills foren invariablement innocents però no importa. Tot acusat té dret, almenys, a un fiscal per no parlar d'un advocat defensor. Tot acusat té dret a ser jutjat. Quan em vaig assabentar de tot aquest assumpte dels desapareguts em vaig sentir terriblement malament. Em van dir que un general havia comentat que si entre cent persones segrestades, cinc eren culpables, estava justificada la matança de les noranta-cinc restants. Hauria hagut d'oferir-se ell per a ser segrestat, torturat i mort per a provar aquesta teoria, per a donar validesa al seu argument!"

L'any 1982 va condemnar la invasió argentina de les Illes Malvines, i va valorar positivament les conseqüències de la derrota: "...si s'hagueren reconquistat les Malvines, possiblement els militars s'hagueren perpetuat en el poder i tindríem un règim d'aniversaris, d'estàtues eqüestres, de falta de llibertat total. A més, jo crec que la guerra es va fer per a això, no?".

El dia que Jorge Luis Borges va assistir a la sala on es jutjaven les Juntes Militars argentines va escriure una crònica per a l'agència espanyola EFE. Es va titular “Dilluns, 22 de juliol de 1985”.

Va morir el 14 de juny de 1986, poc després d'haver-se casat amb María Kodama en la ciutat de Ginebra (a la qual Borges havia designat "una de les meues pàtries" i que va triar, segons comentari irònic, per quedar bé en l'inici de les enciclopèdies pòstumes), víctima d'un càncer hepàtic. Obeint la seua última voluntat les seus restes jauen en el cementeri de Plainpalais (en la part sud de la dita ciutat) sota una làpida que ens diu molt de la seua forma de pensar, perquè moltes vegades va afirmar no témer la mort. Borges està soterrat en la tomba 735, ubicació D-6, a la dreta d'un xiprer. [1] La làpida és d'una pedra blanca i aspra i en la part superior es llegeix "Jorge Luis Borges"; després està escrit en anglès antic "And ne forhtedon na" que significa "I que no temeren", junt amb un gravat circular amb set guerrers que han tirat els seus escuts i amb l'espasa trencada es dirigixen al combat -i a la mort-, una petita creu de Gal·les i "1899/1986". Al dors de la làpida repetix dos versos de la Saga Volsunga (XIII), "Ell va prendre la seua espasa, Gram, i va col·locar el metall nu entre els dos", davall una nau víking i davall "d'Ulrica a Javier Otalora". [2]

[edita] Obra

Borges, a més de contes va escriure poesia, assajos i una considerable quantitat de crítica literària i pròlegs. Va editar nombroses antologies i va ser un prominent traductor d'anglès, francès i alemany (també va traduir obres de l'anglès antic [1] i de l'escandinau antic [2] ) La seua ceguesa, desenvolupada igual que son pare durant l'edat adulta, va influir enormement en la seua escriptura posterior.

Entre els seus interessos intel·lectuals destaquen la mitologia, la matemàtica, la teologia, la filosofia i, com a integració d'aquestes, el sentit borgià de la literatura com a recreació — tots estos temes són tractats unes vegades com a joc i altres amb la major serietat. Borges va viure la major part del segle XX, per la qual cosa va viure el període modernista de la cultura i la literatura, especialment el simbolisme. La seua ficció és profundament erudita i sempre concisa.

Igual que el seu contemporani Vladimir Nabokov i l'un poc més vell James Joyce Borges combinava l'interés per la seua terra natal amb interessos molt més amplis. També compartia el seu multilingüisme i el seu gust per jugar amb el llenguatge, però a diferència de Nabokov i Joyce, que amb el pas del temps es van dedicar a la creació d'obres més grans, Borges sempre va ser un miniaturista; per exemple, mai no va escriure una novel·la. També en contrast amb Joyce i Nabokov el treball de Borges va anar allunyant-se del que ell anomenava "el barroc".

La majoria de les seues històries més populars tracten sobre la naturalesa del temps, l'infinit, els espills, laberints, la realitat i la identitat; mentre altres se centren en temes fantàstics. El mateix Borges conta històries més o menys reals de la vida sud-americana; històries d'herois populars, soldats, gautxos, detectius i figures històriques, mesclant la realitat amb la fantasia i els fets amb la ficció.

Al marge de la ficció, la seua obra és abundant i valuosa, inclosa l'aguda crítica literària i de cine, biografies curtes i assajos filosòfics. Va explorar a més, des d'un punt de vista empíric o racional els temes de les seues obres de ficció. En articles com "La història del tango" i "Els traductors de Les mil i una nits" va escriure lúcidament sobre fets i elements segurament autobiogràfics.

Sobre Les mil i una nits (Arabian Nights en la seua versió anglesa), hi ha una anècdota que deixa en evidència la subtil i aguda ironia de Borges. Una vegada va donar una conferència en la Universitat de Harvard sobre aquesta obra. Al finalitzar un universitari se li va acostar i, amb una gran dosi d'ingenuïtat i ignorància sobre el tema, li va preguntar, si, per a informar-se'n més, havia d'inscriure's en el curs sobre la cultura àrab. Al que Borges va respondre: "No, ha d'inscriure's en el de nits".

[edita] Traduccions

A l'edat de 10 anys, va traduir Oscar Wilde. Borges creia que la traducció podia superar a l'original i que l'alternativa i potencialment contradictòria revisió de l'original podia ser igualment vàlida, més encara, que l'original o la traducció literal no tenia perquè ser fidel a la traducció. Al llarg de la seua vida, va traduir, modificant subtilment, el treball de, entre altres, Edgar Allan Poe, Franz Kafka, Hermann Hesse, Rudyard Kipling, Herman Melville, André Gide, William Faulkner, Walt Whitman, Virginia Woolf i G.K. Chesterton.

[edita] Deixebles contemporanis

Si bé Borges no ha tingut "deixebles" directes -perquè això suposaria una estètica i una escola previsibles en què ell mateix no ho creia, hi ha autors contemporanis que, d'acord amb els seus crítics, han rebut la seua influència de manera directa. El fet que hagueren conegut a Borges personalment i hagen llegit la seua obra en espanyol, pot haver influït en les obres de Josyanne Sauvigneau, Daniel Herrendorf, Carlos Fuentes i Umberto Eco.

[edita] Cites

  • "Democràcia: és una superstició molt difosa, un abús de l'estadística."
  • "Vida i mort li han faltat a la meua vida. D'aquesta indigència, el meu laboriós amor per aquestes minúcies." Buenos Aires, 1932.
  • "Hi ha un concepte que és el corruptor i el desatinador dels altres. No parle del Mal, el limitat imperi del qual és l'ètica; parle de l'infinit." Avatars de la Tortuga.
  • "Aquells que argumenten que l'art no ha de propagar doctrines, es refereixen a doctrines contràries a les seues"
  • "Els peronistes no són bons ni dolents, simplement són incorregibles"
  • "La bona amistat suporta la infreqüentació"
  • "No ens uneix l'amor sinó l'espant; serà per això que la vull tant" (Buenos Aires i L'altre, el mateix)
  • "Estic mig desorientat -manifesta-. Se'm va acostar una dona vociferant: Inculte! Ignorant!"
  • "L'Argentina i Anglaterra semblen dos calbs barallant-se per una pinta, les illes caldria regalar-li-les a Bolívia perquè tinga eixida al mar" (sobre les Malvines).
  • "Diuen que la llengua francesa és tan perfecta que no necessita escriptors. Al revés, diuen que el castellà és una llengua que es desespera de la seua pròpia debilitat i necessita produir cada tant un Góngora, un Quevedo, un Cervantes."

[edita] Col·leccions

[edita] Contes

  • "Tlön, Uqbar, Orbis Tertius" (1940). Inclós a Ficciones
  • "La biblioteca de Babel" (1941). Inclòs a Ficciones
  • "El Zahir" (1949). Inclòs a El Aleph
  • "El libro de arena" (1975). Inclòs a El libro de arena

[edita] Referències

  1. ↑ Borges, Jorge Luis. Breve Antología Anglosajona. Santiago, Chile, Ediciones la Ciudad, 1978.
  2. ↑ Borges, Jorge Luis. La Alucinación de Gylfi (Traducció de fragments de l'Edda Menor de Snorri Sturluson). Buenos Aires, Alianza Editorial, 1984.

[edita] Enllaços externs