Victoria Ocampo

De Viquipèdia

Victoria Ocampo Aguirre (Buenos Aires, 7 d'abril de 1890 - 27 de gener de 1979) va ser una destacada escriptora i editora argentina.

Taula de continguts

1 Joventut
2 El seu període en Sur
3 Els seus últims anys
4 Obra
5 Vegeu també

[edita] Joventut

Victòria Ocampo pertanyia a una família aristocràtica, la història familiar de la qual es confon amb la història de la pròpia República Argentina. Era filla de Manuel Ocampo, enginyer i constructor de camins i ponts, i de Ramona Aguirre, i germana de Silvina Ocampo.

Va viure a París amb la seua família, on va ser educada per institutrius i va estudiar en la prestigiosa universitat de La Sorbona. L'any 1912 es va casar amb Bernardo de Estrada, de qui es va divorciar poc després. De la seua estada en França va portar a Argentina el gust per la literatura europea, que va reflectir generosament en Sur i amb invitacions personals a escriptors europeus a la seua residència.

[edita] El seu període en Sur

La seua tasca més destacada va consistir en fundar i dirigir la revista Sur el 1931, en la que va publicar textos d'importants escriptors argentins, com Jorge Luis Borges, el seu cunyat Adolfo Bioy Casares, Ernesto Sábato i Julio Cortázar. Però la importància de la revista raïa a difondre en el medi cultural argentí els escrits d'autors d'altres països, fonamentalment francesos, anglesos i nord-americans.

El seu origen social i el fet que fóra una reconeguda opositora al govern nacionalista i populista de Juan Perón, que es va estendre des de 1946 a 1955, la van identificar amb un sistema cultural conservador i elitista, tot i que les seues relacions personals i la seua revista incloïen noms d'alguns escriptors comunistes. L'any 1953 va ser empresonada per la seua oposició a Perón. El 1960, va manifestar el seu disgust per la visita del secretari de redacció de Sur, José Bianco, a la Cuba castrista, i Bianco va renunciar al seu càrrec.

[edita] Els seus últims anys

Va ser la primera dona que va aconseguir una plaça en l'Acadèmia Argentina de les Lletres, fundadora d'un dels més antics moviments feministes de la Argentina (la Unió de Dones), membre del PEN Club Internacional i doctora honoris causa de la Universitat de Harvard.

Abans de morir, va donar a la UNESCO sa casa a la ciutat de San Isidro, 25 km al nord de la ciutat de Buenos Aires, i que havia estat l'antiga casa d'estiueig de la seua família durant el segle XIX. La casa amb tot el seu mobiliari va romandre tancada molt de temps; el 2003, un incendi va destruir el seu entresolat. Actualment la mansió funciona com a museu. També havia donat a la mateixa institució la seua residència d'estiu a la ciutat atlàntica de Mar del Plata, però aquesta va ser adquirida per la Municipalitat que la va convertir en centre cultural i museu.

La dura crítica dels escriptors peronistes, i d'alguns intel·lectuals d'esquerra a la seua figura va començar a temperar-se després de la seua mort, en la mesura que era reconeguda com una de les més importants animadores culturals de l'Argentina del segle XX.

[edita] Obra

Va escriure diversos assaigs, entre ells els dedicats a Emily Brontë, Lawrence d'Aràbia i Virginia Woolf, nombrosos articles, una llarga sèrie de "Testimonios" (deu volums en total, que es van publicar entre 1935 i 1977) i una autobiografia, publicada en sis volums després de la seua mort. Aquestes dues últimes obres són considerades valuosos documents històrics sobre la vida cultural i les relacions de la intel·lectualitat argentina amb la literatura europea i ocasionalment nord-americana.