Johann Heinrich Füssli
De Viquipèdia
Johann Heinrich Füssli (Zürich, 7 de febrer de 1741 – Putney Hill, Londres, 16 d'abril de 1825) fou un pintor i escriptor suís, posteriorment establert a Gran Bretanya, on és conegut com Henry Fuseli.
Taula de continguts |
[edita] Biografia
Füssli neix a Zürich al 1741, fill d'un pintor retratista, Johann Caspar Füssli. Els seus inicis foren al terreny de la literatura, tan sols a partir de 1764, a Anglaterra, es dedicarà de ple a la pintura. A la seva joventut a Zürich es vinculà al Sturm und Drang, moviment preromàntic que, en contraposició a la Il·lustració, torna a l'emoció i la fantasia, a l'expressió dels sentiments, els instints i les passions de l'home. A casa del pare de Füssli es reunien els fundadors del moviment a Suïssa: Johann Jakob Bodmer i els seus deixebles Lavater i Pestalozzi. Bodmer va traduir El paradís perdut de Milton, que junt a la traducció de Shakespeare a l'alemany per part de Wieland influenciaran a Füssli, que comença a interessar-se en la literatura anglesa (Shakespeare, Milton, Young, Shaftesbury).
La iniciació de Füssli en la pintura fou des de petit, quan va copiar uns gravats suïssos dels segles XVI-XVII, escollint temes violents, amb forts clarobscurs, fent figures estilitzades, monumentals: Caiguda dels Titans (1752). En la seva adolescència canvia de temàtica, passant a temes macabres i eròtics, satírics i burlescs; surt una dualitat a la seva obra: per una part els temes eròtics i violents, per altra una virtut i senzillesa influïda per Rousseau. En aquesta època comença a fiançar-se el seu estil: als seus gravats de 1755-57 sobre Till Eulenspiegel reflexa un estil manierista barroc influït en Durer, combinant expressivitat i realisme. Aquell primer contacte amb el manierisme suís, combinat amb les idees del Sturm und Drang, marcarà l'estil futur de Füssli. Durant un cort període exercí de pastor zwinglià, rebent la influència d'una teologia emocional que marcarà alguna de les seves obres. Comença a sorgir en Füssli un pessimisme, una actitud tràgica provinent de les idees de Rousseau sobre que la civilització havia corromput a la humanitat; Füssli tindrà des de llavors una preferència temperamental per la visió tràgica de la humanitat.
A 1763-64 viatja a Alemanya, on contacta amb Klopstock i Spalding, escrivint poemes lírics influïts en Young i dibuixant alguns temes morals. Els seus dibuixos d'aquesta època s'inspiren en Poussin i Hogarth: Mort d'un hússar hongarès (1764). A 1764-70 s'estableix a Anglaterra, on comença a iŀlustrar a Shakespeare, i tradueix Macbeth a l'alemany. En aquesta època es comença a interpretar a Shakespeare de forma més apassionada, no tan realista com fins llavors, i Füssli es fa ressò d'aquesta corrent, fent dibuixos inspirats en els drames de l'autor anglès, escollint les escenes més cruels i horripilants, donant-li a vegades un toc eròtic. El seu estil deriva cada cop més cap al manierisme, mentre que els seus temes esbossen els que seran temes típics del romanticisme: a 1769 pinta Bard tocant l'arpa, inspirat en l'incipient romanticisme escocès –aparegut llavors amb l'Ossian de Macpherson–, on reflexa traces de Rembrandt i de Salvatore Rosa, i una moda medieval inspirada en Pontormo i Bandinelli.
A 1770-78 s'establí a Roma, on es concentrà més que mai a l'art, i iŀlustrà temes de Dante, Shakespeare, Milton i Gray. A 1772 pinta Mort del cardenal Beaufort, inspirat en la Mort de Germànic de Poussin. A 1772-74 iŀlustra la Divina Comèdia, en una línia manierista-barroca. A Itàlia assoleix el seu estil definitiu, basat en el manierisme, abandonant totalment el realisme; és un estil més abstracte, imaginatiu, monumental, sever i esquemàtic. Comença a influenciar-se en Miquel Àngel: les seves figures passen a ser allargades, estilitzades, destacant-les sobre el conjunt, sense gairebé espai ni perspectiva, amb horitzons baixos i pronunciats contrastos de llum i ombra. S'inspira en els manieristes italians (Rosso, Bandinelli, Parmigianino, Beccafumi) i fa còpies de Miquel Àngel (Avantpassats, Profetes i Sibiŀles de la Capella Sixtina). En una visita a Venècia s'inspira en el manierisme tardà de Tintoretto: Moisès predicant al Mont Sinaí (1776). En una composició de 1778-80, L'artista desesperat davant la grandesa de les ruïnes antigues, reflexa el sentiment característic de l'època d'admiració per les ruïnes clàssiques, provinent de Winckelmann.
De tornada a Zürich (1779), pinta el Jurament al Rütli, encàrrec de la Federació Suïssa per commemorar l'alçament dels tres cantons (Uri, Schwyz, Unterwalden) contra la dominació austríaca. Les figures omplen l'espai, sense fons, en postures violentes, resoltes amb un contrapposto. Reflexa un moralisme heroic que té cert paraŀlel amb el Jurament dels Horacis de David (1782-84). A 1779 regressa a Anglaterra, ingressant a la Royal Academy, primer com a membre ordinari, després com a professor de pintura i, per últim, como a conservador vitalici. En aquesta època pinta els seus quadres més importants: iŀlustra temes de Shakespeare, Milton, Cowper, Homer, l'Oberon de Wieland, el Cant dels Nibelungs, etc. Remarca els temes eròtics i insisteix cada cop més en els demoníacs i satànics; no utilitza molt el color, que sol ser gris-marró, en tons freds i de guix. Comença a compondre temes inventats, de caràcter fantasmagòric: Por (1780-82), que apunta a l'expressionisme; El malson, del que hi ha diverses versions (1781, 1782, 1790-91), probablement la seva obra més coneguda, és on presenta el seu torturat fons psicològic d'una manera més intimista; Soledat a l'albada (1794-96), iŀlustració del Lycidas de Milton, reprodueix una de les figures dels Avantpassats de Miquel Àngel (Naason); Silenci (1800), també reprodueix altra figura de Miquel Àngel (Aminadab).
En aquesta època es comença a inspirar en Tibaldi, del que imita figures per quadres com La caiguda d'Ícar (1795), Aquil·les tractant d'agafar l'ombra de Patrocle (1805) i Altea resant per la mort de Meleagre (1806), on Meleagre suggereix tant al Polifem de Tibaldi com a lHeliodor de Rafael. A Ulisses escapant de Polifem (1805), inspirat en els frescos de Primaticcio de la Galerie d'Ulysse de Fontainebleau, Füssli canvia la composició, monumental i massissa, però no tan violenta. En altra iŀlustració per a la Ilíada, Aquiŀles davant la pira funerària de Patrocle (1795-99), la figura d'Aquiŀles és una versió del Mart de Rosso, de la seva sèrie dels Déus. Continua amb els temes eròtics, i introdueix temes fantàstics, com les iŀlustracions per al Somni d'una nit d'estiu de Shakespeare i el Faerie Queen de Spenser. També fa alguns paisatges, resolts de forma expressionista amb unes poques línies principals; fa dibuixos del Tàmesi i d'Hastings i Ramsgate, els seus llocs d'estiueig. A partir de 1810 s'intensifiquen les tendències romàntic-realistes, amb un major sentit del pintoresc: Noia pentinant-se contemplada per un jove (1815), Jove empresonada amb un esquelet, iŀlustració de lHeptameron de Margarida de Navarra. Als seus últims anys dibuixa menys temes històrics i més d'inspiració pròpia, amb un tractament més realista, aportant una representació més humana dels sentiments: El fullet (1822), Alliberació d'una donzella (1810-20), L'abraçada (1815). Mor a Londres al 1825.
[edita] Estil
Pintor de difícil classificació, se l'ha qualificat de neoclàssic, neomanierista i preromàntic. A les seves imatges conflueixen corrents que provenen de les tradicions classicista i manierista amb altres que són específiques de la pintura anglesa i nòrdica, reflexant una concepció d'allò sublim que es manifesta en l'art i la literatura anglesos del segle XVIII. En la seva estada a Itàlia assoleix el seu estil definitiu, basat en el manierisme; aporta traces classicistes, però més dramàtiques que les dels seus contemporanis. El seu apassionament, emocionalisme i subjectivitat –el que anomenem “romanticisme” – desvia el seu estil cap a l'irracional. L'obra de Füssli té un marcat caràcter teatral, no tan sols pels seus temes, sinó per la seva organització plàstica i sentit global de les imatges. Temàticament, malgrat el seu establiment a Anglaterra, Füssli representa un sentit del romanticisme plenament alemany: el seu món nocturn i terrorífic és paraŀlel al del “romanticisme obscur” de Novalis, Hölderlin, Jean Paul i Hoffmann. Tot això situa a Füssli com una figura fonamental per a la transició entre el neoclassicisme i el romanticisme.
[edita] Obra seleccionada
- La mort del cardenal Beaufort (1772) – ploma, tinta, llapis i bany gris, 82 x 65 cm, Walker Art Gallery, Liverpool
- Dante i Virgili al gel de Kocythos (1774) – ploma i sèpia, aquareŀla, 39 x 27,4 cm, Kunsthaus, Zürich
- L'artista desesperat davant la grandesa de les ruïnes antigues (1778-80) – llapis vermell en bany sèpia, 41,5 x 35,5 cm, Kunsthaus, Zürich
- Ezzelino i Meduna (1779) – oli sobre llenç, 45,7 x 50,8 cm, Sir John Soane's Museum, Londres
- Jurament al Rütli (1779-80) – oli sobre llenç, 267 x 178 cm, Rathaus, Zürich
- Retrat de dona jove (1781) – oli sobre llenç, 101 x 127 cm, Institute of Arts, Detroit
- El malson (L'íncub) (1781) – oli sobre llenç, 101 x 127 cm, Institute of Arts, Detroit
- Lady Macbeth somnàmbula (1781-84) – oli sobre llenç, 221 x 160 cm, Musée du Louvre, París
- El malson (1782) – oli sobre llenç, 76 x 64 cm, Goethes Elternhaus, Frankfurt
- Lady Macbeth (1784) – oli sobre llenç, 221 x 160 cm, Musée du Louvre, París
- L'apoteosi de Penelope Boothby (1792-1794) – oli sobre llenç, 213,61 x 127,25 cm, Coŀlecció privada
- El somni del pastor (1793) – oli sobre llenç, 154,5 x 215,5 cm, Tate Gallery, Londres
- L'íncub abandona a la jove dorment (1793) – oli sobre llenç, 100 x 124 cm, Muraltengut, Zürich
- El desvetllament de Titània (1794) – oli sobre llenç, 169 x 135 cm, Kunsthaus, Zürich
- Soledat a l'albada (1794-96) – oli sobre llenç, 102 x 95 cm, Kunsthaus, Zürich
- La bruixa nocturna visita les bruixes de Lapland (1796) – oli sobre llenç, 101,6 x 126,4 cm, Metropolitan Museum, Nova York
- Silenci (1800) – oli sobre llenç, 63,5 x 51,5 cm, Kunsthaus, Zürich
- Polifem enganyat per Ulisses (1803) – oli sobre llenç, 91 x 71 cm, Coŀlecció particular
- Titània troba l'anell encantat (1804-05) – oli sobre llenç, 61 x 45 cm, Kunsthaus, Zürich
- Brunilda observant a Günther (1807) – pinzell, ploma i tinta, 48,3 x 31,7 cm, City Museum and Art Gallery, Nottingham
- Lady Macbeth amb els ganivets (1812) – oli sobre llenç, 101,6 x 127 cm, Tate Gallery, Londres
[edita] Bibliografia
- Edmond Jaloux: Johann Heinrich Füssli (Ginebra, 1942).
- Walter Muschg: Heinrich Füssli Briefe (Basilea, 1942).
- Eudo Mason: The Mind of Henry Fuseli (Londres, 1951).
- Friedrich Antal: Fuseli Studies (Londres, 1956), edició espanyola Estudios sobre Füssli (1989).
- Gert Schiff: Zeichnungen von J. H. Füssli (Zürich, 1959).
- Peter Tomory: The Life and Art of Henry Fuseli (Londres, 1972).
- Werner Hoffmann: J. H. Füssli, 1741-1825 (1974).
