Sant Cristòfol màrtir
De Viquipèdia
| Sant Cristòfol | |||
|---|---|---|---|
 Sant Cristòfol de Licia |
|||
| Nom: | Sant Cristòfol | ||
| Conegut com: | {{{conegut com}}} | ||
| Naixement: | Data desconeguda Canaan (en la tradició de la església romana) o Marmarica (en la tradició de la església ortodoxa) |
||
| Mort: | Segle III | ||
| Festivitat: | 10 de juliol | ||
| Venerat en: | |||
| Iconografia: | |||
| Patró de: | Alcoi, Rab (Croàcia) | ||
| Lloc de pelegrinacio: | {{{lloc de pelegrinacio}}} | ||
| Orde: | |||
| Beatificació: | |||
| Canonització: | |||
| Patronatge: | viatgers, els arquers, els automobilistes, els solters, els barquers, els conductors de autobús i de taxi, els venedors de fruita, els mariners, els mossos de corda, els aiguaders, les tempestes, la pedra, els afectats de mal de queixal. | ||
Cristòfol de Lícia, conegut com Sant Cristòfol màrtir, és un sant cristià, sobre l'origen del qual les distintes tradicions cristianes estan en desacord.
La tradició catòlica, transmesa sobretot en la Llegenda àuria de Jaume de la Voràgine, el descriu com un gegant cananeu, que després de la seua conversió al cristianisme ajudava els viatgers a travessar un perillós gual portant-los sobre els seus muscles. La llegenda afirma que en una ocasió, va ajudar el xiquet Jesús a creuar el riu; sorprés pel pes de l'infant, este li va explicar que se devia al fet que portava sobre la seua esquena els pecats del món, i després d'això va batejar el gegant i li va encomanar la prèdica. El nom de Cristòfol (del grec Χριστόφορος, Christóforos, "portador de Crist") li vindria d'esta gesta. La llegenda, considerada apòcrifa des d'antic, continua sent popular, a pesar que el Vaticà oficialment la proclamara no canònica en 1969.
En la tradició ortodoxa, la llegenda descriu Cristòfol com un bàrbar de singular grandària, provinent d'una tribu berber, que va ser executat davall l'emperador Deci per predicar la fe cristiana, després d'haver realitzat nombrosos miracles. Per a ambdós esglésies ortodoxes, la historicitat de Cristòfol no està en dubte.
Fins a la seua supressió, sant Cristòfol era patró dels viatgers, els arquers, els automobilistes, els solters, els barquers, els conductors de autobús i de taxi, els venedors de fruita, els mariners, els mossos de corda, els aiguaders, les tempestes, la pedra, els afectats de mal de queixal i la ciutat de Rab, en l'actual Croàcia. La seua festa era el 25 de juliol, actualment el Santoral Catòlic ho celebra cada 10 de juliol.
Taula de continguts
|
[edita] Llegendes i culte
[edita] Llegenda de Sant Cristòfol
Ofero o Reprobus era un gegant cananeu que mesurava 2.5 metres i posseïa una fortalesa tremenda, era semblant a un gegant o un ogre. Ell es considerava tan fort que deia que només serviria al ser més poderós, senyor del món. Va eixir perquè a la recerca del seu amo.
[edita] El rei més poderós del món
A l'eixir a la recerca del seu poderós amo va sentir que hi havia un monarca tan poderós que la seua sola menció feia estremir a a les persones i va pensar ell llavors; "A este amo habré de servir". El va trobar i es va convertir en el seu més poderós servidor, este rei era malvat i despietat, una persona que imposava la seua voluntat amb puny de ferro. No obstant un dia Ofero el va veure tremolant de por i li va preguntar qual era el motiu i el rei va dir que tenia la seua ànima venuda al Dimoni i que temia a l'infernal ser. Llavors va dir Ofero: "Si li tems, el Dimoni, ell és més poderós que tu, habré de servir-li a ell".
[edita] Qui va ser el poderós rei terrenal a qui va servir Cristòfol?
Una tradició indica que Cristòfol va ser el primogènit i unigènit d'un rei cananeu i va haver d'haver nascut en Tir o Sidó i el seu nom seria Relicto. Era molt templat i apreciat per la gent. Mentres va ser pagà va pensar en la seua glòria servint al què considerava el "rei més gran la Terra": l'Emperador romà.
Va deixar la seua pàtria i es va allistar en les hosts de Gordià III qui estava a punt d'entrar en guerra amb els perses. Açò coincidix amb el relat del Cristòfol històric i la llegenda.
Diu la història que es va presentar davant de l'emperador qui va quedar sorprés per la seua enorme figura. Relicto li va dir a Gordià que no volia servir un rei xicotet sinó al més gran del món i Gordià es va deixar seduir per les seues paraules i va demostrar ser un guerrer molt hàbil. Arribant a ser pròxim molt pròxim de l'emperador, Relicto va sentir parlar de Jesucrist com el més poderós dels reis.
[edita] El dimoni és més poderós que el rei
Decidix el gegant posar-se al servici del diable, el verdader príncep del món i va buscar un bruixot perquè se'l presentara. El bruixot va accedir a canvi d'alguns favors d'Ofero i van mamprendre la busca a cavall, en el camí el bruixot va evadir una creu de pedra tremolant de por. Ofero li va reclamar eixa por a una cosa tan simple com una creu. El bruixot li va dir: "...tem a qui va morir en la creu", a Jesucrist.
El gegant va preguntar al fetiller que si el tal dimoni temia també eixe tal Jesús i el bruixot li va dir que el diable tremola amb la sola menció de la creu on va morir Crist. Llavors Ofero decidix servir a tan poderós personatge que encara després de mort fa que el Príncep de les Tenebres tremole de por.
Hi ha versions que diuen que eixe fetiller és el dimoni disfressat. Però quant a Ofero es dedica a buscar el seu nou amo, a qui encara que no coneix ja ha jurat ser el seu més brau i sanguinari guerrer. Comença a vagar i a preguntar a totes les persones que com podria servir Jesús i ningú és capaç de contestar-li, fins que un ermità li diu: "Ací al costat hi ha un riu on solen morir molts de què intenten travessar-ho. Tens una estatura i força descomunal, perfectament podràs passar-los de vora a vora sobre els teus muscles. I efectivament, va començar a passar viatgers recolzat en una vara grossa i resistent. Ací trobaràs la persona que et donarà la resposta correcta." I Ofero es va convertir en portador.
Abans hi havia molt pocs ponts i era un problema travessar els rius, un dels oficis de llavors era el de portador: per una remuneració hòmens corpulents passaven a les persones d'una vora a una altra dels rius. Eixe era l'ofici de sant Cristòfol. Era tan bona persona que no negava a ningú el servici encara que no li poguera pagar.
[edita] De Ofero a Cristóforo
Ofero va començar a creuar a la gent pel riu preguntant que on i com podria servir Jesús però ningú li donava una resposta correcta. Fins que un dia creua el corrent carregant a un xiquet a qui ni tan sols li pren la molèstia de preguntar-li; què sabrà aquella fràgil criatura? A mitat del camí es fa pesat com un costal de plom, després pesava com si carregara el món sencer, insuportable, i només a costa d'enormes esforços aconseguix arribar a la vora.
Li pregunta Ofero al xicotet: "Qui eres, xiquet, que em pesaves tant que pareixia que transportava el món sencer?" i el xiquet amb una claredat i maduresa increïbles per a una persona de la seua edat li diu: "Tens raó, pes més que el món sencer, perquè sóc el creador del món. Jo sóc Crist. Em buscaves i m'has trobat. Des d'ara et cridaràs Cristóforo, Cristòfol, el portador de Crist. A l'ajudar a qualsevol a creuar el riu m'ajudes a mi." Va dir també el xiquet a Cristóforo: "Fixa en la terra eixe àrid tronc que et servix de bàcul, que demà el veuràs, no sols florit, sinó coronat de fruits". En efecte, al matí següent l'estaca seca plantada en el sòl s'havia transformat en esvelta palmera, amb incomptables fruits.
[edita] Se fon el mite amb l'història
Després de l'episodi del Xiquet Déu va rebre Cristòfol el Baptisme de mans del patriarca Babilas en la Basílica d'Antioquia. Cristòfol va portar a Crist de quatre maneres segons alguns autors: en els muscles, en els llavis, en el cor i en tot el cos al moment del seu martiri.
Cristòfol va començar a evangelitzar sobretot en Samos en companyia del seu gran bastó i va ser un predicador eloqüent. Decio va ordenar perseguir els cristians i oferir-los com a sacrifici als seus déus pagans. Dagón que va ser prefecte de Lícia va complir amb l'encàrrec de l'Emperador, va profanar esglésies i cases de cristians. Cristòfol va veure que prompte seria detingut i es va agenollar a orar. Crist llavors se li va aparéixer el va alçar i li va dir: "No temes, que estic amb tu". Cristòfol, al saber, primer, i veure, després, com eren torturats els que confessaven públicament la fe de Crist, en compte de defallir, al mig d'una multitud immensa va clamar: "També jo sóc cristià i tampoc vull sacrificar als falsos déus". Immediatament va ser detingut i conduït cap al tribunal del prefecte.
Dagón va tractar de persuadir-lo però Cristòfol no es va deixar sorprendre ni per la bona ni per la roïna. Seria comesa als turments següents:
- Flagel·lació amb varetes de ferro, durant la qual no cessava Cristòfol de cantar himnes a Déu.
- Li van posar un casc de ferro al roig viu sobre el seu cap.
- El van posar sobre una graella enorme sobre la qual és estés perquè siga cremat en foc lent, i que és fosa per les flames però el no es crema.
- Fletxes innumerables tirades sobre ell lligat a un arbre, sense que ni una sola faça en el blanc, però sí que una en un ull del prefecte... I llavors, la veu del Màrtir, que ressona vibrant: "El Senyor prepara ja la meua corona... Quan l'espasa separe el meu cap del meu cos, ungix el teu ull amb la meua sang, mesclada amb la pols, i al punt quedaràs sa. Llavors reconeixeràs Qui et va crear i Qui t'ha curat".
- L'endemà és decapitat i Dagón fa el que indica arrojadas i recupera la vista, es va convertir al cristianisme.
En estos mites Jaume de la Voràgine va basar el seu relat de Sant Cristòfol.
[edita] San Cristòfol segons la Llegenda Àuria
D'acord al relat llegendari de Jaume de la Voràgine, Cristòfol era un gegant cananeu, nascut amb el nom de Ofero, que va viure durant la primera mitat del segle III; d'acord amb alguns relats, era un príncep de la seua tribu. La seua enorme fortalesa física;la seua altura es fixa en la llegenda en dotze cúbits, quasi cinc metres; li havia fet orgullós, i s'havia jurat servir únicament un amo més temible que ell mateix. Va triar primer al diable com a amo, però a l'assabentar-se que encara el diable temia al nom de Déu i al signe de la creu, va renunciar al seu servici i va buscar qui li indicara com servir a este últim.
Ofero va prendre com guia a un ermità cristià, que indicava als viatgers els llocs segurs pels quals travessar un perillós riu, i va ser educat per ell en la fe cristiana. A la mort de l'ermità, Ofero va prendre el seu lloc, però gràcies a la seua força i estatura va preferir transportar els viatgers en els seus muscles d'un costat a un altre del riu. La llegenda indica que un dia va ser visitat per un xiquet menut, que li va demanar que ho creuara; Ofero el va prendre en els seus muscles, però va quedar atònit pel pes del xiquet. Este li va revelar que era en realitat Jesús, i que el pes era el dels pecats del món que carregava sobre si; va batejar el gegant en el riu, i li va instruir perquè partira a predicar a Samos i a Lícia. Es compta que en la seua prèdica, Cristòfol va realitzar nombrosos miracles, entre ells el de plantar el seu bàcul en el sòl i transformar-lo en un arbre. Allí el va empresonar el rei Dagón, enfurit per la conversió dels seus súbdits, i va decretar la seua captura i martiri segons les ordes de l'emperador Deci.
[edita] Llegendes antigues
El text de de La Voràgine constituïx una evolució fantàstica de testimonis anteriors. Les fonts llatines i gregues més antigues registren un màrtir, de nom Cristòfol, originari d'una tribu nordafricana. Capturat per les tropes romanes al començament del segle IV, va ser conscrit com a legionari i traslladat a prestar servici en una guarnició romana prop de Antioquia.
Poc se sap dels Marmaritae als que hauria pertangut Cristòfol; com a altres tribus africanes, les fonts gregues solien descriure'ls com quasi infrahumans, cridant-los ben sovint κυνοκηφαλοι, kunokefaloi, "cinocèfals". Algunes fonts van prendre el terme literalment, i nombroses icones ortodoxes representen Cristòfol amb cap de gos. Fonts llatines menys propenses a acceptar un relat semblant van traduir el terme per canineus, "caní"; s'estima que un error dels copistes va transformar açò en cananeus, donant origen a les confusions sobre el seu origen.
Les fonts més antigues indiquen que Cristòfol va ser batejat pel bisbe Babilas d'Antioquia; no obstant, és impossible que fóra així, ja que Babilas va ser martiritzat en 251, i el nom de la unitat a què Cristòfol va ser adscript (Cohors Tertia Valeria Marmaritarum, "Tercera cohort valeria dels marmarites") indica que esta va ser reclutada davall l'emperador Dioclecià, el nom complet del qual era Cayo Aurelio Valerio. Les fonts llatines suggerixen que Cristòfol va ser batejat pel bisbe Pere d'Alexandria, que va predicar en la regió entre el 306 i el 311. D'acord amb estes raons, és probable que la figura puga identificar-se amb sant Menna, de la historicitat de la qual no es té dubte. Els Fets de Sant Cristòfol, dels que les llegendes posteriors es deriven, pareixen haver sigut compostos en època pròxima al martiri del sant, probablement pel bisbe d'Antioquia, Teòfil l'Indi, o algú pròxim a este.
[edita] Culte a Sant Cristòfol
No resulta rar trobar altres personatges que hagen sigut elevats als altars i porten el nom de Cristòfol com a Sant Cristòfol el Bàrbar (màrtir sirià del segle IV), al beat Cristòfol de Campobasso, franciscà del segle XV, Sant Cristòfol de Collesano (sicilià del segle XV). Encara que òbviament el més popular és Cristòfol de Lícia sobre qui parla este article. El culte a Sant Cristòfol de Lícia és d'origen oriental, arribant a Occident després del segle V, de Constantinoble va arribar a Sicília i d'allí a Europa Occidental. Durant l'Edat Mitjana va ser el Sant més venerat, en el seu honor es van fer temples i monestirs, tant en orient com en occident. La festa de sant Cristòfol en occident se celebra el 25 de juliol i en orient el 9 de maig. Encara que en la tradició hispana se celebra el 10 de juliol (d'acord amb la tradició mossàrab) per a deixar lliure el festeig a Sant Jaume el Major apòstol.
Sant Cristòfol va ser venerat com un dels Catorze Sants Auxiliadors i sant patró dels xòfers. Erasme de Rotterdam va criticar el seu culte en la seua obra Elogi de la bogeria o Elogi a la bogeria (Moriae Encomium).
Es presumix que les relíquies del sant podrien estar en la catedral de Morelia, Mèxic, com a obsequi de la Santa Seu per la inauguració de la diòcesi en el segle XVI
Igualment té un paper important en la santeria, sent la representació de Agaiú.
[edita] Posició de l'Església
Al febrer de 1969, Pau VI va ordenar revisar el calendari litúrgic per a suprimir els sants de l'existència dels quals no hi haguera proves. Junt amb Jordi de Capadòcia, patró d'Anglaterra, i altres sants, es va dictaminar en abril del mateix any, l'eliminació de sant Cristòfol del santoral, encara que es va mantindre el dret a la seua representació iconogràfica i veneració per raons històriques. Fins eixe moment, sant Cristòfol havia sigut venerat com un de els Catorze Sants Auxiliadors.
La festa de sant Cristòfol en occident se celebra el 25 de juliol i en orient el 9 de maig, encara que a Espanya es desplaça habitualment al 10 de juliol per a deixar lliure el festeig de Sant Jaume el Major, i en Cuba, especialment en l'Havana, el 16 de novembre, aniversari de la fundació de la dita ciutat.
[edita] Estudi hagiogràfic recent
David Woods, professor d’Història Antiga a la University College Cork d’Irlanda, va publicar l’any 1999 uns estudis molt interessants que es basen principalment en fonts documentals gregues, llatines, egípcies i en manuscrits etiòpics del s. XIV, publicats recentment. El professor Woods manté la tesi que el sant al qual donem culte actualment amb els noms de Cristòfor i Cristòfol, i que en la documentació antiga figura amb els d’Offero, Adokumus, Relicto, Rebrebus o Reprebus, és realment identificable amb el màrtir egipci conegut com a sant Menna, la historicitat del qual no presenta cap dubte, que també va ser membre de les legions romanes i com sant Cristòfor va morir màrtir per proclamar la fe de Crist a principis del segle IV. Sant Menna és patró de la població catalana de Sentmenat, al Vallès Occidental. El nom grec Khristóforos vol dir ‘portador de Crist’, però no hi ha cap evidència que aquest fos el seu nom en la primera època. Sembla més aviat que va ser un nom atorgat a títol honorífic. Segons les primeres Passions gregues, Cristòfor prengué aquest nom en el baptisme. Abans era conegut com Reprebus, encara que la primera Passio llatina l’anomena Rebrebus. Sembla que ambdós noms són una lectura errònia de Reprobus, que significa ‘reprovat’. Un element molt important dels textos grecs i dels llatins és la història que explica com Cristòfor va ser capturat i obligat, per la força, a servir en una unitat militar anomenada pels textos grecs Unitat Marmaritana. Els marmaritans eren un poble del nord de l’Àfrica que es trobava on avui hi ha la moderna Líbia. Aquest detall és molt important perquè, segons C.Zuckerman[1] , hi havia només una unitat romana que inclogués el nom d’aquest poble en el seu títol, la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum. Aquesta unitat militar va servir a les províncies de Syria i de Syria Euphratensis. La Cohors portava el títol de Valeria perquè era el nom de l’emperador, en aquell moment Gaius Aurelius Valerius Diocletianus, que era qui havia reclutat aquella unitat. El fet que Cristòfor fos martiritzat a Síria i que la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum hagués servit a Síria, confirma que era la unitat on Cristòfor havia estat assignat i també prova que el martiri no podia ser abans del 284, any en què Dioclecià fou nomenat emperador. Recentment s’ha publicat un manuscrit etiòpic del s. XIV en el qual es comenta la formació de la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum. El manuscrit explica com el bisbe Pere d’Alexandria (300 - 311) va fer gestions i va redimir marmaritans que havien estat fets presoners durant la guerra [2]. Aquest document demostra que la guerra contra els marmaritans va ser posterior al 300, any del nomenament de Pere com a arquebisbe d’Alexandria. Per tant, com que l’arquebisbe Pere no hauria pas estat capaç de redimir presoners durant la gran persecució dels cristians, que durà de l’any 303 al l’any 311, hem de concloure que la campanya contra els marmaritans, on Cristòfor va ser fet presoner, es pot datar entre els anys 300 i 302. De l’anàlisi dels primers documents que expliquen el martiri de Cristòfor, es pot deduir que el temps transcorregut des del moment que va ser capturat fins a la seva mort, va ser relativament curt i que va ser precisament el baptisme la causa del seu martiri. D’acord amb els primers textos grecs (p. ex. BHG 310, ch.7), Cristòfor havia estat batejat pel bisbe Babilas d’Antioquia i com que aquest bisbe va ser martiritzat l’any 251, durant la persecució de l’emperador Deci, el Martirologi Jeronimià va situar erròniament la mort de Cristòfor l’any 250. En oposició al text grec indicat, la Passio llatina (BHL 1764, ch.7), assegura que Cristòfor va ser batejat pel prevere Pere. Segons el manuscrit etiòpic ja esmentat, va haver-hi relació entre el bisbe Pere d’Alexandria i els marmaritans. Com que aquest bisbe va restar absent de la seva seu d’Alexandria de l’any 306 fins al seu martiri, l’any 311[3] i com que algunes fonts indiquen que el bisbe Pere va recórrer Palestina, Mesopotàmia i Sirofenícia, és raonable pensar que convertís membres de la Cohors Tertia Valeria Marmaritarum, entre els quals hi hauria Cristòfor, que hauria rebut el Baptisme de mans seves en aquest període de temps.
[edita] Notes
- ↑ C. ZUCKERMAN. Comtes et ducs en Egypte autour de l'an 400 et la date de la Notitia Dignitatum Orientis, Antiquité Tardive 6, 1998, p. 137-147.
- ↑ G.HAILE.The Martyrdom of St. Peter Archbishop of Alexandria, Analecta Bollandiana 98, 1980, p. 85-92.
- ↑ T.VIVIAN.St.Peter of Alexandria Bishop and Martyr, Filadèlfia, 1988.
