Canaan

De Viquipèdia

Per al personatge bíblic fill de Cam, vegeu Canaan

Canaan (canaanita: כנען, hebreu (dialecte canaanita meridional): כְּנַעַן, kə.na.ʕan, hebreu modern: Knaan; de l'hebreu, grec: Χαναάν o Llatí: Canaan; i de l'hebreu, aramaic: ܟܢܥܢ o àrab کنعان) era la terra promesa del poble jueu, corresponent aproximadament a l'actual Israel i els territoris de Gaza i Cisjordània, juntament amb algunes zones de Líban i Síria.

El Canaan (Cananeu: כנען, hebreu: כְּנַעַן, kə.na.ʕan, israelita: Knaan; grec: Χαναάν; Llatí: Canaan; arameu: ܟܢܥܢ; àrab: کنعان‎) abastava tota la franja sirofenícia. La frontera dels canaeneus anava des de Sidó, anant cap a Guerar, fins a Gaza; i girant cap a Sodoma, Gomorra, Admà i Seboïm, fins a arribar a Leixa. Els cananeus realment foren un poble semita resultat de l'emigració del 3000 aC, establert per tota la franja de Llevant, amb un idioma comú central (el cananeu) i dos dialectes principals: l'ugarític al nord i l'hebreu al sud.

Les cartes d'Amarna esmenten Canaan (acadià Kinaḫḫu) en relació a les ciutat fenícies (sobretot Sidó) i l'alta Galilea. Campanyes egípcies (l'estela de Menerptah al segle XIII aC) esmenten tambe la terra de Ka-na-na. L'excavació principal és la d'Ugarit a Síria on es van trobar importants arxius. El seu nom derivaria de l'hurrita Kinahhu (vestit blau o porpra, que es fabricava en aquelles terres) que és esmentat a una tauleta trobada a Nuzi des del començament del segon mil·lenni. La Bíblia el deriva del nom del fill de Cam i nét de Noè i esmenta diverses tribus cananees com els jesubites, el hetites, amorites, girgashites, hivites, arkites, sinites, arvadites, zemarites i Hamathites (i probablement altres). És esmentat també a un document del segle XVIII aC trobat a Mari de què resultaria l'existència d'una confederació d'algunes ciutats-estats de Canaan, de la qual no es té cap més notícia. Al nord Iamkhad i Qatna exerciren certa hegemònia i al sud fou Hazor. Les inscripcions egípcies defineixen Canaan entre la mar, Hamath al nord, el Jordà a l'est i al sud fins al Neguev. Pels egipcis Canaan era sinonim de Retenu, és a dir el Llevant, mentre que per a la Bíblia és mes limitat (n'exclou els parlants d'ugarític).

És probable que els hicses fossin cananeus almenys en gran part: els amorites serien un dels grups principals i van jugar un important paper al Canaan amb reis poderosos a Hesbon i Astaroth, i sovint el nom amorita és utilitzat com a sinònim de cananeu (dels cananeus de l'interior). Els egipcis anomenaven el Líban Amar o Amurru i vers el nord a l'Orontes. Vers el 1500 aC les terres cananees estaven dividides en dues confederacions: Megiddo i Cadeix (Kadesh)

Per tant hem de considerar que els cananeus són tots els que parlen la llengua semita cananea incloent-hi les seves variants dialectals; que la regió de Canaan tot i que es pot aplicar a tot el Llevant, s'aplica en general als moderns Liban (en part), Israel i Palestina (els ammonites i moabites com a parlants de dialectes derivats del cananeu en són exclosos).

Els cananeus són esmentats a la Bíblia com una de les nacions que foren expulsades pels israelites (parlants d'hebreu, de religió després anomenada jueva). Les altres nacions foren els hetites, els girgashites, els amorites, els perizzites, els hivites, i els jebusites (Deuteronomi 7:1). Els cananeus són descrits com a idolatres amb cultes associats al sexe i a la fertilitat cosa que justificava moralment la conquesta de les seves terres.

Dins la regió de Canaan en el sentit limitat del terme, hi havia cinc zones principals:

1. La costa. No era cananea mes que en punts concrets. La major part era fenícia. El sud de la costa era domini dels filisteus, un poble indoeuropeu no semita.
2. Galilea, al nord de Canaan. Zona rica en aigua, amb les fonts del Jordà, i el llac Tiberíades. Zona rica en agricultura, culturalment potent, amb la plana de Jasrael, la ciutat de Meguido i Legio, el Golan (zona elevada i poc poblada però que és com una balconada que domina tota la Galilea).
3. Cisjordània, al sud. És la zona central, amb Samaria com a capital. No hi ha un tall de separació amb la Transjordània; el riu Jordà és una via de comunicació. Zona rica i famosa pels seus ramats.
4. Menys important és Xfelà. Zona intermitja que fa de frontera entre els pobles de la costa i els cananeus.
5. Judà, al sud, és un desert de muntanyes, sense aigua, sense minerals, però amb la important ciutat de Jerusalem. Amb totes les guerres que hi ha hagut en aquestes terres, Jerusalem mai no ha interessat a ningú; per això ha perdurat i per això anomenem jueus els seus habitants (de Judà).

L’antiga religiositat cananea basa el seu culte en la fertilitat. El més important és el déu de la pluja. Hi ha una tríada de déus. El déu El és el superior. El poble pateix set i la mar els fa por. El déu El envia el seu fill Baal a auxiliar la gent. Aquesta mitologia encara és viva al cristianisme amb la Santíssima Trinitat. Els antics israelites participaven del culte a Baal i van rebre moltes pressions a causa d'això per part de profetes i reis.

Aquestes terres foren ocupades pels israelites (actualment israelians). Els cananeus foren absorbits o expulsats.