Carles Riba i Bracons

De Viquipèdia

Carles Riba i Bracons (Barcelona, 23 de setembre 1893 - 1959) va ser un escriptor i poeta català. Casat amb la poetessa Clementina Arderiu. Autor dels dos llibres que formen Estances, Les elegies de Bierville, Salvatge Cor, Del joc i del foc, Esbós per a tres oratoris, i traductor de l'Odissea d'Homer, de les Vides Paral·leles de Plutarc, del teatre de Sòfocles i del teatre d'Eurípides.

[edita] Biografia

Va estudiar Dret i Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, cosa que li va permetre adquirir una important formació hel·lenística. El 1916 es va casar amb Clementina Arderiu, a qui havia conegut en uns Jocs Florals. Va treballar de professor a l'escola de bibliotecàries.

Va viatjar a Alemanya, on va estudiar sota la direcció de Vossler a Munic (1922). Va completar la formació clàssica amb viatges a Itàlia i Grècia durant la dècada del 1920. En aquesta mateixa època va col·laborar amb Pompeu Fabra en l'elaboració del Diccionari general de la Llengua Catalana.

Va treballar a la Fundació Bernat Metge, especialitzada en estudis clàssics i va passar a ser professor de grec a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1934.

Compromès amb el catalanisme i amb la II República Espanyola, es va veure obligat a exiliar-se a Montpeller (França) després de la victòria franquista que va acabar amb el govern legítim republicà el 1939. A la localitat de Roissy-en-Brie‎ va compondre un dels seus llibres més reconeguts, Les elegies de Bierville. Tant des de França com després d'haver tornat a Espanya el 1943, va continuar treballant en traduccions d'autors clàssics per a la Fundació Bernat Metge, organisme que va arribar a dirigir després de veure's obligat a allunyar-se de la vida pública a causa de les purgues a la Universitat.

Fou el portaveu indiscutible dels intel·lectuals catalans en els congressos de poesia de Segovia (al qual fou convidat per Dionisio Ridruejo el 1952), Salamanca (1953) i Santiago de Compostela (1954). Després d'aquests simpòsiums, la correspondència amb Ridruejo mostra l'interès que la cultura catalana despertava entre els sectors més inquiets del panorama literari espanyol.

Traductor de Konstantin Kavafis, Friedrich Hölderlin, Edgar Allan Poe, Rainer Maria Rilke i Franz Kafka, a més dels clàssics grecs i llatins, es va dedicar també a la narrativa (relats infantils).

La seva poesia estableix la voluntat de tractar l'amor com a element poètic, amb unes referències cultes que mostraven la seva amplíssima cultura clàssica i anglo-germànica. La seva poesia parteix de models diferenciats en el temps i l'espai. D'una banda, el més evident és el dels clàssics grecs, amb especial accent en Homer; no és menys evident però la influència del Renaixement català (Ausiàs March) o italià (Petrarca i Dante) o de la poesia moderna catalana (Josep Carner).