Pompeu Fabra i Poch

De Viquipèdia

Pompeu Fabra i Poch (Gràcia, 20 de febrer de 1868 - Prada de Conflent, 25 de desembre de 1948), fou l'establidor de la normativa moderna de la llengua catalana.

Taula de continguts

1 Un inicis fecunds i polèmics
2 Un mestratge eficaç
3 La consolidació d'una tasca
4 Enllaços externs
5 Referències

[edita] Un inicis fecunds i polèmics

Fabra inicià estudis d’enginyeria que, progressivament, alternà amb una forta inclinació autodidàctica per la filologia. El 1891, l’editorial de “L’Avenç” li publicà la gramàtica Ensayo de gramática de catalán moderno, on, per primera vegada amb metodologia científica, es descriu la llengua parlada amb una acurada transcripció fonètica. Junt amb Joaquim Casas Carbó i Jaume Massó i Torrents, Fabra emprengué la segona campanya lingüística de la revista “L’Avenç”^[1]. Aquest va ser el primer intent científic de sistematització de la llengua, un intent que provocà arborades polèmiques i constituí l’esbós de la futura normativització. El 1902 guanyà per oposició la càtedra de química de l’Escola d’enginyers de Bilbao, ciutat on va viure de manera continuada fins el 1912. Tot i l’allunyament del país, durant aquest anys intensificà la seva dedicació a la filologia. El 1906 va participar en el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana amb la comunicació Qüestions d’ortografia catalana. El seu prestigi intel·lectual en va sortir enormement reforçat, fins al punt que Prat de la Riba el cridà per dirigir la normativització lingüística. Aleshores retornà a Catalunya, fou nomenat fundador de la Secció Filològica de l’IEC i ocupà una càtedra dels Estudis Universitaris Catalans. El 1912 edità una Gramática de la lengua catalana; un any després donava a conèixer les Normes ortogràfiques (1913), les quals, al costat de fervoroses adhesions, provocaren un corrent contrari d’opinió. Un dels punts bàsics de l’ortografia defensada per Fabra va ser el respecte envers la pronúncia dels dialectes i l’etimologia dels mots. El Diccionari Ortogràfic (1917) completava les Normes.

[edita] Un mestratge eficaç

A partir del 1918, amb la publicació de la Gramàtica Catalana, adoptada com a oficial, s’inicia una etapa que culmina el 1932 amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana. Del mateix any és el Curs mitjà de gramàtica catalana, pensat especialment per a l’escola i reeditat, el 1968, amb el títol d’Introducció a la gramàtica catalana. Les Converses filològiques (1924) sorgiren de l’anhel fabrià de divulgar les seves reflexions lingüístiques. Es tracta d’articles breus que plantegen i resolen dubtes idiomàtics molt freqüents .

[edita] La consolidació d'una tasca

L’any 1932, Fabra accedí directament, per raó del seu prestigi, a la càtedra de llengua catalana de la Universitat de Barcelona. Amb ell hi entrava oficialment la llengua catalana per primera vegada a la història. El 1933, Fabra esdevingué president del Patronat universitari.

Imatge:Fabra.jpg

El Diccionari de 1932, ja esmentat i conegut popularment com el “Fabra”, fou pensat com l’esbós del futur diccionari oficial de l’Institut d’Estudis Catalans. Els criteris que van presidir la seva confecció poden resumir-se en:

Exclusió d’arcaismes i dialectalismes de difícil admissió per part dels parlants.
Previsió de bandejament dels mots que, amb el temps, perdessin vigència.
No admissió de mots forasters manllevats a altres llengües que substituïssin mots propis del català o bé que impossibilitessin de crear-ne de nous.
Incorporació de mots tècnics, prèviament catalanitzats, d’origen grecollatí i d’abast universal.

Pompeu Fabra creuà la frontera franco-espanyola el 31 de gener de 1939. Després va venir un llarg pelegrinatge amb estades a París, Montpeller, Perpinyà i, finalment, Prada de Conflent, on va morir el 25 de desembre de 1948. Els darrers anys de la seva vida, malgrat les condicions adverses, continuà treballant; enllestí una nova Gramàtica catalana, publicada pòstumament el 1956 per Joan Coromines.