Albaida

De Viquipèdia

Albaida és un municipi de la comarca de la Vall d'Albaida.

Taula de continguts 1 Història 2 Socioeconomia i població 3 Edificis d'interés 4 Representació política 5 Festes 6 Gastronomia 7 Enllaços externs

[edita] Història

Nucli de població musulmà, d'on prové el seu nom que en àrab significa "la blanca", al seu terme s'han trobat, tanmateix, abundants jaciments que testimonien un poblament d'antiguitat molt superior. L'actual ubicació de la ciutat fou obra de de la dominació dels àrabs. Darrere de la conquesta cristiana del 1244, la població àrab va ser expulsada per haver-se rebel·lat contra els conqueridors, i s'inicià, aleshores, una repoblació amb colons procedents d'Aragó, Catalunya i Castella. El 1269, Albaida fou alienada del Patrimoni Reial iniciant-se la seua dependència senyorial. En la titularitat de la senyoria aniran succeint-se distintes cases nobiliàries fins arribar, a fins del segle XV, als Milan d'Aragó, que es manteniren al front del mateix fins la seua definitiva desaparició. Des de finals del segle XIII, els senyors d'Albaida, exercien sobre ella (per donació efectuada ad feudum Catalonia), la jurisdicció baronal, que els facultava per exercir justícia sobre llurs habitants en tot tipus de delictes. Probablement també (si no per dret, si de fet) van tenir capacitat per a controlar l'elecció dels càrrecs municipals. Sabem que, a principis del segle XVII, la vila adquirí la condició d'Universitat. El 1604 Felip III va instaurar el marquesat d'Albaida. Aquesta hipotètica independència desaparegué darrere els decrets de Nova Planta; després d'aquests el nou batlle major era triat per la noblesa territorial. La seua condició de poble habitat per cristians vells va reduir el seu poder a unes 500 fanecades de molt bona qualitat i a 77 propietats urbanes. La forma de propietat fou, per tant, majoritàriament aloual, lliure de llast econòmic de les càrregues senyorials. Per la incapacitat d'actualitzar els censos que pesaren sobre Albaida, aquesta població va constituir l'excepció a la regla històrica que incideix sobre la carregositat del règim senyorial imposat a la vall de la qual forma part. L'absència de partició dels fruits va ser la seua nota diferencial. No obstant això, el llaurador d'Albaida donà sobrades mostres de la seua oposició al règim. Entre ells caldria citar no sols les múltiples i variades formes d'ocultació, sinó també, i sobre tot, la revolta anti-senyorial del 1639 i la seua posició agermanada en el segle XVI o l'austracista del XVIII.

El 1906 hom li concedí el títol de ciutat.

[edita] Socioeconomia i població

Fins a finals de l'Edat Moderna, i encara aquesta superada, va constituir, per la seua organització sòcio-econòmica, un món agrícola bé perfilat. La immensa majoria de la seua població era llauradora i un escàs 15 o 20 per cent desenvolupava activitats artesanals. En aquest panorama tradicional sorprèn la "modernitat" de la seua agricultura a mitjan segle XVIII. En aquest període, els seus conreus, essencialment arboris (morera, olivera, garrofa, raïm) denoten l'abandó de l'autoconsum, una clara orientació comercialitzable. Front el dinamisme agrari, contrasta l'atonia del seu sector artesanal, expressada tant per les seues produccions (sabó, llenços, espelmes) com pel seu sistema de producció gremial. La present centúria ha invertit, no obstant, la situació; la seua recent industrialització ha perfilat una població essencialment industrial que manté una nodrida xarxa d'empreses, generalment de caràcter familiar, dedicades a la producció tèxtil i a una tradicional cereria en franc retrocés. La transformació referida ha permès els efectes que, al seu entorn ha provocat l'emigració rural, ja que sense haver-se vist totalment lliure d'ella, la seua població ha conegut un clar ascens: 2.900 habitants (albaidins) el 1845, 5.858 el 1986 i 6.044 el 2002. Segons el cens efectuat al llarg de 2001, un 86,16% parlen valencià.

[edita] Edificis d'interés

Està presidida pel Palau dels Marquesos Milan i Aragó, símbol de l'antic poder feudal al que Jaume I convertí en 1244 en una vila cristiana. La grandiosa mola del palau marquesal dels Milà i Aragó descansa sobre tres potents torres edificades per els almohades i aprofitades per fundadors catalans en l'estratègica Porta de les Muntanyes de València: lloc de pas cap a les valls d'Alcoi i Alacant.

Passejant pels seus carrers es troben casalots del segle XVI i XVII, portes medievals, muralles, taulells, part de la vella muralla amb les portes de la Vila i L'Aljorf, etc. i un conjunt de fonts de pedra que daten del segle XIV.

Abraçada per l'antiga casa del Senyor, s'alça l'església de Santa Maria, dedicada per Jaume I a la Verge de l'Assumpció. Al seu interior destaquen els llunets que Josep Segrelles, fill de la ciutat, va pintar en la dècada de 1950 inspirant-se en fets reals succeïts a la ciutat d'Albaida. La Casa-Museu de Josep Segrelles és visita obligada i de gran interés per a tot visitant. El pintor i il·lustrador a nivell mundial, després de triomfar en Barcelona i Nova York i suportar la Guerra Civil, Segrelles decideix retirar-se a la seua ciutat natal fins la seua mort l'any 1985.

Des de 1977 s'instalà en la part rehabilitada del Palau el Museu Internacional de Titelles d'Albaida. L'exposició allotja titelles procedents d'Europa, Àsia, Àfrica, i de països orientals con Indonèsia, el Pakistan, Turquia i la Xina. Cal destriar la creació l'any 2002 del Museu de Betlems i Dioràmes en la casa Vallcaneda, on el visitant trobar una representació de betlems, molts d'ells ambientats en carrers i paratges d'Albaida.

L'Aljorf va ser poble fins el segle XIX en què Albaida va crèixer tant que des d'aleshores ho considera barri. A les hores comptava amb uns 500 habitants. Actualment molts s'han instal·lat a Albaida i no hi romanen més de 200.

[edita] Representació política

Les eleccions de maig canviaren el signe polític de l'Ajuntament governant a partir d'aleshores amb majoria absoluta el PP (7 regidors); el PSPV (amb 5) i el Bloc (amb 1, per primera vegada amb representació), resten en l'oposició.

[edita] Festes

La tradició i el folklore de les festes patronals renaix tots els 7 d'octubre, dia dedicat a la Verge del Remei, patrona de la ciutat. A continuació les tradicionals festes de Moros i Cristians, destacant com a actes més significatius l'Entrà, desfilada de les tropes mores i cristianes amb les seues millors gales i les Embaixades, representació de la lluita entre les tropes per les claus de la ciutat.

[edita] Gastronomia

Quant a la cuina, recomanem l'especialitat repostera d'Albaida: anous i gemes al fondant, a més de tenir deliciosos torrons i els seus pastissets de massapà. Altres especialitats gastronòmiques son la "cassola", arròs al forn, caragols en salsa de tomata i altres delícies no menys exquisites.

[edita] Enllaços externs

• Pàgina web de l'Ajuntament
• País Valencià, poble a poble, comarca a comarca, de Paco González Ramírez, d'on se n'ha tret informació amb el seu consentiment.
• Secció "Poble a poble" del Diari Parlem, d'on s'ha extret informació amb consentiment de l'autor.
• Institut Valencià d'Estadística.
• Portal de la Direcció General d'Administració Local de la Generalitat.

editar	Municipis de la Vall d'Albaida
Agullent | Aielo de Malferit | Aielo de Rugat | Albaida | Alfarrasí | Atzeneta d'Albaida | Bèlgida | Bellús | Beniatjar | Benicolet | Benigànim | Benissoda | Benissuera | Bocairent | Bufalí | Carrícola | Castelló de Rugat | Fontanars dels Alforins | Guadassèquies | Llutxent | Montaverner | Montixelvo | l'Olleria | Ontinyent | Otos | el Palomar | Pinet | la Pobla del Duc | Quatretonda | el Ràfol de Salem | Rugat | Salem | Sant Pere d'Albaida | Terrateig