Mel

De Viquipèdia

Mel

La mel és un fluid dolç i viscós produït per les abelles i d'altres insectes a partir del nèctar de les flors. El gust i color d'aquesta substància és determinat pel tipus de flors de les que se'n recull el nèctar. Els sabors comuns de la mel inclouen la mel de taronger, esbarzer i gerd. La tècnica que involucra l'extracció de mel de les bresques d'abella és coneguda com apicultura o bé crestar.

Un efecte secundari de la collita de nèctar i pol·len per a la producció de mel és la pol·linització, la qual és crucial per a la reproducció de plantes florents.

Els usos primaris de la mel són la cuina, l'enfornat, com a acompanyament del pa (comú o torrat, generalment durant l'esmorzar) o begudes com el te. L'art de criar abelles per tal d'aprofitar-ne productes com la mel i la cera s'anomena apicultura.

[edita] Característiques

La mel és el producte alimentari que més temps es pot guardar sense fer-se malbé. De fet, els arqueòlegs que van entrar a les piràmides d'Egipte van trobar-hi mel preservada en bon estat. A causa de la seva alta concentració en sucres, mata bacteris per lisi osmòtica. Els llevats transportats aèriament no hi creixen per què el contingut d'humitat és massa baix. El contingut d'humitat de la mel en el seu estat natural varia des d'un 14% a un 18%. Mentre el contingut d'humitat romangui sota un 18% no hi creixerà res, i a partir d'un 20% es considera no apte per al consum, doncs pot fermentar.

La composició química és principalment una barreja de dos sucres, glucosa o dextrosa (31%), fructosa o levulosa (38%) i també sacarosa (2%).

L'estudi del pol·len i espores continguts en mel crua pot determinar les fonts florals de la mel. Com que les abelles tenen una càrrega electrostàtica, i poden atreure unes altres partícules, les mateixes tècniques es poden utilitzar en estudis mediambientals d'àrea de partícules radioactives, pols, o contaminació de partícules.

[edita] Tipus de mel

Mel de flors és la que produeixen les abelles a partir del nèctar de les flors. A les monoflorals hi predomina el nèctar d'una espècie: castanyer, romaní, farigola, bruc, taronger o flor de taronger, tiŀler, acàcia, eucaliptus, etc. La mel multifloral (mil flors) procedeix del nèctar de diverses espècies vegetals i en proporcions molt variables. La mel de flors és transparent i se solidifica amb el temps, depenent de la procedència i de la temperatura. Per sota dels 14º s'accelera el procés de solidificaió. La mel de bruc s'endureix molt aviat i la de castanyer triga molt.

Mel de rosada o mel de bosc és la que produeixen les abelles a partir de les secrecions dolces de pugons, cotxinilles i altres insectes xucladors de saba, normalment de pi, avet, alzina, surera, etc. Sol ser menys dolça, de color més fosc, se solidifica amb dificultat i pot tenir una olor i un gust especiat i resinós. La mel de melada té un gust peculiar de pi i és apreciada pel seu ús medicinal a Europa i Turquia.

[edita] La mel a la història i la cultura

Es creu que els humans van començar a collir la mel dels ruscs fa 10000 anys aC, segons unes pintures trobades a la cova de l'Aranya, a Bicorb (València). Hupòcrates, el pare de la medicina, en va lloar els poders terapèutics i la va fer servir per guarir diverses afeccions de la pell, úlceres i per alleujar el dolor en general. Els egipcis, per la seva banda, la van fer servir per tractar les cataractes, nafres, talls i cremades. A l'Antiga Roma, els metges l'usaven per ajudar els seus pacients a adormir-se.

La Bíblia menciona diverses vegades la mel, sempre com un símbol de plaer. Per això els rius del paradís contenen mel (imatge recollida per l'Alcorà). Els jueus mengen fruita untada en mel per desitjar-se un bon any nou, ple de dolços moments. Igualment les núvies gregues mullaven els dits en mel abans d'entrar a la casa del marit per tenir un bon matrimoni i una dolça relació amb la sogra.

Entre els romans servia com a moneda de canvi, igual que l'or o la sal. Entre els egipcis s'usava per embalsamar els cossos.

[edita] A la cuina

La mel es fa servir principlament en pastisseria, com a acompanyament del pa i torrades (desdejunis i berenars) i com a additiu de begudes, per exemple el te. Ja que és rica en sucres com la fructosa, la mel és higroscòpica (absorbeix la humitat de l'aire) cosa que fa que el pa i els pastissos s'endureixin més lentament si n'hi posem una mica. També pot arribar a ser un element imprescindible en una cuina sana i imaginativa. I és que la mel no només endolceix les postres, també participa a la cuina com a ingredient en diverses receptes: amb carn, en amanides, en salses d'acompanyament, etc.

[edita] Propietats terapèutiques

La mel té moltes propietats terapèutiques. Es pot fer servir externament a causa de les seves propietats antimicrobianes i antisèptiques. Així, ajuda a cicatritzar i a prevenir infeccions en ferides i cremades superficials. També s'empra en cosmètica (cremes, màscares de neteja facial, tònics, etc.) a causa de les seves qualitats astringents i suavitzants. És també un bon conservant natural. A més, és una aliada contra l'envelliment, ja que conté antioxidants que frenen l'aparició de radicals lliures.

Rica en vitamines, minerals i aminoàcids, la mes és un poderòs agent antimicrobià per combatre els refredats: un bol de llet o una infusió calenta amb una cullerada de mel n'és un bon remei. No obstant, no sempre és saludable. Com que procedeix de les flors salvatges, segons el moment i el lloc en què les abelles l'han produït pot ser altament tòxica. Els rododendres i les azalees produeixen un nèctar verinós per als humans, tot i que inofensiu per a les abelles.

Conté pocs minerals: els més freqüents són calci, coure, ferro, magnesi, manganès, zinc, fòsfor i potassi. També hi són presents gairebé la meitat dels aminoàcids existents, àcids orgànics (acètic i cítric, entre altres) i vitamines del complex B i vitamines C, D i E). La mel posseeix, a més, una quantitat considerable d'antioxidants (flavonoides i fenòlics). Es recomana consumir-la a una temperatura no superior als 60º C perquè no perdi propietats beneficioses, ja que alguns d'aquests elements poden volatilitzar-se.

A causa del seu contingut de sucres simples, d'assimilació ràpida, la mel és altament calòrica (prop de 3,4 kcal/g).

La mel (igual com altres endolcidors) és també potencialment danyosa (en alguns casos fatal) per als infants. Això es deu que en barrejar-se amb els sucs digestius de l'infant es crea un ambient ideal per a la proliferació d'espores de botulinum, creant toxines. El botilinum és un dels pocs bacteris que sobreviuen en la mel, però es troben també extensament presents en el medi ambient. Mentre que aquestes espores són innòcues per als adults, a causa de l'acidesa estomacal, el sistema digestiu d'un infant no s'ha desenvolupat prou encara per destruir-les, de manera que les espores tenen potencial per generar botulisme infantil. Per aquesta raó s'aconsella no alimentar amb mel ni altres endolcidors a nens de menys de 18 mesos. Per tant, en nadons pot ser extremadament perillosa perquè, al barrejar-se amb els sucs digestius no àcids del nen, es crea un ambient ideal per al creixement de les espores del botulisme i el sistema digestiu dels nens petits no està prou desenvolupat per destruir-les.