Tractat de Versalles

De Viquipèdia

El Tractat de Versalles de 1919 fou el tractat de pau entre els Aliats i Alemanya que, oficialment, va posar fi a la Primera Guerra Mundial.

Després de sis mesos de negociacions a la Conferència de París de 1919, el Tractat fou signat com a culminació de l'Armistici de Compiegne de 1918, acordat amb Alemanya l'11 de novembre de 1918, amb el qual s'havia posat fi als combats. El Tractat exigia que Alemanya acceptés la plena responsabilitat per l'esclat del conflicte bèl·lic i pagués reparacions de guerra als Aliats. A més, Alemanya també va perdre territoris en favor de països veïns, així com va haver de renunciar a les seves colònies a l'Àfrica i acceptar la limitació dels seus exèrcits. Els representants del nou govern alemany, és a dir, de la República de Weimar van ser obligats a signar el Tractat sota l'amenaça d'una represa del conflicte. El ministre alemany d'afers estrangers, Hermann Müller, va signar-lo el 28 de juny de 1919. El Tractat va ser ratificat per la Societat de Nacions el 10 de gener de 1920. A Alemanya, el Tractat causà commoció, que generà un fort moviment contra Versalles, el qual fou un dels factors que, anys després, acabà duent al col·lapse de la República de Weimar i a l'ascens d'Adolf Hitler al poder el 1933.

[edita] Condicions

El Tractat va establir la creació de la Societat de Nacions, un dels majors objectius del president dels Estats Units Woodrow Wilson. La Societat de Nacions fou concebuda com una instància d'arbitratge de conflictes internacionals, la missió de la qual era evitar l'esclat de noves guerres. Al Tractat de Versalles, les exigències de França van prevaler sobre la doctrina dels Catorze Punts de Wilson

[edita] Cessions Territorials

L'Alsàcia i la Lorena, territoris conquerits per França a principis del segle XVIII però amb una població majoritàriament alemanya, i posteriorment incorporats a Alemanya el 1871 per Otto von Bismarck, foren annexionats de nou a França (superfície 14,522 km², 1,815,000 habitants (1905)).
Schleswig del Nord a Tønder a Schleswig-Holstein, després del Referèndum de Schleswig, fou cedit a Dinamarca (3,228 km² or 3,938km²)
La Província de Posen i Pomerània Oriental (Prússia Occidental) conquerides per Prússia en els Repartiments de Polònia fou cedida a la nova Polònia independent establerta després del Gran Alçament Polonès (superfície 53,800 km² 4,224,000 habitants (1931) incloent-hi 510 km² i 26,000 habitants de l'Alta Silèsia)
Hulczyn, regió de l'Alta Silèsia a Txecoslovàquia (316 or 333 km² i 49,000 habitants),
La part oriental de l'Alta Silèsia, després d'un referèndum, a Polònia (superfície 3,214 km² 965,000 habitants)
la regió de les ciutats alemanyes d'Eupen i Malmedy a Bèlgica
la regió de Soldau a Prússia Oriental (amb una estació de tren a la línia Vaarsòvia-Gdansk ) a Polònia (superfície 492 km²),
La part septentrional de la Prússia Oriental Memelland quedà sota control de França, fins que fou cedida a Lituània
Després d'un referèndum a la part oriental de la Prússia Occidental i al sud de la Prússia Oriental Warmia i Masuria, alguns pobles passaren a Polònia
La província del Saarland quedà sota control de la Societat de Nacions durant quinze anys, després calia celebrar-hi un referèndum per decidir si el territori havia d'anar a França o a Alemanya
A la ciutat de Danzig (actualment Gdańsk, a Polònia) amb el delta del riu Vístula a la Mar Bàltica hi fou proclamada Freie Stadt Danzig (la ciutat lliure de Danzig) sota control de la Societat de Nacions i parcialment sota autoritat polonesa (superfície 1893 km², 408,000 habitants 1929).

L'Article 156 del Tractat va passar les concessions alemanyes a Xandong (Xina) al Japó, i no pas al govern xinès. Les protestes xineses contra aquesta disposició van donar lloc a manifestacions i a l'aparició del moviment cultural Moviment Quatre de Maig, i van dur la Xina a no signar el Tractat. Xina va declarar la pau amb Alemanya el setembre de 1919 i va signar-hi un tractat per separat el 1921.

[edita] Condicions militars

Les dures condicions imposades a Alemanya en qüestions militars derivaven del revengisme francès nascut després de la derrota de França el 1871 a la Guerra franco-prussiana; per altra banda, el gran nombre de víctimes i els greus danys econòmics provocats per la guerra, que s'havia desenvolupat en territori francès, van generar a França el temor d'una nova agressió alemanya i n'accentuaren el revengisme.

L'Exèrcit Alemany fou reduït a cent mil homes, sense tancs ni artilleria pesada. No havia d'existir a Alemanya cap servei militar obligatori com tampoc no havia d'haver-hi un Estat Major Alemany. La Marina Alemanya fou reduïda a quinze mil homes sense submarins i amb només sis vaixells de guerra, de menys de 10.000 tones, sis creuers i dotze destructors. Alemanya no podia tenir una aviació de guerra (Luftwaffe). Finalment, es va requerir a Alemanya de mantenir dins de l'exèrcit tots els homes allistats durant dotze anys i els oficials durant vint-i-cinc, per així aconseguir que només un nombre limitat d'homes rebés instrucció militar.

[edita] Reparacions de Guerra i Clàusula de Culpabilitat

L'article 231 del Tractat (la clàusula de la culpabilitat de la Guerra), que va considerar Alemanya com l'única responsable per tots els danys i pèrdues patits pels Aliats durant la Guerra, fou la base per a les Indemnitzacions de la I Guerra Mundial. El valor total de les reparacions a pagar fou decidit per una Comissió Inter-aliada de Reparacions. El gener de 1921, aquest nombre fou estimat en 269 mil milions de marcs d'or, una suma que molts economistes consideraren excessiva. Posteriorment, durant aquell mateix any, la suma fou rebaixada a 132 mil milions de marcs d'or, que encara va semblar astronòmica a molts observadors alemanys, tant per la quantitat mateixa com pel fet que els terminis imposats obligaven a estar pagant el deute fins 1987. Els problemes econòmics ocasionats pels pagaments i el ressentiment alemany per la seva imposició, que a Alemanya foren un tema d'agitació nacionalista, sovint es mencionen com a les causes del fracàs de la República de Weimar, l'ascens d'Adolf Hitler i l'esclat de la Segona Guerra Mundial.

[edita] L'actitud dels EUA sobre el Tractat

Els Estats Units mai no van ratificar oficialment el Tractat de Versalles. Després de les eleccions de 1918, el Partit Republicà dels EUA va aconseguir majoria al Senat dels EUA, on va bloquejar la signatura del Tractat dues vegades el 19 de març de 1920, alguns defensaven el tradicional aïllacionisme americà oposant-se a la Societat de Nacions i d'altres blasmaven les excessives reparacions de guerra imposades a Alemanya. Per això, els EUA no van adherir-se mai a la Societat de Nacions i signaren un tractat per separat amb Alemanya: El Tractat de Berlín de 1921, que confirmà els deutes de reparacions de guerra i d'altres clàusules del Tractat de Versalles però ometent les mencions a la Societat de Nacions.

[edita] Les negociacions

En les negociacions del Tractat de Versalles, els "Tres Grans" foren el primer ministre britànic Lloyd George, el primer ministre francès Georges Clemenceau i el president dels Estats Units Woodrow Wilson. Vittorio Orlando hi va participar com a conseller d'Itàlia i el comte Makino hi fou enviat pel Japó. Al Tractat de Versalles va resultar difícil arribar a una posició comuna perquè, dins dels Aliats, els objectius dels uns entraven en contradicció amb els dels altres. El resultat es considera com un compromís que no va agradar pas a ningú. Henry Kissinger va considerar aquest tractat un fràgil acord entre l'utopisme americà i la paranoia europea.

Durant la Primera Guerra Mundial,França havia patit unes pèrdues humanes estimades en 1'24 milions de militars i 40.000 civils morts , i una gran part de la guerra havia tingut lloc en territori francès. Una gran part del país estava en ruïnes, amb danys a importants edificis històrics i infraestructures. Clemenceau volia que els alemanys paguessin les reparacions de 750.000 cases i 23.000 fàbriques destruïdes durant la Guerra. A més, per evitar la reconquesta d'Alsàcia i Lorena, ocupades per Alemanya el 1871, Clemenceau va exigir la desmilitarització de Renània on haurien de patrullar tropes aliades; d'això se'n va dir zona de seguretat; també volia una reducció dràstica del nombre de soldats en l'exèrcit alemany i, com a part de les reparacions, obtenir el control de moltes fàbriques alemanyes.

A més de castigar Alemanya, França, igual com el Regne Unit, també volia conservar el seu imperi colonial, mentre que els Estats Units defensaven el principi d'autodeterminació. Clemenceau era un representant del revengisme francès que volia prendre venjança sobre Alemanya, fins al punt de voler imposar-li bloqueigs marítims per controlar-ne les importacions i exportacions. En suma, l'objectiu de Clemenceau era la destrucció política, econòmica i militar d'Alemanya. Dins dels "Tres Grans", Clemenceau era el més radical, d'ací que li donessin el motiu de El Tigre.

El Regne Unit no havia patit cap invasió però molts soldats britànics havien mort al front francès i, per això, molts britànics eren tan revengistes com els francesos. Lloyd George va demanar també reparacions dures, però no tan dures com les dels francesos. El primer ministre britànic era conscient que si s'acceptaven totes les exigències franceses, llavors França esdevindria molt poderosa a l'Europa Central, cosa que trencaria l'equilibri de poders a Europa, en un moment en què de les cinc potències (França, Alemanya, Gran Bretanya, Àustria i Rússia) que havien regit Europa d'ençà de la Pau de Westfàlia de 1648, Rússia quedava fora de joc arran de la instauració del comunisme pels bolxevics el 1917 i Àustria desapareixia per la disgregació de l'Imperi Austrohongarès el 1918. Per això, Lloyd George volia que els alemanys paguessin però sense arribar a una hegemonia francesa a Europa; per altra banda, el govern britànic també es mostrava contrari a l'autodeterminació defensada per Woodrow Wilson ja que, igual com els francesos, volia conservar el seu imperi colonial. Lloyd George també va acceptar els bloqueigs marítims contra Alemanya.

Abans de la fi de la Guerra, Woodrow Wilson havia proposat els Catorze Punts, unes condicions no tan dures amb Alemanya com les que defensaven França i Gran Bretanya. Com que només havien entrat en la Guerra l'abril de 1917, els americans consideraven que havien de sortir del vesper europeu tan aviat com fos possible. Per la seva banda, el President Wilson volia instaurar una policia mundial per assegurar-se que mai més no tornés a esclatar una guerra com la de 1914-1918; per això va impulsar la creació de la Societat de Nacions, que hauria de protegir les nacions febles si una altra de més forta les atacava.

A més, Wilson defensava el concepte d'autodeterminació, que va encendre els sentiments patriòtics en països sotmesos al domini d'imperis; aquest concepte ha estat també una font de conflictes entre diferents grups nacionals. L'acceptació de la idea d'autodeterminació representà l'inici de la fi dels imperis, incloent-hi el francès i el britànic. A l'empara del principi d'autodeterminació, es crearen nous estats a l'Europa de l'Est. Wilson no volia pas incrementar els territoris de Gran Bretanya, França o Itàlia; així, per exemple, es creà una Polònia independent despre´s del Gran Alçament Polonès de Posen i dels tres alçaments esdevinguts a l'Alta Silèsia. Els canvis de fronteres s'havien de dur a terme per agrupar minories nacionals dins del seu propi estat, especialment en aquelles nacions dominades per l'Imperi Austro-hongarès o l'Imperi Otomà.

Els tractats secrets foren condemnats però França i Gran Bretanya desaprovaren el desarmament general de totes les nacions, ja que això reduiria la capacitat de les flotes de provocar bloqueigs marítims.

Els Tres Grans estaven d'acord a castigar Alemanya des de bon principi. França volia venjança, el Regne Unit volia una Alemanya relativament forta per fer de contrapès a França a l'Europa Continental, i els Estats Units la creació d'una pau permanent tan ràpidament com fos possible així com la destrucció dels vells imperis. El resultat fou un compromís que no va satisfer ningú. Amb Alemanya no es va arribar ni a la reconciliació ni a la destrucció, la qual cosa resultà perjudicial per al futur d'Alemanya, d'Europa i del món sencer. El Tractat de Versalles va afeblir l'economia alemanya a principis dels anys 20 i la va fer vulnerable per als efectes de la Gran Depressió que començà el 1929, la qual cosa va afavorir-hi l'ascens del Nacionalsocialisme. Les reparacions de guerra van fracassar també en els seus propòsits punitius ja que Alemanya en va treure profit deixant de pagar molts dels seus prèstecs a l'estranger no completant el pagament de les indemnitzacions.

[edita] Les repercussions a Alemanya

La idea que Alemanya quedà seriosament afeblida i humiliada pel Tractat de Versalles ha estat discutida per alguns historiadors basant-se en els següents fets:

Entre els canvis introduïts a favor d'Alemanya hi ha la dissolució de les comissions per supervisar el desarmament i la reducció i cancel·lació final dels pagaments de les reparacions de guerra. Així la càrrega de la reconstrucció va acabar caient sobre els països ocupats durant la Guerra.

La indústria i el potencial econòmic alemany quedaren menys afectats que els dels seus enemics europeus, i, malgrat haver quedat afeblida per la Guerra, Alemanya era més forta que els seus enemics el 1919 que el que ho havia estat el 1913.

La creació de Polònia, tan escarnida pels crítics del Tractat de Versalles, va protegir Alemanya del seu adversari potencialment més fort com ho era la Unió Soviètica . A la Batalla de Varsòvia de 1920, els exèrcits polonesos aturaren l'avenç bolxevic cap a una Europa afeblida per la Guerra, en un moment en què a Berlín es patia l'amenaça d'una revolució comunista alemanya.

La situació de postguerra als Balcans va deixar Alemanya amb una força molt superior a la de qualsevol dels seus veïns orientals o sud-orientals, els quals mai no van coaligar-se contra Alemanya.

En total, Alemanya tingué més força per dominar Europa vint anys després de la seva derrota a la Primera Guerra Mundial.

David Lloyd George no era pas tan inflexible com Clemenceau en el tema de les reparacions de guerra alemanyes.

[edita] Bibliografia

Peacemakers: The Paris Peace Conference of 1919 and Its Attempt to End War (també titulatParis 1919: Six Months That Changed the World i Peacemakers: Six Months That Changed the World) de Margaret Olwen MacMillan, John Murray, ISBN 0719559391
Peacemaking, 1919 de Harold Nicolson, ISBN 193154154X
The Wreck of Reparations, being the political background of the Lausanne Agreement, 1932 de Sir John Wheeler-Bennett, Nova York, H. Fertig, 1972.

[edita] Articles Relacionats

Conseqüències de la I Guerra Mundial
Tractat de St. Germain amb Àustria
Tractat de Neuilly amb Bulgària
Tractat de Trianon amb Hongria
Tractat de Sèvres amb l'Imperi Otomà

[edita] Enllaços externs