Palència

De Viquipèdia

Cristo del Otero, obra de Víctorio Macho

Palència és una ciutat de Castella i Lleó, a Espanya, capital de la província del mateix nom. És situada a la Tierra de Campos, entre els rius Pisuerga i Carrión. El 1999 comptava amb 80.856 habitants, repartits als 94,71 km² de municipi.

Els seus 749 m d'altitud i el seu caràcter interior, apartada de tota influència marítima, determinen que el clima hi sigui continental, amb una àmplia oscil·lació tèrmica. La temperatura mitja de gener és de 0,3ºC i la de juliol de 18ºC, però s'arriba a mínimes absolutes molt baixes i fins a dos mesos de gelades. Les precipitacions anuals són normals amb una mitjana de 603,2 mm, amb un màxim a la tardor i un mínim estiuenc.

Antic mercat agrícola, amb fàbriques de draps, avui té també tallers de metal·lúrgia i fabrica armes i campanes. Posseeix la major superfície enjardinada de Castella i Lleó en relació amb la superfície que ocupa i és una de les majors d'Europa.

[edita] Història

Escut de Palència

Els orígens històrics de la ciutat queden incerts, però del que sí que hi ha constatació arqueològica és d'assentaments prerromans sota la ciutat actual, que els celtíbers van denominar Pallantia. El poble que la va ocupar va ser el dels vacceos, el poble més culte i avançat en l'agricultura de les tribus celtíberes i amb una poderosa organització militar.

Els romans fan de Pallantia una de les ciutats més pròsperes de la conca mitjana del Duero, fent desapareixer els celtíbers l'any 70 aC, després del triomf de Pompeyo, que posa fi a les guerres celtibéricas.

Amb la invasió romana, Pallantia va brillar notablement combatent contra els conquistadors del món. Durant aquell període de dominació romana, els celtíbers vacceos van combatre agosaradament per la independència de la metròpoli. La ciutat va sofrir dos setges en represàlia per l'ajuda prestada a Numancia; retuda aquesta, Palència va córrer al final la mateixa sort. Al subsòl de Palència s'han trobat nombrosos vestigis de l'època romana, mosaics, esteles, objectes de ceràmica, etc.

Amb els monarques visigots va arribar l'etapa de major esplendor per a la ciutat, ja que la van constituir en seu de la cort, a més que des del segle IV també era seu episcopal rellevant. A la província de Palència es conserven dues de les escassíssimes edificacions visigòtiques: San Juan de Baños i la cripta de la Catedral, dedicada a San Antolín; també tenim el major nombre de necròpoli d'aquesta època com l'antiga Pisoraca a Herrera de Pisuerga.

Els àrabs van deixar també les seves empremtes, encara que més difuses. En el seu pas per la península, en el 711, van travessar la província de sud en nord. Aviat arribaria la despoblació. El regnat d'Alfons II va estar ple d'enfrontaments amb els musulmans; pobladors cristians van arribar llavors a les terres del nord de Palència; d'aquesta repoblació van sorgir els primers llogarrets i una de les més importants és Brañosera, el fur més antic que es coneix, datat de l'any 824.

Val la pena destacar el regnat de Sanç el Major, rei de Navarra i Comte de Castella que va fer ressuscitar Palència de les seves ruïnes.

A partir de llavors va seguir una època de preponderància dels bisbes; Palència va ser important seu episcopal, fet que afavoriria l'apogeu del Camí de Sant Jaume, que creua la província d'est en oest, fent possible la restauració de la ciutat. El segle XII es van celebrar dos Concilis en 1113 i 1124 al que assisteixen els reis de Castella.

Aquesta capital assoleix el seu zenit sota el regnat de Alfons VIII de Castella, vencedor de la Batalla de les Navas de Tolosa. Va ser l'impulsor més decidit de la ciutat, en concedir-li furs i el primer consell lliure, i establir l'any 1208, junt amb el bisbe Tello Téllez de Meneses, la primera Universitat d'Espanya que va comptar amb un alumne d'excepció: Domènec de Guzmán. Per diversos avatars posteriors, la Universitat és traslladada el 1239 a Salamanca.

El Cid va tenir un solar en aquesta ciutat, fundant la primera leproseria d'Espanya; en aquest lloc es troba avui l'església de San Lázaro.

És al segle XIV quan la importància i el volum que havia anat adquirint la ciutat obliguen a l'edificació d'una catedral capaç de satisfer les necessitats d'una població en augment. Encara que la primera pedra de la nova catedral es va col·locar en 1321, les obres no van concloure fins a finals del segle XVI.

No podem oblidar l'heroic episodi de les dones de Palència contra les tropes del duc de Lancaster, quan l'any 1388 la ciutat es trobava desprotegida d'homes, ocupats en guerres lluny de les seves terres. Per aquesta gesta el rei Joan I va concedir a les dones d'aquesta terra llicència per usar banda d'or sobre el cosset i llaç del mateix color al cabell, costum que encara perdura al vestit regional de Palència.

Participà en temps de Carles V en les lluites dels comuneros, pel que tota aquesta terra va viure terribles i sagnants episodis.

La decadència històrica va començar a finals del segle XVII, si bé durant la guerra de la Independència la ciutat va jugar un important paper, sent un dels seus fills, el General Amor, un dels herois en la lluita contra els francesos.

Un dels esdeveniments més beneficiosos per a la vida de la ciutat durant el segle XVIII va ser la construcció del Canal de Castella per part de Carles III.

Les guerres del segle XX, com la I Guerra Mundial o la Guerra Civil Espanyola, van afavorir el desenvolupament econòmic de la ciutat; les indústries farineres, llaneres i d'armes eren imprescindibles per a l'abastament dels bel·ligerants.

Els anys següents van contemplar canvis urbanístics profunds a la ciutat, per a avui poder dir que Palència és una ciutat agradable per viure amb bones comunicacions i un bon nivell de serveis.

[edita] Monuments i llocs d'interès

[edita] La catedral

[edita] Edificis civils

Edifici de correus, construït el 1916 segons el projecte de Jacobo Romero.

Palau Barroc. Exemple d'arquitectura nobiliar està situat en el número 19 del carrer Major Principal. És un edifici barroc construït el segle XVIII.

Col·legi Villandrano. Edifici construït per Jerónimo Rierol, compta amb un espectacular mosaic a la seva façana obra de l'artista Daniel Zuloaga.

Palau de la Diputació Provincial. Edifici neorrenacentista construït el 1914 segons el projecte de Jerónimo Rierol.

Mercado de Abastos. Construcció representativa de l'arquitectura de ferro i vidre, sense un sol punt de soldadura.

Teatre Principal. És un edifici construït el segle XIX seguint el model dels teatres italians del XVII.

Casa del Cordón. Del segle XVI, deu el seu nom al cordó franciscà que a tall d'alfiz, decora la seva portada de pedra.

[edita] Edificis religiosos

Convent de les Agustinas Canónigas. Antiga edificació religiosa, ha passat a allotjar les dependències administratives de l'Ajuntament de la ciutat i l'Arxiu Municipal. És un edifici de pedra i maó construït a començaments del segle XVII.

Monestir de Santa Clara. És una construcció gòtica, aixecada en pedra a partir del segle XIV. A l'interior de l'església s'hi troben diversos retaules realitzats entre els segles XVI i XVIII. D'especial interès és el retaule major, atribuït a Pedro de Correas. Però potser la peça que crida més l'atenció i és més visitada és la imatge del Cristo yaciente de la buena muerte, peça a què Unamuno dedica un dels seus poemes, fent un símil entre la sequedat del cos de Crist i la de la terra castellana.

Convent de San Pablo. L'edifici original va ser aixecat el segle XIII, encara que la construcció que avui coneixem és bàsicament dels segles XV i XVI, amb la façana dels peus remodelada el segle XVIII. A més del Retaule Major, atribuït a l'Escola de Felipe Vigarny, destaquen el sepulcre dels primers Marquesos de Bassal, les traces dels quals es deuen a la mà de l'escultor Francisco Giralte.

Església de San Miguel. Una de les imatges més característiques de la ciutat de Palència ve definida pel magnífic perfil de la torre d'aquesta Església, que ens parla de les arrels medievals de la ciutat. És una torre del segle XIII amb aire entre religiós i militar. S'aixeca als peus d'un temple començat el segle XI, com testifica el seu absis romànic, i acabat a finals del segle XII; el que li confereix un estil romànic de transició. Sota de la torre es troba la portada principal, ja plenament gòtica, amb sis arquivoltes i figures que contrasten amb l'estil romànic de la seva dreta. Les seves tres naus estan dividides per pilastres que sostenen sòbries voltes de creueria.

Església de San Juan Bautista. Va ser construïda a Villanueva del Río Pisuerga, però en la construcció d'un embassament, es va decidir traslladar-la a la capital i instal·lar-la al parc conegut com l'Horta de Guadián. És una petita ermita romànica amb una magnífica portada d'arc apuntat amb sis arquivoltes recolzades en columnes de capitells decorats.

Església de San Lazaro. Una inscripció sobre la porta recorda que el seu origen va ser en un llatzeret fundat pel Cid i que va ser reconstruït per un home molt influent en la vida de la ciutat i els blasons del qual campegen sobre els murs: el Senyor Sanç de Castella.

Nuestra Señora de la Calle. Va ser erigida per l'Ordre dels Jesuites a finals del segle XVI. Amb una planta de creu llatina d'una sola nau en la qual va adossada en ambdós costats una sèrie de capelles connectades entre si, amb altars dels segles XVII i XVIII en els quals destaca un Cristo Crucificado de l'escola de Valmaseda. Des de 1768 s'hi guarda la imatge de la Virgen de la Calle, patrona de la ciutat i objecte de veneració.

Convent de San Francisco. Fundat pels Franciscans en el segle XIV, ha sigut residència temporal de reis. La importància que va anar adquirint l'ordre a la ciutat va exigir progressives reformes que van modificar el seu primitiu caràcter gòtic. Actualment s'entra al temple per les restes d'un claustre d'arcs ogivales recolzats en fines columnes pareadas. El més impressionant són els teginats de fusta policromada mudèjars tardans, de finals del segle XV, que hi ha sota el cor i a la sagristia, barroca. També barroc és el retaule major, atribuït a Alonso del Manzano.

Església de San Bernardo. D'aquesta església només es conserva la façana. En aquest lloc Santa Teresa de Jesús, a petició del bisbe Álvaro de Mendoza, hi va fundar un convent, que més tard va ser ocupat per religioses bernardas, d'on pren el nom.